El creixement de l’ACCIC CorAvant i la voluntat de l’entitat d’arribar a més persones a tot el territori han posat sobre la taula situacions que abans no preveien. Els principals hospitals de referència per a l’atenció de les cardiopaties congènites es troben a la ciutat de Barcelona. Al trasbals que comporta l’hospitalització d’un fill s’hi afegeixen altres motius d’inquietud per a les famílies que viuen lluny d’aquests hospitals: “Com ens ho farem per estar al seu costat?”. Un conveni amb la Fundació Jubert Figueras i un acord de patrocini amb la Fundació Casateva en són la resposta.

La Fundació Jubert Figueras (FJF) atén famílies que s’han de desplaçar lluny del domicili per acompanyar un parent malalt: el marit, la mare, un germà, una filla. “Ajudem famílies amb pocs recursos. Fem xarxa amb treballadors socials dels hospitals i entitats de tot el territori que ens feu saber qui ho necessita”, ens explica Paola Jubert. La FJF gestiona els casos que li arriben ja sigui a través dels pisos d’acollida, els hotels amb què tenen convenis o el contacte que mantenen amb altres entitats d’acollida de la ciutat. No sempre és fàcil, i no per manca de voluntat. La demanda d’acollida a Barcelona supera en més d’un 60 per cent les places disponibles. Per a l’AACIC-CorAvant l’experiència ha estat positiva. Des de la FJF, l’acollida no consisteix només a facilitar un sostre on passar la nit, també és companyia, suport. Paola Jubert, impulsora i presidenta de la FJF, s’ha compromès ara en un nou projecte: Casateva.

Casateva o el dret de sentir-te com a casa 

Paola Jubert revisa el correu electrònic. Han arribat les primeres respostes a la crida que va penjar al web de la Fundació fa només dos dies: “Necessitem somiers, matalassos i mobiliari, el bàsic per moblar un pis d’acollida nou”. La trobo al centre de Barcelona. en un espai únic amb dos despatxos. Els seus cabells clars, llisos i fins, els seus ulls blau cel i les seves faccions amables fan la impressió de lleugeresa. La lleugeresa, però, no té res a veure amb la determinació.

Respon, la gent, quan els demanes un somier o una calaixera?

Ara més que mai. La crisi ha afinat la nostra sensibilitat pels temes socials. Ens fa cosa llençar algun objecte que no fem servir i que està en condicions, per si algú altre el necessita

Quants pisos d’acollida gestiona la Fundació Jubert Figueras?

Ara en tenim sis, cinc de cedits i un de lloguer. Dels sis, dos tot just els estem moblant ara. Per això m’has trobat mirant correus…

Gestioneu pisos en règim de cessió, però també de lloguer. Què és més preferible?

Vàrem començar amb dos pisos de lloguer i amb el temps vàrem arribar a pagar cinc lloguers. No és la situació ideal. És poc sostenible, i a més a més els pisos d’acollida s’han d’adaptar, i si són de lloguer és difícil fer-hi segons quins canvis. Amb el temps, les institucions i entitats ens han anat coneixent, ens tenen confiança i actualment cinc dels pisos són cedits.

Avui dia… quantes persones acull la FJF?

Nou famílies, però hi ha una altra dada més important encara: tenim quinze sol·licituds en llista d’espera.

Acolliu més famílies que pisos teniu…

Sí. Bé. En estades curtes, d’un a quatre dies, acollim els familiars en algun hotel de la ciutat que aprecia els valors de la fundació. Si l’estada és més llarga, l’opció desitjable és que la família s’estigui en una casa, un pis. És més que un lloc per anar a dormir. La persona necessita parlar, explicar se. Els pisos es comparteixen amb altres persones. A part d’això, fem l’acompanyament.

L’acompanyament…

… Una trucada de telèfon a primera hora, o una visita quan torna de l’hospital. El nostre patrimoni és humà, sobretot, persones voluntàries i que a més es formen per saber com estar al costat d’algú que no té cap altre recurs per poder estar prop de la persona malalta. Recordo un senyor de Sòria. Ell i la seva esposa havien viscut a Barcelona molts anys. Quan es van jubilar van vendre el pis i van comprar una casa al poble. Passen els anys, el marit es posa malalt i l’ingressen a Barcelona, on havien viscut tants anys. No hi tenien família, aquí, ni ningú que els acollís. Alguna cosa passa a les ciutats grans que no afavoreixen les relacions entre les persones…

Hi ha altres entitats que ofereixen pisos d’acollida com vosaltres…

N’hi ha, sí, però tampoc tants. N’hi ha d’infants, la Fundació Ronald McDonald, per exemple. I n’hi ha que han estat impulsats per associacions concretes, com per exemple d’infants amb càncer, i prioritzen l’acollida de persones que pateixen aquestes malalties.

La FJF prioritzeu infants o adults o…

Nosaltres no establim cap mena de prioritat, ni de persones adultes ni d’infants, ni donem preferència a cap afectació. L’any 2004, a Catalunya no existia cap fundació amb aquestes característiques.

Com és que vostè, Paola Jubert, decideix un bon dia crear aquesta Fundació?

Sóc metgessa. M’he especialitzat en els serveis de vigilància intensiva. Un vespre, ja tard, parlava amb una senyora gran. Era d’un poble de Lleida. Li explicava que el seu marit es trobava estable i que no calia que patís, que anés a descansar i que l’endemà ja ens tornaríem a veure. La cara d’aquella dona continuava amb la mateixa expressió de preocupació i quan estava a punt de marxar em va dir: “I ara, què faig jo?”. Ho recordo com si fos avui. Una senyora gran, amb respecte, m’estava demanant ajuda i jo no sabia quina resposta donar-li. Què havia de dir? Ho sento! Fer mitja volta, què hi farem, així són les coses? I l’endemà la tornaria a trobar allà.

És una sensació que potser comparteixen moltes altres persones…

Segur que sí, però jo no m’ho podia treure del cap. Vaig estar parlant amb el personal d’assistència social de la meva feina i d’altres hospitals i van descobrir que a Barcelona, una de les primeres ciutats en qualitat d’assistència sanitària d’Europa, ningú no havia pensat en casos com aquest. Em feia tan pesada que el meu marit se’m va plantar davant i em va dir: “Doncs, fes tu alguna cosa”. Així vàrem començar l’any 2003. L’any 2008, es va crear la Fundació Casateva per impulsar la construcció i la gestió d’un centre per acollir aquestes famílies. Paola Jubert ha estat vinculada a aquest projecte des que era només una idea i actualment n’és la vicepresidenta. L’AC també s’ha sumat a la iniciativa: l’assemblea de la nostra entitat va aprovar patrocinar una habitació del futur centre d’acollida.

Les dades ens diuen que ara per ara més de quatre mil infants de fora de Barcelona reben assistència cada any als hospitals de la ciutat. Podria anar a la baixa, aquesta xifra?

Penso el contrari. A Barcelona es concentren hospitals de referència en assistència pediàtrica per a Catalunya i també per a altres comunitats de l’Estat en moltes altres patologies. Dels quatre mil infants atesos aquí, un miler són d’altres comunitats d’Espanya. A més, avui, Barcelona és un nucli de recerca biomèdica capdavanter.

És cert que els infants hospitalitzats milloren amb més rapidesa si tenen a prop la família?

Això és evident. Ho sabem! Però es nota especialment quan hi ha un bon estat d’ànim per part dels pares, la mare, el pare, els germans… L’atenció que tinguem amb les famílies beneficia els fills. I amb una infraestructura com Casateva podríem estalviar hospitalitzar innecessàriament nois i noies que arriben a la ciutat per fer-se proves diagnòstiques, o visites de seguiment, i poden ser atesos perfectament, com recomana la Carta Europea dels Drets als Infants, en règim ambulatori. És un valor afegit molt positiu d’aquest projecte.

Actualment, hi ha fundacions -com la que vostè presideix- i altres entitats que ja disposen d’habitatges d’acollida….

És cert. Entre les entitats que ens hem integrat a la Fundació Casateva gestionem uns trenta pisos d’acollida, però són pisos aïllats… Més en la línia del que es pretén dur a terme, la Fundació Ronald McDonald té a Barcelona una casa amb capacitat per a 15 famílies. A Casateva parlem d’un espai amb cinquanta habitacions concebut des de l’inici per a l’acolliment, amb una idea “terapèutica”. No estem inventant res. Als Estats Units o a Anglaterra existeixen centres semblants. A França tenen més de vint-i-cinc anys d’experiència en acollida: hi ha cases per tot el país, amb uns sis-cents llits i s’acull unes trenta mil famílies cada any.

Heu pogut conèixer alguns d’aquests centres?

Sí, ho hem fet. Varem estar a Londres i a Lió, França. A Londres hi ha un Hotel de Pacients -en diuen així- prop d’un gran hospital pediàtric, el Great Ormond. Es va inaugurar cap a finals del 2004. Té 30 habitacions i vuit apartaments. El nom ja ho diu, és com un hotel, amb molta privacitat. En el centre de Lió és ben diferent: hi ha espais pensats per a què es trobin les famílies. El projecte que ha desenvolupat l’equip d’arquitectes per a Casateva s’assembla més al model francès, amb espais d’interacció. Nosaltres som en una ciutat mediterrània; les idees d’interacció i espais oberts s’han tingut en compte.

Imagina Casateva

En el document del projecte Casateva hi ha dibuixos i fotografies. Però vostè com ho explicaria?

Jo dic que és un lloc pensat perquè les famílies trobin un racó per a la intimitat i el descans, però també hi tenen molta importància els espais comuns. Hi ha una sala d’estar per als pares, zones de joc per als nens i per als adolescents diferenciades, un espai de cuina menjador… Tots aquests espais donen a un pati que és al mateix nivell. Pots estar a la sala parlant amb altres pares i veure com els germans juguen al pati o a la sala de jocs que hi ha al davant. La impressió és molt gran, però és la d’un conjunt d’edificis en forma de U al volant d’un patí. Hi ha una diferència de nivell entre el carrer, l’entrada a l’edifici i el patí. A més a més, hi ha volums d’alçades diferents i petites variacions en l’orientació d’aquests volums.

En el projecte es diu que el centre tindrà cinquanta habitacions.

Sí. Les habitacions són un concepte totalment oposat al dels espais compartits. S’hi busca la intimitat. La forma de diversos volums o mòduls agrupats de l’edifici fa una impressió que res té a veure amb la d’un passadís llarg d’hotel amb habitacions a banda i banda. Les habitacions tenen un vestíbul i un rebedor que separa l’entrada del lloc de repòs. Hi ha un sofà, un office equipat i bany.

Com es gestionaran les sol·licituds d’acollida?

Bé, els serveis socials dels hospitals i les entitats tindran molt a dir sobre qui és que ho necessita. Ja és el que fem ara.

Serà un servei gratuït o tindrà algun cost per a les persones acollides?

El projecte preveu el copagament per part de la família. Les quantitats seran flexibles, en base als informes dels treballadors socials i de les comunitats autònomes, però cap família que no pugui fer front a la despesa es quedarà sense allotjament.

Quan pensa que podrem inaugurar Casateva?

Pensàvem que es podria inaugurar el 2012, però hi ha hagut una aturada en la formalització d’algunes aportacions significatives. Al meu entendre, l’important és que per la nostra part tot està a punt!

Deixem Paola Jubert, però abans de marxar li demano quines dues tasques té anotades a l’agenda per aquest matí quan jo sigui fora. Em respon: “Primer, fer el canvi de nom dels subministraments d’aigua, llum i gas del nou pis. I després, el concert de gospel. La Fundació ha organitzat un concert”. Amb la crisi, se m’ha afinat l’oci responsable. Anoto a l’agenda del mòbil: Dijous. Sortida. Gospel solidari.

La Fundació Casateva 

La Fundació Casateva la formen quatre grans hospitals amb atenció pediàtrica de Barcelona (Sant Joan de Déu, Vall d’Hebron. Sant Pau i Parc de Salut Hospital del Mar), entitats vinculades a l’acollida i a l’atenció a persones amb diverses malalties, empreses privades i particulars. Des de la seva fundació, però, el nombre d’entitats i persones vinculades al projecte no ha parat de créixer.

Com es finança la construcció de Casateva?

Amb aportacions d’institucions, de grans empreses i de les entitats, entre les quals hi ha l’AACIC i la Fundació CorAvant. La Fundació està programant activitats i iniciatives de patrocini per part de particulars i de micromecenatge.

On serà Casateva?

Es construirà en un solar a la zona alta de la ciutat, prop de les facultats de la Universitat Ramon Llull. És entre els carrers dels Quatre Camins i de Sant Joan de Deu de la Salle. És un lloc ben comunicat amb dos grans hospitals i té bons accessos cap a les principals artèries de la ciutat.

Quin és l’estat actual del projecte?

Visita el web www.fundaciocasateva.org

Navega també pel web de la Fundació Jubert Figueras

Ficció o realitat. “No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal!”, diu l’actriu. “Veure les notícies a través d’una pantalla és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies, ja ha desaparegut”, diu el periodista. El món al revés? Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo. Ningú no hauria dit que s’havien conegut unes quantes hores abans de començar. Entre ells hi havia química. La Mone no va poder ser a l’última festa a Barcelona; en Jordi sí que hi va ser: “dissabte presentant la festa i diumenge corrent una cursa a Tarragona”.

La Mone ha passat les festes de Nadal a Madrid amb Mamma Mia!, l’espectacle musical basat en els temes del grup ABBA. Fa el paper de Donna, la protagonista. Quan us arribi el Butlletí 17 serà de gira per tot Espanya amb aquest espectacle.

Quina moma, aquesta feina!

Mone: Moma? Jo no faria servir aquesta paraula. És una bona feina, sí, però tres dies seguits amb doble funció és esgotador. El desgast físic i vocal és considerable. Ho pots passar molt malament si no t’apassiona aquesta feina. Això del teatre no és gens estable, ara ets a dalt i demà, a baix.

En Jordi treballa al departament d’informatius de TV3. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria el que passa al món, però a una audiència de preadolescents, a l’Info K. Sap mantenir la sang freda a les connexions d’urgència d’un atropellament massiu dramàtic la nit de Sant Joan i és capaç de fer les notícies entenedores a una audiència de vuit a dotze anys. Per fer bé totes dues coses s’ha de tenir talent.

Jordi: El més difícil és fer d’animador durant l’enregistrament d’un programa. Quan es fa un acudit, la primera vegada, la gent riu, però quan és la tercera vegada que enregistres una seqüència, l’acudit ja no fa cap gràcia. En aquella època encara vivia a Tarragona. Recordo que sortia de TV3 i feia tot el viatge en silenci, ni música, ni ràdio ni res!

Mone: Això és el que no veiem normalment, la feina que es fa al darrere. Quan treballes a la televisió, t’adones que el glamur dels programes i les sèries és al menjador de casa teva. Al plató, tot és de cartó pedra.

El combat!

Quan els vaig trucar per fer l’entrevista, els vaig explicar que parlaríem de les diferències entre la ficció (el món de la Mone) i la realitat (el d’en Jordi). Els va semblar bé. També els vaig suggerir que ens trobéssim en un lloc on poguéssim representar l’enfrontament entre aquests mons. En Jordi va proposar un ring de boxa. M’havia passat pel cap. La Mone va proposar una solució més assequible: el seu gimnàs, al costat de l’estació del Nord, a Barcelona. Hi ha unes taules de ping-pong. Ping-pong? Competició! Bé. És un joc molt ràpid. De molts reflexos! Ja va bé. Per què no? Però, mira les imatges… Tu diries que fan cara de gaire rivalitat, aquest parell?

Mone: En Jordi i jo no fem coses tan diferents. Som canals. Hem de transmetre. Ell transmet informació i jo he de transmetre emoció amb la veu quan canto o quan interpreto un personatge com a actriu.

Jordi: Nosaltres també fem un personatge. Ara… no parlo de fer comèdia. Recordeu l’atropellament de tren la passada revetlla de Sant Joan? Jo treballava aquella nit. Havia arribat a la feina pensant que cobriria revetlles i vaig trobar-me fent quatre hores de connexió en directe d’un accident terrible. No em vaig adonar del que havia passat fins a les vuit del matí, quan vaig arribar a casa. En el moment que era allà fent les connexions, per a mi, els morts eren números. Dotze morts, no dotze persones mortes. En aquest sentit, també interpreto un paper. Jo no puc arribar al lloc dels fets i començar a plorar.

Mone, tu et trobes en un any triomfal dalt de l’escenari amb Mamma Mia! I tu, Jordi, t’has fet un lloc en una televisió respectada per la qualitat dels seus programes i dels seus professionals. Què passa, però, quan no s’omple la platea, o el mitjà és tan petit que dubtes si arribes a algú?

Mone: Ho has de fer. A la meva feina, passes de fer un espectacle d’èxit a no tenir res en ben poc temps. T’agafen dubtes: “m’he fet gran, no estic bé…”. Cabòries internes. Has de ser forta i segura com a persona. Has d’estar amb l’ego i la vanitat ben controlades! Ben controlades!

Jordi: La feina és la mateixa. Condiciona el fet de saber si ho veurà més o menys gent? Potser sí, però jo vull quedar satisfet. No sé si algú es cansarà i desconnectarà al primer minut, però la feina la faig igual.

Havíeu pensat que serieu actriu i periodista?

Mone: Això meu és del tot vocacional. En el meu primer record conscient, ja cantava. Tenia tres o quatre anys i al col·legi fèiem un musical que es deia El somni d’un angelet. Jo em despertava als braços de la meva mare a l’obra, que era la meva germana. Ho recordo perfectament, així que puc dir que canto des que tinc ús de raó. Als tretze anys, els meus pares em varen regalar una guitarra i no m’hi vaig pensar. Em va arrossegar la professió. Em vaig formar a la carretera i, amb el temps, vaig anar fent cursos per anar perfeccionant cosetes. Les coses han canviat, però. Si algú comença ara, jo li diria que estudies. Els temps són diferents.

Jordi: A l’institut no tenia ni idea del que volia fer. La meva germana havia estudiat traducció. M’ho vaig pensar, però no m’hi veia. Vaig triar periodisme dues setmanes abans d’haver de presentar la preinscripció. Un cop decidit, però, m’ho vaig començar a creure. Aquell mateix estiu vaig començar a llegir els diaris d’una altra manera.

Pensaves que faries televisió?

Jordi: No hi pensava, però sí que m’agradava ser la persona que explicava les notícies. Fer de periodista et dóna accés a llocs i a persones que si no fos per la teva professió no coneixeries. La gent creu el que tu els expliques.

El món al revés

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Vaig al teatre i ploro com una Magdalena. En canvi, veig tot el que passa al món per televisió i no se m’indigesta el dinar...

Mone: Sí. No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal. I saps per què?

Això és el que voldria que em diguéssiu.

Mone: El teatre, o l’anunci d’aquell torró que torna a casa per Nadal, t’emocionen perquè et toquen! Les notícies, en canvi, les mirem, però no hi tenim una implicació personal.

Jordi: És cert. Si tu veus que han mort tres persones al Sàhara i tu hi has estat i hi coneixes gent, t’afectarà d’una manera diferent. El fet de veure les noticies a través d’una pantalla, és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies ha desaparegut.

De vegades, costa saber si el que estàs veient és un informatiu o un melodrama.

Jordi: Depèn de l’estil de cada mitjà. Un informatiu d’algunes televisions d’àmbit nacional i un de TV3 no tenen res a veure. Si busques el morbo i ser groc, ja saps on has d’anar i què buscar. Pots ser efectista i anar al recurs fàcil del plor o del crit. Mostres la reacció, però no expliques el que està passant. A TV3 et deixen treballar. No t’exigeixen que busquis el morbo o la crònica negre. I quan toca fer-la no es busca l’impacte de la llàgrima. Hi ha uns patrons molt clars de tractament de la informació.

Mone, a la teva professió has de ser capaç de tot el contrari. No es tracta d’informar, sinó d’emocionar. Com t’ho fas perquè unes lletres impreses en un paper es converteixin en un personatge?

Mone: Quan agafo un text per primera vegada, el llegeixo amb un to neutre. Jo sóc un instrument, com a actriu. No hi poso gaires detalls, d’entrada. A mesura que vas treballant el text amb el director és quan es va decidint cap on ha d’anar el personatge. Això, en el teatre, està ben fet. El director de Mamma Mia! s’inventa una altra Donna cada vegada que ens ve a veure, reinventa els personatges, els fa evolucionar. Penso que aquesta és la clau de l’èxit. El pots veure dues vegades i tenir una impressió diferent.

Es treballa igual a la ficció i a la televisió?

Mone: No és el mateix. Al Cor de la ciutat, per exemple, t’havies d’espavilar. Ho has de portar ben estudiat i anar per feina. Quan estudies els diàlegs a casa sola t’imagines les rèpliques, com te les diran, amb quin to… però t’endus sorpreses. L’actor que tens al davant et surt amb un matís que no esperaves. És molt creatiu. En el teatre, en canvi, assages, revises, prens notes…

Jordi: El teatre és un vestit fet a mida…

Mone: …i la televisió, el pret-a-porter! El més especial del teatre és que quan tu ho dones tot, notes l’energia del públic. Primer has de donar tu. No pots pretendre que la gent et doni coses i tu no donar-los res.

Però, què t’arriba?

Mone: Ho notes! Notes la connexió, que són allà, amb tu. És un flux, però l’has de crear tu.

Tu ho entens, això, Jordi?

Jordi: …les vegades que m’ha tocat fer presentacions, la sensació que tens és molt estranya, perquè sents tot de sorolls però no veus res, no veus qui hi ha, allà baix.

Teniu unes feines molt estranyes…

Jordi: Una feina boja. El periodisme és una feina força boja. Un dissabte, ets a casa dinant amb uns amics i et truquen per anar a cobrir un acte. M’ha passat. I la gent et pregunta: “No et fa mandra?”. A mi no me’n fa gens. És el que m’agrada. No tothom té feines així…

Mone: A mi em pregunten com tinc els nassos de sortir a l’escenari. I no ho sé. De petita era poruga, jo. Em feia por volar, nedar… Però posa’m en un escenari i… (la Mone fa una gran rialla). Saps que tinc abstinència si estic temps sense pujar a l’escenari? Cantar alimenta! Per a mi, la meva feina és una font d’energia renovable.

Quina partida més decebedora. Els vaig proposar un combat. Volia acció, desavinences, garrotades… Aquest parell no han jugat net. Miro una altra vegada les fotos. (Quin tros de fotògraf més immens que és en Mai. Diuen que un bon retrat reflecteix el que amaguen les persones.) Fixa-t’hi. Això és un combat? Sembla l’àlbum de fotos d’una parella que s’ha ajuntat fa quatre dies! (Aclariment: no són parella!) …I perdoneu aquest apunt rosa. Sí, sí, el safareig i el periodisme no són la mateixa cosa, ho sé, però entre aquesta actriu i aquest periodista hi ha química. “Ho notes! Notes la connexió… És un flux…”

L’actriu

El primer record d’infantesa que té la Mone és d’un espectacle musical al col·legi. Ella era a dalt de l’escenari, és clar. I encara no n’ha baixat. Als tretze anys, els seus pares li varen regalar una guitarra i diu: “…em vaig deixar arrossegar per la música”. Ha cantat amb el Gato Pérez, La Trinca, l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Sopa de Cabra… Ha presentat programes de televisió i ha intervingut en sèries com El cor de la ciutat i Porca misèria. Ha posat la veu a personatges d’animació de La bella i la bèstia, Mulan i El príncep d’Egipte. Ha estat la protagonista de Mals d’amor d’una gata francesa al Teatre Nacional (TNC) i ha format part del repartiment dels musicals de més èxit dels darrers anys: Guys & dols, T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, Full Monty, Gaudí, Boscos endins, on feia de bruixa… (I aquí m’aturo.) Ara fa de Donna al musical Mamma Mia!.

El periodista

El periodista Jordi Gil és una persona… normal. Va començar a la ràdio. Tot normal. “Un dia, –explica–, vaig anar a cobrir un tall d’una carretera. Quan fas carrer, trobes sempre la mateixa gent d’altres mitjans. Sóc de la broma, i en les estones mortes parlàvem. Un periodista que cobria la notícia per a una televisió local em va dir que podria servir. Vaig fer una prova i em varen donar un programa d’entrevistes per a l’estiu. Em va agradar i feia les dues coses”. Ben normal. També feia el seguiment del Nàstic de Tarragona, l’equip de futbol de la ciutat, per a TV3, fins que el varen cridar per treballar a Sant Joan Despí. L’hem vist a programes com Hora Q, al costat de l’Helena Garcia Melero, i ha cobert tota mena d’esdeveniments informatius en directe. Per a ell, normal. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria què passa al món, però a una audiència entre vuit i dotze anys, a l’Info K. A Salou, que coneixen bé l’excepcional normalitat d’en Jordi, el varen fer pregoner de la Festa Major. Normal, vaja!

Com vàreu connectar amb l’AACIC CorAvant?

Jordi: Per l’Enric Company. Vàrem presentar junts una subhasta d’art a l’Hospitalet a favor de l’AACIC. A partir d’allò, he fet les presentacions dels llibres de l’AACIC-CorAvant i de la festa del Tibidabo. La primera que vaig presentar va ser la del 2009 amb la senyora que tinc aquí al costat, la Mone.

Mone: Va estar molt bé. Semblava que ens coneixíem de tota la vida i era la primera vegada que ens vèiem. Em varen trucar i vaig dir que sí. Tinc uns amics amb un fill amb problemes de cor i estava sensibilitzada pel tema. Però no recordo com és que em varen trucar a mi. No sé perquè varen pensar en mi…

Just abans de l’estiu, el grup de joves de l’AACIC CorAvant vàrem quedar dissabte a Barcelona per anar al Museu de Cera. També vàrem anar a berenar a un local molt especial, el Bosc de les fades. Un gran dia en què ens vàrem acomiadar fins després de les vacances. A l’octubre, vàrem fer una altra trobada, un sopar. Ens vàrem reunir joves de tot Catalunya, vint-i-cinc, érem! Ho volem repetir un altre dia. Si no et vols perdre la propera sortida del grup de joves, apunta’t al nostre grup del Facebook.

Com va néixer la iniciativa d’aquestes sortides?

Ens ho varen demanar. En una de les trobades vàrem demanar, a la gent, què volia, què esperava, de nosaltres, i una de les coses que varen comentar és que els agradaria veure’s més sovint. Ho vàrem estar pensant i se’ns va acudir de fer sortides lúdiques a les quals es pogués apuntar tothom. Les sortides s’organitzen per grups d’edat. Hi ha tres grups: el dels preadolescents, que són els més joves fins als setze anys; el dels joves, amb gent que va dels disset a pràcticament els trenta; i el grup d’adults, de trenta anys cap endavant.

L’Àngels comenta que, en el futur, es vol provar un criteri més flexible.

Ens hem adonat que les fronteres d’edat entre les sortides de joves i adults no acaben de funcionar. Per què algú de vint-i-vuit anys que no pot anar amb els adults? Depèn del moment vital en què et trobis pot ser que et sentis més còmode amb gent més jove o més gran. No siguem tan, tan quadrats.

De les sortides que heu fet fins ara, quines diries que han tingut més èxit?

L’Aquàrium! Saps que vàrem adoptar un dofí? Bé, com a mascota. És una de les activitats més ben rebudes. També hem fet un taller de risoteràpia, que és molt divertit. Tothom s’ho passa molt bé. Amb els grans ens trobem per anar a sopar, per exemple.

Què té d’especial, una d’aquestes sortides?

És una sortida, com podries sortir amb qualsevol altre grup de persones. El més especial és el lloc o l’activitat que tries. Anem a l’Aquàrium, veiem els peixos, dinem plegats i ens ho passem bé. Però tothom sap que les persones amb qui surt han passat o estan passant situacions semblants, en parlen, comenten coses. Amb això vull dir que sortir amb nosaltres no és ben bé el mateix que anar un dia d’excursió amb l’escola o a sopar amb uns amics.

Provoqueu que parlin de totes aquestes coses?

De vegades provoquem que parlin de coses, però t’he de dir que les converses sorgeixen d’una manera natural. Sobretot a l’hora de dinar. Ja saben on van. A més, s’aplega gent de tot arreu, gent que, si no fos per la sortida, potser no es trobarien, i això també és un estímul per apuntar-s’hi.

Quins són els temes estrella a les converses?

En el grup de joves, per exemple, parlen de si em costa trobar feina, si la meva parella no entén el que em passa, com es relacionen amb altres nois i noies, de tenir fills… Els temes que amb els amics o amb la família o que fora de la cardiopatia no tenen amb qui compartir-los.

Qui s’ho passa millor: la canalla, els joves o els adults?

Jo diria que, quan t’apuntes a una sortida, ja hi vas amb la predisposició de passar-t’ho bé. T’hi apuntes perquè et ve de gust. També t’he de dir, però, que, de vegades, els pares estan entusiasmats amb una sortida. Convencen els fills, i el fills et diuen que han vingut perquè els ho han demanat els pares. No es pot obligar ningú.

Puc apuntar-me a una sortida d’adults?

Per què no?

Com m’ho passaré?

Això depèn de tu, però si tens ganes de fer alguna cosa amb gent de llocs ben diferents, sense cap compromís, vine. Pot ser un dia diferent.

Competim entre nosaltres per veure qui està pitjor. Ho pots comprovar a la sala d’espera d’un ambulatori”, ens diu Katti Garcia. Als cinquanta anys, aquesta dissenyadora tèxtil xilena, restauradora, representant de models i empresària va decidir deixar-ho tot per… riure! Creu que riure és la millor teràpia de creixement personal que existeix. Fa tallers de risoteràpia per tot Espanya i ensenya tot el que sap a qui s’apunta als seus cursos. Ens explica que només l’any passat nou-cents metges van participar en algun dels seus tallers, i és que “riure és la millor medecina, i és gratis”. A la Trobada de l’AACIC CorAvant 2010 vàrem poder provar la medecina d’aquesta mestra del riure per treure el nostre bon humor de “l’últim calaix de l’armari”.

La causa, no la conseqüència

La Katti explica que de petita feia que queia, que s’entrebancava, quan passava davant del llit de la seva mare malalta perquè esclafís una rialla o perquè somrigués. Amb cinquanta anys va decidir recuperar aquell esperit d’infantesa. “Vaig anar a la universitat. Vaig fer dos màsters de psicologia de grups amb Maria Palacín, teatre, un curs de pallassa, cursos de programació neurolingüística; vaig fer de tot, tot el que té a veure amb el creixement personal. També vaig fer un curs de ioga del riure amb Madame Catària; i amb tot això vaig fer una bona amanida!”. Així va néixer Risaluz (www.risaluz.com). “Ara faig els meus propis cursos i tallers de risoteràpia i em va bé”. S’enganya qui pensa que riu perquè li van bé les coses. Riure n’és la causa, no la conseqüència. “Si vols estar bé, treu l’humor de l’últim calaix de l’armari i riu”, ens recomana.

Li he de dir que em costa riure…

Si et costa riure és que no estàs bé amb tu mateix. T’anirà bé riure. Obre la ment i el cor. Anem dos anys al psicòleg, d’allà al psiquiatre, i no avancem. Tot això està bé, però a la ment li has de donar una ajuda física. Quan ens abracem, encara que ho fem nosaltres mateixos, segreguem dopamina. I si t’abraça algú altre, encara millor. És boníssim. Amb una actitud amorosa t’estàs cuidant.

Si faig un taller de teràpia del riure, acabaré rient?

Ja veuràs que sí, però no s’ha de riure per força. El primer que dic sempre és que no cal riure. Hi ha qui riu, qui s’enfada i qui plora com feia anys que no plorava. Has de respectar la tristesa dels altres. De vegades cal plorar per poder començar a riure. Si no buides la tristesa, surt una rialla fingida, i la rialla ha de ser natural.

Com s’aconsegueix una rialla natural?

Practicant. La rialla s’ha de practicar, s’ha de cuidar i alimentar. Som animals de costums. Tant li fa com rius. Un senyor em deia que no li agradava la seva rialla. Reia cap endins, com un porquet. Els nadons mai riuen cap enfora, sempre ho fan cap endins. S’ho queden per a ells. No perden l’energia. Que bé! L’important és riure.

Vaig prenent nota, d’acord…

A mi em diuen: “M’agradaria ser animada com tu!” Pots ser-ho quan vulguis. Tu i jo estem fets del mateix. Tinc alumnes que diuen: “Espero que arribi el dilluns per venir a riure”. Jo els pregunto: “I has de venir aquí i pagar per riure?” Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho! Bé que mengem i anem al lavabo. Saps què passa…?

Digui.

…que tenim l’humor en l’últim calaix de l’armari. No canviem, o no volem canviar, perquè pensem que és difícil, que cal canviar-ho tot abans que canviar nosaltres, i és a l’inrevés. Quan tu canvies, el teu entorn canvia.

Les famílies de l’AACIC CorAvant no sempre han tingut ganes de riure.

Ho sé molt bé. Conec l’angoixa d’aquestes famílies. He fet tallers per a grups de dol, de pares que han perdut un fill. També n’he fet per a una associació de persones amb dèficits del sistema immunològic i per a persones que pateixen fibromiàlgia. Hi ha qui juga a cartes o a escacs per distreure’s, però són jocs mentals. El millor joc és compartir, tocar. Això és el que faig amb la gent. I no només amb persones malaltes. I saps què? En tots els grups la gent s’ho va passar bé. Van acabar rient de veritat.

N’he estat testimoni a la Trobada de l’any passat.

Vas ser-hi? El patiment ens encongeix el cor, saps? L’hem de relaxar. Un disgust fa molt mal. Et paralitza. T’enfades perquè no acceptes. Si l’empipament, la por i la ira es visualitzessin, si les poguéssim veure com un núvol gris al nostre voltant, ens esgarrifaríem. Ens espolsaríem aquell núvol de sobre, però no el veiem.

Com puc espolsar aquest núvol negre?

Tot el que diem passa pel cervell i per totes les cèl·lules del cos. Podem resoldre molts conflictes memoritzant les emocions d’una altra manera. Si algú, una germana, per exemple, t’ha ferit, escriu-li una carta. Fes-ho amb ràbia. Escriu amb força tot el que pensis. L’endemà escriu una altra carta. Segurament no et caldrà escriure tan fort. I a la tercera carta, el disgust serà més petit. Hem d’aprendre dels nens. Els nens es barallen jugant. Passen dos minuts i ja no recorden per què estaven enfadats. No perden l’energia. Quan ens enfadem és que no acceptem.

Tinc la sensació que de vegades faig coses que no em vénen de gust.

I les fas?

És que…

Has de saber dir que no. Hauria d’haver fet, no hauria d’haver dit… Hem de ser més naturals. Dir que no és important. Amb el servilisme el que fem és comprar l’estimació.

I com podem saber en quin moment hem de dir que no?

T’ho diu l’estómac. Et poses les mans a l’estómac. Si tu no vols una cosa, l’estómac es posa dur. Si et ve gust, diu que sí, l’estómac es relaxa.

He sentit a dir que hi ha tipus de rialla diferents, i que cada rialla té un efecte en el cos.

Sí, sabem que amb cada vocal vibra una part del cos. La glàndula tiroides vibra quan riem amb la “i”, i no ho fa si riem amb la “a”. Però no t’hi capfiquis. Ara riure així perquè…

El riure ha de ser natural, ja m’ho he après.

Ben fet. El millor és una bona riallada. Amb una riallada sonada es mobilitzen més de quatre-cents músculs del cos. Això és el que faig als tallers. Fer coses perquè ens deixem anar i aconseguim riure amb ganes.

Aquesta tarda tens una conferència. Què diràs?

Els diré que s’abracin. I quan tothom estigui a punt d’abraçar-se els diré: “Ep, però res d’abraçar vos amb qui teniu al costat”, que serà la persona que ja coneixen, algú de confiança, oi? “Heu d’abraçar qui teniu davant”. I aquí comença l’embolic. Vas deixant les motxilles que carregues cada dia a l’esquena i comencen a passar coses…

Coses?

Que la gent comença a riure…

Ah, és clar! (Ara penso en la cara de la Marta, una nena de vuit anys, el dia que la Katti va fer un taller a la Trobada de l’AACIC-CorAvant. Trobareu la història als Extres del Butlletí 17 del web de l’AACIC).

A www.risaluz.com –el web de la Katti Garcia– hi veureu algunes accions increïbles en llocs públics d’aquesta mestra de la rialla. No us perdeu el que va fer la Katti en un aeroport d’Holanda en què els vols anaven amb retard!

A l’ambulatori 

Si vas a un ambulatori veuràs que competim per veure qui està més malament. És allò de “i a mi més, encara!”. Si algú comenta que li fa mal aquí, immediatament salta algú i diu: “Doncs a mi aquí i allà”. I l’altra immediatament diu, “Doncs a mi més… Una vegada vaig preguntar a una d’aquestes persones, què és el que li feia mal, i em va dir:
− Ai, filla! A mi em fa mal tot.
− Tot? No! –vaig respondre–. Que li fan mal les dents?
− Les dents no, perquè porto dentadura postissa.
− Ho veu, dona, com no li fa mal tot! Les dents postisses no li fan mal!