Fa uns anys ja, en una Festa dels infants i joves amb problemes de cor que l’AACIC va celebrar a Tarrago-na, vam comptar amb la presència d’en Lluís Gaval-dà, el cantant i guitarra del grup de rock Els Pets. Enguany, la delegació de Tarragona de l’AACIC, va organitzar una presentació del llibre “L’Operació de Cor del Jan”. Li vàrem demanar a en Joan Reig, un altre dels components del grup de Constantí (Tarragonès), si podíem comptar amb la seva assistència. No es va fer pregar. Li volem donar les gràcies per aquell gest, i per això l’hem anat a trobar a Tarragona.
Durant la conversa ens ha explicat dues anècdotes que tenen l’origen en aquell dia, hem parlat d’Els Pets i ens ha comentat altres facetes professionals i projectes.
Ens diu:
“M’he inventat una conferència recital que he titulat Refugi. Explico qui era Guillem, d’Efak, que era ne-gre, i què hi feia algú com ell a Mallorca; també ex-plico què era la censura i que l’any 1968 no hagués-sim pogut publicar moltes de les cançons dels nos-tres discos”.
A part d’aquest projecte i d’Els Pets, el Joan també toca amb un altre grup, Mesclat.
“En fi, fas mil histories i entre una cosa i l’altra bull l’o-lla, intentes tenir una vida digne, com qualsevol altre treballador, amb una hipoteca i les seves coses.”
Ens diu “les cançons són cultura”, que se sent prou satisfet cantant en català, que es considera melòman. Té 3000 discos. N’és col·leccionista. I que si el fessin triar entre deixar d’escoltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de tocar!”. Sona el mòbil. La música d’aquest mòbil la conec. Oi que és d’una pel·li que es deia, o es diu, “La mort tenia un preu”?
Fabricants d’èxits. Somnis acomplerts
És un dimarts d’octubre. Fa un matí fabulós. En Joan ha acompanyat el seu pare al metge, l’ha tornat a dei-xar a casa i arriba, puntual, a la cafeteria del centre de la Rambla de Tarragona on hem quedat. Entra. Fa un cop d’ull. Ens veu. Saluda tothom qui coneix (el cam-brer del Cirmos, una noia que seu a la barra…) i ve a seure a la taula on l’esperem. Se’l veu més prim que a algunes fotos i que a la tele. Porta el cabell llarguet, això sí, com a les fotos i a la tele. Un dia, l’Albert Om va convidar a en Joan Reig al seu programa de ràdio i s’hi va quedar com a col·laborador. Ara que l’Om fa “El Club” a TV3, en Joan també hi col·labora.
Els Pets han presentat aquest estiu les cançons d’un disc nou (el número dotze, o el tretze si contem… ) que porta per nom “Com anar al cel i tornar”. Han estat tot l’estiu de gira, i continuen!
Ho hem de fer, els músics catalans vivim dels con-certs, més que no pas de vendre discos, tal com està la cosa. Divendres actuarem a Bellcaire d’Urgell i dissabte a El Vendrell. 38 concerts haurem fet en total.
I quina mena de públic us ve a veure al directe?
Hi ve de tot. No només gent jove. Fa tants anys que toquem que als concerts ara hi venen la gent de la nostra edat que acompanyen als seus fills.
Li comento que m’ha impressionat com sona de bé XL, una de les cançons del disc que ja he escoltat.
Fa 22 anys que anem pel món, sempre hem treba-llat amb productors bons… N’hem après”.
Cap dubte d’això! Els Pets són una màquina de fer èxits. Per mostra… Cada any TV3 encarrega una can-çó per l’estiu a un grup de música. Si féssim un con-curs de quants d’aquests temes recordem, segur que entre les guanyadores hi hauria Munta-t’ho bé. Au-tors? Els Pets! O una altra: el famós “Bon dia!”. En-cara avui el pots escoltar alguna vegada per la ràdio, i té deu anys.
Els Pets és un grup de tradició pop, en el bon sentit de la paraula. Encara que parlis de coses crues la música tendeix a un ritme alegre… Sempre ho hem fet així. Podem tractar coses molt serioses, fins i tot de política, però amb bon humor. Sempre ens ha agradat ser fidels a nosaltres mateixos. No fem gaire filosofies. Toquem de peus a terra.
Temes alegres, lletres directes i les coses clares. És la recepta d’un grup que és la història d’aquell moviment dels anys 80 i 90 que es va dir “el rock català”. Què ha canviat de quan vareu començar a ara?
Ara, la música catalana s’ha ampliat molt. Hi ha un planter de joves que en saben més que jo quan vaig començar. Hi ha molts grups i d’estils molt diferents. A finals dels 80, hi havia els grans i pocs més. I en aquest panorama va sortir el rock català. Vàrem tro-bar un forat i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Va ser un moment molt especial. Però els mitjans no li donen l’espai que teníem quan vàrem sortir nosaltres. Fins l’emissora més petita tenien el seu espai de rock català.” Ara no passa el mateix.
Hi havia tanta rivalitat com es deia entre els grups de rock, entre vosaltres i els Sopa de Cabra en concret?
Es deia que si els Sopa de Cabra eren més univer-salistes i que nosaltres representàvem l’essència de la nació catalana. Això era cosa dels periodistes musicals. Nosaltres, els músics d’aquests grups, érem amics. Anàvem de copes. Ells havien estat a casa me-va i jo a casa seva.
Has fet realitat un somni
Ara ho puc dir, però quan tenia 18 no m’ho imagi-nava pas arribar a ser professional d’això. Pensava que estaria tota la vida aixecant-me a les sis del ma-tí per anar a la fàbrica.
Els Reig treballaven l’avellana, que és del què vivia molta gent de pagès al Tarragonès.
…a la primera crisi forta vaig anar a buscar feina a la indústria. Treballava a la fàbrica i feia alguns calerons tocant en una orquestra de ball.”
Què van dir-te a casa teva quan els vas explicar que volies tocar la bateria?
Res, perquè ve de família. El meu pare era bateria, amateur, d’una Orquestra de Constantí que es deia Orquestra Creación, cap allà els 50s. Jo, en canvi, sóc d’escola. Vaig estudiar música al Conservatori de Tarragona i també vaig estudiar al Taller de Músics. Quan vàrem començar a tocar calerons amb Els Pets vaig deixar l’orquestra i quan la cosa va anar millor, amb el segon o tercer disc, llavors vaig plantejar a ca-sa de deixar la feina a la fàbrica.
I què en van dir?
Hi va haver un dalt a baix, tot i que sempre m’ha-vien donat suport amb això de la música. La meva mare em deia “vigila Joan, que això de la música…”, i ho deia amb tota la raó, la dona. Conec molts mú-sics molt bons que es foten de fàstic.
No és el teu cas…
Nosaltres la vàrem encertar, és cert. Ara visc d’això, el meu somni ja s’ha acomplert. Viure de la música i editar les meves cançons. Anar el dissabte a tocar i veure 3000 persones que s’emocionen i que canten una cançó que has escrit tu, què més vols?
Altres cares d’un melòman
En Joan té altres facetes personals i professionals no tan conegudes, totes, però, tenen a veure amb la mú-sica. “Sóc un melòman”, ens deia amb un convenci-ment absolut. La música és a la base, al fons i a la for-ma d’aquestes altres facetes. La de lletrista n’és una. Escriure històries per ser musicades. Altres són el grup Mesclat i un ambiciós projecte personal, Refugi.
A “Com anar al cel…”, el darrer cd del grup, hi hem trobat dues cançons amb lletra seva: Espurnes de Coratge i Ningú. (No són precisament les més feste-res, sinó tot el contrari).
En les lletres de les nostres cançons diem les coses com les explicaries a un amic o a un germà. Quan faig una cançó jo, primer la faig per mi. És una cosa que et motiva, és una vàlvula d’escapament que ne-cessites per expressar les teves frustracions, els teus sentiments, etcètera, etcètera… Això vol dir que tu t’ho creus i quan t’ho creus, la gent s’hi identifica perquè és creïble.
I per on comences, per la música o per la lletra?
En el meu cas, jo començo per la lletra. El Lluís comença per la música. Hi ha vegades que ho tens molt clar i altres que no, però al començament una cançó sol ser una cosa molt despullada, d’entrada: una lletra, un ritme, una melodia… Després l’anem vestint. Fem els arranjaments entre tots…
A tots els músics que canten o escriuen cançons en català, els acabem fent la mateixa pregunta. Penseu ampliar mercat?
No, no hi penso. Si ets conscient del país on vius, de la cultura allà on pertanys i te l’estimes… No penso “ondia, per culpa d’això…” Estàs fent un servei a la teva llengua, a la teva cultura. A mi em fa gràcia grups d’aquí que canten en anglès, i n’hi ha que m’agraden, però em pregunto: com pots transmetre emocions amb un idioma que no és el teu, per molt que el sàpigues escriure i que l’hagis estudiat.
Aquesta setmana en Joan acaba la gira amb Els Pets i començarà la tanda de concerts i actuacions amb Mesclat, el seu altre grup.
Empalmo una gira amb l’altra. A Mesclat ens hem trobat gent que ve del folk, del rock, de la música ètnica. Cadascú de nosaltres té o tenia el seu propi grup.
Això està copiat d’una pàgina web “musicanostra”: “Mesclat, s’hi diu, es un projecte musical que fusiona el rock i el folk. Mesclat volen fer de pont entre dos móns que conviuen bastant aliens l’un de l’altre en la nostra realitat musical.”
A Mesclat reivindiquem la cançó com a cultura, i ho fem recuperant melodies populars, de pescadors d’Eivissa, o de la Catalunya Nord, o un garrotin de Lleida, els reinstrumentalitzem i els presentem amb un llenguatge musical més d’avui. A part d’això tam-bé presentem repertori propi però amb aquests pa-trons rítmics, harmònics, modals de la música tradi-cional amb una base de rock.
…i sempre amb un esperit festiu i reivindicatiu.
Sempre. Sempre amb un esperit festiu i reivindica-tiu. Ens agrada parlar de política més que de futbol. Això és cert. Però, compta! No som gent amargada. En Llach deia “amb el somriure la revolta” i nosaltres diem, “la revolta i fer-te un fart de riure.
El teu projecte Refugi és una altre expressió del teu interès per la tradició musical?
Amb Refugi m’he inventat una conferència recital. Refugi és un grup de versions. Explico qui era Gui-llem d’Efak, que era negre, i què hi feia a Mallorca, explico què era la censura, que l’any 1968 no ha-guéssim pogut publicar moltes de les lletres. Ni els mitjans de comunicació ni a les escoles, se n’ha fet prou ressò d’això. A França, això no passa. En Jaques Brel, Georges Brassens, la Barbara, l’Edith Piaf s’es-tudien, és cultura. I a Itàlia… (…)
És una conferència recital amb to reivindicatiu.
Ja t’ho he dit! Aquí hi ha un grup nombrós de mú-sics que van ser una part viva dels últims anys del franquisme, de la transició política, van ser ajudar a assolir les llibertats, a professionalitzar tot això de la política i quan arriba la democràcia els oblidem!
Sí que es reediten discos, de tant en tant. Ara també hi ha un canal per internet de música en català, a icat fm.
Però s’ha oblidat la part artística. La cançó, aquest art de tres minuts capaç de fer riure, fer plorar, pen-sar i qüestionar idees… Jo m’ho miro, veig la cançó com una entitat pròpia. Hi ha poca cultura musical, i poca memòria… Abans hi havia una Dharma i un Pau Riba, i un Sisa i un Llach i un Raimon i 4 Gats i Gui-llem d’Efak. Es tracta de recuperar cançons que han estat oblidades dels anys 60 i 70. Injustament. Avui és impossible escoltar una cançó de Sisa de l’any 1974, o dels Esquirols, de l’Ovidi Montllor, del Xavier Ribalta.
A Refugi, però, no toques la bateria.
Aquí només canto. Porto un altre bateria, piano i bai-xista. Un trio bàsic en clau de jazz. No ho trobo tan important. Jo sóc melòman, i diria que sóc més me-lòman que músic. Si em fessin triar entre deixar d’es-coltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de to-car!”
Per acabar, Joan…. A part d’ells, quina altre gent ens recomanaries seguir i escoltar ara…
N’hi ha molts… el Feliu Ventura; o Obrin Pas, al país valencià amb quatre discos i que està rebentant pavellons; el Cesk Freixes, molt bo; i els Whisquins.
En Joan fa de productor musical dels Whisquins, un dels grups joves que tenen més canyeros. Li donem les gràcies pel seu suport i això li dona peu per ex-plicar-nos dues anècdotes relacionades amb aquell dia. Esperem que ens acompanyi en altres actes.
DUES ANÈCDOTES
En acabar la conversa, en Joan comenta un parell d’anècdotes relacionades amb el dia de la presentació a Tarragona del llibre l’Operació de Cor del Jan.
“La meva xicota treballa en una guarderia i arrel d’això, quan vaig estar a la presentació del llibre, em diu que tenien un nen amb aquest problema. Jo li vaig comentar que existia l’AACIC i ella em va dir que els de l’associació ja havien anat a l’escola a parlar amb els educadors per explicar com afecta aquesta malaltia a l’infant i que si patatim, que si patatam…”
Una altra anècdota, més lúdica. En Joan ens diu:
“Estava comprant en un supermercat. En un dels passadissos trobo un nen petit assegut dalt d’un carro que se’m queda mirant fixament. El pare se m’acosta i em diu: “Et coneix. Del dia de la presentació el llibre.” Caram! Em vaig quedar parat i vaig continuar comprant, és clar.