“La revolta… i un fart de riure”

Fa uns anys ja, en una Festa dels infants i joves amb problemes de cor que l’AACIC va celebrar a Tarrago-na, vam comptar amb la presència d’en Lluís Gaval-dà, el cantant i guitarra del grup de rock Els Pets. Enguany, la delegació de Tarragona de l’AACIC, va organitzar una presentació del llibre “L’Operació de Cor del Jan”. Li vàrem demanar a en Joan Reig, un altre dels components del grup de Constantí (Tarragonès), si podíem comptar amb la seva assistència. No es va fer pregar. Li volem donar les gràcies per aquell gest, i per això l’hem anat a trobar a Tarragona.

Durant la conversa ens ha explicat dues anècdotes que tenen l’origen en aquell dia, hem parlat d’Els Pets i ens ha comentat altres facetes professionals i projectes.

Ens diu:

“M’he inventat una conferència recital que he titulat Refugi. Explico qui era Guillem, d’Efak, que era ne-gre, i què hi feia algú com ell a Mallorca; també ex-plico què era la censura i que l’any 1968 no hagués-sim pogut publicar moltes de les cançons dels nos-tres discos”.

A part d’aquest projecte i d’Els Pets, el Joan també toca amb un altre grup, Mesclat.

“En fi, fas mil histories i entre una cosa i l’altra bull l’o-lla, intentes tenir una vida digne, com qualsevol altre treballador, amb una hipoteca i les seves coses.”

Ens diu “les cançons són cultura”, que se sent prou satisfet cantant en català, que es considera melòman. Té 3000 discos. N’és col·leccionista. I que si el fessin triar entre deixar d’escoltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de tocar!”. Sona el mòbil. La música d’aquest mòbil la conec. Oi que és d’una pel·li que es deia, o es diu, “La mort tenia un preu”?

Fabricants d’èxits. Somnis acomplerts

És un dimarts d’octubre. Fa un matí fabulós. En Joan ha acompanyat el seu pare al metge, l’ha tornat a dei-xar a casa i arriba, puntual, a la cafeteria del centre de la Rambla de Tarragona on hem quedat. Entra. Fa un cop d’ull. Ens veu. Saluda tothom qui coneix (el cam-brer del Cirmos, una noia que seu a la barra…) i ve a seure a la taula on l’esperem. Se’l veu més prim que a algunes fotos i que a la tele. Porta el cabell llarguet, això sí, com a les fotos i a la tele. Un dia, l’Albert Om va convidar a en Joan Reig al seu programa de ràdio i s’hi va quedar com a col·laborador. Ara que l’Om fa “El Club” a TV3, en Joan també hi col·labora.

Els Pets han presentat aquest estiu les cançons d’un disc nou (el número dotze, o el tretze si contem… ) que porta per nom “Com anar al cel i tornar”. Han estat tot l’estiu de gira, i continuen!

Ho hem de fer, els músics catalans vivim dels con-certs, més que no pas de vendre discos, tal com està la cosa. Divendres actuarem a Bellcaire d’Urgell i dissabte a El Vendrell. 38 concerts haurem fet en total.

I quina mena de públic us ve a veure al directe?

Hi ve de tot. No només gent jove. Fa tants anys que toquem que als concerts ara hi venen la gent de la nostra edat que acompanyen als seus fills.

Li comento que m’ha impressionat com sona de bé XL, una de les cançons del disc que ja he escoltat.

Fa 22 anys que anem pel món, sempre hem treba-llat amb productors bons… N’hem après”.

Cap dubte d’això! Els Pets són una màquina de fer èxits. Per mostra… Cada any TV3 encarrega una can-çó per l’estiu a un grup de música. Si féssim un con-curs de quants d’aquests temes recordem, segur que entre les guanyadores hi hauria Munta-t’ho bé. Au-tors? Els Pets! O una altra: el famós “Bon dia!”. En-cara avui el pots escoltar alguna vegada per la ràdio, i té deu anys.

Els Pets és un grup de tradició pop, en el bon sentit de la paraula. Encara que parlis de coses crues la música tendeix a un ritme alegre… Sempre ho hem fet així. Podem tractar coses molt serioses, fins i tot de política, però amb bon humor. Sempre ens ha agradat ser fidels a nosaltres mateixos. No fem gaire filosofies. Toquem de peus a terra.

Temes alegres, lletres directes i les coses clares. És la recepta d’un grup que és la història d’aquell moviment dels anys 80 i 90 que es va dir “el rock català”. Què ha canviat de quan vareu començar a ara?

Ara, la música catalana s’ha ampliat molt. Hi ha un planter de joves que en saben més que jo quan vaig començar. Hi ha molts grups i d’estils molt diferents. A finals dels 80, hi havia els grans i pocs més. I en aquest panorama va sortir el rock català. Vàrem tro-bar un forat i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Va ser un moment molt especial. Però els mitjans no li donen l’espai que teníem quan vàrem sortir nosaltres. Fins l’emissora més petita tenien el seu espai de rock català.” Ara no passa el mateix.

Hi havia tanta rivalitat com es deia entre els grups de rock, entre vosaltres i els Sopa de Cabra en concret?

Es deia que si els Sopa de Cabra eren més univer-salistes i que nosaltres representàvem l’essència de la nació catalana. Això era cosa dels periodistes musicals. Nosaltres, els músics d’aquests grups, érem amics. Anàvem de copes. Ells havien estat a casa me-va i jo a casa seva.

Has fet realitat un somni

Ara ho puc dir, però quan tenia 18 no m’ho imagi-nava pas arribar a ser professional d’això. Pensava que estaria tota la vida aixecant-me a les sis del ma-tí per anar a la fàbrica.

Els Reig treballaven l’avellana, que és del què vivia molta gent de pagès al Tarragonès.

…a la primera crisi forta vaig anar a buscar feina a la indústria. Treballava a la fàbrica i feia alguns calerons tocant en una orquestra de ball.”

Què van dir-te a casa teva quan els vas explicar que volies tocar la bateria?

Res, perquè ve de família. El meu pare era bateria, amateur, d’una Orquestra de Constantí que es deia Orquestra Creación, cap allà els 50s. Jo, en canvi, sóc d’escola. Vaig estudiar música al Conservatori de Tarragona i també vaig estudiar al Taller de Músics. Quan vàrem començar a tocar calerons amb Els Pets vaig deixar l’orquestra i quan la cosa va anar millor, amb el segon o tercer disc, llavors vaig plantejar a ca-sa de deixar la feina a la fàbrica.

I què en van dir?

Hi va haver un dalt a baix, tot i que sempre m’ha-vien donat suport amb això de la música. La meva mare em deia “vigila Joan, que això de la música…”, i ho deia amb tota la raó, la dona. Conec molts mú-sics molt bons que es foten de fàstic.

No és el teu cas…

Nosaltres la vàrem encertar, és cert. Ara visc d’això, el meu somni ja s’ha acomplert. Viure de la música i editar les meves cançons. Anar el dissabte a tocar i veure 3000 persones que s’emocionen i que canten una cançó que has escrit tu, què més vols?

Altres cares d’un melòman

En Joan té altres facetes personals i professionals no tan conegudes, totes, però, tenen a veure amb la mú-sica. “Sóc un melòman”, ens deia amb un convenci-ment absolut. La música és a la base, al fons i a la for-ma d’aquestes altres facetes. La de lletrista n’és una. Escriure històries per ser musicades. Altres són el grup Mesclat i un ambiciós projecte personal, Refugi.

A “Com anar al cel…”, el darrer cd del grup, hi hem trobat dues cançons amb lletra seva: Espurnes de Coratge i Ningú. (No són precisament les més feste-res, sinó tot el contrari).

En les lletres de les nostres cançons diem les coses com les explicaries a un amic o a un germà. Quan faig una cançó jo, primer la faig per mi. És una cosa que et motiva, és una vàlvula d’escapament que ne-cessites per expressar les teves frustracions, els teus sentiments, etcètera, etcètera… Això vol dir que tu t’ho creus i quan t’ho creus, la gent s’hi identifica perquè és creïble.

I per on comences, per la música o per la lletra?

En el meu cas, jo començo per la lletra. El Lluís comença per la música. Hi ha vegades que ho tens molt clar i altres que no, però al començament una cançó sol ser una cosa molt despullada, d’entrada: una lletra, un ritme, una melodia… Després l’anem vestint. Fem els arranjaments entre tots…

A tots els músics que canten o escriuen cançons en català, els acabem fent la mateixa pregunta. Penseu ampliar mercat? 

No, no hi penso. Si ets conscient del país on vius, de la cultura allà on pertanys i te l’estimes… No penso “ondia, per culpa d’això…” Estàs fent un servei a la teva llengua, a la teva cultura. A mi em fa gràcia grups d’aquí que canten en anglès, i n’hi ha que m’agraden, però em pregunto: com pots transmetre emocions amb un idioma que no és el teu, per molt que el sàpigues escriure i que l’hagis estudiat.

Aquesta setmana en Joan acaba la gira amb Els Pets i començarà la tanda de concerts i actuacions amb Mesclat, el seu altre grup.

Empalmo una gira amb l’altra. A Mesclat ens hem trobat gent que ve del folk, del rock, de la música ètnica. Cadascú de nosaltres té o tenia el seu propi grup.

Això està copiat d’una pàgina web “musicanostra”: “Mesclat, s’hi diu, es un projecte musical que fusiona el rock i el folk. Mesclat volen fer de pont entre dos móns que conviuen bastant aliens l’un de l’altre en la nostra realitat musical.”

A Mesclat reivindiquem la cançó com a cultura, i ho fem recuperant melodies populars, de pescadors d’Eivissa, o de la Catalunya Nord, o un garrotin de Lleida, els reinstrumentalitzem i els presentem amb un llenguatge musical més d’avui. A part d’això tam-bé presentem repertori propi però amb aquests pa-trons rítmics, harmònics, modals de la música tradi-cional amb una base de rock.

…i sempre amb un esperit festiu i reivindicatiu.

Sempre. Sempre amb un esperit festiu i reivindica-tiu. Ens agrada parlar de política més que de futbol. Això és cert. Però, compta! No som gent amargada. En Llach deia “amb el somriure la revolta” i nosaltres diem, “la revolta i fer-te un fart de riure.

El teu projecte Refugi és una altre expressió del teu interès per la tradició musical?

Amb Refugi m’he inventat una conferència recital. Refugi és un grup de versions. Explico qui era Gui-llem d’Efak, que era negre, i què hi feia a Mallorca, explico què era la censura, que l’any 1968 no ha-guéssim pogut publicar moltes de les lletres. Ni els mitjans de comunicació ni a les escoles, se n’ha fet prou ressò d’això. A França, això no passa. En Jaques Brel, Georges Brassens, la Barbara, l’Edith Piaf s’es-tudien, és cultura. I a Itàlia… (…)

És una conferència recital amb to reivindicatiu.

Ja t’ho he dit! Aquí hi ha un grup nombrós de mú-sics que van ser una part viva dels últims anys del franquisme, de la transició política, van ser ajudar a assolir les llibertats, a professionalitzar tot això de la política i quan arriba la democràcia els oblidem!

Sí que es reediten discos, de tant en tant. Ara també hi ha un canal per internet de música en català, a icat fm.

Però s’ha oblidat la part artística. La cançó, aquest art de tres minuts capaç de fer riure, fer plorar, pen-sar i qüestionar idees… Jo m’ho miro, veig la cançó com una entitat pròpia. Hi ha poca cultura musical, i poca memòria… Abans hi havia una Dharma i un Pau Riba, i un Sisa i un Llach i un Raimon i 4 Gats i Gui-llem d’Efak. Es tracta de recuperar cançons que han estat oblidades dels anys 60 i 70. Injustament. Avui és impossible escoltar una cançó de Sisa de l’any 1974, o dels Esquirols, de l’Ovidi Montllor, del Xavier Ribalta.

A Refugi, però, no toques la bateria.

Aquí només canto. Porto un altre bateria, piano i bai-xista. Un trio bàsic en clau de jazz. No ho trobo tan important. Jo sóc melòman, i diria que sóc més me-lòman que músic. Si em fessin triar entre deixar d’es-coltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de to-car!”

Per acabar, Joan…. A part d’ells, quina altre gent ens recomanaries seguir i escoltar ara…

N’hi ha molts… el Feliu Ventura; o Obrin Pas, al país valencià amb quatre discos i que està rebentant pavellons; el Cesk Freixes, molt bo; i els Whisquins.

En Joan fa de productor musical dels Whisquins, un dels grups joves que tenen més canyeros. Li donem les gràcies pel seu suport i això li dona peu per ex-plicar-nos dues anècdotes relacionades amb aquell dia. Esperem que ens acompanyi en altres actes.

Joan Reig

 

 

 

 

 

 

 

 

DUES ANÈCDOTES

En acabar la conversa, en Joan comenta un parell d’anècdotes relacionades amb el dia de la presentació a Tarragona del llibre l’Operació de Cor del Jan.

“La meva xicota treballa en una guarderia i arrel d’això, quan vaig estar a la presentació del llibre, em diu que tenien un nen amb aquest problema. Jo li vaig comentar que existia l’AACIC i ella em va dir que els de l’associació ja havien anat a l’escola a parlar amb els educadors per explicar com afecta aquesta malaltia a l’infant i que si patatim, que si patatam…”

Una altra anècdota, més lúdica. En Joan ens diu:

“Estava comprant en un supermercat. En un dels passadissos trobo un nen petit assegut dalt d’un carro que se’m queda mirant fixament. El pare se m’acosta i em diu: “Et coneix. Del dia de la presentació el llibre.” Caram! Em vaig quedar parat i vaig continuar comprant, és clar.


Butlletí 14

Llegeix el Butlletí 14

La capçalera

Temes de l’any

Notícies

Temes de l’any

Dossier: joves, mares amb cardiopatia congènita

L’experiència de…

Una conversa amb…

Volem saber

El racó dels voluntaris

Us proposem…


“La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps”

Feia temps que volíem parlar amb la Maria Teresa Pi-Sunyer. Com a psicòloga s’ha especialitzat en maternitat de risc. El seu treball sobre maternitat a les presons1, una investigació realitzada a començaments dels anys 90 a la presó de dones de Wad-Ras, va ser pioner i és un referent encara. Fa uns dos anys, ella i la Sara Berbel van aconseguir publicar “El cuerpo silenciado”, un llibre sobre el fet de ser dona i sobre com les persones, la societat i la cultura construeixen una identitat femenina.

Sense pretendre-ho, hem estat testimonis de la seva feina actual quan parlàvem amb ella en una de les consultes de la unitat d’embaràs de risc de l’hospital on ofereix els seus serveis. Algú truca a la porta. La Maria Teresa li diu que passi. Una doctora explica que ha atès una nena de dotze anys embarassada de vuit mesos. Els seus pares se n’acabaven d’assabentar. La doctora pensa que la Maria Teresa hauria de fer el seguiment d’aquest cas per valorar si cal alguna mena de suport.

El risc pot ser físic o psicològic, per causes personals o socials. Cada cas es cada cas, però les dones joves amb una cardiopatia congènita i que decideixen tenir una criatura assumeixen un cert risc. Al llarg de la conversa la doctora Pi-Sunyer insisteix tres vegades en la importància de les associacions d’afectats, “pel valor que té el fet d’obrir-nos, expressar-nos, compartir les experiències”, i insisteix, “m’agradaria que ho diguessis això”. Dit i fet.

Els temps han canviat…

Sí, els temps canvien de pressa i avui la maternitat no és la maternitat com a única i primera cosa, sinó que hi ha altres aspectes de la vida que també són importants: la vida laboral o la realització personal.

Què és el que ha canviat?

La possibilitat de triar. Pots organitzar la vida amb certes prioritats per a certs moments. Pots triar com tenir un fill i amb qui i quan i per què. La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps. Per exemple, cada vegada més trobem dones que s’han dedicat amb intensitat a la feina, al treball, a una carrera professional o als estudis, però arriba un moment que es diuen ’em falta ser mare’. Això es dóna a una edat entre els 35 i els 40 anys, en general, i llavors hi ha com unes presses en voler ser mare. Esdevé massa important i urgent, i potser per les circumstàncies no és el millor moment per ser mare. A més, la societat col·labora poc.

Què hi pot fer la societat?

Facilitar que els joves siguin independents, autònoms, que tinguin feina, vivenda, que s’organitzin, i després ja podran pensar en tenir fills. A Catalunya, no vivim en una època favorable per poder engegar el projecte de tenir fills. Repeteixo que tot plegat són massa coses i massa poc temps.

Com és que una persona pot desitjar tenir un fill, encara que corri un risc?

Penso que tenir un fill és donar vida, mirar endavant, iniciar un projecte, és obrir una porta endavant. Sempre imaginem que els nostres fills aniran més enllà de les nostres limitacions, siguin quines siguin.

I allò de l’instint?

L’instint… com en els animals que, diem, cuiden els seus fills per instint. També tenim la cultura, la oportunitat de pensar i organitzar la pròpia vida. Quan una dona queda embarassada, hi ha un procés biològic, cultural i educatiu que té per objecte acollir bé a la criatura que ha de néixer. Tot això està molt bé, però tot plegat té molt a veure amb la forma particular com ho enfoca cadascú.

I els pares, tenen les mateixes necessitats de maternitat? Pot ser que ell empenyi més que ella per tenir una filla o un fill?

Sí, els pares també tenen necessitat de ser pares. Les ganes de tenir un fill té a veure molt amb la teva pròpia història: com has viscut tu quan eres petit, quins pares vas tenir, com eren, com t’han educat. Tan ell com ella tenen la seva història particular i pot molt ben ser que ell tingui més necessitat de ser pare que ella. El que és important és que trobin el moment apropiat en que els dos tinguin l’afinitat de voler tenir un fill o filla, que el desitgin els dos, qui comença no té importància.

Així el millor en aquest partit és l’empat.

És un treball de dos. Jo crec que és una bona combinació el fet que el pare i la mare siguin dues persones diferents i a la vegada complementàries. Tenir un fill té molt a veure amb aquest equip de dues persones que es necessiten per gaudir de la maternitat i la paternitat. Crec que és important que el pare estigui a prop de la seva dona perquè pugui gaudir del fill o filla. El moment en que sorgeix el desig de tenir un fill te molt a veure amb aquesta afinitat, aquest moment de trobada de dir som-hi.

I tu què li dius a una persona que vol quedar embarassada, però que, objectivament, aquell embaràs presenta un cert risc?

La decisió, al final, l’ha de prendre la noia. Abans, segurament, hauran estat en contacte amb d’altres noies com ella a través de les diferents associacions, en aquest cas l’AACIC. A més, estan els metges que diuen, recomanen… Si fent aquest recorregut, ella i el seu company o marit ho veuen clar, doncs endavant.

Caram! Ara m’adono que havia fet aquesta pregunta amb un judici previ…

Estem parlant de casos que s’ho poden permetre, en altres casos ens podem plantejar alternatives. Hi ha altres opcions. En qualsevol cas és important saber que hi ha un grup sanitari que et porta, et vigila i et vigilarà.

Saber-ho et dona més seguretat.

Es clar, però també és important la energia, les ganes d’una parella, que els dos vulguin passar per aquest risc, que es comprometin. A la vida hi ha molta gent que pren opcions arriscades en un moment o altre. Fer una d’aquestes opcions quan ets jove, quan tens ganes de tirar endavant és una opció.

L’embaràs, però, és només una part del fet de tenir fills. Després comença l’etapa en que et preocupa poder o no poder jugar amb els fills, agafar-los en braços quan van creixent… Alguna recepta?

Fer de pare i de mare vol dir anar inventant. Cada etapa és una etapa diferent i cada vegada és la primera vegada. L’actitud és molt important. Has de saber quines són les teves limitacions. Si jo no puc córrer, pot jugar amb el pare, i jo us veig i participo i ric. O el pare es dedica a unes activitats i tu a unes altres. Els germans també poden tenir un paper molt important.

Ai, ai, ai Quin tema! La relació entre germans. No ens hi fiquem que encara hi prendrem mal..

El que és important és treure el profit del que hi hagi, treure el màxim rendiment, per poc que sigui.

Això és una bona filosofia.

Oi que sí? I també és important que el conjunt de l’escola, la resta de la família, els amics, les associacions, facin sorgir el millor d’aquell noi, d’aquella noia i d’aquella família.

Això també és una bona filosofia. Gràcies doctora.

Escriu que les associacions feu una feina molt necessària…

Descuidi, ho escriuré.

En aquets primers moments, com a familiars, què podem fer?

Com a familiars hem d’estar a prop, però no enganxats. Ser a prop, però d’una forma discreta, amb respecte. Normalment, tothom vol dir la seva. Et comencen a explicar casos, que si jo conec, que si jo sé. En aquesta primera etapa els pares estan molt ofuscats. S’ha de fer presència, però amb respecte.

És allò de… “bé, ja m’avisaràs…”

Això mateix. “Ja m’avisaràs, si necessites…”, “ja hem diràs alguna cosa…”. En aquest moment els pares també necessiten molta informació. Que se’ls expliqui molt en detall el que és tot. No es tracta tant que ho entenguin tot, en aquesta primera etapa estan tant ofuscats que no paeixen molta de la informació, però és essencial que percebin que tenen un bon suport des de l’equip mèdic i psicològic. I també parlar. (…) Potser no en els primers moments, però és molt positiu trobar altres pares i mares, uns amb una experiència de més anys i altres de més recent, és del tot terapèutic, pel valor que té el fet d’obrirnos, expressar-nos, compartir les experiències. Tu arribes i estàs perdut, i al cap d’un any ets tu qui t’ocupes de rebre una persona nova.

Les vegades que he compartit alguna activitat amb socis de l’AACIC no veig que sigui gent deprimida, més aviat al contrari.

Hi ha una cosa que passa amb els pares amb dificultats, i és que els sorgeix unes ganes de lluitar. És un compromís amb la vida, que s’encomana. Normalment són gent amb combativitat, amb ganes de tirar endavant, de reforç, que et fa més fort. Van coneixent nens i pares amb la mateixa realitat. El creixement gradual de l’infant, el recolzament, l’estimulació, veure que el noi o la noia es va desenvolupant… veus els pares… una gent potent, capaços d’arrossegar… un carro! Quina força, quines ganes. Jo penso “dóna-me’n una mica”, “ensenya’m com ho fas”. Les parelles et comenten “ens hem enfortit, hem guanyat amb qualitat de vida de parella”.

Em mira fixament i em diu mig rient: “Quina pena que haguem de passar per situacions així per arribar-hi.” (És una pena del tot, cert. Però…).

No hem volgut deixar passar l’oportunitat que algú amb l’experiència de la Maria Teresa Pi-Sunyer ens digui també alguna cosa sobre les parelles que viuen una situació que molts de vosaltres coneixeu bé. El moment en que a una parella que està esperant un fill se li comunica que patirà una cardiopatia. “Quan et donen una notícia d’aquestes no t’ho esperes. T’ho trobes d’una forma inesperada. Un embaràs és anar-se imaginant aquell fill, aquell filla perfecte, que ha d’estar bé i triomfar. Tenim pocs fills, però han de ser bons, oi? Els pares tenen una caiguda important, una fractura. És una impressió molt negativa per a la seva autoestima i apareix un sentiment de desesperació, de no saber què pot passar en el futur. Se senten culpables, sobretot la mare. Senten que les coses no han anat com volien. No han estat a l’alçada.”