Existeixen diferents dispositius de estimulació i control cardíac que ajuden a diagnosticar i tractar alteracions del ritme del cor. Tot i que poden semblar similars, cadascun té una funció molt concreta. A continuació expliquem, de manera senzilla, els principals tipus de dispositius cardíacs implantables.

Holter insertable

El holter insertable és un petit xip que s’implanta sota la pell, a la zona del pit, i la seva funció és ajudar en el diagnòstic de síncope d’origen desconegut: marejos o pèrdues de coneixement que se sospita que la causa podria ser cardíaca.

Aquest dispositiu registra de manera contínua l’activitat elèctrica del cor, com si fos un electrocardiograma permanent, i permet guardar episodis d’arítmies.

Gràcies a aquesta informació, es pot determinar si els símptomes s’expliquen per una freqüència cardíaca massa ràpida (taquicàrdia) o massa lenta (bradicàrdia). La implantació és molt senzilla, no requereix ingrés hospitalari i es fa amb anestèsia local en dos o tres minuts.

La durabilitat d’aquest dispositiu és aproximadament de tres anys i, cal remarcar-ho, no modifica l’activitat del cor: només observa i registra.

Marcapassos

El marcapassos és el dispositiu indicat quan el cor batega massa lent o quan hi ha algun tipus de bloqueig cardíac. Quan això passa, els ventricles —que són els encarregats d’enviar la sang a tot el cos— no poden fer la seva funció de manera eficient, cosa que pot provocar mareig o una pèrdua de coneixement.

Amb la implantació del marcapassos, es col·loquen un o més elèctrodes (cables) a l’aurícula i al ventricle. D’aquesta manera, el dispositiu ajuda a mantenir una freqüència cardíaca estable i adequada, assegurant un correcte funcionament del cor.

El marcapassos només tracta les freqüències lentes (bradicàrdies o bloquejos auriculoventriculars), però també pot emmagatzemar informació sobre arítmies, com el holter. Això permet detectar alteracions que la persona pot ser que no noti, com ara episodis de fibril·lació auricular, i valorar si cal iniciar tractament.

La seva implantació és senzilla i dura aproximadament entre una hora i mitja i dues hores, i requereix una hospitalització curta, generalment d’unes 24 hores.

La durabilitat d’aquest dispositiu és d’entre 6 i 8 anys. I el percentatge de temps que el marcapassos estimula el cor depèn molt de cada persona i de la seva patologia: hi ha qui el necessita molt poc, només de manera puntual, i d’altres que necessiten que l’estimulació sigui la major part del temps.

Desfibril·lador automàtic implantable (DAI)

El desfibril·lador automàtic implantable, o DAI, està pensat per al tractament de les arítmies cardíaques, ja que aquest dispositiu és capaç d’identificar l’arrítmia per poder-la tractar mitjançant un xoc elèctric per aconseguir una freqüència cardíaca estable o bé a partir d’una estimulació ràpida, sense necessitat de xoc.

A diferència del marcapassos, el DAI tracta tant les freqüències lentes (bradicàrdia) com les ràpides (taquicàrdia). Igual que els altres dispositius, pot registrar i guardar episodis d’arítmies.

La seva implantació és similar a la del marcapassos i també requereix unes 24 hores d’ingrés hospitalari.

El DAI és una mica més gran que el marcapassos, ja que necessita bateries més grans per poder carregar l’energia de manera ràpida i poder enviar un xoc si és necessari.

Si no s’utilitza de forma constant com a marcapassos, la seva durabilitat pot arribar als 8 anys, ja que, en la majoria dels casos, el desfibril·lador només actua quan detecta una arrítmia.

Resincronitzador cardíac

El resincronitzador cardíac està indicat per al tractament de la insuficiència cardíaca. En alguns casos, el cor no treballa de forma eficient: el ventricle dret i l’esquerre no es contrauen de forma simultània, sinó que ho fan amb un petit retard. I aquesta asincronia fa que el cor perdi força.

Aquest dispositiu permet sincronitzar els dos ventricles mitjançant la col·locació de tres elèctrodes: un a l’aurícula, un al ventricle dret i un altre al ventricle esquerre. L’objectiu és millorar la coordinació del batec i, amb això, augmentar la força del cor.

Aquest dispositiu pot emmagatzemar arrítmies, com el marcapassos, el holter o el desfibril·lador.

La seva implantació és més complexa que la d’un marcapassos o un desfibril·lador, ja que cal accedir a una vena específica que no sempre és fàcil de canalitzar. Per aquest motiu, el temps a quiròfan pot durar entre dues i tres hores.

El resincronitzador cardíac té una mida similar a la del DAI i la seva durabilitat és de cinc anys, ja que estimula tots els batecs del cor, que poden arribar a ser uns 100.000 al dia, per tal d’augmentar la força del cor i que aquest sigui més sa i menys propens a generar arrítmies.

Com es fa el seguiment de les persones amb dispositius cardíacs?

El seguiment de les persones amb un dispositiu cardíac implantable es fa de dues maneres complementàries:

• seguiments presencials, amb visites a la consulta
• i monitorització remota, que permet que el dispositiu enviï informació al centre mèdic des de casa, mitjançant un transmissor específic o una aplicació mòbil. Les dades que s’envien són molt similars a les que s’obtenen en una visita presencial. L’objectiu és detectar de manera precoç possibles arítmies o disfuncions del dispositiu.

Hi ha estudis que han demostrat que, amb un seguiment exclusivament presencial, la detecció d’algunes arrítmies, a vegades, podia tardar entre un mes i quaranta dies a poder-se detectar. En canvi, amb la monitorització remota, aquest temps es redueix a només 2 o 3 dies.

La compatibilitat dels dispositius cardíacs implantables amb els aparells electrònics

Els dispositius cardíacs implantables disposen de sistemes de protecció molt avançats. D’una banda, tenen un blindatge metàl·lic, habitualment de titani, i de l’altra, un sistema de filtratge de senyals, que només permet l’entrada d’un rang molt concret d’ones electromagnètiques.

Tot i això, vivim envoltats de tecnologia i cap sistema és infal·lible. Per això, és important conèixer algunes recomanacions bàsiques.

Com podem prevenir interferències electromagnètiques?

No cal convertir-nos en experts en ones electromagnètiques. La mesura més senzilla i efectiva és mantenir una distància de seguretat respecte als dispositius electrònics.

De manera general, es recomana una distància d’entre 15 i 30 cm, tot i que pot variar lleugerament segons el fabricant.

Com afectaria una interferència electromagnètica al dispositiu?

La gran majoria d’efectes són temporals i desapareixen quan ens allunyem de la font d’interferència. Els efectes permanents són molt poc probables.

Si notes mareig, sensació d’atordiment o canvis en la freqüència cardíaca, el primer que cal fer és deixar anar el dispositiu i allunyar-lo de tu. Si els símptomes persisteixen, cal acudir a un centre hospitalari.

Imants

Els imants el que fan és activar i reprogramar de forma temporal el dispositiu cardíac.

• En el cas dels marcapassos, un imant pot fer que el dispositiu estimuli el cor a una freqüència fixa (al voltant de 100 batecs per minut), sense tenir en compte el ritme de la persona. Això no és desitjable i, tot i que és molt poc freqüent, podria induir a algun tipus d’arrítmia.
• En el cas dels desfibril·ladors (DAI), el contacte amb un imant inactiva les teràpies antitaquicàrdia. Això significa que, si aparegués una arítmia greu mentre hi ha l’imant a sobre, el dispositiu no podria actuar.

En tots dos casos, en retirar l’imant, l’efecte desapareix

Electrodomèstics i oci

En general, els electrodomèstics d’ús habitual no interfereixen amb els dispositius cardíacs si estan en bon estat. Es poden utilitzar sense problemes:

• rentadora, assecadora, aspiradora
• microones, robots de cuina
• raspall de dents elèctric o màquina d’afaitar amb cable

Pel que fa a dispositius d’oci (televisió, reproductors de música, polseres d’activitat, tauletes, ràdios, instruments musicals, llibres electrònics…), també són segurs mantenint la distància recomanada entre 15-30 cm.

Cal tenir especial cura amb:

• altaveus grans (com els de concerts), per la potència dels imants caldria allunyar-se’n
• cuines d’inducció, es recomana mantenir una distància de 60 cm

No es recomana l’ús de:

• aparells en mal estat o mal aïllats
• mantes elèctriques i/o magnètiques
• estimuladors musculars (tipus Compex).

Equips d’oficina i comunicació

És poc probable que afectin als dispositius cardíacs. Es poden utilitzar sense problemes:

• calculadores
• escàner, fotocopiadora, impressora
• ordinador, portàtil, màquina de fax
• tecnologia inalàmbrica (Smartphones, dispositius Bluetooth, tecnologia NFC, routers i mòdems, auriculars i audiòfons, auto SmartKey)

Cal vigilar amb:

• els telèfons mòbils d’última generació, ja que cal evitar col·locar-los a la butxaca de la camisa o a la butxaca dels pantalons, perquè el cercle que tenen de càrrega ràpida és un imant.

Eines i entorns laborals

En l’àmbit professional, la normativa de prevenció de riscos laborals estableix que l’empresa i la mútua han d’avaluar els riscos del lloc de treball. Tot i això, a la pràctica, sovint, cal fer una valoració individualitzada.

En aquests casos, és habitual demanar la fitxa tècnica de la maquinària i consultar directament amb els fabricants. Cada entorn industrial és diferent i cal adaptar les recomanacions a cada situació concreta.

Pel que fa a l’ús domèstic d’eines com trepants, serres o tallagespes elèctrics, tot i que teòricament poden ser segurs mantenint la distància adequada de 30 cm, són aparells que no s’acostumen a recomanar pel risc potencial que comportaria una interferència mentre s’estan utilitzant.

Procediments mèdics i dentals

Moltes intervencions mèdiques no afecten als dispositius cardíacs. Tot i així, és fonamental informar sempre el personal sanitari que es porta un dispositiu implantable i mostrar la targeta identificativa com a portador del dispositiu.

• Sense risc: electrocardiogrames, ecografies, radiografies, màquina d’apnea obstructiva del son, TAC, mamografies, neteges dentals amb ultrasons.
• Permeses amb precaucions: cirurgies, cardioversions elèctriques, ablacions, radioteràpia, colonoscòpies. A vegades, amb aquestes intervencions pot ser necessària una reprogramació del dispositiu.

La ressonància magnètica és un cas especial. Es pot realitzar sempre que el generador i els elèctrodes siguin compatibles, és a dir, que estiguin fabricats per poder-se fer ressonàncies magnètiques. També s’ha de tenir especial cura en que no hi hagin elèctrodes abandonats i en que hagi passat un temps prudencial des de l’implant.

Sistemes antirobatori i arcs de seguretat

És poc probable que els sistemes antirobatori de les botigues o els arcs de seguretat dels aeroports o grans magatzems afectin els dispositius cardíacs implantables. Tot i així, es recomana mostrar la targeta identificativa del dispositiu per evitar haver de passar per sota d’aquests controls ni quedar-se a prop d’ells.

Si en alguna ocasió cal passar per sota d’un arc de seguretat, en principi no hauria de passar res, sempre que no ens hi quedem aturats. El més important és travessar-lo amb normalitat i continuar caminant. En qualsevol cas, sempre es pot demanar que es faci un registre manual com a alternativa.

L’exercici físic i els dispositius cardíacs implantables

Portar un marcapassos o un desfibril·lador no impedeix fer exercici físic. De fet, l’activitat física és beneficiosa per al cor. Les limitacions venen determinades per la patologia cardíaca, no pel dispositiu.

Algunes recomanacions generals són:

• evitar esports de contacte (per evitar els cops)
• en esports de raqueta, utilitzar preferentment el braç contrari a la zona de l’implant
• en natació intensa i molt repetitiva (3.000 o 4.000 metres diaris), tenir en compte que, a llarg termini, pot lesionar poc a poc els elèctrodes

La conducció de vehicles i el permís de circulació si tinc un dispositiu cardíac implantable

Es pot conduir un cotxe elèctric, però la única cosa que es recomana és que no s’estigui a prop del punt de càrrega ni dins del vehicle mentre el cotxe s’està carregant.

Pel que fa al permís de conduir, la normativa varia segons el dispositiu:

• Marcapassos:
  • Conductors no professionals (grup 1): restricció de la conducció de 15 dies i vigència del permís de 3 anys.
  • Conductors professionals (grup 2): restricció de 4 setmanes i vigència de 2 anys.
  • En tots dos casos, cal un informe favorable del cardiòleg que verifiqui el bon estat del dispositiu i la curació de la ferida.
• Desfibril·ladors (DAI):
  • No es permet la conducció professional.
  • En conductors no professionals dependrà del tipus d’implicació:
    • prevenció primària (persones que no han tingut mai una arrítmia): restricció de 15 dies,
    • prevenció secundària (persones que ja han tingut arrítmies): restricció de fins a 3 mesos.
  • La vigència del permís és d’1 any.
  • Si tenim una descàrrega apropiada, és a dir, hem tingut una arrítmia i el DAI ens l’ha tractat bé, cal interrompre la conducció durant 3 mesos fins a assegurar-nos que no s’ha tornat a repetir.
  • Si la descàrrega ha estat inapropiada, és a dir, per culpa d’una interferència electromagnètica o d’un deteriorament del cable, es podrà reprendre la conducció un cop resolta la causa

Conclusions sobre com afecten els dispositius cardíacs implantables

• Existeixen diferents dispositius cardíacs implantables per adaptar-se a les necessitats de cada persona.
• Tot i els sistemes de protecció, cal seguir unes mesures bàsiques de precaució davant les interferències electromagnètiques.
• Amb aquestes recomanacions, es poden fer pràcticament totes les activitats de la vida diària amb certa normalitat.
• Hi ha una legislació específica que regula els riscos laborals i els permisos de circulació.

* Aquest article està redactat a partir de la informació del webinar “Marcapassos i desfibril·ladors” (febrer 2025) de la mà de Gabriel Pascual González, infermer de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron

Què és el grau de discapacitat?

El grau de discapacitat és un reconeixement que atorga la Generalitat de Catalunya i que consisteix en l’assignació d’un percentatge de discapacitat en funció de les patologies i les limitacions que presenta una persona.

Hi ha dos graus principals:

• A partir del 33% de discapacitat
• A partir del 65% de discapacitat

Cal tenir en compte que el barem de valoració de la discapacitat s’ha reformat recentment, amb canvis importants en els criteris d’avaluació. Tot i que aquesta reforma busca una valoració més ajustada a la realitat de les persones, encara és un sistema complex i en procés d’adaptació, tant per a la ciutadania com per als professionals.

A la pràctica, el reconeixement del grau de discapacitat és un procediment molt mèdic. Per aquest motiu, els recursos judicials contra les resolucions no són gaire freqüents ni solen comportar canvis molt significatius en el percentatge concedit. Sovint, quan la diferència és petita, no compensa iniciar un procediment judicial llarg i lent.

En aquests casos, una alternativa més recomanable acostuma a ser presentar una nova sol·licitud de valoració, aportant informes mèdics actualitzats i amb més garanties d’èxit.

Per què és important el 65% de discapacitat? Superar el 65% de discapacitat és especialment rellevant si es vol accedir a una prestació no contributiva. Aquesta és una ajuda econòmica amb una quantia aproximada d’uns 600 euros i que exigeix no superar un determinat llindar d’ingressos.

El reconeixement com a treballador o treballadora especialment sensible

La figura del treballador especialment sensible està recollida a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i el que ens diu és que les persones treballadores per compte aliè tenen el dret a sol·licitar un reconeixement mèdic de vigilància de la salut, sobretot quan tornen a la feina després d’una baixa mèdica.

El que fa aquest reconeixement és valorar si, a causa de la nostra situació de salut, tenim o no alguna limitació per desenvolupar el nostre lloc de treball.

Quins poden ser els resultats del reconeixement?

• Apte/a per desenvolupar el lloc de treball
• Apte/a amb limitacions: en aquest cas, el servei mèdic fa recomanacions d’adaptació del lloc de treball.
• No apte/a per desenvolupar el lloc de treball: això no implica automàticament l’acomiadament, sinó que l’empresa haurà de justificar per què no pot adaptar el lloc de treball. I també haurà de justificar que no és possible aplicar ajustaments raonables per fer compatible el lloc de treball amb la seva salut.

I si no estem d’acord amb el resultat?

1. Si no estem d’acord amb les limitacions reconegudes: es pot iniciar un procediment judicial davant dels jutjats socials qüestionant les adaptacions que hem tingut. Es recomana aportar una pericial mèdica que justifiqui per què no estem d’acord amb les limitacions que ens han reconegut, amb l’objectiu d’aconseguir adaptacions més ajustades a la situació real de salut.
2. Si estem d’acord amb el dictamen, però l’empresa no aplica correctament les adaptacions: també es pot iniciar un procediment judicial davant de la jurisdicció social. A més, si aquesta manca d’adaptació pot suposar una discriminació per raó de salut, es pot afegir una reclamació per vulneració de drets fonamentals, amb la possibilitat de demanar una indemnització

Quines adaptacions es poden reconèixer?

Les adaptacions depenen de cada cas i de cada patologia. Alguns exemples habituals són:

• Reducció de la càrrega de feina
• Adaptació de l’horari laboral
• Reduir l’esforç físic
• Modificar tasques concretes que poden suposar un risc per a la salut cardíaca

No hi ha solucions universals. La casuística és molt àmplia i cada situació s’ha de valorar cas per cas, tenint en compte tant la patologia com el tipus de feina que es desenvolupa.

La incapacitat permanent

La incapacitat permanent és una prestació de la Seguretat Social que pot arribar a ser una opció en determinats casos de cardiopatia, ja sigui perquè ens la plantegem, perquè ja la tenim reconeguda o perquè ens la poden reconèixer en el futur.

La incapacitat permanent pot tenir dos orígens principals:

1. Derivada d’accident de treball o malaltia professional

En el cas de les cardiopaties, cal tenir en compte que:

• No estan incloses dins del llistat de malalties professionals, que recull patologies causades per agents físics o químics (el cas típic és l’amiant).
• Tot i això, una cardiopatia podria estar reconeguda com a accident laboral sempre i quan la seva aparició tingui lloc en temps i lloc de treball i la feina sigui un factor determinant, ja sigui per estrès laboral intens, esforç físic elevat o per condicions ambientals adverses. Encara que la persona tingués antecedents cardíacs previs, si el desencadenament o agreujament es produeix mentre treballa, es pot reclamar el reconeixement de la prestació com a derivada d’accident laboral.

2. Derivada de malaltia comuna

Les dues prestacions més habituals són:

• La pensió d’incapacitat permanent total: es reconeix quan la cardiopatia provoca algun tipus de limitació funcional que impedeixen desenvolupar les tasques fonamentals de la professió habitual, però permeten treballar en una altra feina diferent.

Les seves característiques principals són:

• Prestació del 55% de la base reguladora.
• És compatible amb una altra feina, ja sigui dins de la mateixa empresa o fora, sempre que sigui diferent a aquella per la que ens hem vist limitats pel nostre estat de salut.
• A partir dels 55 anys, si no es treballa en cap altra activitat compatible, la prestació pot incrementar-se fins al 75% de la base reguladora.
• Si la persona té més de 55 anys i treballa en una altra feina compatible, continuarà cobrant el 55%, més el salari de l’altra feina.

Si una persona és pensionista d’incapacitat permanent total inicia una activitat laboral compatible, ho ha de comunicar sempre a la Seguretat Social. No fer-ho pot comportar l’extinció de la pensió.

• La pensió d’incapacitat permanent absoluta: és la prestació que es concedeix quan la cardiopatia impedeix desenvolupar qualsevol professió de manera regular.

Les seves característiques són:

• Prestació del 100% de la base reguladora de manera neta (sense retenció de l’’IRPF).
• Es cobra en 14 pagues anuals.
• No és compatible amb cap altra feina habitual, només amb activitats molt esporàdiques i marginals, amb ingressos inferiors al salari mínim interprofessional.

La CUME: cura d’un/a menor amb malaltia greu

La CUME és una prestació que permet reduir la jornada laboral fins al 99% i percebre la prestació equivalent a la base reguladora de la incapacitat temporal quan hem de tenir cura d’un/a menor que té una malaltia greu, com pot ser una cardiopatia.

Per tenir dret a aquesta prestació, cal un informe mèdic hospitalari que acrediti:

• Que el/la menor té una cardiopatia greu i necessita:
  • Un ingrés hospitalari de llarga durada, o bé
  • Tractament mèdic al domicili i una atenció directa, continuada i permanent per part dels seus progenitors.

La reducció de jornada pot ser com a mínim del 50% i, quan els dos progenitors compleixen els requisits, només un d’ells pot accedir a la prestació. Aleshores es percebrà el 100% de la base reguladora establerta a la prestació de la incapacitat laboral.

Conèixer els drets per poder decidir millor

Les cardiopaties poden tenir un impacte real en la vida laboral, però el marc legal ofereix diverses eines per protegir les persones en funció de cada situació: des del reconeixement del grau de discapacitat, passant per la figura del treballador especialment sensible, fins a les prestacions d’incapacitat permanent o la CUME quan cal tenir cura d’un menor amb una malaltia greu.

Una de les figures menys conegudes, però especialment rellevant, és la del treballador especialment sensible. És una via que sovint no ens ressona d’entrada, però que pot permetre adaptar el lloc de treball a la situació de salut de la persona, sense haver de renunciar a la seva activitat professional.

Una idea clau que travessa tot aquest àmbit és que no hi ha solucions universals: cada cas és diferent. La situació mèdica, el tipus de feina, el moment vital i les necessitats personals fan que cada situació s’hagi d’analitzar cas per cas. Des del Col·lectiu Ronda, aquesta mirada individualitzada és essencial: entendre la situació concreta de cada persona i, sobretot, què vol i què necessita.

Per això, és fonamental informar-se bé, conèixer les opcions existents i buscar fonts d’informació fiables i especialitzades. Disposar de la informació adequada és el primer pas per poder prendre decisions conscients, defensar els propis drets i trobar la millor manera d’adaptar la vida laboral a la realitat de cada persona.

* Aquest article està redactat a partir de la informació del webinar “Cardiopatia i complicacions a la vida laboral” (juny 2025) de la mà de Pau Estévez Fortuny, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda.

El Dr. Miquel Rissech, un dels pioners de la cardiologia pediàtrica a Catalunya, ha viscut en primera persona aquesta evolució extraordinària.

Els inicis de la cardiologia pediàtrica

Quan el Dr. Rissech va començar a exercir, l’any 1974, les eines de diagnòstic eren molt escasses. La clínica era fonamental: el fonendoscopi era la principal eina del cardiòleg pediàtric, acompanyat de l’electrocardiograma. El cateterisme cardíac també existia, però estava pensat per a adults i utilitzava contrastos que, en infants, podien resultar tòxics. I, en alguns casos, el risc del procediment era tan alt que el nen no superava la prova.

A més, tot l’entorn necessari per tractar aquestes cardiopaties —cirurgia cardíaca, anestèsia pediàtrica, cures intensives especialitzades i infermeria— encara no estava prou desenvolupat. Sovint es podia arribar al diagnòstic, però no es disposava d’una solució terapèutica. Moltes cardiopaties es consideraven “no operables” per la seva complexitat.

En aquell moment, a Catalunya només hi havia una unitat de cirurgia cardíaca pediàtrica, situada a l’Hospital Vall d’Hebron. Altres hospitals, com Sant Joan de Déu, feien el diagnòstic i derivaven els casos. Amb el temps, però, alguns centres van començar a buscar solucions quirúrgiques pròpies, iniciant primer cirurgies senzilles i avançant progressivament cap a casos més complexos.

L’arribada de l’ecocardiografia: un abans i un després

Un dels grans punts d’inflexió va ser l’arribada de l’ecocardiografia. Les primeres ecografies cardíaques eren molt bàsiques (en mode M), però van permetre començar a veure l’estructura del cor i començar a treballar amb contrastos amb la injecció de sèrum fisiològic per observar el recorregut de les bombolles dins del cor.

Amb quins recursos es comptava?

Els recursos inicials eren limitats. Moltes màquines, com les d’extracorpòria, provenien de l’àmbit de l’adult. Tot i això, la millora del diagnòstic va permetre arribar a la cirurgia en millors condicions.

Un altre element clau va ser el treball conjunt de molts professionals: cardiòlegs, cirurgians, anestesistes, intensivistes i infermeria especialitzada. Aquest treball en equip va fer possible abordar no només cardiopaties “simples”, com una comunicació interauricular, sinó també cardiopaties molt complexes, com el ventricle únic.

La col·laboració internacional també va tenir un paper fonamental. Professionals d’Estats Units i d’Anglaterra van compartir coneixements, van venir a operar i van formar equips locals, permetent que els cirurgians catalans aprenguessin tècniques noves que després es van aplicar amb èxit aquí.

De la dècada dels 70 als 90

Els anys 70-80 va ser l’inici de l’ecocardiografia, fet que amb l’ecocardiografia bidimensional, combinada després amb l’ecocardiografia Doppler i, més endavant, amb el color, van revolucionar completament el diagnòstic de les cardiopaties congènites.

El diagnòstic prenatal va millorar de manera significativa i els infants arribaven abans i en millors condicions al tractament. Això va fer que les solucions quirúrgiques fossin més eficaces i amb millors resultats.

També es va produir un canvi important en el cateterisme cardíac, que va passar de ser només diagnòstic a tenir un paper terapèutic. Es van començar a fer procediments com valvuloplàsties, angioplàsties, tancaments de conductes o comunicacions, i la col·locació de stents. Tot això va transformar completament el tractament de moltes cardiopaties congènites.

Paral·lelament, a Barcelona es van consolidar dues unitats de cirurgia cardíaca pediàtrica, fet que va elevar el nivell assistencial i va generar una competència sana que va beneficiar directament els pacients.

Els infants creixen: neixen les unitats d’adults amb cardiopatia congènita

Amb l’augment de la supervivència, molts infants amb cardiopaties congènites van arribar a l’edat adulta. Això va generar una nova necessitat: unitats especialitzades en cardiopaties congènites de l’adult.

Què no s’hauria de perdre?

Abans, els metges havien d’observar molt més el pacient, perquè tenien menys elements per poder fer el diagnòstic. La clínica era essencial, i encara avui continua sent-ho. Tot i els avenços tecnològics, mirar, escoltar i entendre el pacient segueix sent una part clau de la medicina.

Una trajectòria marcada pel compromís i la satisfacció

Després de tota una vida dedicada a la cardiologia pediàtrica, el Dr. Rissech afirma que aquesta trajectòria li ho ha donat tot: “el fet d’haver pogut fer totes aquestes innovacions i haver-hi pogut participar durant tots aquests anys, ha sigut una satisfacció molt important, no tant sols per a mi, sinó per a tots els que treballàvem amb aquest tema.”

Veure famílies que han pogut fer una vida normal gràcies als avenços mèdics és una gran recompensa. I també hi ha el record dels casos en què no es va poder fer més, assumint que aquesta és, també, una part inevitable de la medicina.

Avui, amb diagnòstics cada cop més precoços i tractaments cada vegada més precisos, la perspectiva de les cardiopaties congènites ha canviat radicalment. I aquest progrés és fruit de dècades d’esforç, innovació i compromís de professionals que, com el Dr. Rissech, van obrir camí quan tot estava per fer.

* Aquest article està redactat a partir de l’entrevista al Dr. Rissech, un dels quatre pioners de la cardiologia pediàtrica de Catalunya (març 2025)