Editorial

El temps passa volant

El temps passa volant. Ho constatem quan ens adonem que els anys s’escolen avall en una embranzida imparable.

El balanç de l’AACIC és positiu: consecucions científiques, mèdiques, socials. El bagatge humà és vast. S’han acumulat experiències de tota mena que no han fet sinó enriquir el coneixement i han enfortit les conviccions del conjunt de la família associativa. Però no ha estat debades. El peatge ha estat car. Pel camí ens han deixat amics entranyables i inoblidables. I els que van començar el camí i, ara adults, encara lluiten per tirar endavant són, sense proposar-s’ho ni desitjar-ho, els protagonistes principals de tot el que l’AACIC ha assolit, és a dir, dels avenços generals de tota mena en relació a les cardiopaties congènites. Les primeres fornades d’afectats, els veterans, són els que l’han passada més magra. I amb poques excepcions no ho tenen gens fàcil. El pes de les incerteses dilatades, l’acumulació de dubtes, les expectatives insegures s’agreugen sense estabilitat laboral. Alguns se’n surten amb prou feines, altres recomencen la vida amb il·lusions renovades. Afectats I famílies competeixen cada dia en una cursa d’obstacles. La nostra solidaritat és molt lloable i certament l’expressem amb tota la bona voluntat de què som capaços. Més que un sentiment generós és un capteniment de mèrit, gairebé una manera d’entendre la vida. Però encara podem replantejar-nos si amb el nostre gest d’abast general i propòsit col·lectiu ja no cal que fem res mes. Tanmateix, fem el més convenient? Personalment em trasbalsa el dolor aliè, però també la desorientació, el neguit, el desempar. Sé que empatitzar és tan fàcil de dir com difícil de fer. I sé també que el fet de posar-se en la pell de l’altre no és senzill i val més que no ho provi qui no disposi de condicions adequades. Amb tot, els amics i els parents del nostres veterans tenim l’oportunitat de fer un canvi de xip. Podem renovar la nostra atenció a les vivències i als reptes vells i nous que la vida de cada dia els planteja. En què pot consistir aquest esforç? En l’apropament: en parar l’orella a les subtileses que la inèrcia de la familiaritat ja no ens deixa veure; a redescobrir la subjetivitat; a recosir les complicitats. Cal que travem la relació d’un nou afecte sincer i desinteressat que s’expressa o bé amb un acudit esbojarrat, o bé amb un somriure, o bé en silenci, o bé amb una simple mirada. Reinventem-nos, doncs, l’acompanyament amb molt i molt d’afecte.

 

Jaume Comas
Fundació CorAvant