Editorial

“Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho!”

Una conversa amb Katti Garcia, terapeuta del riure

Competim entre nosaltres per veure qui està pitjor. Ho pots comprovar a la sala d’espera d’un ambulatori”, ens diu Katti Garcia. Als cinquanta anys, aquesta dissenyadora tèxtil xilena, restauradora, representant de models i empresària va decidir deixar-ho tot per… riure! Creu que riure és la millor teràpia de creixement personal que existeix. Fa tallers de risoteràpia per tot Espanya i ensenya tot el que sap a qui s’apunta als seus cursos. Ens explica que només l’any passat nou-cents metges van participar en algun dels seus tallers, i és que “riure és la millor medecina, i és gratis”. A la Trobada de l’AACIC CorAvant 2010 vàrem poder provar la medecina d’aquesta mestra del riure per treure el nostre bon humor de “l’últim calaix de l’armari”.

La causa, no la conseqüència

La Katti explica que de petita feia que queia, que s’entrebancava, quan passava davant del llit de la seva mare malalta perquè esclafís una rialla o perquè somrigués. Amb cinquanta anys va decidir recuperar aquell esperit d’infantesa. “Vaig anar a la universitat. Vaig fer dos màsters de psicologia de grups amb Maria Palacín, teatre, un curs de pallassa, cursos de programació neurolingüística; vaig fer de tot, tot el que té a veure amb el creixement personal. També vaig fer un curs de ioga del riure amb Madame Catària; i amb tot això vaig fer una bona amanida!”. Així va néixer Risaluz (www.risaluz.com). “Ara faig els meus propis cursos i tallers de risoteràpia i em va bé”. S’enganya qui pensa que riu perquè li van bé les coses. Riure n’és la causa, no la conseqüència. “Si vols estar bé, treu l’humor de l’últim calaix de l’armari i riu”, ens recomana.

Li he de dir que em costa riure…

Si et costa riure és que no estàs bé amb tu mateix. T’anirà bé riure. Obre la ment i el cor. Anem dos anys al psicòleg, d’allà al psiquiatre, i no avancem. Tot això està bé, però a la ment li has de donar una ajuda física. Quan ens abracem, encara que ho fem nosaltres mateixos, segreguem dopamina. I si t’abraça algú altre, encara millor. És boníssim. Amb una actitud amorosa t’estàs cuidant.

Si faig un taller de teràpia del riure, acabaré rient?

Ja veuràs que sí, però no s’ha de riure per força. El primer que dic sempre és que no cal riure. Hi ha qui riu, qui s’enfada i qui plora com feia anys que no plorava. Has de respectar la tristesa dels altres. De vegades cal plorar per poder començar a riure. Si no buides la tristesa, surt una rialla fingida, i la rialla ha de ser natural.

Com s’aconsegueix una rialla natural?

Practicant. La rialla s’ha de practicar, s’ha de cuidar i alimentar. Som animals de costums. Tant li fa com rius. Un senyor em deia que no li agradava la seva rialla. Reia cap endins, com un porquet. Els nadons mai riuen cap enfora, sempre ho fan cap endins. S’ho queden per a ells. No perden l’energia. Que bé! L’important és riure.

Vaig prenent nota, d’acord…

A mi em diuen: “M’agradaria ser animada com tu!” Pots ser-ho quan vulguis. Tu i jo estem fets del mateix. Tinc alumnes que diuen: “Espero que arribi el dilluns per venir a riure”. Jo els pregunto: “I has de venir aquí i pagar per riure?” Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho! Bé que mengem i anem al lavabo. Saps què passa…?

Digui.

…que tenim l’humor en l’últim calaix de l’armari. No canviem, o no volem canviar, perquè pensem que és difícil, que cal canviar-ho tot abans que canviar nosaltres, i és a l’inrevés. Quan tu canvies, el teu entorn canvia.

Les famílies de l’AACIC CorAvant no sempre han tingut ganes de riure.

Ho sé molt bé. Conec l’angoixa d’aquestes famílies. He fet tallers per a grups de dol, de pares que han perdut un fill. També n’he fet per a una associació de persones amb dèficits del sistema immunològic i per a persones que pateixen fibromiàlgia. Hi ha qui juga a cartes o a escacs per distreure’s, però són jocs mentals. El millor joc és compartir, tocar. Això és el que faig amb la gent. I no només amb persones malaltes. I saps què? En tots els grups la gent s’ho va passar bé. Van acabar rient de veritat.

N’he estat testimoni a la Trobada de l’any passat.

Vas ser-hi? El patiment ens encongeix el cor, saps? L’hem de relaxar. Un disgust fa molt mal. Et paralitza. T’enfades perquè no acceptes. Si l’empipament, la por i la ira es visualitzessin, si les poguéssim veure com un núvol gris al nostre voltant, ens esgarrifaríem. Ens espolsaríem aquell núvol de sobre, però no el veiem.

Com puc espolsar aquest núvol negre?

Tot el que diem passa pel cervell i per totes les cèl·lules del cos. Podem resoldre molts conflictes memoritzant les emocions d’una altra manera. Si algú, una germana, per exemple, t’ha ferit, escriu-li una carta. Fes-ho amb ràbia. Escriu amb força tot el que pensis. L’endemà escriu una altra carta. Segurament no et caldrà escriure tan fort. I a la tercera carta, el disgust serà més petit. Hem d’aprendre dels nens. Els nens es barallen jugant. Passen dos minuts i ja no recorden per què estaven enfadats. No perden l’energia. Quan ens enfadem és que no acceptem.

Tinc la sensació que de vegades faig coses que no em vénen de gust.

I les fas?

És que…

Has de saber dir que no. Hauria d’haver fet, no hauria d’haver dit… Hem de ser més naturals. Dir que no és important. Amb el servilisme el que fem és comprar l’estimació.

I com podem saber en quin moment hem de dir que no?

T’ho diu l’estómac. Et poses les mans a l’estómac. Si tu no vols una cosa, l’estómac es posa dur. Si et ve gust, diu que sí, l’estómac es relaxa.

He sentit a dir que hi ha tipus de rialla diferents, i que cada rialla té un efecte en el cos.

Sí, sabem que amb cada vocal vibra una part del cos. La glàndula tiroides vibra quan riem amb la “i”, i no ho fa si riem amb la “a”. Però no t’hi capfiquis. Ara riure així perquè…

El riure ha de ser natural, ja m’ho he après.

Ben fet. El millor és una bona riallada. Amb una riallada sonada es mobilitzen més de quatre-cents músculs del cos. Això és el que faig als tallers. Fer coses perquè ens deixem anar i aconseguim riure amb ganes.

Aquesta tarda tens una conferència. Què diràs?

Els diré que s’abracin. I quan tothom estigui a punt d’abraçar-se els diré: “Ep, però res d’abraçar vos amb qui teniu al costat”, que serà la persona que ja coneixen, algú de confiança, oi? “Heu d’abraçar qui teniu davant”. I aquí comença l’embolic. Vas deixant les motxilles que carregues cada dia a l’esquena i comencen a passar coses…

Coses?

Que la gent comença a riure…

Ah, és clar! (Ara penso en la cara de la Marta, una nena de vuit anys, el dia que la Katti va fer un taller a la Trobada de l’AACIC-CorAvant. Trobareu la història als Extres del Butlletí 17 del web de l’AACIC).

A www.risaluz.com –el web de la Katti Garcia– hi veureu algunes accions increïbles en llocs públics d’aquesta mestra de la rialla. No us perdeu el que va fer la Katti en un aeroport d’Holanda en què els vols anaven amb retard!

A l’ambulatori 

Si vas a un ambulatori veuràs que competim per veure qui està més malament. És allò de “i a mi més, encara!”. Si algú comenta que li fa mal aquí, immediatament salta algú i diu: “Doncs a mi aquí i allà”. I l’altra immediatament diu, “Doncs a mi més… Una vegada vaig preguntar a una d’aquestes persones, què és el que li feia mal, i em va dir:
− Ai, filla! A mi em fa mal tot.
− Tot? No! –vaig respondre–. Que li fan mal les dents?
− Les dents no, perquè porto dentadura postissa.
− Ho veu, dona, com no li fa mal tot! Les dents postisses no li fan mal!