L’Àlex Rovira és alt, de constitució forta. És un conversador entretingut. Explica les històries amb paraules senzilles i plenes de detalls que et fan veure allò de què parla. Escolteu-lo, si en teniu oportunitat. Nosaltres volíem parlar amb ell de les relacions humanes: de què serveix tenir un bon feix de bitllets al banc i una salut de ferro, si no som capaços d’establir llaços d’afecte amb persones que ens envolten?, i a l’inrevés: una amistat t’abriga quan vas fluix d’armilla i et cura amb la seva companyia si tens la salut delicada. Les relacions humanes són la clau de volta de la felicitat. Vam pensar que l’Àlex Rovira ens podria suggerir algun truc, alguna fórmula per millorar la nostra relació amb els altres. Li ho vam preguntar.
Hi ha persones –al barri, a la feina o en la mateixa família– amb qui m’és difícil relacionar-me. I penso que seria millor resoldre les diferències, però no trobo la manera. N’està segur, que pot millorar una relació així?
Per descomptat que sí. Digues: creus que puc aprendre a pintar, jo?
Penso que sí!
Jo no he tirat mai amb arc i fletxa. Creus que en puc aprendre?
Bé, si s’hi posa…
Totes les competències són millorables. Per millorar una relació s’ha de produir un canvi, una transformació, i en qualsevol transformació sabem avui que hi ha una sèrie d’etapes.
L’escolto…
La primera etapa és la confiança. Si no hi ha confiança no es fa el pas per transformar res. La segona etapa és l’actitud. Ho has de voler. En tercer lloc, el coneixement, saber.
Molt bé. Tinc confiança, encara, i tinc l’actitud de voler transformar les meves relacions, però no és tan clar que sàpiga com fer-ho…
D’acord. A mi m’agradaria escriure com Miquel Martí i Pol. Podré escriure com ell? Segur que no…
Pensava que diria que sí!
Jo no sóc ell, i per això mai no escriuré com ell, però miraré d’expressar-me com els poetes que em commouen i segur que amb els anys milloraré l’escriptura. El saber, l’habilitat i el fruit en qualsevol transformació sorgeixen del treball, la perseverança, l’ètica i la lògica. Si les apliques, funcionen.
Ara me n’adono! Esperava que l’Àlex Rovira tragués de la màniga una fórmula màgica, una paraula que, repetida tres o deu vegades, resolgués els meus problemes.
Bé, entenc el que diu.
Sí, però la comprensió racional, conèixer els principis, mètodes o mecanismes que ens ajuden a transformar i millorar l’existència no garanteix en absolut la posada en pràctica. La paraula aigua no mulla.
Digui, digui…
No et transformes per un pensament, et transformes per un sentiment. El físic alemany Albert Einstein deia que normalment arribem a una conclusió quan ens cansem de pensar. El pensament et porta a la conclusió, però el que fa que actuïs és l’emoció.
Entenc les paraules, però no sé si en comprenc el significat.
Pensa en les revolucions d’Egipte, Síria i Líbia. Tothom sabia que eren dictadures. Ho sabien racionalment, però ha estat la ràbia per la dignitat trepitjada que ha portat cap a una transformació.
El que hem llegit i el que hem vist d’aquells fets semblava impossible, sí.
Quan un ésser humà sent que es trepitja la seva dignitat, es transforma. És el cas de la dona que decideix separar-se del maltractador. O quan un empleat deixa la feina i denuncia el seu cap.
Així, els sentiments, les emocions, són l’energia del motor que porta cap a una transformació.
I encara hi pots afegir un pensament de l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep. Ell deia que si volem un món de pau i justícia, hem de posar la intel·ligència al servei de la pau i l’amor. El poeta romà Virgili deia: “Estima i fes”.
Hi ha persones que saben resoldre força bé els seus conflictes i n’hi ha d’altres que tenen l’habilitat de complicar les coses.
Això té a veure amb les intel·ligències diverses. Tenim una intel·ligència de tipus logicoracional, una d’operativa, i també una de moral. Per què hi ha gent que té principis i gent que no, que fa que el decent busqui el bé comú i l’indecent no pugui sortir del seu egoisme? Segur que la intel·ligència emocional social ens pot ajudar a millorar les relacions.
Fins a quin punt creu que ens condicionen, aquestes intel·ligències?
Hi ha llindars de màxima competència, però tothom té la capacitat de transformar i transformar-se. No diria que estem condicionats, però sí que cadascun de nosaltres som en una mena de pista de sortida, com en una d’aquelles pistes dels salts d’esquí. Tenim un tarannà que ens porta cap a preferir i fer bé algunes coses.
Fa un any i mig ens vam retrobar amb gent de l’escola de quan tenia vuit, dotze, tretze anys… A un d’aquests amics retrobats li vaig comentar que, excepte dos o tres casos, estava molt definit el que faria cadascú de gran. Qui pensava que seria botànic era botànic.
Ha estat aquest, el seu cas?
Diria que sí. Els pares em deien que ja de petit feia preguntes sobre la identitat i el sentit de la vida. Diuen que els preguntava: “Qui sóc, jo?”. Ells em deien que jo era l’Àlex, és clar. I jo els responia que Àlex era un nom, però que no era jo.
Sr. Rovira, els seus pares devien estar espantats!
El que sí que recordo és que tenia empatia amb els sentiments dels meus companys. M’ha interessat sempre, el comportament humà. A mi m’agradava ser mestre, però també la medicina, i la psicologia. I ara em dedico a escriure llibres que amaguen una certa pedagogia.
L’Àlex Rovira ens explica que tenia l’esbós d’una novel·la que s’havia de dir El venedor de sort, que tractava d’un home que anava pel món fent reflexions. Li va comentar la idea a un soci i amic, Fernando Trias de Bes, i hi van començar a treballar.
“Una nit va llegir l’embrió del llibre a la seva filla, Laia. La nena, que tenia sis anys, li va dir que era el relat més bonic que mai li havia explicat. L’èxit d’aquell relat en forma de faula, La bona sort, va ser aclaparador.”
Els humans atribuïm a un factor incontrolable coses que moltes vegades depenen de com et situïs davant de la vida. Quan preparàvem el llibre La bona sort, vaig trobar un text d’un filòsof alemany, Artur Schopenhauer, que diu: “L’atzar reparteix les cartes, però tu les jugues”. Molt filòsofs diuen que la sort és una combinació de variables incontrolables, atzaroses, exògenes, amb una resposta o una actitud interna controlable endògena. I saps què deia Albert Einstein de la sort?
M’haurà d’ajudar!
Einstein deia: “La sort és una funció de paràmetres desconeguts”. Un exemple: si llanço una moneda a l’aire, tinc el cinquanta per cent de possibilitats d’encertar si sortirà cara o creu. Però si conec tots els paràmetres -el pes de la moneda, la velocitat amb què la llanço enlaire, la resistència de l’aire, etc.- tindré més possibilitats d’encertar, oi?
No en tinc cap dubte!
Un pensador clàssic espanyol del temps de l’Imperi Romà, Sèneca, afirma que en la sort hi conflueixen preparació i oportunitat. Això que en diem sort, ser oportú, té a veure amb alguna cosa que tu no controles, però també amb coses que controles. Si crees les circumstàncies propícies, la sort arribarà.
Com és que la majoria dels seus llibres han estat èxits de vendes?
Intento escriure des del cor. Jo havia publicat La brúixola interior, que és més reflexiu. Quan escrivia La bona sort, deixava el manuscrit a la família i als amics, i ningú no me’l tornava. Tothom l’havia deixat a algú. És un llibre senzill. Jo pensava que era ple d’obvietats, però sovint obviem les obvietats. Va tocar una corda emocional i transcultural.
Va tenir una mica de sort?
(Somriu) Ens el vam treballar. Per mi seria molt més fàcil fer un assaig sobre les estructures de personalitat, per exemple. Fer un relat o un conte que atrapi el lector i que provoqui una reflexió m’és més difícil. Has de trobar la metàfora, l’argument, i escriure’l de manera que quan el llegeixis sembli molt senzill, com si allò que llegeixes t’ho estigués explicant un amic.
El molesta que algú qualifiqui alguns dels seus llibres amb l’etiqueta d’autoajuda?
AR: No em fa perdre el son. T’ho dic amb convenciment. Al Japó posen els meus llibres a les lleixes de filosofia. En d’altres llocs els pots trobar sota l’etiqueta de manegament, i també d’autoajuda, sí. Fixa’t, però, que no són llibres amb receptes. Estan fets des d’un estil més mediterrani que anglosaxó. Més que manuals són reflexions.
Et refereixes a pedagogia?, gestió? La paraula manegament no és catalana. No sé ben bé què voleu dir… Vostè és economista.
Era professor d’una de les escoles internacionals de negocis més prestigioses de Barcelona -ESADE- i tenia un despatx, una consultoria.
És molt diferent la seva vida d’ara de la d’abans dels èxits amb l’escriptura?
Continuo fent coses molt semblants. Encara faig classes i seminaris i també assessoro empreses, però des d’una altra perspectiva.
Vostè feia classes de màrqueting. Parlar de màrqueting provoca respostes extremes: se’n parla molt bé o molt malament. Què ens en diria, vostè?
L’alquimista medieval Paracels deia que el verí és en la dosi. Amb una pistola es pot matar una persona, o pots fer-la servir per llançar una bala de llum una nit a alta mar o a la neu, per trobar algú que s’ha perdut.
Moltes vegades s’utilitzen les eines del màrqueting per manipular el desig. El desig es pot manipular, i fer-ho per vendre tabac coneixent els efecte que té en la salut és qüestionable. Jo em vaig adonar que feia objecció de consciència massa sovint.
Com va resoldre aquest conflicte?
Em motivaven més els temes d’innovació, com desenvolupar noves idees. Volia entendre quins són els nostres mecanismes, com funcionem, com podem canviar, millorar, com podem ser bones persones, bons professionals i bons ciutadans, i en vaig fer una prioritat.
Comento a l’Àlex Rovira que la continuïtat i la supervivència de les organitzacions i les entitats comporten que se’n professionalitzin els plantejaments. Em pregunto si en aquest procés es pot perdre una part d’aquell atractiu que té una entitat i que fa que les persones s’hi involucrin, hi col·laborin amb generositat.
Sé a què et refereixes. És difícil de descriure, però que sent molt clarament. Estàs parlant de la percepció d’autenticitat, d’honestedat, la noblesa d’esperit, l’elegància espiritual.
Ho podem perdre, això?
Qui té una bona idea, qui ofereix una bona solució, qui fa una bona feina no ha de témer per res.
Qui és Àlex Rovira
Economista, escriptor i assessor.
És l’autor del llibre La bona sort (2004), un relat en forma de faula que va crear a partir d’investigar què deien sobre la bona i la mala sort filòsofs, científics, místics, emprenedors. El llibre va ser un èxit inesperat. Se’n van vendre més de quatre milions d’exemplars a quaranta països, i es continua venent. Des de llavors no ha parat d’escriure, ni de viatjar.
Viu al Montseny, però passa la meitat de l’any fora de casa fent conferències, impartint seminaris sobre innovació, creativitat i relacions humanes o presentant alguna de les seves obres. N’ha publicat una desena. Sovint escriu en col·laboració amb algun dels seus socis i amics de tota la vida. Explora gèneres diferents: l’assaig, la novel·la, el conte… Tria la forma que creu més efectiva per a cada història que es proposa explicar.
L’Alex Rovira acabava de presentar el seu darrer treball, El mapa del tresor, quan ens va rebre al pis que té a Barcelona. Aquesta vegada, l’autor es pregunta què tenen en comú deu personatges que amb les seves idees innovadores han canviat algun aspecte de la nostra vida. Entremig d’aquesta carrera d’èxit va arribar la seva filla Mariona. Va néixer amb una cardiopatia congènita de mal pronòstic. Rovira ho ha explicat en un relat màgic i commovedor al seu llibre Un cor ple d’estrelles..
La Mariona neix amb una cardiopatia
“Un dia et lleves. Estàs esperant el naixement d’un fill. I aquest fill neix amb una cardiopatia de diagnòstic i d’evolució incerta. No reacciones. La Mariona va estar setmanes a l’hospital i ningú no ens podia dir si sobreviuria. En moments així, connectes amb sentiments molt profunds d’impotència i de fragilitat. Jo he viscut la mort de prop més d’una i de dues vegades.”
“Jo he perdut éssers estimats sobtadament, per accidents, per malalties, per càncers… La desgràcia és profunda. Tots sabem que ens hem de morir, però no ens ho creiem. Ningú no pot garantir que d’aquí a mig minut serà viu. L’únic que tenim realment és el present i la capacitat d’estimar.”
De la capacitat d’estimar, de mostrar afecte, de generositat, l’Àlex Rovira en recorda un altre detall que va viure en aquells dies que la Mariona estava a l’hospital: “Hi ha coses que no t’esperes. I passen constantment, si ho mires. Un dia que estàvem a Sant Joan de Déu visitant la Mariona, la nostra filla, vaig fixar-me en un metge, a la sala de les incubadores. Es va acostar a un dels nens, el més menut i fràgil, ple de cànules per tot el cos. El metge, un senyor gran, va fer tot el protocol de supervisió dels aparells que mantenien en vida aquell nen, menut, menut. De sobte, veig que aquell metge de cabells canosos s’arremanga, s’asseu, posa la mans a través de les mànegues de la incubadora, comença a fer carícies al petit i li canta una cançó de bressol. Jo ho vaig viure com un moment d’epifania. Potser això era el més normal per a ell, però jo no esperava veure una cosa així”.