Què et va moure a fer de voluntària pallassa a l’hospital?

Vaig començar fent cursos de pallasso, però sentia que la meva pallassa era bastant innocent i molt orientada als infants. A més, de petita, vaig viure una experiència personal que em va fer pensar que m’hauria agradat tenir algú que m’acompanyés en aquell moment. Tot això em va fer adonar que el que volia era ajudar els nens i les nenes, fer-los somriure, especialment aquells que es troben en situacions difícils i amb pocs estímuls d’alegria.

Ens podries explicar com és un dia fent de voluntària a l’hospital?

Ens trobem amb les companyes al vestíbul una mitja hora abans d’entrar a les habitacions. És un moment important per preparar-nos: primer anem a demanar les claus pel vestuari, després hi baixem amb l’ascensor i allà ens canviem, cadascú amb el seu ritme. Jo vaig una mica més lenta, així que em prenc el meu temps: el vestit, les sabates… Un cop ens hem transformat amb els nostres personatges, anem a infermeria o busquem els responsables de planta per avisar-los que som allà. Els preguntem si hi ha alguna habitació on no puguem entrar o si hi ha alguna celebració especial, com pot ser un aniversari.

Abans d’entrar a les habitacions, fem un moment de connexió amb nosaltres, tal com ens va ensenyar en Pasquale Marino, el nostre formador de clown, per connectar amb l’energia del moment i amb el que està a punt de passar.

Després, comencem a entrar a les habitacions. Jo, normalment, no em preparo res, perquè no saps què et trobaràs en aquella habitació. Truquem a la porta, demanem permís, ens desinfectem les mans amb gel hidroalcohòlic i observem. A partir d’aquí, tot és improvisació i escolta.

Recordo especialment una situació amb un nen d’uns 11 o 12 anys molt enfadat amb la seva mare. Amb el meu company vam començar una dinàmica d’energia amorosa. Al principi, el nen no volia enviar-ne a la mare, però, a poc a poc, jugant i insistint des de l’humor, vam aconseguir que s’hi obrís una mica.

També hi ha vegades que ens diuen que no volen que entrem. I això també ho respectem. Però, fins i tot en la sortida, intentem jugar: demanem ajuda per trobar la porta, ens acomiadem d’una manera divertida… sempre busquem la complicitat.

Amb això el que vull dir és que et pots trobar amb qualsevol situació i jo hi soc per fer que les quatre parets de l’hospital desapareguin en el moment que jo entro.

El més important és escoltar i observar. Qualsevol detall de l’habitació et pot donar pistes per connectar amb l’infant. I, entre habitació i habitació, fem petites pauses per respirar i cuidar-nos, perquè cada experiència és diferent.

També tenim en compte quin arquetip pallasso adoptem: el Cara Blanca, que és el que ho sap tot i mana una mica; o l’Augusto o Subaugusto, l’adolescent o nen petit que intenta fer les coses, però no li acaben de sortir. Jugar amb aquests rols ens ajuda a crear dinàmiques més riques amb els companys i companyes.

Parla’ns una mica de la teva pallassa…

La meva pallassa es diu Mandarineta. Quan entro a les habitacions i em presento, explico que m’agrada jugar amb les formigues. Però també soc l’Enxaneta de l’Univers Margarita del Florit. Però aquest últim, els més petits no l’acaben d’entendre i el que faig és adaptar el relat. Quan faig d’Enxaneta, m’agrada jugar amb la idea que vinc d’incògnit, perquè la capa que porto és de la Mandarineta i els dic que l’Enxaneta li ha agafat la bata, però que abans de fer-ho li ha demanat permís i ella ha accedit.

Sempre intento fer servir un llenguatge respectuós i educatiu. I continuo formant-me per tenir més recursos: per exemple, ara estic fent un curs d’ukelele.

Com us reben els infants i les seves famílies?

Hi ha reaccions diverses. Algunes famílies es sorprenen quan entrem, d’altres ho esperen amb il·lusió. Però petits i grans ho agraeixen molt. La dinàmica que fem no és només per als nens i les nenes, també és per a les famílies. Quan entrem a l’habitació, és com si obríssim una finestra: entra aire fresc, canvia l’ambient. I, durant una estona, poden desconnectar de la situació que estan vivint.

Recordo una nena que un dia em va preguntar el meu nom real. Quan li vaig dir, em va respondre: “t’estimo Natàlia”. És molt bonic i especial perquè dones, però també reps moltíssim.

Quin creus que és el perfil que ha de tenir un voluntari pallasso o voluntària pallassa d’hospital?

Primer de tot, cal tenir una base: haver fet algun curs de pallasso i una formació específica com la que fem amb en Pasquale. Això és el mínim. A partir d’aquí, és essencial ser una persona respectuosa, amb sensibilitat i capacitat d’escolta.

8 pinzellades. Completa la frase

1. Una de les coses que ara té més valor per a mi, però que fa uns anys no em semblava important és… la senzillesa.
2. Em considero una persona… del renaixement, perquè m’agrada tocar moltes tecles: ara faré el curs d’ukelele, escric, soc pallassa, pinto, faig meditació…
3. No em considero una persona… que es conforma amb el que es veu a simple vista, sinó que intento veure la segona o tercera capa, perquè dins d’una persona hi ha moltes històries i, si et quedes amb el que veus a simple vista, només veus la façana.
4. Em diverteix extraordinàriament… observar les reaccions i com interactuen les meves dues gates.
5. Algunes persones s’estranyen que faci de voluntària, i jo els dic… que és una experiència increïble, que ho provin, perquè et dona molt d’amor.
6. La darrera vegada que vaig riure de gust va ser… fa poc, amb la meva parella.
7. El dia que tinc una estona per a mi, m’entretinc… llegint llibres espirituals, escoltant música d’en Xavier Rudd o del Malte Morten, o meditant.
8. Recomanaria l’experiència de dedicar una part del temps lliure a fer de voluntari perquè… la vida no és només rebre, també és donar. I ser voluntària és donar.

Què et va moure a fer de voluntària?

Quan em vaig prejubilar, vaig sentir que necessitava fer alguna cosa amb sentit social. La meva feina havia estat molt tècnica i em venia de gust fer alguna cosa més propera i emocional.

Un company em va explicar que ell feia de pallasso a l’hospital. Em va semblar molt bonic, però jo no m’hi veia. Llavors em va comentar que també hi havia gent voluntària, i així va ser com vaig començar a informar-me. Vaig anar a l’Hospital Vall d’Hebron i em van parlar de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC). Vaig trucar-vos, vaig dir-vos que volia ser voluntària, em vau fer una entrevista… i ja fa 8 anys de tot plegat! Vaig començar el 2018, tot i que hi va haver una petita interrupció durant la pandèmia.

Ens podries explicar com és un dia fent de voluntària a l’hospital?

L’AACIC ja disposa de material i de diferents tallers pensats per fer amb els infants. L’objectiu és entretenir-los i fer-los més agradable l’estada a l’hospital.

Si poden venir a la sala, és ideal perquè socialitzen i poden jugar tres o quatre infants junts. Però, si no poden sortir de l’habitació perquè estan connectats a aparells o tenen mobilitat reduïda, som les voluntàries qui hi anem i els oferim jocs o activitats que poden fer sols o amb família.

Tot i que cada dia tenim un taller previst, en realitat, treballem molt “a la carta”, perquè mai sabem què ens trobarem. Ens adaptem a l’edat de l’infant, al seu estat d’ànim, al tipus de joguina que vol… El que volem és que passin una bona estona i s’oblidin per uns moments que estan a l’hospital.

Amb els adolescents és una mica més difícil, perquè, sovint, no tenen gaire interès, però també intentem connectar-hi: els hi oferim puzles de mil peces, escacs o activitats amb els seus acompanyants. I, fins i tot, faig broma dient-los si volen tornar a la guarderia a fer un dibuix i convertir-se en artistes!

I una cosa que fem sempre és presentar-nos com a voluntàries de l’Associació de Cardiopaties Congènites, explicant que som allà per fer-los més agradable l’estada a l’hospital.

Quins són els tallers que més agraden?

Hi ha dos tallers que sempre triomfen, sobretot amb les nenes: fer polseres i crear decoracions per a l’habitació, com cartells per a la porta amb el seu nom o amb el que vulguin, i llavors ho decoren amb estrelles, dibuixos… Els encanta personalitzar el seu espai. També agrada molt pintar mandales.

I, després, segons l’època de l’any, adaptem les activitats a les tradicions: Sant Jordi, Carnestoltes, Pasqua, Nadal, la Castanyada…

Què sents quan vas a fer el voluntariat?

Hi aprenc molt. A la vida adulta tots tenim històries complicades, però quan arribes allà… desconnectes.

Els infants, a més de ser molt agraïts i simpàtics, tenen una frescor especial i diuen les coses tal com les senten. És com si, per una estona, et convertissis en una persona més lliure. Pots jugar, riure…

En el meu cas, té un significat molt especial. Soc la gran de set germans i, de petita, no vaig poder jugar gaire, sempre tenia deures. I ara, a l’hospital, he redescobert el joc. És una oportunitat que em dona la vida i la visc com una gratificació.

Com creus que beneficia aquest acompanyament als nens i nenes ingressats?

Tant els infants com les seves famílies ens reben molt bé i ens ho agraeixen molt.

Hi ha dies, però, que cap joc els encaixa i, aleshores, els dic: “Imagina’t que fos maga, què demanaries per entretenir-te?”. A vegades em demanen coses que no tinc en aquell moment, però potser un altre dia sí que els hi puc portar.

També tenim alguns regals que té l’AACIC per a moments més delicats, com quan un infant està més trist, porta molts dies ingressat o li donen l’alta després d’un llarg període a l’hospital.

Quin creus que és el perfil d’un voluntari o voluntària d’hospital?

Bàsicament, ho has de sentir. Has de tenir ganes de dedicar una part del teu temps als altres. Des de l’Associació ja ens formeu, però crec que no s’ha de fer voluntariat només perquè tens molt temps lliure, ni per cobrir la soledat, ni perquè tens la teva vida resolta. Ha de néixer una motivació real dins teu.

8 pinzellades. Completa la frase

1. Una de les coses que ara té més valor per a mi, però que fa uns anys no em semblava important és… jugar amb nens.
2. Em considero una persona… bàsicament conciliadora i empàtica. Quan em relaciono tinc en compte l’altre. L’escolto i si hi he d’interactuar, ho tinc present.
3. No em considero una persona… complicada, ni pessimista, ni solitària. Intento gaudir de tot.
4. Em diverteix extraordinàriament… riure.
5. Algunes persones s’estranyen que faci de voluntària, i jo els dic… que ha estat un gran descobriment i una gran aportació per a la meva vida.
6. La darrera vegada que vaig riure de gust va ser… amb nens que s’inventaven històries: com més reia jo, més exageraven, i els altres s’hi afegien. Va ser dels riures més grans que recordo.
7. El dia que tinc una estona per a mi, m’entretinc… decorant. M’agrada molt la decoració, sobretot amb flors.
8. Recomanaria l’experiència de dedicar una part del temps lliure a fer de voluntària… per gaudir de la vida i descobrir experiències que, fins que no les vius, no saps el valor que tenen.