Actualitat i experiències

“Us animo a tots els que estigueu passant una situació com la meva, que lluiteu, poseu molta força de voluntat i penseu en positiu”

Avui recuperem una bonica història publicada al butlletí 18 de l’AACIC CorAvant, la de la Carmen Folgar Loureiro

El proper dia 20 de gener farà 45 anys que em van intervenir d’una cardiopatia congènita (Tetralogia de Fallot). Des que vaig tenir ús de raó i la vaig tenir des de molt petita, em veia una nena diferent, totalment blava, no podia caminar, sempre anava a la gatzoneta, no sabia seure, He plorat i patit molt, tant física com psicològicament, llavors no era com ara, recordo que els coneguts em miraven i preguntaven si encara no m’havia mort. En aquella època hi havia molt poca informació, tot era molt rudimentari i tampoc s’atrevien a operar-me.

No vaig poder anar a l’escola però vaig tenir la sort que el meu pare era mestre i tenia l’escola a casa. Tot i que cada tres o quatre anys el traslladaven d’escola, i jo ho passava molt malament en cada trasllat, sempre explicant el mateix, sempre sentint el mateix “què li passa a la filla del mestre?. A poc a poc vaig aprendre a explicar el que em passava jo mateixa a les nenes i, un cop ho sabien, ja no tenien objeccions a jugar amb mi. Quan ja estava adaptada, em volien, m’acceptaven i jo estava encantada, tornava un nou trasllat. Malgrat tot, he estat una nena feliç i molt estimada.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota molt significativa amb final feliç: “Un dia vaig pujar al tramvia (avui ja no existeix) amb la meva mare i un noi al veure’m, es va apartar, per si tenia alguna cosa contagiosa. Amb 19 anys em van operar i als 7 mesos vaig tornar a coincidir amb el noi del tramvia, sense reconèixer-nos. Jo tornava d’una festa i ell va començar a parlar-me, seguim veient-nos i passats uns dies li vaig dir que encara no podia exposar-me al fred perquè estava convalescent d’una operació i li vaig explicar la meva història. Llavors ell em va dir: -Ara hi caic, ets la nena de la que jo un dia em vaig apartar al tramvia. Avui, aquest noi, és el meu marit.”

Bé us diré que des que em van operar, fa 45 anys, vaig fer i faig una vida normal, sortir de nit, ballar, no he fumat ni prenc alcohol, faig les meves revisions i em cuido, potser ara més perquè els anys no passen en va. He tingut 2 fills, amb embarassos i parts normals i sóc àvia d’unes bessones de 6 anys. El meu únic problema ha estat alguna taquicàrdia, però m’ho van solucionant. D’aquí a poc em van a canviar una vàlvula, la meva s’ha deteriorat. Sóc molt optimista i penso seguir endavant com fins ara. Encara avui, he sortit a caminar una hora i mitja.

Us animo a tots els que estigueu passant una situació com la meva, que lluiteu, poseu molta força de voluntat i penseu en positiu.

Una abraçada a tots

 

Carmen Folgar Loureiro