Convocar una reunió de feina en un restaurant té un perill: pots acabar parlant de tot menys de feina. Per això hi ha qui aconsella deixar els temes de feina per a les postres. En aquest cas, no va ser així. Estaven tan engrescats en la conversa que, quan el cambrer es va acostar per prendre nota de la comanda, ningú no havia mirat encara la carta del menú. L’un parlava, l’altre, hi afegia una altra cosa, mentre que un tercer demanava el que volia de primer plat. Aquell dia hi va haver química. Hem resumit la conversa en tres moments.

Moment 1

L’evolució en el tractament de les cardiopaties congènites ha estat vertiginós en les darreres dècades. La tecnologia hi ha tingut un paper clau. Especialment, pel que fa a la capacitat de poder explorar l’interior del cos abans d’una intervenció. Les eines han facilitat la feina, però el coneixement sobre quina mena d’intervenció calia realitzar en cada cas per reparar el cor genèticament mal format, s’ha aconseguit assumint-ne els riscos. La Rosa Armengol, la gerent de l’AACIC, ho pregunta d’una manera molt directa: “Quina sensació teníeu? Per què us hi vàreu arriscar?”. Algú diu: “Ho havíem de fer”, i, tot seguit, es fa un silenci a la taula.

Josep Girona: Ho vàrem anar fent a base d’encertar i d’equivocar-nos. Hi hem estat des del començament! Ningú no sabia com fer-ho. Les cardiopaties congènites d’adults són aquelles cardiopaties congènites que han sobreviscut a una intervenció.

Miquel Rissech: Per nosaltres, que fa tants anys que ho fem, és una satisfacció que et vingui a veure un noi de trenta anys operat d’una transposició de grans artèries amb tècniques que no són pas les actuals i que et digui que es troba bé. Però no pots deixar de preguntar-te, i això que vaig fer, aguantarà fins als vuitanta anys?

Carlos Mortera: Quan fèiem un informe a la direcció dels nostres hospitals exposant una tècnica per resoldre una cardiopatia, estàvem assumint una responsabilitat, adquirint la responsabilitat de l’hospital de portar aquests pacients de per vida. Amb el temps, hem guanyat confiança. Avui ens ve a veure un pacient, ens diu que està bé, veiem que està bé, però no li donem l’alta, li diem que torni l’any que ve. I el pacient ens pregunta: “Però, que no m’ha dit que estic bé?”. Jo li responc: “És que és molt satisfactori que et vingui a veure un malalt que es troba bé.”

Josep Girona: El què està dient el Dr. Mortera és que, en moltes especialitats, quan s’implanta una tècnica nova, en un parells d’anys se n’acumula un nombre important de casos: això permet avaluar i afinar les tècniques. En el cas de les cardiopaties, la diversitat de malformacions possibles és tan gran que, ni en trenta anys n’hi ha prou per tenir una casuística semblant a la d’altres intervencions. És cert, però, que, com diu en Jaume Casaldàliga, els infants que abans morien d’una cardiopatia, avui viuen amb una cardiopatia.

Jaume Casaldàliga: Pot sonar estrany, però hem convertit les cardiopaties congènites en una especialitat en cardiologia. Abans, era una cosa a la qual es dedicaven quatre grillats residuals. Com que els nois no arribaven a grans… Però amb els temps es varen trobar que sí, que arribaven a grans. S’han dissenyat cirurgies que encara avui hi ha qui ens pregunta: “Però això funciona?”. I tant, que funciona. Hi hem hagut de posar imaginació i sentit comú.

Carlos Mortera: En perspectiva, quan veus el que ha estat la cardiologia, t’adones que les cardiopaties congènites han estat un gran impuls per a l’especialitat. Les primeres descripcions de cirurgia cardíaca tracten precisament de cardiopaties. Comencen per les cardiopaties congènites. Tots els canvis que hi ha hagut històricament en cardiologia han estat relacionats amb les cardiopaties.

Miquel Rissech: D’acord que hi ha cardiopaties més fàcils d’afrontar i d’altres que no ho són tant, però quan ens arriba un resident, un estudiant en pràctiques de cardiologia de l’adult a la consulta de cardiologia pediàtrica, ens pregunten, sorpresos: “Es pot viure amb un sol ventricle?”. Per a un cardiòleg d’adults, una cardiopatia com la d’un cor amb ventricle únic costa d’entendre. No saben com agafar-s’ho. Es queden de pedra amb la qualitat de vida d’aquests infants…

Jaume Casaldàliga: Ara ho podem dir! També ens hi quedàvem nosaltres, de pedra. Deixeu-me fer una broma. Podem dir que la cardiologia de veritat és aquesta: la que tracta cardiopaties congènites. La resta són canonades embussades i miocardis dilatats. És molt avorrit!

Miquel Rissech: I tant!

Jaume Casaldàliga: És per això que hem de reivindicar el concepte de la cardiologia de les cardiopaties
congènites.

Moment 2

A partir del 2012, als països europeus, el número de malalts adults amb cardiopatia congènita serà superior al d’infants i joves. Aquest adults són els joves que han sobreviscut gràcies a una intervenció quirúrgica. L’evolució del tractament de les cardiopaties congènites, la confiança de les persones que havien de prendre el risc, prendre la decisió del que calia fer, està lligada a l’avenç tecnològic. La tecnologia ha estat un aliat indiscutible.

Carlos Mortera: La capacitat de diagnòstic, la capacitat que tenim de detectar i d’entrar en el cos -les eines- ens han ajudat a prendre decisions millors. Abans no sabíem mai què ens hi trobaríem, en una intervenció. Quines previsions podies fer? Amb quina seguretat podies treballar?

Jaume Casaldàliga: Per explicar-ho d’una manera molt fàcil d’entendre: fa vint-i-cinc anys, treballàvem en una habitació fosca. De mica en mica, ens varen regalar una llanterna, una finestra per veure el cor. Després, vàrem encendre els llums. I, ara, podem dir que, fins i tot, hi tenim música. Fèiem el que fos per tenir cadascuna de les eines que ens permetien anar més enllà.

Carlos Mortera: Per a nosaltres, cada eina nova que sortia era important. Quan sortia una nova tecnologia, anàvem al despatx de l’administrador i li dèiem: “És que sense això no puc viure.” I et deien: “I com t’ho has fet fins ara?”. Però és que aquestes eines et permeten veure dins del cor. Potser perquè érem pesats, entusiastes, tossuts o pel que fos, les administracions han estat a l’alçada… Són equips caríssims. Una definició de la cardiologia pediàtrica és que era com la Fórmula 1, vull dir, que implicava inversions considerables.

Miquel Rissech: L’administració et deia: “És que no tinc més diners.” Però tu anaves a la consulta i tenies la persona malalta al davant. L’endemà. Tornaves a entrar al despatx i deies: “Doncs fes-ne més, de diners.” Ens ha costat sang, suor i llàgrimes.

Josep Girona: Hi estic d’acord, però també estareu d’acord que els administradors varen saber estar a l’alçada.

Carlos Mortera: També ho podem veure des d’un altre punt de vista. Quan ajudes una persona, i més un infant, a viure, si tens present els anys que aquella persona viurà i el que pot aportar a la societat, també és un factor de rendiment i eficàcia.

Moment 3

Fins ara, hem fet un discurs optimista. Calia. Cal fer-lo. Però també podem observar les coses amb més detall. Tot just ara estem començant a veure com evolucionen els cors operats fa vint o vint-icinc anys. El que sí que és cert és que les intervencions quirúrgiques invasives poden arribar a obstruir el procés de maduració de l’organisme. Es trenquen coses. Hi ha canalla que no comença a parlar quan els tocaria, que tendeixen a encorbar-se, miren sempre cap a terra, tenen problemes d’esquena. Tot això té a veure amb les estades traumàtiques i estressants dels primers mesos de vida als hospitals.

Josep Girona: Un altre cop tenim, a favor nostre, l’avenç tecnològic. Hem de tenir aquesta confiança. Per exemple, en el camp de la cirurgia pediàtrica ja es comencen a aplicar tècniques poc invasives, però no sempre és possible en el tipus d’intervencions que fem nosaltres.

Carles Mortera: El fet de rebaixar l’edat de l’intervencionisme ha estat consensuat perquè sabem que ajuda a evitar molts efectes d’un cor amb una malformació en el desenvolupament dels infants. Dels més de tres-cents diagnòstics de cardiopatia, podem afirmar que, en els més freqüents, ens serà possible d’incorporar tècniques noves menys invasives. La cirurgia robòtica ja s’aplica avui dia en cirurgia pediàtrica, però no encara en cardiologia.

Jaume Casaldàliga: Amb la nova població d’adults amb cardiopatia congènita, tenim un problema. Quan aquesta canalla, que ara són adults, té qualsevol malaltia, et trobes amb un cor que no existia. Encara no sabem si ho estem fent bé. És una visió absolutament real d’una angoixa que patim. Intentes guiar-te per la lògica, pel que sembla que ha de funcionar! La medicina, sobretot el món de la cardiologia, es basa en unes idees absolutament contrastades.

Josep Girona: Ens tornem a trobar com al començament. No tenim cap referència que ens permeti dir què passarà. Les decisions que s’han de prendre són de patologies que no existien.

Jaume Casaldàliga: Intentes no perdre el seny, però no et pots estar de preguntar-te si ho deus estar fent bé. Tu n’estàs convençut, ho has d’estar, si no, no ho faries, però no tens qui t’avali.

L’AACIC ha volgut mostrar el seu reconeixement a aquest grup d’especialistes tan selectes, que, amb les seves pràctiques mèdiques, han contribuït al desenvolupament de la cardiologia. El parer d’aquests experts, les seves preocupacions actuals i els aspectes que consideren rellevants de cara al futur més immediat, han de servir per definir les estratègies d’atenció, els programes, els projectes i els serveis de l’AACIC per als pròxims anys.

Un dia a la setmana, comparteix estones a la sala de jocs amb els nois i noies hospitalitzats de l’àrea materno-infantil de la Vall d’Hebron. Ho combina amb la seva feina i amb la seva vida personal, el seu fill… Aquest matí de dilluns, la Victòria està jugant i donant idees al Marc, un jove de Vic al que van operar fa uns dies. Ara ja està bé i aviat tornarà a casa!

Aprofitem una estona de descans, perquè la Victòria ens respongui algunes preguntes sobre la seva experiència personal com a voluntària d’hospital a la sala de jocs.

Victòria, ens has explicat que has viscut molt de prop la malaltia de la teva germana… Com t’ha influït això alhora de decidir dedicar el teu temps als infants i joves ingressats a l’hospital?

Els nens són una font constant de sorpreses. Estan plens de vida. Fins i tot  malalts. El dia que comencen a trobar-se una mica millor, se’ls nota plens de vitalitat. I això per mi és increïble. Feia temps que volia treballar amb infants i ara he trobat el moment de poder realitzar aquest projecte.

Com us organitzeu quan veniu a l’hospital? Quantes persones sou a la sala de jocs com a voluntaris/àries?

Nosaltres som un grup de tres persones, tres dones. Venim els dilluns. Tenim moltes ganes de fer-ho i, a més, ens entenem bé. Això és molt important, perquè ens posem d’acord aviat i les tres aportem idees per jugar i distreure als nens i nenes que venen a la sala de jocs i anar a les habitacions per donar suport i acompanyament als nens/es enllitats que no es poden moure.

El dia que vàrem coincidir a l’hospital estaves donant idees a un jove per fer un regal… Planifiqueu les activitats d’alguna manera? D’on surten les idees de les activitats?

Segons el dia, segons la persona que tinguem davant… Cadascuna de nosaltres té experiència en manualitats, jocs, etc. L’important, en aquest cas, és la creativitat, la imaginació, depenent del tipus de nen i del seu estat d’ànim escollim el que treballarem.

A l’hospital hi ha infants ingressats per malalties molt diverses, no tot són afectats per cardiopaties congènites. Feu alguna diferència entre uns malalts i d’altres, tenint en compte que esteu aquí com a col·laboradores de l’AACIC?

En absolut. Per a nosaltres tots els  nois i noies ingressats a l’hospital són iguals. No m’hi trobaria bé fent aquesta distinció. Acollim a tots els nens que entren a la Sala de Jocs de la mateixa manera, i intentem que es trobin bé, que juguin i es distreguin, per fer més agradables les estades que han de passar a l’hospital.

A l’hospital també hi ha mares, pares, germans… gent d’origen molt diferent. Ho noteu? Hi ha actituds diferents? Penseu que les respostes d’infants i de pares tenen a veure amb temperaments personals?

Quan passes estones en un hospital i veus tanta gent, t’adones que sovint la resposta dels pares tenen molt a veure amb l’educació que han rebut, i no parlem només de formació, sinó de la manera d’entendre les coses com a cultura. Però també hi té molt a veure un aspecte més personal, com és el temperament, les ganes de saber escoltar i la seva actitud. Aquests són uns aspectes que van sempre molt lligats.

Un moment que t’hagi emocionat…

És clar que hi ha hagut moments molt especials. Recordo el cas d’una nena que no volia menjar. I, un dia, mig jugant, va començar a menjar amb mi, perquè ens vam inventar un joc que va fer canviar la seva actitud! En aquell moment et sents molt estimada.

Sents el perill de que aquesta feina que fas de forma voluntària acabi tornant-se una altra forma de rutina? Tens algun antídot contra això?

L’antídot és fer-ho, perquè t’agrada. Si ho fas només per passar el temps, no te cap valor a nivell personal ni per les altres persones a les que els hi dones suport.

Quin perfil de persona creus que pot encaixar bé en un servei com el que feu aquí vosaltres? Quin temperament, quines habilitats creus que s’han de tenir?

Has de ser una persona dolça, afectuosa, pacient, a qui li agradin els nens i amb molta empenta. Tenim uns mitjans limitats, així que la imaginació és també el nostre millor recurs.

I acabem. Creus que sabem donar a cada moment el valor que mereix? Tenen tots els moments el mateix valor? En fi… digues el que et sembli!

Per mi és molt clar que faig una tasca importantíssima. He treballat en despatxos importants i amb equips directius, però aquesta és la feina que més m’ha aportat a nivell professional i personal. Quan un infant està malalt està completament indefens, estar al seu costat té un valor que no es pot descriure, ni mesurar.

Marco:  sis, vuit, zero, cinc… Espero. Ja sona. “Enric? Enric Company?” “Sí, qui ets?” “Sóc el Jaume. Ens hem vist algunes vegades, a la Festa dels Nois i Noies amb…” “Ah, sí… digues?” “És que volia parlar amb tu”. “Ah!?” “Fer-te una entrevista pel Butlletí de l’AACIC. Ja saps que cada any…”. “Vaja…” Li explico que en el Butlletí tenim un espai que es diu “Una conversa amb…” en la que parlem amb algú que col·labora o ha col·laborat d’una manera destacada amb l’entitat. Feia temps que ho anàvem dient: “Podríem entrevistar l’Enric, no?”. “Quin Enric?”. “El Company!”. “Ah, sí…!”

Segur que el coneixeu a l’Enric Company. Des de fa uns cinc anys, exactament des de la Festa dels 10 anys de l’AACIC a la sala Luz de Gas de Barcelona, l’Enric ens ha acompanyat cada vegada que li hem demanat. Coneixíem l’Enric de Tarragona. Sabíem que era monologuista i li vàrem demanar que s’ocupés de triar els artistes que intervindrien en aquella Festa. Ell mateix també hi va sortir. Des de llavors, cada any, quan arriba la tardor, l’Enric presenta la Gran Festa dels Nois i Noies amb Problemes de Cor al Parc d’Atraccions Tibidabo. El cert és que l’Enric és algú de la casa, per nosaltres.

Enric, no has fallat cap any!

És veritat. Però saps què? Moltes vegades he pensat que feia poques coses per a l’Associació, que potser podria fer alguna cosa més…

La Montse riu! “No t’hi capfiquis, home. Que més vols fer tu, ara? Ja està bé. Tu col·labores amb una cosa que saps fer molt bé i altra gent que coneix o sap fer altres coses també col·labora. I així funciona.”

Estem en una cafeteria al centre de Barcelona, l’Enric Company, la Montse Armengol i jo mateix. L’Enric és un dandy! Vesteix bé. Té cura del seu aspecte i té do social. Res de tot això és postís. L’Enric ens sorprèn amb una bona notícia. Presenta una obra de teatre a la sala Teatreneu de Barcelona. Es diu “Collage”. (L’Enric va oferir un descompte en el preu de l’entrada per als socis de l’AACIC. Hi vàrem anar, òbviament!).

El talent de l’Enric…

L’Enric Company és de Tarragona i també de Solivella. Va néixer el 1975. Ha viscut a Tarragona i ara té pis a Barcelona. És llicenciat en Administració i Direcció d’Empresa. “Em va agradar!” – diu. “Vaig estar quatre anys treballant en una constructora i vaig fer un màster de gestió cultural.” Tot això ho sabem de fa quatre dies. Nosaltres coneixíem l’Enric per la seva faceta de monologuista.

“Bé, de fet et vàrem conèixer com a monologuista”. La primera vegada que et vaig veure va ser a la Festa dels 10 anys de l’AACIC”, li dic. Ho recordo com si fos avui. Va sortir a l’escenari mirant a terra.  Amb quatre passes lleugeres arriba  al centre de l’escenari, s’acosta a la boca, alça la mirada cap a tots nosaltres, fa una rialla d’orella a orella i…. tot el públic a la butxaca! És un autèntic mestre de cerimònies. Ara fa entrar algú. Ara l’acomiada. Diu tot el que s’ha de dir en aquestes cerimònies d’aniversari que sempre tenen alguna cosa de compromís, tot el que se sol dir en aquestes ocasions, però ho fa sense solemnitats innecessàries.

L’Enric té un do. El seu do… és que és simpàtic. I això es nota quan presenta les festes al Tibidabo, quan fa espectacles o quan surt a la tele. L’heu vist alguna vegada a la tele?

En aquella època ja treballaves a la tele, oi?

EC: En aquella època feia reportatges de carrer pel “Catalunya directe”, al circuit català de televisió espanyola.

JC: Com hi vas entrar a “Catalunya directe”?

EC: Quan treballava en tot això de la constructora, etc, també col·laborava a la televisió de Reus. Hi vaig treballar cinc anys. Fèiem un programa tres dies per setmana. En el programa jo feia quatre connexions en directe de cinc minuts des de la plaça del Mercadal de Reus on no passa res.

JC: I què fèieu?

EC: Parlar el presentador i jo. Abans de sortir en antena pujava a l’àtic a posar-hi la parabòlica per emetre el senyal. I un dia d’aquells em van trucar, perquè anés a treballar a St. Cugat.

Quan Televisió Espanyola va decidir fer aquest format per a tot l’Estat, van demanar a l’Enric si volia ocupar-se de les connexions que es feien a Catalunya. I la carrera no ha parat! Del circuit català a “Espanya directo”, el programa líder en audiència de la televisió a Espanya.

EC: Sí. Hi havia desconfiança sobre si podria resultar a nivell de tot l’estat. La gent pensava que a un gallec no li interessaria en què ha passat a València. I no ha estat així.

L’estil directe del reporter

EC: El nostre treball no només és davant, també hi ha un treball en equip. Jo sé cada dia que fa cadascú, on està cadascú, quin reportatge s’emet abans que el meu, quin després i a quines hores.

JC: Quanta gent sou en l’equip que feu aquests reportatges?

EC: Som una productora, la càmera, un ajudant de càmera, el tècnic d’unitat mòbil i jo.

JC: Quanta estona hi esteu preparant-ho?

EC: Cada vegada menys. Després de 3 anys hem guanyat experiència. Et permet anar més tranquil, tenir les coses més clares i ser més concret.

JC: La gent amb la que parles sembla que ho faci de gust.

EC: Em diuen, “quina facilitat tens per trobar gent que vol parlar…” Tu ja ho veus. Quan vas amb una càmera i un micròfon i algú et mira als ulls és que té ganes de parlar. El que mira a un costat o a terra, no. El que et busca la mirada, vol, al marge del que vulguis preguntar. I quan algú no està a gust, l’allibero.

JC: Hi ha llocs estratègics per trobar gent que vulgui parlar per la tele?  El Portal de l’Àngel, a Barcelona, per exemple.

EC: Era un lloc estratègic.. És un eix comercial i la gent va molt amb una idea fixa.

JC: I Les Rambles?

EC: És el pitjor lloc de Barcelona. Ara hi ha molts estrangers i no ens entenem. El millor són els barris. Els voltants dels mercats. El mercat de St. Antoni, el d’Horta o el de Santa Caterina. El context de barri és el millor.

JC: Fas un treball molt racional, d’empatia, sobretot…

EC: Quan arriba la meva connexió, en aquell moment mano jo. És com quan un futbolista salta al camp. L’entrenador ja pot cridar, que el partit ja ha començat. Porto la batuta i he de fer fàcil la feina de la gent que està al meu voltant. (No autoritàriament). Els que comparteixen l’espai i la presentadora que no sap la idea que porto al cap.

JC: Et copien?

EC: No ho crec!

Com que hem anat seguint l’Enric a la tele des que estava al circuit català, sempre ens fa la impressió en veure alguns dels reporters del “España en Directo”, que allò que fan, l’estil, com preparen les coses, la gent, com es mouen davant la càmera, és molt semblant al que ens havia acostumat l’Enric.

EC: Jo penso que tots hem après de tots. Això se’m dona bé, però hi ha altres facetes de la meva feina que he après dels meus companys, per exemple, fent una notícia d’actualitat. I hem aconseguit una relació excel·lent entre nosaltres

JC: Se’t veu molt natural…

EC: Sí, el meu estil es basa molt en la naturalitat. El que puc estar pensant ho dic. Si tinc el dia espès ho dic. A la tele…  “Mira, hoy no doy ni una. No paro de equivocarme. Casi mejor que terminemos, porqué no va a mejorar”. O si algú riu molt fort pararé atenció, no puc obviar-ho. Primer perquè ho penso jo i perquè la resta d’espectadors també ho deuen estar pensant.

JC: És veritat que hi ha pocs reportatges de conflicte?

EC: Això va canviant. Ahir vaig anar a un càmping de Castelldefels on hi havia un grup de  famílies que cridaven  “no ens mouran” on tothom t’explicava les coses a l’hora.

JC: I en aquests casos en què la situació no és tan plàcida. Com ho afronteu?

EC: Regla numero 1: respecte. Si hi ha dues parts, donar veu a les dues parts. Segurament, si tingués una actitud més morbosa, en el minut a minut del programa els meus reportatges pujarien més d’audiència, però ni em demanen que ho faci, ni penso que ho volgués fer.

JC: I després del “España en directo”?

EC: No ho sé.  No crec en la mateixa feina per tota la vida… Jo sóc fuster i sóc fuster. Tot plegat és molt emocionant i es pot acabar. No vull estar tota una vida fent televisió.

JC: Creus que te’n sortiries igual de bé presentant un informatiu clàssic, des d’un plató…

EC: Si el canvi vol dir que puc tenir una vida més tranquil·la, et puc assegurar que m’hi puc adaptar…

JC: I això de la popularitat… Es nota que surts per la tele…?

EC: Després de 3 anys sortint cada tarda, fins i tot els que et volen esquivar acaben trobant-te. Dintre de la moderada popularitat no ho porto bé. Noto que podria millorar. Hi ha companys que saben què dir, i m’hi fixo.. Procuro ser correcte amb la gent que se m’acosta, però podria fer-ho millor.

De la cuina teatral de Reus a companyia pròpia.

JC: Molt bé. Hem repassat la teva faceta de reporter… I tot això de la tele i el teatre d’on surt?

EC: La meva afició al teatre ve de Reus..

JC: Què té Reus?

EC: Té una vida teatral que fa enveja. El teatre Bartrina, el Bravium, l’Orfeó… Tenen companyies de teatre molt de tota la vida. Jo sóc del Teatre Estable del Baix Camp que és una companyia mítica. Ara només pago el rebut, però sóc soci des de fa 10 anys que em van proposar participar a “Tot va bé si acaba bé”

JC: Un Shakespeare!

EC: (Riu) Un totxo de 4 hores. De fet va ser a través del teatre que vaig entrar a la tele de Reus. Ara, però, notava que no em podia comprometre a formar part de cap companyia. No podria assistir als assaigs. No seria seriós. La sortida que vaig trobar és la de monologuista. Només he de quedar amb mi mateix per assajar. Amb els inconvenients que això comporta.

JC: Inconvenient?

EC: Que de vegades no tens ni temps de quedar amb tu mateix…

JC: Ara ja tens companyia pròpia i tot

EC: Sí, la Companyia Enric Company…

JC: Què és el teu nom!

EC: Exactament. Un nom ha de dir el que hi ha, i el que hi ha és això!

JC: Per cert, l’obra, “Collage”, ja t’hem dit que la vàrem anar a veure?

Dels de riure més que dels de plorar…

EC: Sí. I per a qui no l’ha vist, dir que és un monòleg, -diu l’Enric- però és més que un monòleg, perquè tinc acompanyament. Faig l’espectacle amb dos músics. O sigui que parlo, i també canto. Tangos, que és la millor música per tot el que s’explica a l’obra.

JC: Per cert, Enric -li dic- sort que només cantes un tango. Els acudits són bons. L’espectacle és entretingut i fa riure, però no sé si el respectable aguantaria que cantessis res més…

La Montse em mira amb uns ulls oberts com dues taronges. Em dóna un cop de peu per sota la taula, com si m’estigués passant. I afegeixo: “Perdona, vaja, que no et sàpiga greu…”. Ara és ella qui pregunta: “Té alguna cosa de biogràfic el muntatge?”. L’Enric dissimula, gira la cara i mirant a l’altre cantó de la finestra que hi ha al costat de la taula on seiem, diu: “Alguna cosa d’això hi ha”. I ens ho confessa.

No fa massa, l’Enric es va  prendre amb tot el bon humor que va poder  el fet que el deixessin plantat! A “Collage” s’hi alternen dos sentiments contraposats, dues maneres d’afrontar el que et passa: la de riure… i l’altra. “Però tu, Enric – li dic- em sembla que ets més dels de riure”. “Jo també ho penso!” – respon.

Sona el telèfon. L’agafa. És la productora de “España en directo”. Li diu on ha d’anar pel reportatge d’avui. “Vaig cap a les torres Mapfre. Després, aquesta nit ja tinc l’entrada per anar a la sala Razzmataz a escoltar Calamaro.”

JC: Que tinguis un bon concert i que vagi bé la feina! Bé, ho podem deixar aquí. Que ja fa estona que anem xerrant i després…” “Això, això”. “Molt bé”. Tothom hi està d’acord. L’Enric marxa cap a fer el reportatge del dia.

No sabem si podrem anar a veure Collage a Barcelona el gener del 2009 encara, però us farem saber els bolos que li vagin sortint.  Ara que l’Enric ha marxat pregunto a la Montse: “Tu creus que s’haurà enfadat amb allò que li he dit de cantar…”  La Montse creu que com que abans ja li havíem fet prou elogis  no sembla que li hagin importat massa. Tornem a la feina. Ara estem pensant en un títol per aquest article. Estem dubtant si posar “Una conversa amb…. un bon Company” o “…un Company que és massa!”. Al final hem posat els dos. Per nosaltres és un regal trobar-nos-el i parlar una estona de tot i de res…

Durada del viatge Barcelona-Tarragona: una cinta de casset

Per les feines que vaig fent em moc molt, fins el punt que per mi no representa cap problema anar d’aquí cap allà. Anar a Tarragona és una cinta de casset de 60 minuts.

EC: Cinta de casset! Existeixen?

JC: Tinc un cotxe de fa 10 anys. El problema no és que el cotxe tingui reproductor de cassets i no de Cds o mp3, sinó que els cassets que tinc al cotxe també fa 10 anys que hi són. Me les sé molt de memòria.

EC: I què hi escoltes?

JC: Rock català. Sóc fan del rock català. Al 92 em van caure com una llosa tot de grups… els Pets, Lax’n’busto, Sopa de Cabra, Gossos, són les vaques sagrades… I n’hi ha d’altres: Whiskyn’s… Ara quan vaig a un concert, no em tapa ningú. Tot són comoditats! Tot són nens petits. Als Pets hi trobes adolescents de 11 i 12 anys i la gent de la nostra quinta amb el cotxet amb el nen. En un concert d’ara fa poc vaig conèixer una noia que… t’ho diré d’una altra manera, els pares d’aquella noia que vaig conèixer la van “encarregar” en un concert de Lax’n’busto.

Els grans del cine i els musicals

EC: M’agraden totes, totes les pel·lícules dels consagrats: Scorsese, Oliver Stone, Francis Ford Coppola…

JC: I Woodie Allen?

EC: És un número 1. Però, saps quina pel·lícula m’ha impressionat més  darrerament? És una pel·lícula petita que es diu “Once”, que en anglès vol dir “Una vegada…”. És d’un músic que toca al carrer a Irlanda i coneix una noia… Una història molt simple, sense cap pretensió, però que te la creus de dalt a baix. La millor dels últims deu anys, diria! Ah, bé, i els musicals!

JC: Els musicals?

EC: Sí,… (ara entenc, perquè en el seu espectacle ha volgut cantar una cançó!) Moulin Rouge, el Sweeney Todd de Tim Burton…. Jo n’he fet de musicals.

JC: Caram!

EC: He fet Els Pastorets de Lleida cantant. Superestel, era el títol. Dirigits pel Ricard Reguant. He estat amb la companyia ZumZum Teatre. T’ho passes molt bé. 30 persones a escena ballant i cantant. Els assaigs ja són un regal. Et dic més musicals que m’agradin… el Mikado, de finals dels 90, de Dagoll Dagom. També vaig veure Chicago, poc abans que s’estrenés la pel·lícula. Grease…

(I pensar que fa 20 anys el musical semblava haver mort. Aquest mort està  més viu que mai!)

L’Iris Leyers. o “Irisitas”, o “Floreque”, va arribar a Barcelona fa set anys. És fotògrafa i pallassa: “Jo crec que era pallassa abans de fer de pallassa i molt abans de ser fotògrafa”. El Gerard Rius (20 anys), el doctor SomRius, és educador social i pallasso. Fa seves les paraules d’un pallasso que admira, el Tortell Poltrona, que diu: “Quan ens fem adults, ens adulterem”. L’Iris i el Gerard són dos dels quinze pallassos i pallasses que durant el 2008 han participat en una de les accions del programa “Fem més agradable les estades dels infants als hospital” que impulsa l’AACIC.

“Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?”

“Avui és dimarts, per tant, avui vindrà el Gerard i l’Iris”, ens explica la Joana Rodrigues. La Joana és portuguesa. Estudia a la Universitat de Lisboa i té una beca Leonardo da Vinci que ha aprofitat per fer pràctiques aquí a Barcelona, a l’AACIC durant nou mesos. La Joana coordina el programa dels pallassos voluntaris d’hospital. S’ocupa de la planificació, d’atendre’ls en tot el que necessitin i de fer l’avaluació del programa.

Una setmana abans vaig conèixer la Joana a l’AACIC. Ella insistia. “Hauries de venir a veure els pallassos d’hospital”. I jo li deia: “Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria… Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos… ja ho he vist per la tele més d’una vegada.” La Joana fa cara de pòquer: “I què vols dir amb això? -replica- Tu vine. Vine un dia i quan diguis que ja en tens prou, quan hagis vist tot el que necessites veure, et faré una pregunta, només una.” “Què preguntaràs?”. “Ah, ja ho veuràs…”. “No, dona, digues-m’ho, que així ja…”. “Bé, tampoc és res de l’altre mon. Tu mira, i al final diga’m: Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?

Aquest dimarts, pallassos a l’hospital

El dimarts següent, a les 10 en punt, com havíem quedat era a la porta de l’edifici de maternitat. Trobo la Joana i cinc minuts després arriba l’Iris. Me la presenta. És una noia belga, alta, prima, amb cabells rossos molt fins i la pell extremadament blanca.

Anem cap a la sala que fan servir de vestuari. Allà hi ha el Gerard. És de Platja d’Aro. Té vint anys. La porta de la sala és oberta i en Gerard saluda tothom que passa amb el seu un barret bombí, un d’aquells barrets rodons, com els dels clàssics gentlemans anglesos de les pel·lícules. L’elegant bombí del Gerard, però, és de color vermell, com el seu nas vermell de plàstic. Els dimarts són el Gerard i la Iris els pallassos que s’ocupen en fer més agradable les estades a l’hospital dels noies i noies ingressats a la Vall d’Hebron.

Sortim tots plegats de la Sala. L’Iris va davant. Passeja pels passadissos de l’hospital mirant tothom que passa amb una gran rialla. Porta una catimba, un instrument musical que és com una capsa rodona de fusta amb un forat a la part superior on hi ha unes llengüetes metàl·liques que en prémer amb les puntes dels dits fan un soroll metàl·lic peculiar.

Una infermera repassa l’Iris de dalt i baix. L’atura i li diu: “Ei, que portes l’etiqueta del vestit penjant.” L’Iris fa cara de sorpresa, com si no se n’hagués adonat, riu i continua caminant. Es clar ho sap que li penja l’etiqueta… Entre nosaltres pensem: ‘Je, je… Una altra que ha picat!’

Un noi d’uns dotze anys, amb un pijama tant ben planxat que no s’hi veu ni una arruga, s’acosta al Gerard. S’ha fixat que el Gerard porta quatres pilotes a la mà. Són pilotes de malabars, d’un cuir marró, amb un cosit semblant al de les pilotes de beisbol. Són unes pilotes suaus al tacte. I toves, diguem que si cauen a terra s’hi queden, no reboten. “Deixa-me-les”, reclama el noi. El Gerard se’l mira i n’hi deixa una. “I les altres també”, insisteix el jove. El Gerard li dóna i el noi fa anar les pilotes com els malabars.

Una senyora, vestida amb unes precioses robes amb patrons de dibuixos que ens recorden les teles africanes, estava a punt de dir alguna cosa, però en veure com de bé se’n surt el nen amb les pilotes de cuir li surt dir amb sorpresa: “I on ho has après tu això?”. El noi fa una mirada a la seva mare com dient “Sí, espera que ara t’ho explico”, o “Ai! quantes coses que no saps” (i només té 12 anys!). El Gerard pica l’ullet al destre jove, felicitant-lo per la seva habilitat.

L’Amanda, una nena de nou anys, amb el cabell molt moreno, llarg i força arrissat que ha estat seguint l’Iris per tota la planta li estira l’etiqueta, amb compte! L’Iris es gira, veu la nena i estira el braç per acostar-li la catimba. Els dit menuts de l’Amanda no són capaços de treure cap so a aquelles llengüetes metàl·liques.

L’Iris em diu que de pallassa es fa dir “Irisitas” o “Floreque”. “Irisitas” per la semblant-se amb el seu nom, i perquè també suggereix la idea de la rialla. Sobre “Floreque” ens diu que en flamenc, la seva llengua materna, la terminació -eque s’aplica per fer el diminutiu. Així que “Floreque” es traduiria com “Floreta”, com les floretes del seu vestit.

El Gerard es diu Gerard Rius, i es fa dir Dr. SomRius. El joc de paraules queda ben clar. En Gerard no va gens extremat. Porta una mitja melena tirant a rossa ben tallada, una samarreta de colors, uns texans (més amunt del que se solen portar ara), el barret vermell i el nas de plàstic.

El nas vermell i les màscares…

I això del vestit… Com trieu la disfressa? “La disfressa es va fent. Va sortint a poc a poc”  diu la Floreque. “És cert -diu el Gerard- però en tens prou amb un simple nas de plàstic. Deixa un nas d’aquests a algú i veuràs que de seguida comença a fer carotes i coses estranyes”. “El vestit t’ajuda a creure’t el personatge”. “No només és disfressar-se, sinó que s’ha d’expressar un sentiment, una emoció”.

Els pallassos són unes persones molt entenimentades, molt lògiques. És cert que quan els mires fa la impressió que sempre saben molt bé el que fan, tot i que ben mirat et preguntis, però què està fent, ara? Les seves reaccions ens sorprenen.  Això només ho fa un pallasso, i és divertit. Sembla que els pallassos s’ho passen tant o més bé que la gent amb qui juguen, amb qui parlen o s’entretenen.

Li dic a la Joana. “Joana, ara veig que…”. Però l’Iris se’ns escapa. Entra a una habitació. La seguim. Ja parlarem en un altre moment. A l’habitació hi ha una noia estirada al llit. No es pot moure. La Floreque s’hi acosta. La noia riu. La Floreque es posa encara més que contenta, el que fa riure encara més a la noia. Els grans que hi ha a l’habitació també riuen.

En Gerard passa per davant de la porta oberta d’una habitació. Els familiars d’un noi… bé un jove (té uns 12 anys, segur!), el veuen passar. Des de fora el passadís sentim xivarri: “Mira, mira…”. “Mira aquest…” “Un pallasso…”. El Dr. SomRius s’atura. Amb un sol moviment fa un quart de volta ràpid i s’encara a la porta d’entrada de l’habitació des d’on surt tot aquell xivarri. Entra i cerimoniós comença a saludar tothom un per un. I quan arribar a la capçalera del llit. Fa mitja volta i… No!. Gira la cara. Mira el noi que està al llit i li llança una de les pilotes…

Com la Floreque, el Dr. SomRius i la Martina (que també té torn els dimarts però avui no ha pogut venir), un total de 15 pallassos i pallasses han col·laborat amb la campanya “Fem més agradables les estades a l’hospital 2008-2009”. Ja ho hem dit això, oi?. Són joves, i no tan joves. Tots s’han format. Han fet algun curset, han estudiat en escoles de pallassos.

“El primer dia de classe, la Clara Cenoz, la nostra profe…” -comenta l’Iris- sempre diu als nous alumnes ‘ens posem un nas vermell per treure’ns totes les màscares’. “Saps quina en diu el Tortell Poltrona?”, m’explica el Gerard. “Ell diu que d’adults ens adulterem!.” Que bona aquesta! “Des de petits tot el que fem és anar aprenent costums i costums. I acabem fent les coses per costum. Nosaltres procurem fer-les d’una altra manera. Trencar els costums i explorar les moltes formes de relacionar-nos amb els objectes i amb la gent.”

I ara, què me’n dius?

La Joana se’m planta davant: “Què et sembla?”. “Bé…”, li dic. Ella insisteix: “Què em volies dir abans?”. “Ah, res. Bé, sí. A veure… És que… la Floreque està allà  baix i el Gerard aquí dins… Cap a on anem?”. Cap a on vulguis, diu la Joana. Doncs au, anem…!.”. Arribem al final del passadís i només girar trobem la Floreque envoltada de canalla i d’alguns que ja no són tan canalla. Se l’estan menjant. Uns li estiren l’etiqueta del vestit. Els altres li volen agafar la catimba. Altres riuen i s’ho miren… Quan trobes un pallasso o una pallassa en el passadís d’un hospital o en l’habitació d’un malalt, res és igual. Tot canvia. L’habitació s’omple de rialles i paraules afables,… Miro a la Joana i li dic: “Joana, aquestes rialles i aquestes coses boniques que diu la gent, estic segur que curen, fan cicatritzar les ferides, oi?”. La Joana em mira amb cara estranya. “No ho dic en el sentit literal, dona!”. Joana: “Ja ho he entès, home!” “Ah, però com que em miraves d’aquella manera?”.

La Joana repeteix paraula per paraula el que li vaig dir feia una setmana: “Tu vas dir: ‘Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria…’ I que… ‘Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos…’. I encara vas tenir la gosadia de dir que ‘ja ho he vist per la tele més d’una vegada.”. I em pregunta: “Què n’has de dir, ara?”. (No dic res…)

Despertant el somriure!

A finals de juny d’aquest 2008, es va organitzar un taller molt especial amb els pallassos voluntaris d’hospital de l’AACIC. El Pep Callau i l’Andreu Sanchez, de Pallassos Sense Fronteres, van compartir amb els voluntaris d’hospital la seva experiència. Un èxit total de participació i d’implicació. N’estem preparant noves edicions.

Aquests són els noms de les pallasses i pallassos que han participat i/o que encara participen al programa de l’AACIC. A tots ells, els hi donem moltíssimes gràcies. En guardem un record molt especial i valorem la seva tasca i col·laboració. Gràcies al Lluís Yuste i la Núria Peretó, per tots aquests anys. I al nou grup, la Mar Basany, la Monica Santos, l’Olga Sanz, el Michael Hafran, l’Enric Hugas, la Iris Leyers, l’Espe Casas, el Jordi Perez, el Manuel Sanchez, el Bienam Perez i el Gerard Rius.

El Blog del Dr. SomRius

Hem triat un fragment del Blog del Gerard. El Blog es titula “Reflexions d’un pallasso d’hospital”. Reproduïm el primer post, on s’hi reflecteix les seves expectatives i on tenim notícia que el Gerard té a casa seva un armari ple de nassos vermells.

Post: Primer dimarts a l’Hospital. “3,2,1…”. “NUESTRA PRIMERA VEZ…” com a Pallassos voluntaris a l’Hospital Vall d’Hebrón! El Comando MARTES,  cada 14 dies repartint somriures!

Som La Martina, l’Iris i en Gerard. Aprofito per explicar la meva experiència com a Dr.Somrius.

1a Part. 3, 2, 1…

A les 8 em desperta el mòbil, que com cada matí, reprodueix: “Alegria” del Cirque du Solei.
Començo el dia a les 8.10 am. Havent tornat a escoltar la cançó, cinc minuts més tard… i cinc minuts més… per dormir una mica més allargant el son, i per poder tornar a escoltar: “Alegriaaaa”. Dutxat i vestit, just abans de sortir al carrer, comprovar que tinc les quatre coses indispensables: cartera, mòbil, claus i un nas vermell a la butxaca! M’aturo un moment davant la vitrina  on guardo tots els nassos que tinc. En compto fins a dotze de diferents. Vull agafar-ne més i no em decideixo. Me’ls miro intentant decidir-me… Nassos nous encara per estrenar, alguns d’ús quotidià aleatoris, i d’altres apunt de jubilar-se… N’hi ha amb fil i sense, de plàstic, làtex, esponjosos… I amb llum! El meu primer nas, el segon i els següents: vermells, negres, rodons, quadrats i allargats! Pintallavis per pintar als menuts que ho volen, i el que va regalar-me en Tortell Poltrona, el 3xl. Obro la motxilla. Junt a la carpeta de la uni, les 4 pilotetes de malabars. Agafo dos nassos a l’atzar (el de Pinotxo i el Charlie Rivel) i ja estic apunt per marxar. Surto al carrer, agafo el metro, pròxima estació VALL D’HEBRÓN!

3,2,1… Comença un somni!

CONTINUARÀ…

El Diari de la Floreque

Aquí teniu un fragment del diari de l’Iris, de l’Irisitas, la Floreque. Vaja, aquí signa el seu Diari com a Floripondia! Aquesta és la seva experiència el dia 27 de maig de 2008. Ens diu que va agafant confiança i que avui troba a faltar els seus companys.

Cada vez me siento más segura yendo al hospital. Siento la falta de mis compañeros (hoy me ha tocada salir sola). Tenía mucha energía pero las caritas enfermas me hacían recordar que es mejor acercarte con cuidado y suavidad. Los juegos más sencillos son los que más ayudan a los niños, aceptando sus limitaciones y jugar dentro de lo posible es lo que les hace salir un momento de su situación y el regalito es la sonrisa. También lo que he descubierto es que la respiración hace milagros. Respirar con ellos les tranquiliza mucho y ayuda a encontrar la complicidad y el juego. Mi cajita de trucos mágicos ha sido muy sencilla hoy entonces. Un abrazo a todos. Doctora Floripondia.

La relació entre els germans és una de les preocupacions normals de qualsevol parella amb fills, i més encara quan un dels germans neix amb una cardiopatia. El tema pot complicar-se. O potser es dóna la situació contrària, una mena de solidaritat que… Hem parlat amb els germans de tres famílies (és el tema del Dossier de les pàgines centrals del Butlletí), però, com ja sabeu, per a La Capçalera del Butlletí busquem sempre l’opinió sobre el tema d’algú amb experiència i idees, en aquest cas, una experta: “Seria preocupant que els germans no es barallessin. Jo no n’he conegut”, ens ha dit. “Un dels índex que valorem els psicòlegs és la complicitat. Quan hi ha complicitat entre germans, et pot semblar que ‘es maten vius’, però la sang no arriba al riu. Aquests mateixos germans que ‘es maten’ a casa, a l’escola actuen com un clan. Es protegeixen.” I moltes altres coses…

Teresa Moratalla col·labora amb l’AACIC de fa anys des de l’ombra del Comitè Científic, organisme assessor de la nostra entitat. Volíem que ens donés un cop de mà, pistes, algun consell sobre la millor manera d’acostar-nos als joves perquè ens parlessin d’una experiència tant personal: t’entens o no t’entens amb el teu germà? La Montse no s’ho vol perdre. “Quin dia heu quedat?” “Molt bé. Hi seré. Portaré la càmera per fer-li algunes fotos…”. Parlem amb ella. El primer que ens sorprèn és quan diu…

Hi ha pares que es queixen que els seus fills es barallen sempre, potser massa i tot.

És normal que els germans es barallin. És normal i imprescindible! Pensa que el germà, la germana, els germans són els primers iguals amb qui tens contacte. Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien. Amb els germans s’aprèn a compartir, a competir i negociar.”

Així, els fills únics…

Estigues tranquil! Els fills únics ho aprendran a l’escola, o amb altres parents de la mateixa edat. Tot té avantatges i desavantatges. Està més sol, però també té tota l’atenció. I també tota la càrrega. No és millor ni pitjor. A més, dos germans que es portin deu anys, pràcticament són fills únics.

Es clar!

Ara bé, també et dic que no és el mateix barallar-se amb un amic de l’escola que amb un germà. Les  baralles a la família estan condemnades a resoldre’s! La teva família és la teva família. Ho és i ho serà de per vida. És el nostre nucli primari. Tot i que això de la família ha canviat molt! Per exemple, què passa quan s’ajunta una parella amb fills d’altres parelles anteriors? Aquells fills arriben a ser com germans?

No, no pot ser mai el mateix. Oi?. O sí! Bé, quina és la teva experiència?

I tant! Ja et dic que sí. Sobretot si els fills dels dos cònjuges són petits. Fixa’t si estableixen un lligam sòlid que si la parella es trenca els fills mantenen la seva relació, continuen veient-se. Com han de deixar de veure’s si han estat jugant plegats des de petits?  Conec un noi que parla del seu germà i del seu germà de plàstic. Sona estrany això de plàstic, però ell no li dóna cap valor negatiu. És un fet, i en algunes coses es relaciona millor amb el germà i en d’altres amb el germà de plàstic. Així que no estem parlant de qüestions de sang, sinó d’afectes.

Es barallen més els nois que les noies?

(S’ho pensa…) Jo diria que nois i noies es barallen diferent. Les formes de la relació de nois i noies solen ser diferents. Els nois serien més brutus i les noies més subtils. Ara bé, tot plegat és més complex. Per exemple, què passa quan es barallen un noi i una noia? Pot donar-se qualsevol d’aquestes dues formes de baralla.

I què passa quan hi ha més d’un germà?

En definitiva és el mateix. ´És el joc de les aliances. Quan són tres, per exemple, s’alien els grans contra el petit, contra el nen, contra la nena. Es poden donar tota mena d’aliances. Si hi ha més germans, el criteri d’edat pren importància. Estem parlant de germans amb una diferència d’edat de fins a tres, quatre anys, que és el més habitual.

De vegades quan mires la canalla, com juguen, el que es diuen, fa la impressió que són cruels. La Teresa no hi està d’acord. “En una situació normal -ens diu- els nens no són cruels. Ens ho semblen, perquè s’expressen com pensen. Si estàs gras et diuen ‘gras’, i si  t’enfades pitjor per tu, perquè ho repetiran, però això no s’ha d’entendre com una actitud de crueltat intencionada”. Sí, sí, però…

‘No els oblidis’ als invisibles!

L’infant malalt és el protagonista gairebé sempre, i que pesat que és això! Notar que ets el motiu de conversa i fer veure que no passa res. Ah, però, encara hi ha un paper pitjor!. Just al teu costat, els invisibles: el germà, la germana, els altres germans.

I la pregunta de les famílies… Ho estarem fent bé?

Ja ho saps això, oi? El germà que neix després, troba el que troba. És així. No viu una situació de novetat. Aquesta no sol ser la situació més problemàtica. El moment més delicat és quan s’espera un germà o una germana i el metge ens diu que ha nascut amb una cardiopatia.

Quina actitud ens recomanaries?

Primer asserenar-se. Buscar assessorament, si cal, que per això estem. I després informar al germà o germans i que participin del procés. Que ho presenciï, que se’n senti part. De vegades deixem que passi el temps, i penso que així fem tard. Tenim una tendència a oblidar-nos dels nens. No si val deixar que se n’ocupin altres parents perquè ara tenim moltes coses al cap. No l’oblidis. Integra’l quan més aviat millor.

Sembla delicat això.

Mira, tractem els fills com si no poguessin entendre les coses. Els expliquem les coses a mitges. No som clars. I els nens entenen les coses, si se’ls informa bé. Pot entendre que el seu germà necessita una atenció major perquè està malalt i se l’ha de cuidar si se li explica en un llenguatge que pugui comprendre. És evident que si això es perllonga molt de temps, lògicament s’hauran de buscar solucions perquè el germà no senti que això dura massa.

Tu ho has dit: ‘…si se’ls informa bé!’.

Jo et diria: tu explica! Ells ja plantejaran les seves preguntes i els seus dubtes. Els pares volen protegir els germans, perquè no pateixin, i els nanos pateixen igual.

La situació ideal així és que el nano s’integri…

…és que el nano s’integri, comprengui i participi, i per això, el nano ha d’estar informat.

Entre dos extrems

Una cosa és l’ideal i l’altra tocar de peus a terra. Si tothom se’n sortís tant bé, els psicòlegs estaien en crisi. La Teresa Moratalla coneix de primera mà els casos més complicats, les situacions de les quals no ens en sortim tant fàcilment. Li hem demanat que ens digui, segons la seva experiència, en quins casos les coses poden no anar tant bé.

A veure… Les coses poden no anar bé en dos sentits. Ho repeteixo. Pot passar que descuidem el germà, o que se senti descuidat, compte! Això genera gelosia, agressivitat, l’anuresi (fer-se el riu al llit), alteracions de la gana o del son, un canvi d’actitud a l’escola… En aquest casos diem: “és que és gelós!”, “és que mira el que fa…”; ens posem en contra del noi o la noia, li posem el rètol de problema, quan hauríem de fer just el contrari.

El contrari seria… integrar-los massa?

Integrar-los en excés, sí. És el cas de nois que passen a fer un paper del tot integrat! Se’ls dóna un paper, una responsabilitat, de pseudopares. Et pots sentir molt privilegiat perquè formes part del món dels adults, però fer de pare quan no toca té els seus problemes. Imagina que has adquirit una sèrie de funcions, “he compromès la meva vida pel meu germà”, et dius, i en un moment, pel què sigui, vols sortir de la situació. Com ho fas? Quin sentiment de culpa! Si sento ràbia em sento culpable. Com puc sentir ràbia per un germà meu que està malalt! I no ho puc expressar perquè diran que sóc un gelós. Quedo fatal!

Quedes fatal, sí.

En resum. Integrar, sí. Participar, sí. Hiperresponsabilitzar, no! Malgrat el difícil que sembli, no tinc la percepció que hi hagi un percentatge altíssim de conflictes. Penso que les famílies, tot i passar moments complicats, ho gestionen prou bé. De vegades hi ha molt fatalisme, però les coses són reversibles…

Em fas pensar que un cert grau de conflicte és inevitable.

És humà! Els pares et diuen: ‘Els hem tractat igual’. Mentida! És impossible. Pots estimar tots els teus fills però n’hi ha un que et fa més gràcia. És legítim. Això passa.  I això es nota de tres hores lluny. Els nens tenen unes antenes impressionants! S’ha d’assumir. O quan els fills creixen, el camí que ha emprès un t’agrada més que el de l’altre. També s’ha de dir, però, que quan hi ha relacions de conflicte seriós entre germans, els pares també hi estan involucrats.

Has canviat de to, ara.

Sí, estem parlant d’una altra cosa, ara. Hi ha baralles que generen un espiral creixent amb una agressivitat fora de mida. El què s’expressa és ràbia continguda que es va acumulant. Quan aquestes situacions es repeteixen amb certa regularitat és evident que passa alguna cosa important. Els nens, els nois i les noies, no solen actuar així…

Herències emocionals

La Teresa ens pregunta si tenim germans. I ens fa un suggeriment. “Mira, una de les coses més interessant que pots fer d’adult és trobar-te amb els teus  germans i parlar de la família.” I afegeix…

Els problemes de grans entre germans solen estar relacionats amb aspectes mal resolts de la infantesa. Ara m’arriscaré molt! “Les baralles de grans entre germans són per les herències emocionals, i no per les herències de diners”. Es clar que hi ha qui mira els diners, però si no hi ha conflictes ni coses pendents és molt més fàcil entendre’s amb els germans…

Què ens diu ara la Teresa! Però no havíem quedat que no tenien tanta importància aquelles baralles de nens? Repasso les notes que he pres. Aquí està “Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien.” Ara ho entenc. I aquestes batalles deixen les seves ferides, però ja ho sabem, com que “les  baralles a la família estan condemnades a resoldre’s…”.

Abans de marxar, la Montse demana a la Teresa que es posi al costat de la finestra, al balcó. Fa una bona tarda de tardor. Mentre s’aixeca i decideixen on posar-se li pregunto com puc aconseguir que els joves ens expliquin la seva experiència com a germans?

No és fàcil. T’hi has d’estar estona. Pregunta coses quotidianes. Quan són més grans és més fàcil. Com ho has viscut? Com recordes el que passava de petit? Què parlaves amb el teu germà quan arribaves a casa? Què fa aquest quan passa això? Com més petits són, més concretes han de ser les preguntes: I que fa aquest quan passa això?

En sortir del despatx, baixant l’escala, anava dient a la Montse: “Confesso que amb tantes experiències vitals interessants com les que ens ha explicat la Teresa, em fa ràbia haver estat fill únic! Ho aviso, quan em toqui, pel que fa a mi… més de tres i cap problema si arribem als cinc!”. La Montse ni tan sols em va ni mirar, però vaig sentir com se li escapava: “No saps el que dius…”. Mal temps per fer famílies nombroses! (Però dos segur, d’acord?)

El consell expert

Li demanem a la Teresa un consell. Com fer les paus després d’una baralla? La seva resposta ha estat contundent: “Les baralles entre els fills no les poden arreglar els pares! És el seu territori”.

“Les discussions són sempre molt iguals: ‘Perquè tu no-se-què-de-què…’, ‘I tu fas això o allò…’, ‘Però és que tu…’, ‘És que havíem quedat…’, ‘No és que tu…’. La clau per sortir d’aquest cercle és plantejar-te: Què faig jo perquè les coses siguin d’aquesta manera? Quan pots posar-te en el lloc de l’altre les coses poden començar a canviar. Això és molt difícil. Pots començar procurant dir les coses d’una altra manera. Potser no cal que t’encaparris en coses que ben pensat no son tant importants. Potser no cal que siguis tan estricte amb unes coses i que ho siguis més amb altres. La pregunta que t’has de fer és: Què puc fer jo perquè això millori?

Si els fills ja són grans podem fer de mediadors, fins i tot plantejar exigències perquè millori una situació. Però quan són petits, els nens s’arreglen igual que es desarreglen. Tenen el seu propi sistema de funcionament. M’explico. Es dóna el cas que dos germans acaben de tenir una baralla sonada. Arriba un veí, amb qui els dos hi tenen competència, i en aquell mateix moment ja no hi ha baralla! A més, si intervens és pitjor perquè aleshores et col·loquen com a jutge i aquest paper és molt difícil quan tots volen tenir raó. Sol acabar bastant malament. Jo els diria, ‘Oi que heu començat? Doncs aquí us quedeu fins que ho arregleu’.

El que està bé és ensenyar pautes perquè no es barallin: que respectin els torns en el joc, per exemple, fer que s’escoltin… però és molt possible que quan tu dius ‘Demana-li perdó’ i el nen diu: ‘Perdó’, està pensant: “Però jo tinc la raó!”. Recordo que jo ho feia, això.” (I jo…!)

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

Fa uns anys ja, en una Festa dels infants i joves amb problemes de cor que l’AACIC va celebrar a Tarrago-na, vam comptar amb la presència d’en Lluís Gaval-dà, el cantant i guitarra del grup de rock Els Pets. Enguany, la delegació de Tarragona de l’AACIC, va organitzar una presentació del llibre “L’Operació de Cor del Jan”. Li vàrem demanar a en Joan Reig, un altre dels components del grup de Constantí (Tarragonès), si podíem comptar amb la seva assistència. No es va fer pregar. Li volem donar les gràcies per aquell gest, i per això l’hem anat a trobar a Tarragona.

Durant la conversa ens ha explicat dues anècdotes que tenen l’origen en aquell dia, hem parlat d’Els Pets i ens ha comentat altres facetes professionals i projectes.

Ens diu:

“M’he inventat una conferència recital que he titulat Refugi. Explico qui era Guillem, d’Efak, que era ne-gre, i què hi feia algú com ell a Mallorca; també ex-plico què era la censura i que l’any 1968 no hagués-sim pogut publicar moltes de les cançons dels nos-tres discos”.

A part d’aquest projecte i d’Els Pets, el Joan també toca amb un altre grup, Mesclat.

“En fi, fas mil histories i entre una cosa i l’altra bull l’o-lla, intentes tenir una vida digne, com qualsevol altre treballador, amb una hipoteca i les seves coses.”

Ens diu “les cançons són cultura”, que se sent prou satisfet cantant en català, que es considera melòman. Té 3000 discos. N’és col·leccionista. I que si el fessin triar entre deixar d’escoltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de tocar!”. Sona el mòbil. La música d’aquest mòbil la conec. Oi que és d’una pel·li que es deia, o es diu, “La mort tenia un preu”?

Fabricants d’èxits. Somnis acomplerts

És un dimarts d’octubre. Fa un matí fabulós. En Joan ha acompanyat el seu pare al metge, l’ha tornat a dei-xar a casa i arriba, puntual, a la cafeteria del centre de la Rambla de Tarragona on hem quedat. Entra. Fa un cop d’ull. Ens veu. Saluda tothom qui coneix (el cam-brer del Cirmos, una noia que seu a la barra…) i ve a seure a la taula on l’esperem. Se’l veu més prim que a algunes fotos i que a la tele. Porta el cabell llarguet, això sí, com a les fotos i a la tele. Un dia, l’Albert Om va convidar a en Joan Reig al seu programa de ràdio i s’hi va quedar com a col·laborador. Ara que l’Om fa “El Club” a TV3, en Joan també hi col·labora.

Els Pets han presentat aquest estiu les cançons d’un disc nou (el número dotze, o el tretze si contem… ) que porta per nom “Com anar al cel i tornar”. Han estat tot l’estiu de gira, i continuen!

Ho hem de fer, els músics catalans vivim dels con-certs, més que no pas de vendre discos, tal com està la cosa. Divendres actuarem a Bellcaire d’Urgell i dissabte a El Vendrell. 38 concerts haurem fet en total.

I quina mena de públic us ve a veure al directe?

Hi ve de tot. No només gent jove. Fa tants anys que toquem que als concerts ara hi venen la gent de la nostra edat que acompanyen als seus fills.

Li comento que m’ha impressionat com sona de bé XL, una de les cançons del disc que ja he escoltat.

Fa 22 anys que anem pel món, sempre hem treba-llat amb productors bons… N’hem après”.

Cap dubte d’això! Els Pets són una màquina de fer èxits. Per mostra… Cada any TV3 encarrega una can-çó per l’estiu a un grup de música. Si féssim un con-curs de quants d’aquests temes recordem, segur que entre les guanyadores hi hauria Munta-t’ho bé. Au-tors? Els Pets! O una altra: el famós “Bon dia!”. En-cara avui el pots escoltar alguna vegada per la ràdio, i té deu anys.

Els Pets és un grup de tradició pop, en el bon sentit de la paraula. Encara que parlis de coses crues la música tendeix a un ritme alegre… Sempre ho hem fet així. Podem tractar coses molt serioses, fins i tot de política, però amb bon humor. Sempre ens ha agradat ser fidels a nosaltres mateixos. No fem gaire filosofies. Toquem de peus a terra.

Temes alegres, lletres directes i les coses clares. És la recepta d’un grup que és la història d’aquell moviment dels anys 80 i 90 que es va dir “el rock català”. Què ha canviat de quan vareu començar a ara?

Ara, la música catalana s’ha ampliat molt. Hi ha un planter de joves que en saben més que jo quan vaig començar. Hi ha molts grups i d’estils molt diferents. A finals dels 80, hi havia els grans i pocs més. I en aquest panorama va sortir el rock català. Vàrem tro-bar un forat i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Va ser un moment molt especial. Però els mitjans no li donen l’espai que teníem quan vàrem sortir nosaltres. Fins l’emissora més petita tenien el seu espai de rock català.” Ara no passa el mateix.

Hi havia tanta rivalitat com es deia entre els grups de rock, entre vosaltres i els Sopa de Cabra en concret?

Es deia que si els Sopa de Cabra eren més univer-salistes i que nosaltres representàvem l’essència de la nació catalana. Això era cosa dels periodistes musicals. Nosaltres, els músics d’aquests grups, érem amics. Anàvem de copes. Ells havien estat a casa me-va i jo a casa seva.

Has fet realitat un somni

Ara ho puc dir, però quan tenia 18 no m’ho imagi-nava pas arribar a ser professional d’això. Pensava que estaria tota la vida aixecant-me a les sis del ma-tí per anar a la fàbrica.

Els Reig treballaven l’avellana, que és del què vivia molta gent de pagès al Tarragonès.

…a la primera crisi forta vaig anar a buscar feina a la indústria. Treballava a la fàbrica i feia alguns calerons tocant en una orquestra de ball.”

Què van dir-te a casa teva quan els vas explicar que volies tocar la bateria?

Res, perquè ve de família. El meu pare era bateria, amateur, d’una Orquestra de Constantí que es deia Orquestra Creación, cap allà els 50s. Jo, en canvi, sóc d’escola. Vaig estudiar música al Conservatori de Tarragona i també vaig estudiar al Taller de Músics. Quan vàrem començar a tocar calerons amb Els Pets vaig deixar l’orquestra i quan la cosa va anar millor, amb el segon o tercer disc, llavors vaig plantejar a ca-sa de deixar la feina a la fàbrica.

I què en van dir?

Hi va haver un dalt a baix, tot i que sempre m’ha-vien donat suport amb això de la música. La meva mare em deia “vigila Joan, que això de la música…”, i ho deia amb tota la raó, la dona. Conec molts mú-sics molt bons que es foten de fàstic.

No és el teu cas…

Nosaltres la vàrem encertar, és cert. Ara visc d’això, el meu somni ja s’ha acomplert. Viure de la música i editar les meves cançons. Anar el dissabte a tocar i veure 3000 persones que s’emocionen i que canten una cançó que has escrit tu, què més vols?

Altres cares d’un melòman

En Joan té altres facetes personals i professionals no tan conegudes, totes, però, tenen a veure amb la mú-sica. “Sóc un melòman”, ens deia amb un convenci-ment absolut. La música és a la base, al fons i a la for-ma d’aquestes altres facetes. La de lletrista n’és una. Escriure històries per ser musicades. Altres són el grup Mesclat i un ambiciós projecte personal, Refugi.

A “Com anar al cel…”, el darrer cd del grup, hi hem trobat dues cançons amb lletra seva: Espurnes de Coratge i Ningú. (No són precisament les més feste-res, sinó tot el contrari).

En les lletres de les nostres cançons diem les coses com les explicaries a un amic o a un germà. Quan faig una cançó jo, primer la faig per mi. És una cosa que et motiva, és una vàlvula d’escapament que ne-cessites per expressar les teves frustracions, els teus sentiments, etcètera, etcètera… Això vol dir que tu t’ho creus i quan t’ho creus, la gent s’hi identifica perquè és creïble.

I per on comences, per la música o per la lletra?

En el meu cas, jo començo per la lletra. El Lluís comença per la música. Hi ha vegades que ho tens molt clar i altres que no, però al començament una cançó sol ser una cosa molt despullada, d’entrada: una lletra, un ritme, una melodia… Després l’anem vestint. Fem els arranjaments entre tots…

A tots els músics que canten o escriuen cançons en català, els acabem fent la mateixa pregunta. Penseu ampliar mercat? 

No, no hi penso. Si ets conscient del país on vius, de la cultura allà on pertanys i te l’estimes… No penso “ondia, per culpa d’això…” Estàs fent un servei a la teva llengua, a la teva cultura. A mi em fa gràcia grups d’aquí que canten en anglès, i n’hi ha que m’agraden, però em pregunto: com pots transmetre emocions amb un idioma que no és el teu, per molt que el sàpigues escriure i que l’hagis estudiat.

Aquesta setmana en Joan acaba la gira amb Els Pets i començarà la tanda de concerts i actuacions amb Mesclat, el seu altre grup.

Empalmo una gira amb l’altra. A Mesclat ens hem trobat gent que ve del folk, del rock, de la música ètnica. Cadascú de nosaltres té o tenia el seu propi grup.

Això està copiat d’una pàgina web “musicanostra”: “Mesclat, s’hi diu, es un projecte musical que fusiona el rock i el folk. Mesclat volen fer de pont entre dos móns que conviuen bastant aliens l’un de l’altre en la nostra realitat musical.”

A Mesclat reivindiquem la cançó com a cultura, i ho fem recuperant melodies populars, de pescadors d’Eivissa, o de la Catalunya Nord, o un garrotin de Lleida, els reinstrumentalitzem i els presentem amb un llenguatge musical més d’avui. A part d’això tam-bé presentem repertori propi però amb aquests pa-trons rítmics, harmònics, modals de la música tradi-cional amb una base de rock.

…i sempre amb un esperit festiu i reivindicatiu.

Sempre. Sempre amb un esperit festiu i reivindica-tiu. Ens agrada parlar de política més que de futbol. Això és cert. Però, compta! No som gent amargada. En Llach deia “amb el somriure la revolta” i nosaltres diem, “la revolta i fer-te un fart de riure.

El teu projecte Refugi és una altre expressió del teu interès per la tradició musical?

Amb Refugi m’he inventat una conferència recital. Refugi és un grup de versions. Explico qui era Gui-llem d’Efak, que era negre, i què hi feia a Mallorca, explico què era la censura, que l’any 1968 no ha-guéssim pogut publicar moltes de les lletres. Ni els mitjans de comunicació ni a les escoles, se n’ha fet prou ressò d’això. A França, això no passa. En Jaques Brel, Georges Brassens, la Barbara, l’Edith Piaf s’es-tudien, és cultura. I a Itàlia… (…)

És una conferència recital amb to reivindicatiu.

Ja t’ho he dit! Aquí hi ha un grup nombrós de mú-sics que van ser una part viva dels últims anys del franquisme, de la transició política, van ser ajudar a assolir les llibertats, a professionalitzar tot això de la política i quan arriba la democràcia els oblidem!

Sí que es reediten discos, de tant en tant. Ara també hi ha un canal per internet de música en català, a icat fm.

Però s’ha oblidat la part artística. La cançó, aquest art de tres minuts capaç de fer riure, fer plorar, pen-sar i qüestionar idees… Jo m’ho miro, veig la cançó com una entitat pròpia. Hi ha poca cultura musical, i poca memòria… Abans hi havia una Dharma i un Pau Riba, i un Sisa i un Llach i un Raimon i 4 Gats i Gui-llem d’Efak. Es tracta de recuperar cançons que han estat oblidades dels anys 60 i 70. Injustament. Avui és impossible escoltar una cançó de Sisa de l’any 1974, o dels Esquirols, de l’Ovidi Montllor, del Xavier Ribalta.

A Refugi, però, no toques la bateria.

Aquí només canto. Porto un altre bateria, piano i bai-xista. Un trio bàsic en clau de jazz. No ho trobo tan important. Jo sóc melòman, i diria que sóc més me-lòman que músic. Si em fessin triar entre deixar d’es-coltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de to-car!”

Per acabar, Joan…. A part d’ells, quina altre gent ens recomanaries seguir i escoltar ara…

N’hi ha molts… el Feliu Ventura; o Obrin Pas, al país valencià amb quatre discos i que està rebentant pavellons; el Cesk Freixes, molt bo; i els Whisquins.

En Joan fa de productor musical dels Whisquins, un dels grups joves que tenen més canyeros. Li donem les gràcies pel seu suport i això li dona peu per ex-plicar-nos dues anècdotes relacionades amb aquell dia. Esperem que ens acompanyi en altres actes.

DUES ANÈCDOTES

En acabar la conversa, en Joan comenta un parell d’anècdotes relacionades amb el dia de la presentació a Tarragona del llibre l’Operació de Cor del Jan.

“La meva xicota treballa en una guarderia i arrel d’això, quan vaig estar a la presentació del llibre, em diu que tenien un nen amb aquest problema. Jo li vaig comentar que existia l’AACIC i ella em va dir que els de l’associació ja havien anat a l’escola a parlar amb els educadors per explicar com afecta aquesta malaltia a l’infant i que si patatim, que si patatam…”

Una altra anècdota, més lúdica. En Joan ens diu:

“Estava comprant en un supermercat. En un dels passadissos trobo un nen petit assegut dalt d’un carro que se’m queda mirant fixament. El pare se m’acosta i em diu: “Et coneix. Del dia de la presentació el llibre.” Caram! Em vaig quedar parat i vaig continuar comprant, és clar.

Feia temps que volíem parlar amb la Maria Teresa Pi-Sunyer. Com a psicòloga s’ha especialitzat en maternitat de risc. El seu treball sobre maternitat a les presons1, una investigació realitzada a començaments dels anys 90 a la presó de dones de Wad-Ras, va ser pioner i és un referent encara. Fa uns dos anys, ella i la Sara Berbel van aconseguir publicar “El cuerpo silenciado”, un llibre sobre el fet de ser dona i sobre com les persones, la societat i la cultura construeixen una identitat femenina.

Sense pretendre-ho, hem estat testimonis de la seva feina actual quan parlàvem amb ella en una de les consultes de la unitat d’embaràs de risc de l’hospital on ofereix els seus serveis. Algú truca a la porta. La Maria Teresa li diu que passi. Una doctora explica que ha atès una nena de dotze anys embarassada de vuit mesos. Els seus pares se n’acabaven d’assabentar. La doctora pensa que la Maria Teresa hauria de fer el seguiment d’aquest cas per valorar si cal alguna mena de suport.

El risc pot ser físic o psicològic, per causes personals o socials. Cada cas es cada cas, però les dones joves amb una cardiopatia congènita i que decideixen tenir una criatura assumeixen un cert risc. Al llarg de la conversa la doctora Pi-Sunyer insisteix tres vegades en la importància de les associacions d’afectats, “pel valor que té el fet d’obrir-nos, expressar-nos, compartir les experiències”, i insisteix, “m’agradaria que ho diguessis això”. Dit i fet.

Els temps han canviat…

Sí, els temps canvien de pressa i avui la maternitat no és la maternitat com a única i primera cosa, sinó que hi ha altres aspectes de la vida que també són importants: la vida laboral o la realització personal.

Què és el que ha canviat?

La possibilitat de triar. Pots organitzar la vida amb certes prioritats per a certs moments. Pots triar com tenir un fill i amb qui i quan i per què. La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps. Per exemple, cada vegada més trobem dones que s’han dedicat amb intensitat a la feina, al treball, a una carrera professional o als estudis, però arriba un moment que es diuen ’em falta ser mare’. Això es dóna a una edat entre els 35 i els 40 anys, en general, i llavors hi ha com unes presses en voler ser mare. Esdevé massa important i urgent, i potser per les circumstàncies no és el millor moment per ser mare. A més, la societat col·labora poc.

Què hi pot fer la societat?

Facilitar que els joves siguin independents, autònoms, que tinguin feina, vivenda, que s’organitzin, i després ja podran pensar en tenir fills. A Catalunya, no vivim en una època favorable per poder engegar el projecte de tenir fills. Repeteixo que tot plegat són massa coses i massa poc temps.

Com és que una persona pot desitjar tenir un fill, encara que corri un risc?

Penso que tenir un fill és donar vida, mirar endavant, iniciar un projecte, és obrir una porta endavant. Sempre imaginem que els nostres fills aniran més enllà de les nostres limitacions, siguin quines siguin.

I allò de l’instint?

L’instint… com en els animals que, diem, cuiden els seus fills per instint. També tenim la cultura, la oportunitat de pensar i organitzar la pròpia vida. Quan una dona queda embarassada, hi ha un procés biològic, cultural i educatiu que té per objecte acollir bé a la criatura que ha de néixer. Tot això està molt bé, però tot plegat té molt a veure amb la forma particular com ho enfoca cadascú.

I els pares, tenen les mateixes necessitats de maternitat? Pot ser que ell empenyi més que ella per tenir una filla o un fill?

Sí, els pares també tenen necessitat de ser pares. Les ganes de tenir un fill té a veure molt amb la teva pròpia història: com has viscut tu quan eres petit, quins pares vas tenir, com eren, com t’han educat. Tan ell com ella tenen la seva història particular i pot molt ben ser que ell tingui més necessitat de ser pare que ella. El que és important és que trobin el moment apropiat en que els dos tinguin l’afinitat de voler tenir un fill o filla, que el desitgin els dos, qui comença no té importància.

Així el millor en aquest partit és l’empat.

És un treball de dos. Jo crec que és una bona combinació el fet que el pare i la mare siguin dues persones diferents i a la vegada complementàries. Tenir un fill té molt a veure amb aquest equip de dues persones que es necessiten per gaudir de la maternitat i la paternitat. Crec que és important que el pare estigui a prop de la seva dona perquè pugui gaudir del fill o filla. El moment en que sorgeix el desig de tenir un fill te molt a veure amb aquesta afinitat, aquest moment de trobada de dir som-hi.

I tu què li dius a una persona que vol quedar embarassada, però que, objectivament, aquell embaràs presenta un cert risc?

La decisió, al final, l’ha de prendre la noia. Abans, segurament, hauran estat en contacte amb d’altres noies com ella a través de les diferents associacions, en aquest cas l’AACIC. A més, estan els metges que diuen, recomanen… Si fent aquest recorregut, ella i el seu company o marit ho veuen clar, doncs endavant.

Caram! Ara m’adono que havia fet aquesta pregunta amb un judici previ…

Estem parlant de casos que s’ho poden permetre, en altres casos ens podem plantejar alternatives. Hi ha altres opcions. En qualsevol cas és important saber que hi ha un grup sanitari que et porta, et vigila i et vigilarà.

Saber-ho et dona més seguretat.

Es clar, però també és important la energia, les ganes d’una parella, que els dos vulguin passar per aquest risc, que es comprometin. A la vida hi ha molta gent que pren opcions arriscades en un moment o altre. Fer una d’aquestes opcions quan ets jove, quan tens ganes de tirar endavant és una opció.

L’embaràs, però, és només una part del fet de tenir fills. Després comença l’etapa en que et preocupa poder o no poder jugar amb els fills, agafar-los en braços quan van creixent… Alguna recepta?

Fer de pare i de mare vol dir anar inventant. Cada etapa és una etapa diferent i cada vegada és la primera vegada. L’actitud és molt important. Has de saber quines són les teves limitacions. Si jo no puc córrer, pot jugar amb el pare, i jo us veig i participo i ric. O el pare es dedica a unes activitats i tu a unes altres. Els germans també poden tenir un paper molt important.

Ai, ai, ai Quin tema! La relació entre germans. No ens hi fiquem que encara hi prendrem mal..

El que és important és treure el profit del que hi hagi, treure el màxim rendiment, per poc que sigui.

Això és una bona filosofia.

Oi que sí? I també és important que el conjunt de l’escola, la resta de la família, els amics, les associacions, facin sorgir el millor d’aquell noi, d’aquella noia i d’aquella família.

Això també és una bona filosofia. Gràcies doctora.

Escriu que les associacions feu una feina molt necessària…

Descuidi, ho escriuré.

En aquets primers moments, com a familiars, què podem fer?

Com a familiars hem d’estar a prop, però no enganxats. Ser a prop, però d’una forma discreta, amb respecte. Normalment, tothom vol dir la seva. Et comencen a explicar casos, que si jo conec, que si jo sé. En aquesta primera etapa els pares estan molt ofuscats. S’ha de fer presència, però amb respecte.

És allò de… “bé, ja m’avisaràs…”

Això mateix. “Ja m’avisaràs, si necessites…”, “ja hem diràs alguna cosa…”. En aquest moment els pares també necessiten molta informació. Que se’ls expliqui molt en detall el que és tot. No es tracta tant que ho entenguin tot, en aquesta primera etapa estan tant ofuscats que no paeixen molta de la informació, però és essencial que percebin que tenen un bon suport des de l’equip mèdic i psicològic. I també parlar. (…) Potser no en els primers moments, però és molt positiu trobar altres pares i mares, uns amb una experiència de més anys i altres de més recent, és del tot terapèutic, pel valor que té el fet d’obrirnos, expressar-nos, compartir les experiències. Tu arribes i estàs perdut, i al cap d’un any ets tu qui t’ocupes de rebre una persona nova.

Les vegades que he compartit alguna activitat amb socis de l’AACIC no veig que sigui gent deprimida, més aviat al contrari.

Hi ha una cosa que passa amb els pares amb dificultats, i és que els sorgeix unes ganes de lluitar. És un compromís amb la vida, que s’encomana. Normalment són gent amb combativitat, amb ganes de tirar endavant, de reforç, que et fa més fort. Van coneixent nens i pares amb la mateixa realitat. El creixement gradual de l’infant, el recolzament, l’estimulació, veure que el noi o la noia es va desenvolupant… veus els pares… una gent potent, capaços d’arrossegar… un carro! Quina força, quines ganes. Jo penso “dóna-me’n una mica”, “ensenya’m com ho fas”. Les parelles et comenten “ens hem enfortit, hem guanyat amb qualitat de vida de parella”.

Em mira fixament i em diu mig rient: “Quina pena que haguem de passar per situacions així per arribar-hi.” (És una pena del tot, cert. Però…).

No hem volgut deixar passar l’oportunitat que algú amb l’experiència de la Maria Teresa Pi-Sunyer ens digui també alguna cosa sobre les parelles que viuen una situació que molts de vosaltres coneixeu bé. El moment en que a una parella que està esperant un fill se li comunica que patirà una cardiopatia. “Quan et donen una notícia d’aquestes no t’ho esperes. T’ho trobes d’una forma inesperada. Un embaràs és anar-se imaginant aquell fill, aquell filla perfecte, que ha d’estar bé i triomfar. Tenim pocs fills, però han de ser bons, oi? Els pares tenen una caiguda important, una fractura. És una impressió molt negativa per a la seva autoestima i apareix un sentiment de desesperació, de no saber què pot passar en el futur. Se senten culpables, sobretot la mare. Senten que les coses no han anat com volien. No han estat a l’alçada.”