Editorial

“La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps”

Maria Teresa Pi-Sunyer Psicòloga, especialista en embarassos de risc.

Feia temps que volíem parlar amb la Maria Teresa Pi-Sunyer. Com a psicòloga s’ha especialitzat en maternitat de risc. El seu treball sobre maternitat a les presons1, una investigació realitzada a començaments dels anys 90 a la presó de dones de Wad-Ras, va ser pioner i és un referent encara. Fa uns dos anys, ella i la Sara Berbel van aconseguir publicar “El cuerpo silenciado”, un llibre sobre el fet de ser dona i sobre com les persones, la societat i la cultura construeixen una identitat femenina.

Sense pretendre-ho, hem estat testimonis de la seva feina actual quan parlàvem amb ella en una de les consultes de la unitat d’embaràs de risc de l’hospital on ofereix els seus serveis. Algú truca a la porta. La Maria Teresa li diu que passi. Una doctora explica que ha atès una nena de dotze anys embarassada de vuit mesos. Els seus pares se n’acabaven d’assabentar. La doctora pensa que la Maria Teresa hauria de fer el seguiment d’aquest cas per valorar si cal alguna mena de suport.

El risc pot ser físic o psicològic, per causes personals o socials. Cada cas es cada cas, però les dones joves amb una cardiopatia congènita i que decideixen tenir una criatura assumeixen un cert risc. Al llarg de la conversa la doctora Pi-Sunyer insisteix tres vegades en la importància de les associacions d’afectats, “pel valor que té el fet d’obrir-nos, expressar-nos, compartir les experiències”, i insisteix, “m’agradaria que ho diguessis això”. Dit i fet.

Els temps han canviat…

Sí, els temps canvien de pressa i avui la maternitat no és la maternitat com a única i primera cosa, sinó que hi ha altres aspectes de la vida que també són importants: la vida laboral o la realització personal.

Què és el que ha canviat?

La possibilitat de triar. Pots organitzar la vida amb certes prioritats per a certs moments. Pots triar com tenir un fill i amb qui i quan i per què. La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps. Per exemple, cada vegada més trobem dones que s’han dedicat amb intensitat a la feina, al treball, a una carrera professional o als estudis, però arriba un moment que es diuen ’em falta ser mare’. Això es dóna a una edat entre els 35 i els 40 anys, en general, i llavors hi ha com unes presses en voler ser mare. Esdevé massa important i urgent, i potser per les circumstàncies no és el millor moment per ser mare. A més, la societat col·labora poc.

Què hi pot fer la societat?

Facilitar que els joves siguin independents, autònoms, que tinguin feina, vivenda, que s’organitzin, i després ja podran pensar en tenir fills. A Catalunya, no vivim en una època favorable per poder engegar el projecte de tenir fills. Repeteixo que tot plegat són massa coses i massa poc temps.

Com és que una persona pot desitjar tenir un fill, encara que corri un risc?

Penso que tenir un fill és donar vida, mirar endavant, iniciar un projecte, és obrir una porta endavant. Sempre imaginem que els nostres fills aniran més enllà de les nostres limitacions, siguin quines siguin.

I allò de l’instint?

L’instint… com en els animals que, diem, cuiden els seus fills per instint. També tenim la cultura, la oportunitat de pensar i organitzar la pròpia vida. Quan una dona queda embarassada, hi ha un procés biològic, cultural i educatiu que té per objecte acollir bé a la criatura que ha de néixer. Tot això està molt bé, però tot plegat té molt a veure amb la forma particular com ho enfoca cadascú.

I els pares, tenen les mateixes necessitats de maternitat? Pot ser que ell empenyi més que ella per tenir una filla o un fill?

Sí, els pares també tenen necessitat de ser pares. Les ganes de tenir un fill té a veure molt amb la teva pròpia història: com has viscut tu quan eres petit, quins pares vas tenir, com eren, com t’han educat. Tan ell com ella tenen la seva història particular i pot molt ben ser que ell tingui més necessitat de ser pare que ella. El que és important és que trobin el moment apropiat en que els dos tinguin l’afinitat de voler tenir un fill o filla, que el desitgin els dos, qui comença no té importància.

Així el millor en aquest partit és l’empat.

És un treball de dos. Jo crec que és una bona combinació el fet que el pare i la mare siguin dues persones diferents i a la vegada complementàries. Tenir un fill té molt a veure amb aquest equip de dues persones que es necessiten per gaudir de la maternitat i la paternitat. Crec que és important que el pare estigui a prop de la seva dona perquè pugui gaudir del fill o filla. El moment en que sorgeix el desig de tenir un fill te molt a veure amb aquesta afinitat, aquest moment de trobada de dir som-hi.

I tu què li dius a una persona que vol quedar embarassada, però que, objectivament, aquell embaràs presenta un cert risc?

La decisió, al final, l’ha de prendre la noia. Abans, segurament, hauran estat en contacte amb d’altres noies com ella a través de les diferents associacions, en aquest cas l’AACIC. A més, estan els metges que diuen, recomanen… Si fent aquest recorregut, ella i el seu company o marit ho veuen clar, doncs endavant.

Caram! Ara m’adono que havia fet aquesta pregunta amb un judici previ…

Estem parlant de casos que s’ho poden permetre, en altres casos ens podem plantejar alternatives. Hi ha altres opcions. En qualsevol cas és important saber que hi ha un grup sanitari que et porta, et vigila i et vigilarà.

Saber-ho et dona més seguretat.

Es clar, però també és important la energia, les ganes d’una parella, que els dos vulguin passar per aquest risc, que es comprometin. A la vida hi ha molta gent que pren opcions arriscades en un moment o altre. Fer una d’aquestes opcions quan ets jove, quan tens ganes de tirar endavant és una opció.

L’embaràs, però, és només una part del fet de tenir fills. Després comença l’etapa en que et preocupa poder o no poder jugar amb els fills, agafar-los en braços quan van creixent… Alguna recepta?

Fer de pare i de mare vol dir anar inventant. Cada etapa és una etapa diferent i cada vegada és la primera vegada. L’actitud és molt important. Has de saber quines són les teves limitacions. Si jo no puc córrer, pot jugar amb el pare, i jo us veig i participo i ric. O el pare es dedica a unes activitats i tu a unes altres. Els germans també poden tenir un paper molt important.

Ai, ai, ai Quin tema! La relació entre germans. No ens hi fiquem que encara hi prendrem mal..

El que és important és treure el profit del que hi hagi, treure el màxim rendiment, per poc que sigui.

Això és una bona filosofia.

Oi que sí? I també és important que el conjunt de l’escola, la resta de la família, els amics, les associacions, facin sorgir el millor d’aquell noi, d’aquella noia i d’aquella família.

Això també és una bona filosofia. Gràcies doctora.

Escriu que les associacions feu una feina molt necessària…

Descuidi, ho escriuré.

En aquets primers moments, com a familiars, què podem fer?

Com a familiars hem d’estar a prop, però no enganxats. Ser a prop, però d’una forma discreta, amb respecte. Normalment, tothom vol dir la seva. Et comencen a explicar casos, que si jo conec, que si jo sé. En aquesta primera etapa els pares estan molt ofuscats. S’ha de fer presència, però amb respecte.

És allò de… “bé, ja m’avisaràs…”

Això mateix. “Ja m’avisaràs, si necessites…”, “ja hem diràs alguna cosa…”. En aquest moment els pares també necessiten molta informació. Que se’ls expliqui molt en detall el que és tot. No es tracta tant que ho entenguin tot, en aquesta primera etapa estan tant ofuscats que no paeixen molta de la informació, però és essencial que percebin que tenen un bon suport des de l’equip mèdic i psicològic. I també parlar. (…) Potser no en els primers moments, però és molt positiu trobar altres pares i mares, uns amb una experiència de més anys i altres de més recent, és del tot terapèutic, pel valor que té el fet d’obrirnos, expressar-nos, compartir les experiències. Tu arribes i estàs perdut, i al cap d’un any ets tu qui t’ocupes de rebre una persona nova.

Les vegades que he compartit alguna activitat amb socis de l’AACIC no veig que sigui gent deprimida, més aviat al contrari.

Hi ha una cosa que passa amb els pares amb dificultats, i és que els sorgeix unes ganes de lluitar. És un compromís amb la vida, que s’encomana. Normalment són gent amb combativitat, amb ganes de tirar endavant, de reforç, que et fa més fort. Van coneixent nens i pares amb la mateixa realitat. El creixement gradual de l’infant, el recolzament, l’estimulació, veure que el noi o la noia es va desenvolupant… veus els pares… una gent potent, capaços d’arrossegar… un carro! Quina força, quines ganes. Jo penso “dóna-me’n una mica”, “ensenya’m com ho fas”. Les parelles et comenten “ens hem enfortit, hem guanyat amb qualitat de vida de parella”.

Em mira fixament i em diu mig rient: “Quina pena que haguem de passar per situacions així per arribar-hi.” (És una pena del tot, cert. Però…).

No hem volgut deixar passar l’oportunitat que algú amb l’experiència de la Maria Teresa Pi-Sunyer ens digui també alguna cosa sobre les parelles que viuen una situació que molts de vosaltres coneixeu bé. El moment en que a una parella que està esperant un fill se li comunica que patirà una cardiopatia. “Quan et donen una notícia d’aquestes no t’ho esperes. T’ho trobes d’una forma inesperada. Un embaràs és anar-se imaginant aquell fill, aquell filla perfecte, que ha d’estar bé i triomfar. Tenim pocs fills, però han de ser bons, oi? Els pares tenen una caiguda important, una fractura. És una impressió molt negativa per a la seva autoestima i apareix un sentiment de desesperació, de no saber què pot passar en el futur. Se senten culpables, sobretot la mare. Senten que les coses no han anat com volien. No han estat a l’alçada.”