En Pau Galimany (1982) viu a la Múnia, a pocs quilòmetres de Vilafranca. El poble ha crescut des que ell hi va néixer. Com ell, altra gent prefereix viure a la Múnia, més tranquil, encara que hagi d’anar i tornar a Vilafranca per feina. En Pau es guanya la vida fent de mosso de magatzem i és casteller de la colla de Vilafranca. Parlar de castells amb en Pau ajuda a entendre per què la UNESCO els va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
A Vilafranca, els castells es viuen com una tradició pròpia, hi ha pobles amb colla castellera i pobles castellers. Vilafranca és un poble casteller. “Aquesta forma de relacionarse les persones, fent pinya per alçar junts un projecte”, ens diu, “s’inculca des de l’escola. Així s’explica que en les principals trobades del calendari casteller s’hi arribin a ajuntar fins a sis-cents camises verdes”. En Pau té clar que els de Vilafranca són la millor colla i ho argumenta recitant els èxits de la temporada.
Somriu quan recorda la vegada que la gent de la seva colla es van assabentar que havia nascut amb una cardiopatia congènita i que l’havien operat del cor. Aquella munió de valents que s’enfilen cap a les estrelles es van espantar. En Pau ho va resoldre repetint unes paraules que li va dir el seu cardiòleg: “Tranquils. Estic reparat!”.
Precisament, en una visita al metge va trobar el Butlletí de l’AACIC-CorAvant. Era l’any 2007. No n’havia sentit a parlar abans. Ens va venir a conèixer. Volia saber qui érem i què fèiem. El Pau creu en la força de l’equip. Com ell ens diu: “Posa’t un dia a la pinya quan s’alça un castell i ho entendràs”.