Editorial

Model obsolet

La nefasta situació social, econòmica, política i mediàtica que arrosseguem, sense haver superat la crisi del 2008, s’ha exacerbat amb l’envestida de la pandèmia. La reacció inicial davant del confinament fou de sorpresa, de temor i, malgrat tot, de disciplina.

El replegament es va assumir en general com l’única solució viable. Les reactivacions de l’estat d’alarma no van arribar a descoratjar perquè l’horitzó imaginari s’abastava cada dues setmanes. Però en alçar-se la restricció es van desfermar imparables brots d’insolidaritat, neguit, queixa, incredulitat, indisciplina i fins i tot, recentment, negacionisme. Està clar que som una espècie animal intel·ligent i alhora estúpida. Sols ens diferenciem d’altres animals en què som conscients de la nostra estulticia i actuem massa sovint contra el propi benestar. La reclusió forçosa ens va fer mirar cap endins, però va durar poc. Ben aviat vam haver de sortir. Vam descobrir la funció dels balcons, fins llavors només hàbitat de testos, racó d’andròmines i tribuna de degotalls contra el veí de sota. Després, les terrasses dels bars, les places, els parcs, les platges, els jardins privats i els patis s’han desvelat sublims arcàdies desitjades. Noves utopies a tocar. Si no volem tornar una altra vegada a viure tancats entre quatre parets, si no volem limitar-nos a treure el cap per la finestra, si no volem comunicar-nos tan sols des dels balcons, si no volem passejar en l’espai reduït de galeries i terrats, hem de canviar de xip. Tornar-nos a mirar. Endins. Reconèixer-se és el més difícil, certament. Però els instants — fugaços, si voleu— de consciència en pau, és a dir, les espurnes de felicitat, rauen en el fet de retrobar-nos. El repte no és menor i ens hi juguem la salut que és la condició sense la qual no podem gaudir de cap altra benestar. Els senyals fan evident la gravetat del moment. A més, la situació no es capgirarà fàcilment i de cop i volta. La Covid ens interpela i qüestiona el nostre model de vida obsolet La manera com ho afronti cadascú serà determinant.

 

Jaume Comas
Fundació CorAvant

 

 

Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant

Llegeix la Revista 26