«Viure el present» o «viure ara i ací» equivalen al carpe diem llatí, invitació a esprémer el dia i atrapar l’ocasió. Sol ser el recurs fàcil per impel·lir a la disbauxa quan hom diu que això s’acaba. Però també ens aconsella a fruir amb intensitat i sense condicionants banals; ens suggereix que maldem per gaudir de la vida, que és una ganga. Amb tot, la utilitat de sobreviure només ara i ací és ambivalent. O bé reporta un benefici d’immediatesa, perquè ens allibera dels embats que ens pressionen i de les situacions que ens comprometen, o bé engavanya i ens esclavitza perquè ens converteix en víctimes propiciatòries de la deessa post-moderna que la velocitat encarna. Tot fa pensar que defugir el temps i viure l’instant precís, no sols és desitjable, sinó l’única possibilitat de radicalitat. Tot i així no anem enlloc amb una locució tan cantelluda. No ens ajuda a matisar i imposa una estratègia incerta i pessimista. No mirar enrere ¿no significa negar què érem? ¿renegar d’on venim? I no mirar endavant ¿no vol dir témer el demà? El temps té aspectes diversos. ¿No l’heu vist com roda, es recargola, s’enfila i s’allisa? L’aturem i el perdem. S’esllangueix, se’ns mor, es glaça, es comprimeix, es dilata, s’accelera. A vegades, feixuc, és insuportable. A vegades, inassolible, s’aigualeix entre els dits o entre els plecs dels records. ¿I no l’heu vist mai com s’encén, vibrant o tremolós? Per tant, no tenir en compte els canvis de ritme del temps, de la vida ¿no ens amputa els sentits? Perquè és viu, diem que fuig… i diem que torna, s’estira i s’escurça. És massa agosarat instal·lar se en el temps que fuig, que el present dissipa. Fóra un dispendi deixar d’assaborir el temps que torna, que el passat conserva. Serà arriscat refusar el temps que espera, que el futur preserva. Visquem en el present, sí, però sense refusar els xips d’història i d’esperança.
Jaume Comas
Fundació CorAvant
Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.