Els científics són conscients que el seu treball requereix esforç continuat i metòdic. Els investigadors viuen en un món il·lusionant —potser decebedor—, en què la tenacitat constitueix el combustible bàsic. Ordre, imaginació, coratge, risc, realisme i fantasia es combinen en el seu dia a dia. És un fet que els progressos espectaculars de la ciència han impel·lit transformacions econòmiques i socials sovint insòlites i no sempre positives. Hom parla del poder excessiu de les grans empreses tecnològiques. I no sols pels enormes beneficis en ascens sinó pel poder que pot fins i tot marcar el pas de la recerca de què en són deutores. D’altra banda, el paradigma actual propicia la desigualtat creixent entre els qui més acumulen i la massa que s’empobreix. La divulgació ha bastit ponts i tot fa pensar que l’abisme entre científics i usuaris ha desaparegut. Però no deixa de ser un fenomen visual enganyós. Alguns d’aquests ponts estan construïts amb bigues de reduccionisme, ciment d’impacte periodístic i disseny d’inútil i banal futurisme. Certament els contertulians familiritzen i acosten el llenguatge de la ciència. Però això no ha impedit un nou fenomen que els efectes de la covid ha accentuat. ¿Què explica l’extensió de l’antivacunisme, aquesta nova expressió del negacionisme, sinó la desconfiança, és a dir, la incredulitat? Creure o no creure en l’efecte positiu de les vacunes, creure o no creure en la ciència, ¿no correspon al capteniment d’una nova feligresia? La ciència entesa com una nova religió és la demostració dramática que els divulgadors científics, en general, no han sabut transmetre els valors de la recerca. La indústria, la rendibilitat econòmica, el relat, la faramalla que genera pesen més que el propi progrés científic. La revolució tecnològica ha de menester que tinguem predisposició a mirar-nos-la amb el xip crític del mètode científic: saber, més que no creure.
Jaume Comas
Fundació CorAvant
Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)