Actualitat i experiències

“Mai he tingut tantes ganes d’estar bé com ara”

La Maria Jesús ha passat per dos embarassos i ella i l’Armengol són pares de dues nenes, la Carla i l’Èlia. Avui compartim la seva història publicada al Butlletí 14 de l’AACIC (2007)

AACIC: Vas decidir ser mare. Prens la decisió i… Què passa a continuació?

M. Jesús: Llavors va començar la batalla! Primer parles amb els cardiòlegs. El meu metge no m’ho aconsellava, evidentment, perquè hi havia riscos. Em va dir que eren ganes de posar en risc una operació que es va fer fa molts anys i que està funcionant molt bé “perquè ara ho tiris tot enlaire”, deia.

AACIC: I com ho veies, tu?

M. Jesús: No era llançar-ho tot enlaire! És que a mi em venia molt de gust! Ho necessitava. Era important. Van començar a fer-me cateterismes i proves, per veure si el cor podria suportar l’embaràs i, al final, el cardiòleg va dir que mèdicament estava bé! Doncs endavant. Ara, però, penso que els hauria d’haver tingut abans.

AACIC: Havies estat mare biològica d’una nena, la Carla, i vas decidir passar per un altre embaràs. Què et deia la gent que et coneix?

M. Jesús: A l’Armengol, el meu marit, no li feia cap gràcia. Amb un estava més que content. Els metges deien “pot passar això i això altre. Si tu hi estàs disposada, aquí estem!”. Jo sabia que la meva filla tindria un seguiment especial.

AACIC: I la resta de la família?

M. Jesús: El meu germà gran, que és metge, va dir: “Vigila, perquè pots passar de ser una heroïna a una boja!”. La frase és forta, però si l’entens… Evidentment, amb el primer tothom pensava “que valenta”, però voler passar un altre embaràs, podia semblar que arriscava massa. La gent devia pensar: “Aquesta noia…” Jo ho vaig decidir perquè em trobava molt bé, he tingut germans, més petits que jo, que estan perfectes com una rosa i tinc molt bon record d’aquesta relació.

AACIC: T’han mimat?

M. Jesús: Sí, per què negar-ho, però jo també els mimo, també faig el que puc.

AACIC: I un tercer fill?

M. Jesús: (riu) … Si me’l regalen! Ho dic de broma. M’he fet una lligadura.

AACIC: Va anar bé l’embaràs?

M. Jesús: No. El de la primera millor que el de la segona. Quan vaig tenir la primera tenia trenta-un anys. Era més jove i l’edat influeix i més en nosaltres que tenim un cor més envellit. En el segon embaràs en tenia trenta-quatre, i es noten, eh?

AACIC: Vas passar uns mesos a l’hospital, oi?

M. Jesús: I tant! A les 28 setmanes, no em trobava malament, però estava molt cansada, més cianòtica. Vaig anar a una revisió de ginecologia i ni em van deixar agafar la maleta. La petita s’ofegava. Em van fer firmar el paper d’ingrés i m’hi vaig quedar. Al mancar-me oxigen a mi, ella ho patia. Portava un retard de creixement i tenia el pericardi inflat, petites complicacions que començaven a fer patir la criatura. Ja m’hi vaig quedar fins al final.

AACIC: Com va reaccionar la filla gran?

M. Jesús: La Carla deia a tothom: “La mama viu a la planta nou! L’avi viu a la quarta. La iaia Armengol no sé què. Nosaltres a la segona i la mama a la nou”. De l’hospital, és clar. És una nena que em sorprèn. És molt madura i independent. L’Èlia, la petita és més dependent. Té més “mamitis”.

AACIC: Vas haver d’estar-te dos mesos llargs a l’hospital.

M. Jesús: Sí, no va ser fàcil. De vegades preguntava a la infermera: “Teniu psicòlegs?”. Després em calmava. Cada 24 hores em feien ecografies per controlar el pericardi de la petita. Amb el neguit pensava estarà bé, no estarà bé, li faltarà, no li faltarà, enganxada amb una ampolla d’oxigen tot el dia que semblava el Dark Vader!

AACIC: Tanta por feies?

M. Jesús: S’espantava la gent que em venia a veure. Jo deia a les infermeres: “Poseu-me una altra cosa. No vull anar de vint-i-un botons, però una cosa més discreta, sí”. A més a més, en aquest segon embaràs estava més nerviosa.

AACIC: I això?

M. Jesús: Saps què passa? Que si fora tens una altra filla, el neguit va per dintre. Jo sé que el meu marit se’n surt perfectament, perquè se’n va sortir. La portava a l’escola, l’anava a buscar. La meva sogra, que viu a Barcelona, també es va fer càrrec de la nena. Anava i tornava. Entre tots s’ho van combinar perquè jo estigués tranquil·la, però no ho estava.

AACIC: L’Èlia va néixer als vuit mesos. Ara sou quatre a casa.

M. Jesús: Ara s’ha començat a complicar una mica la cosa. L’època de bebè va ser molt tranquil·la. És la més maca. Només dormen i mengen. Cada tres hores mengen, però tant la Carla com l’Èlia han estat uns bebès quiets. L’Èlia era un bebè moble fins als vuit mesos. Li dèiem “el petit buda”. Ni es bellugava. Dèiem quin gust, així cinc. Però ja ha deixat de ser un moble.

AACIC: I el dia a dia, com el porteu?

M. Jesús: Com podem. El meu marit marxa aviat pel matí i torna al vespre quan ja estan dormint. El cap de setmana, potser li agradaria estar-se al sofà menjant pipes, però jo li dic: “Au! Al zoo!” “al teatre” “a casa als avis”… Bé, tinc sort. El cap de setmana a ell li agrada cuinar i agafar la bici amb la gran. Amb el seu pare la gran fa coses que amb mi no pot. A més a més els pares viuen a Sitges que és a 18 quilòmetres, que no és res si no fos pel peatge.

AACIC: Veient-ho en perspectiva, què penses com a mare?

M. Jesús: Ara penso “Que no em passi res! Tinc dues filles petites. Mai he tingut tantes ganes d’estar bé com ara”.