Quaranta joves de sis a setze anys, alguns d’ells amb cardiopatia congènita, van arribar el dia 3 de juliol del 2011 a la masia de La Coma de Sant Guim de Freixenet, a la comarca de Cervera. Per a molts no era la primera vegada que anaven de colònies, però poc s’imaginaven el repte que els esperava. A l’hípica de Cal Graells, prop de La Coma, hi acabava d’arribar un cavall maltractat. Aquella mateixa tarda, en Diego, el responsable de les colònies, va reunir el grup a l’era de la casa: “Voleu rehabilitar el cavall?”, els va proposar. “Heu vist mai un cavall de prop? Us hi heu acostat? Com ha reaccionat? Relacionar-se amb un cavall pot esdevenir una experiència terapèutica”.
Les colònies de l’AACIC CorAvant 2011 es presentaven així: “Des del diumenge 3 de juliol fins al diumenge 10 de juliol. Per a quaranta persones entre sis i setze anys. Cada participant amb cardiopatia pot portar un acompanyant, preferentment un germà o germana. Casa de colònies La Coma, a Sant Guim de Freixenet”. Res d’especial, fins aquí. El que cridava l’atenció era una ratlla on s’especificava: “Activitats terapèutiques amb cavalls!”. L’activitat central de les colònies l’ha dissenyat l’Associació d’Hípica Social de Cal Graells. Aquest col·lectiu n’ha ideat l’argument i ha conduït les activitats amb els cavalls. Han treballat com a voluntaris. L’únic benefici que n’han tret ha estat un record especial. En Diego havia intuït que allò seria diferent, que es podia fer una bona feina terapèutica amb aquell grup de joves, i per això va decidir treure la motxilla vella que guardava a l’armari, passarli el drap de la pols i marxar de colònies igual com feia quan… bé, deixem aquest detall.
Enguany les colònies s’han fet a la masia de La Coma, a Sant Guim de Freixenet, a la Segarra. Era la primera vegada que hi anàvem. Què li va semblar la casa?
És un lloc adient: una casa aïllada, no hi ha escales, només té una planta. Hi ha piscina, espais per a activitats i és prop de l’hípica.
En el grup hi havia nens i joves amb cardiopatia i d’altres que no. Això és una condició que posa l’entitat. Quina opinió en té?
La meva percepció és que normalitza la situació. Cada persona té una realitat i ha d’aprendre a conviurehi. A la vegada, tots plegats formàvem un grup, i el grup està per sobre de la malaltia, sense etiquetar o estigmatitzar i sense perdre l’objectiu de rehabilitar i compartir.
D’altra banda, s’hi ajuntaven persones de sis a setze anys. És massa gran aquesta franja d’edat per aconseguir un grup cohesionat?
Tot depèn de com ho afrontis. Quan preparava les colònies, em vaig plantejar com dissenyar propostes de col·laboració entre ells, que cadascú, en funció de la seva edat, es preguntés: què puc fer per l’altre, ja que hauríem de conviure junts uns dies. Finalment, el primer dia de les colònies ho vàrem plantejar així mateix, d’una manera oberta…
D’una manera oberta?
Sí, sense cap instrucció en concret. A tots ens agrada que ens ajudin en moments determinats, així que els vàrem dir que qui volgués no s’ho pensés, que l’egocentrisme, el fet d’estar massa pendents de nosaltres mateixos, no ens ha d’impedir reconèixer l’altre, compartir, ajudar i ser ajudat. Es tractava de despertar el sentiment de solidaritat que tots tenim: li dónes permís perquè surti i que cadascú el gestioni.
I, surt…?
Sí que va sorgir. Veus coses maques. El mateix dia, a l’hora de dinar, algú dels grans es va aixecar i va ajudar a menjar un dels petits. Ho veus i penses: Ah, ja ho ha entès! L’endemà, en llevar-nos, s’ajudaven a vestirse! Va funcionar.
Rehabilitar un cavall maltractat
Des del web de la Fundació Pere Tarrés vàrem poder seguir dia a dia les activitats de les colònies. Hi dèieu que a l’hípica de Cal Graells, a Calaf, prop de la casa on us estàveu, hi havia arribat un cavall maltractat.
Aquest va ser l’argument central de les colònies. Vàrem anar a l’hípica per conèixer el cavall i vàrem decidir que el rehabilitaríem.
Com es fa això de rehabilitar un cavall maltractat?
L’havíem de domar, fer que ens tingués confiança per poder-ne gaudir. Aquest és l’encàrrec que vàrem fer als grans. Això permetia que els grans fessin de grans. I s’hi van implicar moltíssim: anaven cada tarda a l’hípica per treballar amb el cavall. La resta del grup hi anaven dia sí dia no, un dia els petits i un altre els mitjans, per gaudir del cavall gràcies al treball que havien fet els grans.
I el dia que petits o mitjans no anaven a l’hípica…
Tenien altres activitats a la masia. Feien tallers… Així regulàvem els temps d’esforç i de descans. No cal posar-hi de La Coma: estem parlant tota l’estona de la mateixa.
Vostè és especialista en coaching amb entrenament de cavalls. En què consisteix? Com podem explicar el caràcter terapèutic d’aquestes colònies?
El treball amb les emocions que s’aconsegueix fer amb un cavall té a veure amb les peculiaritats d’aquest animal. Els cavalls perceben els humans com a depredadors. Els gossos, per dir un altre animal, són diferents: són caçadors. El cavall és especial. Si tu mostres tranquil·litat i seguretat deixarà que t’hi acostis i el toquis, però si no tens ben construïda la teva actitud de seguretat, si vas amb por o estàs agressiu, el cavall ho percep i s’espanta! Llegeix el teu llenguatge no verbal i no deixarà que t’hi acostis.
Podem concretar-ho amb un exemple?
Per exemple: hi ha persones que tenen dificultats per dosificar les emocions. L’alegria, per exemple. Si no ho controles, no hi tens res a fer. No et podràs acostar al cavall. Te’n fas conscient i descobreixes que controlant la teva actitud el cavall s’acosta. Aquests són els aprenentatges que et permet fer el cavall…
I el cavall, de tot això…
El cavall fa de cavall, però facilita que t’hi vinculis, que t’obris. Et permet trencar bloquejos emocionals. Però aquesta és només una part. Després, cal crear l’espai, els moments del dia en què els nanos es puguin expressar, puguin compartir… però sense forçar, simplement oferint l’espai en una atmosfera d’acompanyament, de solidaritat, que els grans puguin acompanyar els petits.
Què és el que preveia que sorgiria en aquests espais?
Sensacions, experiències, pors, coses que de vegades queden molt tancades en la família, o dintre del mateix nano, perquè no s’atreveix o no troba l’espai on fer-ho, o no sap com fer-ho. Molts d’aquests nens, nenes i joves tenen experiències de pèrdua, o de por de perdre. Havíem ajudat a rehabilitar un cavall i també podíem rehabilitar el dolor de la malaltia, la por de la malaltia, de l’operació: treure’ns pors de sobre.
Es va crear aquest espai?
Vàrem treballar temes de fons. Els escoltava i deien coses que pensava: a la teva edat ho tens incorporat, això? I ets capaç d’explicar-ho directament i clarament! El grau de consciència d’aquests nanos és sorprenent així com la seva capacitat d’autoregular-se. Em trec el barret. Per a mi ha estat el regal que m’emporto d’aquestes colònies.
La gestió de l’equip
Abans de les colònies, els monitors fan unes sessions de formació per conèixer què són les cardiopaties, com identificar situacions de risc i com actuar. L’equip de monitors es familiaritza amb el cas de cada infant o jove i es preparen els protocols de seguiment de la medicació.
Quines van ser les seves sensacions en aquestes trobades prèvies?
Va ser estrany. Recordo que m’arribava un volum immens d’informació mèdica, tractaments, pautes de medicació. Pensava: mare meva, on m’he ficat! Una vegada ja érem a la casa recordo la imatge de la nevera: mai no havia vist una nevera tan plena de medicaments!
La meitat dels monitors havien estat a les colònies de l’AACIC CorAvant en edicions anteriors. L’altra meitat era la primera vegada que s’ocupaven d’un grup així.
És positiu. Hi havia un element de familiaritat, però també s’ha d’evitar prejutjar. Pots pensar: ui, aquest o aquesta donava molta feina l’any passat. I, inesperadament, descobreixes que aquell trastot és participatiu, col·labora i sap treure profit del procés. És un bon aprenentatge.
Sabem que una noia es va posar malalta. Com vàreu gestionar aquest cas?
Va ser una prova per a nosaltres. Sorgeixen angoixes en l’equip, però va ser una experiència molt enriquidora. Vàrem haver d’aclarir-nos: què hem de fer i per què pensem que ho hem de fer, sense deixar-nos arrossegar per les pors. Vàrem trucar als pares, però no volíem que se l’enduguessin. La van portar al metge i els va dir que estava tot bé i va tornar a les colònies, com una més. Va haver-hi una actitud positiva per totes les bandes i de reforç per a la independència de la noia!
Quina altra experiència destacaria del treball de l’equip de monitors en aquestes colònies?
Hi ha persones que demanen molta atenció. És fàcil deixar-nos emportar per una preocupació excessiva. Cada vegada que la persona reclama la nostra atenció ho deixem tot, i per tant vàrem acordar regular el temps en aquests casos, i ferho sense transmetre un missatge de rebuig. Hi ha situacions individuals que requereixen una atenció més propera, més especialitzada, però els monitors hem de saber identificar també les nostres pors.
Una jugada a tres bandes
Com en edicions anteriors, l’AACIC ha comptat amb la Fundació Pere Tarrés, experts en programes de lleure. La Pere Tarrés s’ocupa de les qüestions legals, gestiona les inscripcions i facilita l’equip de monitors que condueixen les activitats de les colònies. En aquesta ocasió, però, hem tingut també el suport de tots els membres de l’associació de teràpia amb cavalls de Cal Graells. Una jugada a tres bandes.
Vostè hauria pogut programar les activitats i quedar-se a casa, però va anar a les colònies, va ser-hi cada dia…
… significava estar-t’hi cada dia, sí! Vaig dir que sí de manera inconscient! Recordava les colònies de quan jo era monitor d’esplai, però, bé, parlant més seriosament, ara. No crec que hagués trobat l’energia que cal si haguessin estat unes colònies convencionals. Aquestes, amb nois i noies que han nascut amb una cardiopatia congènita, amb totes les seves vivències, s’ho valen. M’han atrapat.
Què s’endu d’aquesta experiència?
El fet d’assumir les colònies de l’AACIC CorAvant ha estat una aposta que hem fet des de la nostra associació de teràpia amb cavalls. Ens vàrem plantejar: sabem com fer-ho i ho podem fer bé: en som capaços. Però també he fet aprenentatges personals…
Digui…
M’han servit per treure’m pors de sobre que no són adequades. T’adones que un nen, amb cardiopatia o sense, és un nen. Té ganes de jugar i riure i aprendre. Descobreixes que conviure amb la malaltia és molt saludable. Jo diria que el missatge que hem de donar és que la malaltia no eclipsi la condició de nen.
Podria ser un titular, això. Una última pregunta: sé que l’últim dia van saltar llàgrimes quan us acomiadàveu dels cavalls de Cal Graells.
Bé, el procés no s’acaba. Pot continuar. Nosaltres hem ofert a totes les famílies la possibilitat de mantenir el vincle que s’ha establert amb el cavall, si ho desitgen.
En Diego Murciano em pregunta si he pujat mai a cavall. Insisteix que he d’anar un dia a Cal Graells. Ho anoto a l’agenda. Dissabte 19 de novembre. Hi aniré. Vull que m’expliqui què és això de l’hípica social.
Qui és Diego Murciano?
Diego Murciano treballa de professor en un institut. També imparteix classes a la Universitat Politècnica de Catalunya. És llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’Educació. Té diversos màsters de resolució de conflictes, lideratge i entrenament (coaching). És coautor del llibre La mediación escolar: una estratègia para evitar el conflicto i escriu articles en revistes especialitzades. En els darrers anys ha anat combinant els coneixements i les tècniques de coaching amb la seva afició preferida: els cavalls. El coaching amb cavalls és una de les propostes de l’associació que ha impulsat amb un grup heterogeni i obert d’amics apassionats pels cavalls que es troben els caps de setmana a l’hípica de Cal Graells. I què fan com a associació? Ofereixen programes a mida i activitats d’hipoteràpia, equitació terapèutica, educacionals… En Diego ens diu: “Fem hípica social”.