L’estiu passat, la Revista Española de Cardiología (REC) es feia ressò de l’estudi d’un equip català d’investigadors titulat “Prova d’esforç amb funció cardiopulmonar en nens operats de cardiopatia congènita. Recomanacions d’exercici físic en l’àmbit escolar”. Els resultats són significatius. El nombre d’infants sense limitacions físiques per a l’exercici físic tant en l’àmbit escolar com extraescolar va augmentar sensiblement. També es va detectar una tendència semblant entre els joves que feien exercici físic moderat o poc intens.
El Dr. Serra i la Dra. Doñate, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, tenien el convenciment que els barems de les guies de referència, basats en el tipus de cardiopatia i l’exploració del jove en repòs, eren una estimació insuficient per determinar la capacitat real per a l’exercici físic d’aquests joves. En què basaven aquest convenciment? En el coneixement científic i en la seva pròpia pràctica mèdica. El coneixement científic avui ens diu que la capacitat d’esforç és un factor important en la capacitat per a l’exercici físic. Les proves en repòs no inclouen aquesta informació, que només es pot obtenir amb tècniques d’exploració dinàmica, com la prova d’esforç. L’equip que ha conduït la investigació que us presentem en tenia experiència.
En l’estudi van participar cent vuit nois i noies amb cardiopatia congènita procedents dels dos hospitals de referència a Catalunya (Sant Joan de Déu i Hospital de la Vall d’Hebrón). Els joves tenien entre set i tretze anys i en el moment de la investigació estaven capacitats per fer exercici físic. Per dur a terme la investigació hi van col·laborar també especialistes de cadascun dels hospitals .Cadascun dels joves, amb la col·laboració dels seus pares i en presència d’un metge de l’equip, va emplenar un qüestionari on es detallaven informacions rellevants: quina era la seva cardiopatia de base, la cirurgia a què havia estat sotmès i l’estat actual de la seva cardiopatia. També s’hi anotava el nivell de pràctica d’exercici habitual del nen o la nena i les seves preferències per una modalitat d’exercici. Tot seguit, el jove duia a terme una prova d’esforç ergoespiromètrica , és a dir, a més de monitoritzar el cor amb un electrocardiograma i controlar-ne la pressió arterial, també s’analitzaven els gasos que els joves expiraven durant la prova.
La sensació de cansament sol ser força subjectiva, especialment en infants i joves que fan poc exercici físic. Sovint poden fer més esforç del que pensen. L’observació del nen o la nena durant la prova i les dades dels gasos expirats permeten determinar amb criteris objectius si s’ha arribat a l’esgotament. Amb els resultats de la prova d’esforç i la documentació clínica analitzada pels cardiòlegs que feien l’estudi de es van establir unes recomanacions de pràctica física per a cadascun dels joves.
La investigació destaca que en 59 infants de la investigació, amb lesions cianòtiques es va observar que una reparació precoç i amb bons resultats de la lesió del cor es traduïa en una millor capacitat funcional. A 48 d’aquests nens cianòtics se’ls va poder recomanar un increment del nivell d’exercici.
Un any més tard, els investigadors van tornar a convocar trenta-cinc dels 108 joves que havien participat. El 62% d’aquest grup al qual s’havia ofert la possibilitat d’incrementar l’exercici físic ho van fer. Els que no ho van fer argumentaven que era a causa de la manca d’oportunitat o de motivació. Durant l’estudi es va detectar un aspecte social important: Els pares que van assistir a la prova constataven que una bona part de les seves inquietuds no tenien fonament i millorava la seva confiança.
La prova d’esforç és un mètode que determina la capacitat que tenen els joves amb cardiopatia per practicar exercici físic. La poden fer la majoria de nens a partir dels cinc anys. Aporta informació addicional a la valoració clínica i a l’exploració física en repòs. El resultat de la prova permet orientar amb criteris més objectius el nivell d’intensitat en l’activitat física per optimitzar els beneficis de l’exercici i reduir-ne els riscos, amb la qual cosa es poden evitar actituds innecessàries d’inhibició i desconfiança al voltant de l’activitat física i la pràctica esportiva entre alguns infants, joves, les seves famílies i els professionals de l’educació física. Amb aquestes dades interpretades, sempre, pel cardiòleg de referència es determina l’equilibri entre el que el nen és capaç de fer i el que en la pràctica du a terme en l’àmbit de l’exercici en general.
Al final de l’article publicat a la REC els investigadors. Agraeixen el suport de l’AACIC-CorAvant en la selecció dels infants i joves participants en l’estudi. Volem fer arribar aquest agraïment a tots els participants i a les seves famílies.