Editorial

“He fet el que he fet i m’he abstingut del que no podia fer”

Un any més parlem amb un patró de la Fundació CorAvant. Aquesta vegada es tracta de l’Elisabet Guillem

L‘Elisabet va néixer amb una cardiopatia. Ahir, diumenge, va reunir família i amics a casa per celebrar el seu cinquanta-quatrè aniversari! En fa broma: “Jo ja sóc en els Encuentros en la Tercera Fase”. És divertida i irònica: “La primera vegada que vaig anar a l’AACIC feien una sessió de relaxació, i no hi ha res que em posi més nerviosa que una sessió de relaxació”. Pot parlar d’un drama, però no es posa dramàtica.

La conversa s’ha allargat més d’una hora. Ara s’adona que ha d’afrontar situacions noves que no preveia: no eren en els seus plans. Hem quedat en una cafeteria prop de casa seva, a la plaça Molina de Barcelona. Entro a la cafeteria i trobo l’Elisabet Guillem escrivint en una llibreta. Fa les lletres grosses, amb traços arrodonits i prims. “Estic anotant algunes coses que he estat pensant i que no vull deixar de dir”. Porta fet el guió de la conversa.

Elisabet Guillem (EG): Vaig néixer amb una Tetralogia de Falop complicada, però no m’ha quedat la impressió que això es visqués com un drama. El metge va dir als meus pares: “Deixin fer la nena. Quan ella es cansi, ja seurà”. I així ho van fer…

AACIC CorAvant (AC): Ningú ens creurà, Elisabet. Qui ho llegeixi no ens creurà…

EG: No dic que fos fàcil. Encara ara, la meva mare em diu: “Nena, vigila!”. He patit l’ofec de la sobreprotecció. Em vaig casar l’any 1986. Tenia vint-i-nou anys. La mare no ho entenia. Casar-me? Podia tenir parelles… però no casar-me!

AC: Parella sí, casar-te no? Quin era l’inconvenient?

EG: Que no podia portar una casa. M’havia de quedar amb els pares, que em cuidarien tota la vida. T’ho imagines? Jo penso que no hem de posar els fills en una vitrina. Els pares haurien de confiar més en els fills.

AC: Aquest seria el segon missatge?

EG: Jo diria que amb els anys m’he adonat que en cada moment he anat trobant els meus camins… he comprès decisions, coses, reaccions meves. Jo em quedava a dinar a l’escola i, quan acabava, ajudava a menjar els més petits, i com més a poc a poc menjaven millor per a mi. Ara sé que no ho feia perquè m’agradés estar amb els petits, ho feia per no haver de córrer al pati. Això no m’ho ha dit cap psiquiatre, ni cap psicòleg. Més endavant vaig anar a una escola mixta. Era mixta, però nois i noies jugàvem més separats que junts. Això ja m’anava bé, perquè el dia que jugaven plegats, a mi em rebutjaven…

AC: Així, et senties rebutjada…

EG: No, no m’hi sentia. Els nois em matxacaven, em rebutjaven, però això va ser el primer any. Després vaig trobar la colla de nenes que preferien la xerradeta, que no els agradava córrer, i es va acabar el problema. Més endavant, als tretze, catorze anys, les meves amigues anaven d’excursió i jo em quedava a casa. Una de les meves millors amigues era de les que pujava muntanyes, i amb aquesta encara ens trobem ara. No anàvem juntes d’excursió, però fèiem altres activitats plegades. O sigui que vas fent els teus camins.

AC:Queda clar! Un altre missatge.

L’Elisabet repassa les seves notes i diu: ”Penso que al jovent d’avui té massa pressió…! No et deixis pressionar.

AC: Què vols dir que el jovent té molta pressió a sobre?

EG: Una noia que conec va trencar o la va deixar el noi amb qui sortia, i estava preocupada per si en trobaria un altre! Les noies d’ara diuen: “És que se’m passarà l’arròs!”. No havia sentit mai una cosa així. Tenen pànic de quedar-se sense home, cosa que no passava en la nostra època. Sembla que hagin tornat al temps de les seves àvies. Però, per què volen córrer tant? Vivim en un món de bojos.

AC: Amb el teu marit, vàreu decidir no tenir fills?

EG: Va ser una de les primeres coses de què vàrem parlar. A mi em van dir que no podria tenir fills i ho vaig acceptar. El meu marit tenia dues filles d’un matrimoni anterior, així que ho va acceptar sense més. És cert que quan les meves amigues i els meus germans van començar a tenir criatures, vaig passar un moment que… però sóc pràctica. Ho sóc de mena.

AC: Amb tot això, el missatge que voldries fer arribar seria…

EG : … que la societat t’empeny a fer coses que de vegades no calen, i que has de prendre les decisions sense pressió i acceptar-ne les conseqüències.

AC: Quan coneixes algú, li dius que tens una cardiopatia?

EG: Explicar-ho a mi m’ha ajudat sempre. Hi ha gent que ho veu de seguida, pels llavis, les ungles… Però, si m’adono que no en saben res i em miren d’una manera estranya, els ho explico jo en els cinc primers minuts. I tema tancat!

AC: Tu has treballat molt anys!

EG: Sí, he treballat i de valent, però ara no podria fer-ho. És obvi que hi ha d’haver un marc legal que tipifiqui clarament quines feines pot fer una persona amb una cardiopatia congènita.

AC: Als divuit anys et van operar.

EG: A mitjans dels anys 70 sí. Em van portar als Estats Units. Els metges van dir que allà em podrien operar del cor. Hi arribo i em diuen que el meu Fallot no s’opera! Aleshores algú va tenir una idea: fer-me un bypass amb una vena del braç esquerre. Per si la cosa tirava!

AC: I tira, la cosa?

EG: Tira! I tant si ha tirat! Fa uns anys, el cardiòleg d’aquí Barcelona que em porta em va proposar de revisar aquella operació, per si de cas. S’ho va mirar i va dir: “Deixem-ho, que va bé!”. Aquella solució de fa trenta anys encara funciona!

AC: Com és que decideixes venir a l’AACIC?

EG: El metge em va donar un fullet de l’AACIC. Jo m’havia quedat sense feina i un dia vaig decidir presentar-m’hi. El grup de joves feien una sessió de relaxació. Relaxació! Res no em posa més nerviosa que una sessió de relaxació, a mi. M’hi vaig apuntar, però mentre ho feia pensava: ‘Què hi faig jo, aquí, enmig d’aquests joves? Jo no en sóc, de jove”. El grup de joves m’anava gran.

AC: Malgrat aquest primer dia, hi has continuat.

EG : L’AACIC va ser una inflexió en la meva vida. No he necessitat mai associar-me amb ningú. Però la veritat és que vaig acabar col·laborant en tasques de secretaria. Va ser un temps curt. Em va sorprendre que hi haguessin tantes persones amb cardiopaties congènites. Després em van proposar que fes les proves d’esforç i, bé, sí, en sóc sòcia.

AC: Que hauria de fer la nostra entitat per a les persones amb cardiopatia congènita de la teva edat?

EG: El que veig és que la meva mare necessitarà ajuda. De fet l’hivern passat no es va trobar bé i vaig sentir-me molt impotent. No vaig poder ajudar-la com ho faria una filla amb una salut “normal”. Ella té 82 anys. No li puc anar a fer la compra. No la puc aixecar si cau. Amb qui parlo jo de tot això? Sort que tinc un germà! Patrona, sí, però no “la malalta”!

AC: Què vas pensar quan se’t va proposar formar part del Patronat de la Fundació CorAvant?

EG: Quan em van proposar formar part del Patronat vaig pensar que sí, que hi volia ser, però no com “l’afectada”, “la malalta”. Vull ser del Patronat com una persona “normal”. Això no ho he dit mai a ningú, però tinc aquest sentiment. M’ha costat. En algun moment tenia la sensació que si estava molt ficada en l’Associació o la Fundació acabaria més tocada del que estic! Jo vull estar amb gent sense cardiopatia.

AC: Tot i això, vas acceptar formar-ne part.

EG: Sí. Jo entenc molt bé per què en un moment concret l’ACCIC decideix crear una Fundació, tot i que l’hem creat en el pitjor moment de la història, amb això de la crisi. També entenc per què sóc a la Fundació. A l’AACIC em deien: “Volem que la gent vegi que ets gran, i que els pares vegin que els seus fills seran grans”.

AC: Com a patrona de CorAvant ets en un lloc privilegiat per pensar com ha de ser l’entitat en el futur i quins serveis i activitats hauria d’oferir.

EG: Haurem d’atendre noves demandes, sens dubte. Et fas gran i t’has d’enfrontar amb nous reptes. Com puc cuidar jo la meva mare? Aquest tema em preocupa. Ja ho hem parlat. Pel que fa a les activitats de l’AACIC penso que han de ser com més obertes millor. Les colònies, per exemple. Hi ha noies i nois amb cardiopatia i d’altres sense. Per mi aquest és el model. No hem de crear guetos. Això normalitza!

AC: Per cert, per molt anys. Vas fer alguna cosa especial, ahir per celebrar-ho?

EG: Vaig convidar la família i els amics a dinar. Un dinar senzill. Un pollastre rostit… Res de l’altre món. Però vaig posar les copes de vidre, les bones! Si les tens, oi?, fes-les servir!

AC: Una taula ben parada, vaja!

EG: Exacte… Saps què penso, però? És possible que els últims anys de la vida siguin durs, però sempre havia pensat que no arribaria a gran i, caram! Jove, jove, ja no ho sóc! De moment, l’any que ve cinquanta-cinc! Vés a saber què passarà. Jo només sé que sóc gran!

AC: Tens algun altre missatge que vulguis fer arribar als lectors del Butlletí?

EG: A veure, que repasso les notes… Bé, potser ja he dit prou coses.

Miro el rellotge: una hora i mitja parlant amb l’Elisabet. L’estona se m’ha fet curta, per la franquesa amb què parla i pel seu bon humor.