Les etapes en què és donat de transitar per la vida ens conviden o ens menen a canviar de xip. Els canvis d’edat, els paulatins graus de formació, els diferents rols que anem assumint, els sempre renovats reptes familiars, laborals i socials, tot plegat, ens aboca a adaptar-nos.
«Viure en el present» ens assalta com expressió sintètica de l’autenticitat. La sentim a cau d’orella, recomanació secreta d’una rauxa millenària. Saviesa remota.
Creure o saber? Fe o coneixement? Intuïtius com som tendim a fugir d’estudi? En tenim prou amb una resposta breu, un remei miraculós, una mesura global i simple?
La nefasta situació social, econòmica, política i mediàtica que arrosseguem, sense haver superat la crisi del 2008, s’ha exacerbat amb l’envestida de la pandèmia. La reacció inicial davant del confinament fou de sorpresa, de temor i, malgrat tot, de disciplina.
No solem confessar que tenim prejudicis. Però tots en tenim, poc o molt. En som conscients quan ens adonem que hem canviat d’opinió.
El temps passa volant. Ho constatem quan ens adonem que els anys s’escolen avall en una embranzida imparable.
Quan siguis més gran ja ho entendràs, ens deien de petits. I, fidels a la tradició, ho hem repetit als nostres. Ens fem grans i malgrat tot no creixem en comprensió.
Apareixen a les xarxes frases antigues de polítics i de famosos. Els discursos, les intencions, les lloances d’abans i d’ara són diametralment oposades. Contradiccions flagrants. Mentides d’abans i d’ara.
La premsa imposa modes, opinions, pensaments més o menys encertats i efímers. La insistència amb què ens tortura com un corcó amb les mateixes notícies, idees, expressions i mots, no fan sinó que revelar el caràcter artificiós del circ de la comunicació.
Davant del dilema d’optar entre el blanc o el negre, triar carn o peix, votar dretes o esquerres, per exemple, s’ha instal·lat la idea que el camí del mig és la solució sàvia.
La vida ens força a decidir. Cada dia topem amb cruïlles on ens veiem obligats a tirar cap a una banda o una altra. Sortosament, perquè amb els reptes que l’atzar ens depara tenim la possibilitat no sols d’adonar-nos que som vius, sinó de governar el nostre rumb.
Us proposo, em proposo, un joc innocent, però productiu: canviar de xip. No una vegada, sinó moltes, sovint, potser cada dia, cada setmana si voleu, o una vegada al mes si més no.