“La meva vocació, la vocació primera – ens diu el Jaume Comas – és la d’escriure, i per circumstàncies he fet d’actor. Per això m’he ocupat de dir les paraules bé. Sempre m’han interessat les paraules, la fonètica, la llengua, el parlar bé. Ens calen paraules”

En Jaume Comas ens ha rebut a casa seva, un àtic d’una finca del barri de Sarrià, a Barcelona, amb les maletes a la porta. D’aquí una hora marxa cap a Sevilla. Se’n va de bolos… L’endemà d’aquesta conversa vàrem trobar un anunci al diari: “El Teatre Romea de Barcelona presenta una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen amb la veu de Jaume Comas…”

Aquest actor, doblador i escriptor de vocació és un amic de l’AACIC des de sempre. Quan fem la “Festa en Suport als Infants amb Problemes de Cor” sempre ens acompanya i ens ofereix unes paraules de suport que ens inspiren. “No podem prescindir de cap batec”, ens va dir una vegada, i ho anem repetint sempre que ens adrecem a nous voluntaris i voluntàries. L’any del Fòrum de les Cultures, en Jaume Comas ens va escriure el text per a una representació teatral: “En Pau i el Petit Príncep”. També comptem amb ell, amb les seves paraules, quan preparem la felicitació de Nadal.

Només entrar al menjador, el Jaume ens explica que ahir va ser a la presentació d’un llibre de la història de l’Ateneu Barcelonès. “Va ser molt interessant -ens diu-. Quan s’assoleixen les llibertats, la democràcia, tenim tendència a deixar-ho tot en mans dels de dalt, dels qui manen. Hem de recuperar la veu, com a societat civil. Hem d’actuar en les distàncies curtes, en allò que tenim a prop, per reivindicar el que encara ens manca. En certa manera, l’AACIC fa aquest paper de societat civil, treballa per fer visible una malaltia invisible.” “Sóc actor, però la meva vocació és l’escriptura.”

Bé, tant l’actor com l’escriptor treballen amb les paraules.

Però és diferent. Una cosa és la vocació del que el propi jo diu (l’escriptor) i l’altra del com es diu (l’actor). És com la diferència que hi ha entre l’obrador i la botiga. El pastisser i el depenent de pastisseria. De vegades vens el que no és teu.

I escrius, ara?

Ho vaig fent… Sóc pudorós i no mostro fàcilment el que escric. Jo crec en l’ofici i no m’agradaria escriure per satisfer la meva vanitat. Però, sí, sempre he escrit. En un temps vaig fer de corrector en una editorial. I saps que també vaig fer de negre d’un escriptor d’èxit?

Que es diu…?

No te’n diré el nom. No sóc dels que escric un diari, però sí que tenia una manera de polir-me l’estil. A partir d’una notícia o una anècdota, agafava un full i em feia el propòsit d’escriure un assaig, un diàleg teatral, la descripció d’un personatge… però en un sol full. Intentava no repetir-me, i així, com deia Bertold Brecht en els seus diaris de treball “polir els verbs”. M’agradaria haver estat capaç de poder viure d’allò que el Manyer i Flaquer en deien el personatge intel·lectual, escriure un article diari o fer col·laboracions regulars a revistes…

El teu personatge és el gest i la veu. Ets actor d’escenari, actor de la veu i doblador.

És una feina d’habilitat. És com conduir. Quan tu agafes un cotxe per primera vegada mires la maneta, el volant i el fre, i on has de mirar és davant teu, la circulació. Això s’aprèn.

Sí, però hi ha un component d’art, en el doblatge. Crear un personatge amb la veu.

Els dobladors són, o eren, actors. Quan es va començar a comercialitzar el cinema als any 40, els dobladors venien d’una escola que era la ràdio. Eren actors del teatre invisible. Amb la veu, quatre músiques i un nyeeec (el grinyol d’una porta vella de fusta que s’obre) es feia por, intriga. En una pel·lícula, de seguida notes quan darrera hi ha un actor.

Però per la vostra feina…

Sí, sí. És important. El més fàcil és doblar pel·lícules on hi ha una bona interpretació. Els anglesos parlen perfecte… Però també hi ha pel·lícules, sobretot en el cinema comercial, fet amb actors molt dolents o que no són actors. El doblatge arregla algunes coses, sobretot pel·lícules que no estan molt bé. Ara bé, el doblatge és una traducció de la interpretació i com a tota traducció hi ha també traïció.

En moltes de les pel·lícules doblades, però, els actors, que potser en la vida real tenen veu de flauta, els sentim amb veus de cowboy…

Hi ha una tendència cap el naturalisme, però, què és el naturalisme? En el cinema res és “natural”. Em pots dir quina és la presa bona d’una pel·lícula? La presa 30 o la 150? Cada vegada, al cinema nordamericà, que des dels anys 80 és pràcticament l’únic cinema que arriba a les pantalles comercials a Espanya, hi ha més so de veus post-sicronitzades, veus que s’afegeixen a l’estudi una vegada muntada la pel·lícula. Els actors es doblen a ells mateixos. O sigui que la veu que escoltem tampoc és la veu del moment en que s’estava rodant. Penso que més important que acostar-se a la veu original és la capacitat de donar sentit a les paraules.

Tocat! (Però no enfonsat!)

Saps què penso? El cinema, finalment, no depèn de l’actor. És l’art del director. Un gran actor pot estar fatal. Una bona interpretació depèn sovint del tractament que en fa el director. Al John Wayne li van donar un Oscar per la seva interpretació a “L’home tranquil”, que pel meu criteri està justet, justet. En canvi, a la Maureen O’Hara, que si mires seqüència a seqüència la pel·lícula t’adones que és ella qui fa la feina, no li van donar res. És l’star system.

I el teatre?

El teatre, sí. El teatre és la casa, el temple, la llar de l’actor i de l’actriu. Quan vaig començar, el primer que se’ns deia era: t’has de saber el text, t’han d’entendre, no has d’eixordar la primera fila i t’ha d’escoltar l’última. Si fas això anirem bé. Això és el primer… Després, fer el personatge. Sovint es parla d’actors protagonistes i d’actors secundaris. L’actor no és mai secundari. Ho és el personatge, o la situació. Però aquell personatge o situació secundària té el seu moment de protagonisme. Pels contractes potser sí que hi ha actors secundaris, però en el moment que actua, l’actor sempre és protagonista i l’escenari és el seu temple.

En el teatre també hi ha directors estrella.

El teatre ha tingut tiranies diferents. La moda dels escenògrafs, als anys 20, dels pintors Miró, Picasso, Picabia… però finalment sempre és el moment en que el verb es fa carn. És una veritat dialèctica que neix d’una lluita. Els grecs deien que era un “agon”, una competició en la que hi ha un “protagon”, que lluita i un “antagon”, i d’aquesta topada, d’aquest xoc neix l’acció dramàtica. Els moments de veritat del teatre es donen no només quan hi ha un text, quan hi ha coses a dir, sinó quan es dóna un conjunt de tot allò que ens fa humans: el gest, el verb, el pensament i l’emoció. Pots canviar l’escenografia, hi pots fer els invents que sigui, però finalment hi ha d’haver això. Estic fent el doctorat d’història, saps?

I el fas sobre el teatre…

I tant!. Durant força anys, la història del teatre era història de la literatura dramàtica. I aquestes obres eren un apèndix de la història de la literatura. Això ha canviat. Avui parlem del teatre com un tamboret de tres potes, que són: el text, l’actor i el públic. Jo vull fer la defensa de l’actor. En la nostra cultura, l’autor és qui té el màxim prestigi de l’activitat humanista. A la cultura japonesa, un primer actor de teatre no té més prestigi que el que escriu. La paraula viva, que s’encarna en la realitat, té més pes social.

Avui, tan els actors com els autors treballen a la televisió. Si el doblatge és l’art de la veu i el teatre l’art de l’actor, la televisió és l’art de…

Pels actors la televisió és l’art de la fama! És molt diferent del teatre. En el teatre tenim més temps per fer les coses. Fas un procés. Entres en el personatge. Te’l vas apropant. Hi ha una feina de construcció important. A la televisió falta això. Has de tenir reflexos per actuar davant la càmera i la càmera t’ha d’estimar. En la televisió, per ser natural no has de ficcionar absolutament res. En el teatre ho tenim clar. Fas un procés, hi ha una ocultació, una màscara o transposició, però, compte, no és l’art de l’engany. Jo penso que no he tingut sort en la televisió. No he tingut la sort de poder fer coses amb una miqueta de temps. Quan en faig penso… a veure que passarà avui. No m’he deixat anar.

És clar que de vegades, els pitjors ulls poden ser els d’un mateix. Les vegades que l’hem vist treballar a “Porca Misèria” o a “Vent del Pla” no ens ha semblat res d’això que diu, però porta-li la contrària! Si seguim discutint com fins ara és segur que no agafarà l’avió cap a Sevilla. No sembla que l’importi. Està conversant. En Jaume Comas és també un artista de la conversa.

En les fitxes de les agències d’actors s’inclouen informacions curioses que resulten d’utilitat quan s’està buscant un actor per a fer un personatge. En una d’aquestes fitxes hem descobert l’alçada del Jaume Comas, 184 centímetres, que parla català, castellà i francès i que sap fer anar l’espasa. És historiador del teatre, escriptor, actor i doblador. Es va formar com actor a l’Institut del Teatre i a la prestigiosa escola Adrià Gual, d’on va sortir en Ricard Salvat, un dels personatges més influents del teatre a Catalunya. El seu darrer treball en teatre ha estat en l’obra “Jugant amb Molière”, al Mercat de les Flors, un text fet a partir de diversos personatges creats pel popular dramaturg francès. Per la televisió l’hem pogut veure a sèries d’èxit com “Vent del Pla” i “Porca Misèria”. Ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, entitat a la qual s’ha atorgat la Creu de Sant Jordi el 2006, coincidint amb els 25 anys d’història de l’associació. En paraules del President de la Generalitat, que va lliurar el guardó, “els que reben la Creu de Sant Jordi han convertit la seva obra en un compromís amb la cultura catalana”.

“Saps que cada vegada trobem més persones, tant infants com gent adulta, que diuen: no sé que fer… I mira que hi ha possibilitats! Llegir un llibre, mirar un quadre o un paisatge. D’això en diem perdre el temps? És una contradicció. Ens costa molt aprendre a gaudir del temps lliure sense que algú ens l’organitzi i ens digui què hem de fer, sense que ningú ens digui com hem de passar l’estona.”

Diuen que anem cap a la societat de l’oci, però d’altra banda molta gent es queixa de la falta de temps. Com podem viure en la societat de l’oci si no tenim temps? I quan el tenim, en gaudim?

Joan Segarra és el director dels Serveis Educatius de la Fundació Pere Tarrés. Aquest pedagog de poc més de 40 anys va entrar a formar part d’aquesta entitat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat treballant en tasques formatives i d’organització a la Creu Roja. Per la seva feina ha estat sempre en contacte amb persones joves.

Què és això de la societat de l’oci?

Bé, nosaltres preferim parlar de lleure més que d’oci, i veuràs perquè. La societat sembla que s’aboca cap a un model d’oci, però consumista. És a dir, ocupem el temps lliure, el temps que no és de feina o d’estudi, gastant diners.

No cal que ho juris!

Bé, estem envoltats de missatges que ens parlen de la felicitat que ens donaran els objectes… Nosaltres preferim parlar del lleure com aquell temps personal en que l’infant, el jove o la persona adulta gaudeix d’una manera constructiva. No ens referim tan a aprendre coses útils, com quan estudies anglès o informàtica, sinó a un concepte més bàsic: el lleure com a vida. És una estona en que ens podem permetre desenvolupar l’autonomia personal, compartir, viure realitats i entorns diferents als habituals. El lleure ha de tenir un component de llibertat, és un espai pel descans, per passar-s’ho bé, un temps que cadascú gestiona a la seva manera. La gestió del temps és un tema interessant…

El nen és creatiu. El nen és imaginatiu

Sovint sentim a dir: “abans ens entreteníem amb una capsa de sabates, i en canvi avui que tenen de tot…”

Un infant continua divertint-se amb una capsa de sabates. Tots hem viscut aquella anècdota de fer un regal als nostres fills o nebots, l’obren i acaben jugant amb la caixa que embolicava la joguina meravellosa i que fa mil llunetes i sorolls. L’infant és l’infant, i per més que canviïn els temps i que canviï la societat el nen és creatiu. És imaginatiu.

Ho tenen tot massa fàcil els nens d’avui?

És veritat que amb el nostre comportament com adults davant seu i amb el bombardeig dels mitjans de comunicació, jo diria que hem acostumat als nens a que tot els hi sigui fàcil. No els ensenyem a guanyar-se les coses, ho tenen tot de seguida, però a més a més, els estem tallant la imaginació. No penso que això sigui un hàbit recomanable. Tot i això, és veritat que el nen continua inventant-se el joc a partir de qualsevol cosa, insisteixo. Ho podem veure si observem una estona qualsevol infant…

Joves: individualistes participatius?

Bé, però és que avui els joves ja no es conformen amb qualsevol regal. Com a mínim ha de ser una Play Station. Molts pares que compren ordinadors i consoles per als seus fills, després es queixen que s’hi passen massa hores!

L’eina no és ni bona ni dolenta en sí mateixa, és l’ús que en fem. El que passa és que normalment els pares, és normal i comprensible i ha passat en totes les èpoques, reaccionem tard. Abans l’enemic era la televisió i ara s’hi ha afegit l’ordinador. L’ordinador té els seus perills i els seus riscos, com qualsevol altre cosa, eina o joc. L’important és que els pares estiguin amb els fills. De la mateixa manera que hem assumit la necessitat de controlar la televisió que veuen els nostres fills, acompanyar-los quan la veuen i parlar del que s’està veient, amb l’ordinador podem fer el mateix: parlar-ne i analitzar per a què l’estem fent servir i per a què ens pot servir.

I ens posarem d’acord?

Bé, el problema no és posar-se d’acord. El problema és que els nens saben més coses dels ordinadors que nosaltres. Aquí tenim una escletxa digital important. Ens toca fer un esforç als pares, però repeteixo que el problema no són les eines, sinó l’ús que en fem. No convertim el joc d’ordinador en una forma de tenir el nen aparcat. També sé, i ho sé com a pare, que això no és fàcil perquè tenim molta feina, moltes ocupacions, estem molt cansats i moltes vegades necessitem trobar solucions perquè els nostres fills estiguin entretinguts. Hem de trobar un punt intermedi.

És més difícil ara que abans que la gent jove faci amistats?

És més difícil perquè ha canviat l’organització social. Si parlem a nivell urbà, tal i com s’estan construint les ciutats, les relacions a nivell personal es tanquen en el petit grup familiar, el petit grup d’amics. Igual que dèiem abans que l’infant és l’infant i ho serà sempre, amb el jove passa el mateix i amb l’adult també. Hi ha factors que estan relacionats amb el caràcter personal, i també amb les capacitats de cadascú per relacionar-se. Ara, els entorns socials que estem creant segurament no ajuden a fer tantes amistats com es feien abans.

D’altra banda, hi ha molts joves que participen activament en grups i associacions.

És cert, hi ha molta gent que participa en activitats associatives o col·lectives, i ja no en grans organitzacions o grans entitats, sinó moltes vegades en petits grups de barri o de poble, grups més propers, grups informals. Sense caure en el tòpic, perquè de vegades fem afirmacions sobre la societat massa generals. És veritat que davant d’una societat consumista i individualista, el lleure pot convertir-se en un espai de convivència. És bo poder compartir i conviure amb altres joves diferents experiències.

Els pares entenen als joves?

Hi ha una edat en que els fills semblen voler allunyar-se dels pares. En aquest període, als pares els preocupen les amistats dels seus fills… Ho poden entendre això, els fills?

No passa res de nou. Tots hem passat problemes amb els pares. Potser el que està passant és que l’adolescència s’avança. És a dir, cada cop els nens deixen de ser nens abans. És veritat que quan estàs en aquesta època, els pares, que fins aquell moment havien estat el referent, els que ho sabien tot, els que ho feien tot bé, passen a ser els que no saben res, els que no coneixen res i ja no son els teus referents, però sempre hi ha una estima i un amor.

Però els fills entenen les preocupacions dels pares?

Segurament en aquell moment els nens no ho entenen i ho expressen així: “els meus pares no em deixen fer res, m’ho prohibeixen tot, no m’entenen…”, etc. Però és veritat que forma part del mateix procés evolutiu, un procés de maduració difícil tant pels pares com pels fills.

Hi ha alguna recepta que curi aquest mal?

La millor recepta o consell, si és que es poden donar consells als pares, és aquesta: “passar-ho” dialogant molt amb el fill, negociant, però no en el sentit de fer concessions als fills, sinó parlant i arribant a acords, deixant molt clara l’autoritat dels pares.

Nosaltres tenim mals records d’exemples d’autoritat

No ho confonguem! Des de la visió del lleure i de l’educació sempre diem que hem caigut en una època en que l’autoritarisme mal entès va agafar molt mala fama i vàrem passar a l’altre extrem. El que és evident és que un nen i un jove necessita uns límits, unes referències i a més a més ens ho demanen, amb la seva actitud i les seves paraules. El nen ha de tenir clar quins són aquests límits, fins on poden arribar. S’han d’establir aquests límits d’una manera clara i contundent, sense que això estigui renyit amb la llibertat del nen, els seus espais, etc. No hem de tenir por alhora de marcar límits, perquè aquests són els que marcaran el camp d’actuació i la relació entre pares i fills, entre mestres i alumnes, entre educadors i educants. Però això és un esforç, educar és un esforç que s’ha d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat per educar els seus fills de la millor manera…

El lleure: un espai per créixer

Al començament d’aquesta conversa ja ens has comentat alguna cosa sobre la satisfacció associada al consum, també en el cas del lleure… Podem equilibrar el bombardeig publicitari a que estem sotmesos?

Recordo que… bé, hi havia una expressió, fa temps, que deia que l’esplai era una utopia, ja que a l’esplai plantejàvem una sèrie de fets, reptes i necessitats en els nens que eren com una illa enmig del mar immens, perquè davant del bombardeig consumista era difícil educar amb valors diferents… Nosaltres plantegem una activat senzilla, fent servir els materials que tenim a prop, intentant estalviar, reciclar, compartir amb els altres, com si estiguéssim construint un món irreal. Això dóna als nens elements i eines per valorar de manera crítica les diferents ofertes, sense haver de renunciar a res.

No és gens fàcil anar a contracorrent

Tots hem fet el que la moda ens ha dictat en la nostra època. I uns hem portat els cabells llargs i els altres una jaqueta negre de cuir. El més important és que el nen tingui un esperit crític. Quan abans parlàvem d’educar en el lleure en el sentit de fer créixer la persona, ens referíem a la importància de desenvolupar aquest esperit crític per poder avaluar i triar lliurament entre les diferents opcions que hi ha. Ara és evident que davant del bombardeig i de la força que tenen els mitjans de comunicació, realment no és fàcil.

Les colònies ajuden a fomentar la tolerància i a aprendre a compartir?

Aquesta és la idea. L’experiència ens diu que les persones que han participat en el món de l’esplai, el món escolta, o les persones que han anat habitualment de colònies, segurament són més tolerants, més obertes… La millor manera de ser obert i tolerant és conèixer, i en unes colònies o en un esplai coneixes altres realitats que potser no tindries oportunitat d’haver conegut: nens i companys d’altres països, d’altres races, nens amb discapacitat, nens malalts. Altres realitats que potser el teu dia a dia no et permet conèixer. Evidentment que, quan més coneixes, més obert estàs a diferents realitats i ets més tolerant amb altres circumstàncies. L’educació en el lleure és un dels fonaments per a una societat més tolerant.

Els pares no es perdonarien que al seu fill li passés alguna cosa. Pot passar a l’escola, però també pot passar durant una activitat de lleure…

Sovint diem als pares que viure és un risc. Nosaltres entenem les pors dels pares. Fer colònies no és més que una activitat més que, si està organitzada i preparada com cal, no ha de tenir més risc que qualsevol altra activitat de la vida. Es tracta d’assumir aquestes pors comprensibles. Si els nostres fills pateixen algun tipus de malaltia o disfunció, sembla normal patir una mica més del compte. Però, hem de pensar que, si poguéssim veure els nostres fills per un forat mentre estan gaudint d’una activitat de lleure, tant els que tenen alguna malaltia com els que no, veuríem que gaudeixen, que se senten lliures, que comparteixen amb altres persones de la seva edat tot tipus d’experiències en espais oberts entre la natura, que s’ho passen bé. També troben a faltar els pares, és clar, però aquesta experiència els serveix per espavilarse per ells mateixos.

Una curiositat… Per què els nens fan de colònies coses que no fan a casa?

Aquest aspecte és una de les bases de les colònies.

Ara sí que no ho entenc

És clar. A les colònies els nens saben que farem tots el mateix. Som iguals. Tots menjarem el mateix, tots ens farem el llit, tots farem una estona d’escombra. Som un grup que està convivint en un espai comú i es tracta de fer-ho tot entre tots. Això moltes vegades és un xoc pel nen. Vam tenir un cas d’un jove que no sabia ni com s’agafava una escombra, i va acabar escombrant…

Escombra encara?

No ho sé! Els dies de colònies tenen el seu valor, però l’interessant és que això tingui una continuïtat a casa, que és una cosa que intentem explicar als pares. No es tracta d’anar de Colònies, fer els teus serveis, menjar de tot… i després tornar a casa i no fer el mateix. També ho hem de fer a casa. Això no ho hem inventat nosaltres, perquè a l’escola passa tres quarts del mateix. Els nens al menjador escolar mengen el mateix que la resta de nens i, per tant, es tracta de que els pares continuin a casa amb la mateixa tasca, tots a una. El que no pot ser, i ara critico una mica als pares, és que tot el que sigui fora de casa sigui positiu, com que algú es baralli amb el seu fill perquè mengi de tot, i després a casa no es continuï la feina per cansament. Es tracta d’aconseguir una línia més o menys contínua, per fer entendre el nen que a tot arreu és una mica el mateix.

M’AVORREIXO!

I quan els nostres fills diuen “m’avorreixo!”?

Els pares han de posar-hi imaginació. Aquest és un aspecte que hauríem de treballar cada cop més, ja que la imaginació de seguida se’ns acaba. Els pares haurien de fer un esforç i recordar com eren ells de petits, perquè tots hem estat nens. A partir d’aquí, el paper que ha de desenvolupar l’adult és d’acompanyament i d’ajuda, per no organitzar el joc sota el seu parer sinó per ajudar al nen a buscar una activitat que el pugui motivar, que li agradi i el tregui del no saber què fer.

Per una altra banda, nosaltres pensem que aquest “papa, mama, m’avorreixo!” pot significar moltes més coses. Pot amagar un “papa, mama, no em fas cas!” o un “no ets amb mí!”, etc. Això i moltes més coses que hem d’aprendre a veure. Moltes vegades els nanos ens fan crides d’atenció. Un nen difícilment s’avorreix en una situació normal, sempre troba la seva manera d’entretenir-se, amb una joguina o amb la capsa de la joguina. Quan el nen diu “Papa, m’avorreixo!” segurament hi ha alguna cosa més, està cridant l’atenció perquè estiguis més amb ell.

L’important no és la quantitat de temps que dediquem als infants, sinó la qualitat. Moltes vegades els pares diem que no tenim temps per estar amb els nostres fills. És veritat. Ens costa trobar temps per fer tot allò que necessitem, però s’ha de tenir en compte que el nen no acabarà valorant la quantitat de temps que li dediquem, sinó la qualitat. El pare o la mare que treballa i quan arriba a casa troba una estona, mitja hora o una hora per estar amb els seus fills, si el temps dedicat és de qualitat, el nano estarà content, no necessitarà que estiguis cinc hores amb ell. Hi ha pares o mares que es passen tot el dia amb els fills, però no li estan donant l’atenció que necessiten. Per tant, cal esforçar-se en saber omplir aquell temps, per curt que sigui, amb qualitat, en saber ajudar a escollir aquelles activitats que el motivin. Tots, com a persones, tenim unes habilitats més destacades que d’altres, tenim unes motivacions i unes preferències que es manifesten des de ben petits. Els pares també hem de saber potenciar aquelles preferències, aquelles habilitats i aquelles motivacions, ajudar-lo i acompanyarlo. Tot això requereix un esforç d’imaginació, de temps, de dedicació, de conèixer els nostres fills, als quals de vegades no coneixem prou. Res pot substituir el temps d’un fill amb els seus pares. El nen s’ho passarà molt bé fent activitats extraescolars, esport o aprenent informàtica, però res no substituirà el temps amb els pares.

Els pares no hem de tenir complexes, la societat que tenim és la que tenim. Si podem la canviarem, ara que es parla tant de conciliació de la vida laboral i familiar, però tampoc podem sentir-nos culpables, sinó que hem de saber aprofitar el temps que estem amb els nostres fills de la millor manera possible.

Aquesta vegada ha acceptat un encàrrec fotogràfic de l’AACIC força diferent del de la seva feina habitual. Li vàrem de manar si volia fer les setze fotografies que il·lustraran el llibre que té per objectiu ajudar als pares a explicar als fills i filles com és un hospital, la gent que hi treballen i els aparells que serveixen per controlar el cor. Es va mostrar encantada de fer-ho. Hem parlat amb ella de la seva feina i d’aquesta feina, la de les fotografies del llibre. D’això és del que hem parlat, com a reportera gràfica del diari avui, i també li hem demanat com va anar la sessió de fotografies a l’hospital pel llibre de l’AACIC.

Viure de la fotografia: una feina vocacional

Deu ser emocionant estar en contacte directe amb els esdeveniments i els personatges de l’actualitat…

No pensis que és tan maco. La fotografia de premsa diària intoxica molt. És cansat. És molt desagraït. La meva feina, la gent se la mira un dia i l’endemà és morta, perquè hi ha un diari nou.

Coses de l’ofici…

Sí, sí, però al fotògraf no se’l valora. Per exemple, en presentacions i actes per l’estil sovint fan obsequis als periodistes i als fotògrafs, en canvi, mai. O en el cas dels polítics, ens valoren un dia abans de les eleccions. Llavors fan el que volem. Diem posa‘t aquí i ho fan. I això que el primer que es mira la gent en un diari és la fotografia; després llegeix el titular, després el peu de foto i després van llegint si els interessa.

Això és una vall de llàgrimes!

El problema és guanyar-se la vida fent fotografia. Començar vol dir fer moltes fotos, trucar a molts diaris i no vendre res. L’equip que faig servir per treballar és meu, o sigui que me’l pago amb les fotografies que faig. Ser fotògraf de premsa és una feina vocacional.

Però també té avantatges…

L’avantatge és que treballar de fotògrafa de premsa et permet accedir a llocs que d’altra manera seria molt difícil. Per exemple, seure a primera línia en el camp del Barça.

Quantes fotografies fas durant un partit?

En un Barça-Madrid, per exemple, faig entre 400 i 500 fotos! Al final, el diari en publicarà unes set, si són del Barça. Si el partit és de l’espanyol, en sortiran quatre o cinc…

I fas servir una càmera analògica o digital?

Ara una de digital, però no fa encara un any que la faig servir. Els equips professionals de fotografia són cars. A més a més per fer fotografies d’esport necessites una càmera robusta i ràpida. Al futbol necessites la pilota i el problema del digital és que quan fas el clic no fas la foto. Passen unes dècimes de segons que són crucials. En coses que fas pel carrer no passa res, però a l’esport és crucial.

Se sent un soroll que surt de la motxilla de la Cristina. Hi fica la mà i en treu un mòbil. “un moment… Sí…?”. Agafa un tros de paper. És un rebut. En un racó hi anota una adreça i una hora (la pròxima feina). La Cristina no s’enrotlla. Fa servir les paraules justes per dir el que vol. Dóna la impressió que té les idees clares. Parla ràpida. És una persona d’acció.

És així sempre? Et truquen i et diuen vés aquí o allà?

Bastant, tot i que hi ha dies que em toca quedar-me a la redacció i triar les fotos que arriben al diari. En un dia arriben entre dues i tres mil fotografies d’agència a les redaccions dels diaris.

Em fas enveja. Poder veure moltes fotos que els lectors no veurem mai…

Tot això que t’estalvies. Millor que no ho vegis. Hi ha molta foto escombraria, molta merda, en diem.

Les fotos desgràcies venen més?

Les fotos de grans desgràcies impacten, sí. Hi ha moments que he demanat a algú que tinc al costat què li sembla aquella fotografia, si hi ha massa sang o no. Jo he vist coses tan grosses que ja no ser valorar si hi ha massa sang o no n’hi ha. Però el maco és quan mires la foto i hi veus tota una història al darrere.

I és fàcil aconseguir-ho?

Fàcil? La Cristina Garcia Rodero, que és una senyora gran que ha fet fotografies molt bones, ens va explicar que va anar a Grècia per fer una sèrie de fotografies sobre casaments. Quan va ser aquí va veure que tot el que tenia no valia res. Hi va haver de tornar. A les fotos li faltava el principal: una història.

Però això d’una foto amb història, deu ser subjectiu…

L’objectivitat, no existeix l’objectivitat. Tu tries i treus de la imatge el que vols. Si hi ha quinze persones, tu en treus dotze i si hi ha un arbre, decideixes que no et molesta i l’agafes. No és veritat que una foto valgui més que mil paraules. Si a més a més, aquesta història és la que el fotògraf veu…

Miren el món d’una manera especial els fotògrafs?

Sí, mirem el món d’una altra manera. Veiem coses que la gent no veu, començant pel color de la llum. La meva professió m’ha deformat.

Torna a sonar el mòbil. En menys d’un minut pren nota del que li diuen i penja. Ja torna a estar per nosaltres.

Estava pensant que algunes vegades la fotografia és la notícia. No fa pas massa temps un fotògraf va publicar a la premsa una foto d’una gent prenent el sol en una platja del sud d’Espanya com si res al costat del cadàver d’un immigrant.

Sí. Va ser una foto molt comentada. El fotògraf es va convertir en la notícia. Es va posar en dubte la moral del fotògraf. No era manipulada. La policia estava avisada que allà hi havia un cadàver. La gent estava tan acostumada que allà hi hagi morts, i que no es poden tocar, que no es pot fer res… Els banyistes estan prenent el sol amb un cadàver. Aquestes són fotos que fan història.

Has tingut darrerament la sensació que alguna de les teves fotos aconseguia fer història o explicar una història?

El diari on treballo, l’Avui va publicar una foto meva d’un acte que es va celebrar al fòrum de Barcelona, l’any passat i que, personalment, m’agrada molt. És una foto del Salman Rushdie. L’escriptor té una dona espectacular. Ella tenia els braços recolzats sobre la taula i estava a punt de fer-li un petó a ell. Des d’on era jo es veien les cames, llarguíssimes d’aquella dona espectacular que s’acostava a un personatge amb molt poc atractiu físic per fer-li un petó. Vaig disparar. L’endemà els companys em deien que no semblava una foto feta per una dona. Jo els deia que era la mirada fotogràfica d’una dona, que en un moment té una mirada masculina.

Com us manteniu al corrent en la vostra professió…

Bé, mires el treball que fa altra gent i et dediques a visitar els webs de llocs de referència, com el New York Times o l’agència Magnum.

La Cristina es considera la petita de les que van fer el canvi polític de la transició. Als 21 anys era la més petita de les persones que havien viscut la transició. Va ser una època molt emocionant. Hi ha un fotògraf, en Joan Guerrero, moltes de les fotos del qual són història. Potser no sempre eren bones fotos, però van arribar a ser història.

Sóc la petita dels que van viure la transició i la gran per la darrera fornada. En una generació aquesta feina ha canviat molt. Els diaris gratuïts han fet molt de mal a la premsa. Disminueixen els recursos dels anunciats i ho acabem pagant la gent que hi treballem.

No sembla, però que tinguis pensat canviar de feina…

Mentre en pugui viure no ho crec. Però per dir-te la veritat el que més m’agrada d’aquesta feina és el camí per arribar a fer la foto. Per fer una foto d’un parc o d’una manifestació pots arribar a fer coses increïbles. Una vegada vaig pujar a una mena d’antena, uns 25 metres. Tot molt bé. Un cop feta la foto em vaig adonar que no era fàcil baixar. Si puges, recorda que potser després et caldrà baixar.

Abans d’acabar m’agradaria que ens fessis algun comentari de les fotografies teves que il·lustraran el llibre de l’AACIC dels infants a l’hospital.

És una cosa molt diferent de la meva feina habitual. En aquest projecte hi havia una mica de producció: s’havia convocat a tot de gent a l’hospital, hi havia equip d’il·luminació… I això en la meva feina no passa”. A més a més, la gent estava molt il·lusionada i reien. Els havia de fer callar.
– i si haguessis de triar entre una feina d’estudi o despatx i la feina de reportera, amb quina et quedaries?
Encara que em queixi amb la de reportera. A mi, el que m’agrada és voltar”. I ho repeteix dues vegades més: “voltar, voltar!.

Des que vaig parlar amb la cristina en una xocolateria de la Plaça del Pi quan llegeixo els diaris també em fixo amb qui signa les fotografies.

Jep Cassola

Durant una bona colla d’anys s’ha interessat per temes de creativitat i salut. És membre del comitè de redacció de la revista científica “Creatividad y Sociedad” de la qual n’és una de les impulsores. Quan la Verònica va de viatge, sigui per plaer o per feina (a un Congrés on presenta els seus estudis, o per una estada de recerca en una Universitat a l’estranger) sempre reserva un moment per visitar algunes llibreries i remenar les lleixes on s’hi exposen els llibres per infants i joves. El seu interès per aquestes publicacions és professional. La Verònica treballa el conte i el relat com a recurs, com una estratègia lúdica i educativa per als infants malalts i les seves famílies.

La Verònica coneix l’AACIC. Participa en el grup de recerca que prepara una investigació sobre les necessitats educatives dels infants amb cardiopaties congènites i també comptem amb el seu assessorament per editar en el futur, materials adreçats als infants. Quan vàrem dir-li que volíem entrevistar-la pel Butlletí ens va demanar de què volíem parlar. Li vam dir: “volem saber si se’n sap alguna cosa sobre com afronten els infants les malalties; si estan preparades les unitats infantils dels hospitals per atendre els aspectes afectius dels infants; que se’n pot millorar i que poden fer els pares per ajudar a l’infant a conviure amb la malaltia. Aquí teniu la transcripció d’algunes de les coses que ens va explicar.

Què vol dir això de fer servir els contes i els relats com una estratègia lúdic-educativa?

Vol dir que podem fer servir el conte per ensenyar, per aprendre. Un conte ens pot servir, per exemple, per treballar les pors dels infants, els sentiments que desenvolupen els nois i les noies hospitalitzats; també podem treballar aspectes de llenguatge que els poden ser de molta utilitat quan tornin a l’escola. Un conte pot servir per a totes aquestes coses.

Així que t’has convertit en una col·leccionista de contes…

Sí. Vaig començar cercant el que hi havia publicat a Catalunya. Després es va anar ampliant la meva col·lecció amb llibres del Brasil, Alemanya, Mèxic…

I és molt gran, la col·lecció?

Tinc uns cinquanta llibres que tracten del que li passa als infants quan estan malalts, quan van a l’hospital. Hi ha un conte alemany en què es presenten diferents patologies lleus: una petita al·lèrgia, una otitis, una rubèola, un xarampió. Cada pàgina tracta d’una d’aquestes patologies. De cadascuna es fa referència a “com em sento”; “què em passa al cos”, visiblement; si “he d’anar al metge”. Però no hi ha llibres pedagògics que tractin malalties específiques com ara les cardiopaties congènites, i menys encara que sigui un reflex de la realitat, del que necessita el nen, explicada en forma de conte. D’altra banda, fent l’anàlisi dels llibres editats que tenen infants malalts com a protagonistes, a vegades es dóna el cas que el que presenten és el contrari del que pensem que hauria de ser.

Vols dir que hauríem de deixar els contes a mans dels pedagogs?

Vull dir que hi ha uns contes que els haurien d’escriure equips multidisciplinaris, escriptors, psicòlegs, metges i pedagogs treballant plegats. L’atenció educativa a l’infant és una qüestió multidisciplinari. L’objectiu final és ensenyar, informar, educar treballant en conjunt la dimensió biològica, emocional i social de la malaltia.

Però, com més mans participin en aquests projectes…

A veure… Darrere d’aquests llibres hi ha d’haver un esforç conjunt de diversos professionals, tant pel que fa al conte com a la malaltia. Per tant, surten més cars, sí. Aquests contes segurament tenen un cost més elevat. S’han de planificar, escriure i reescriure. No es tracta només d’explicar un conte i que al final el nen hagi de respondre algunes preguntes. És molt més complex que això, sobretot en la temàtica de les malalties, que és un procés llarg, i més encara en el cas de malalties cròniques. Hi ha molta feina a fer. Cal molt suport. Potser hi ha entitats, a part dels editors tradicionals, que haurien de col·laborar en el finançament d’aquest tipus de conte.

Què en podem dir de com afronten les malalties la canalla?

Bé, en primer lloc, cada un tenim el nostre estil de personalitat. La forma de ser de l’infant en relació a l’edat és important. No és el mateix un noi o una noia malalta de tres o quatre anys que un adolescent. L’adolescent està en un moment de canvi en el qual hi tenen a veure aspectes complexos com els de l’autoimatge. Quan parlo d’edat em refereixo al moment evolutiu de l’infant, el nen o nena, o el jove. A més hi ha l’entorn. És fonamental. La malaltia s’ha de comunicar d’una manera planera, i amb una intenció. Saber el que tens ja tranquil·litza, però no és el mateix posar una etiqueta (tens aquesta malaltia…) que explicar què hi ha al voltant d’ella.

Així, doncs…

Així, és important treballar les emocions. Com gestiona l’infant aquest sentit emocional, que pel nen es tradueix en actitud, accions, formes de manifestar-se. Està molt nerviós? Està molt callat? Agafa una enrabiada? En cadascun d’aquests casos ens està dient que li passa. Segons l’edat ho podrà verbalitzar millor, o no. Verbalitzar-ho és important. Escoltar per part dels pares què ens està dient el nostre fill, és fonamental. Que el nen verbalitzi, fa més conscients als pares, que moltes vegades no volem veure el nostre fill com a nou malalt. Hi ha programes que ajuden a l’infant a dir que està passant. Depèn de l’edat, de la preparació i de la fortalesa del mateix infant. Hi ha una experiència feta a Itàlia sobre com dir a un nen que té una leucèmia. Primer se li diu al nen i és el nen que li diu als pares. Hem de buscar noves formes. Falta molt de camí en l’àmbit d’investigació. A més a més, si atenem als Drets de l’infant Hospitalitzat, que protegeix els menors, i que està bé que sigui així, no resulta fàcil fer segons quina mena de recerca. Hi ha un vessant ètic.

Quan parlem de malaltia sovint pensem en un estat transitori, però aquest no és el cas de malalties com les cardiopaties congènites

El fet que la malaltia, en aquest cas, sigui congènita té una implicació diferent pels pares. Hi ha un cert sentiment de culpa. Es generen una sèrie d’emocions que ho contagien tot. D’una banda hi ha l’alegria, perquè acaba de néixer un fill, o una filla, però d’altra banda ens trobem amb la incertesa de què passarà. És molt important com s’afronta la malaltia, les anades i tornades contínues a l’hospital, les diverses intervencions… El fet d’adonar-nos que nosaltres no som els únics que estem patint una situació de malaltia és bo. En el cas de joves i adolescents hospitalitzats, els amics que fa a l’hospital són importants. El noi i la noia malalts van interioritzant la fragilitat del mateix cos que som fràgils. En la mesura en què la família interioritzi el que li passa el seu fill podrà mostrar una actitud més positiva. Hem de tenir molt clar que en el cas de malalties cròniques com les cardiopaties congènites no es tracta d’arribar a “curar-se”, sinó d’assolir una qualitat de vida adequada i de què el noi o la noia creixi pel que fa a la personalitat.

Estan preparades les unitats pediàtriques dels nostres hospitals per atendre els aspectes emocionals i socials d’aquests infants malalts?

A Catalunya hi ha hospitals dotats amb aules hospitalàries i amb Ciberaules. En aquests espais es du a terme un treball lúdic-educatiu amb els nens hospitalitzats, una tasca que els pot fer sentir millor. Pel que fa a la creació d’Aules avui per avui es fa servir un criteri basat en el número de llits. La majoria de vegades qui s’ocupa d’aquestes aules són mestres d’educació especial que treballen en un horari concret i que han de donar respostes a demandes molt diverses. Encara no tenim uns pedagogs i pedagogues especialitzats, un perfil professional que pugui dissenyar i treballar totes les necessitats d’una unitat pediàtrica.

I sabem com haurien de ser aquests equips multisciplinaris dels hospitals?

Existeixen molts programes, però molts d’aquests programes hi són només a nivell disseny. Costa arribar a provar-los, posar-los en marxa i avaluar-los. Hi ha un circuit difícil de passar des de les investigacions. Jo et podria explicar molts projectes, d’aquí, d’Alemanya, del Brasil. El cas del Brasil m’interessa especialment perquè no és un país en què els centres hospitalaris tinguin de mitjana els mateixos recursos que tenim aquí, però en canvi, hi ha experiències d’aules hospitalàries molt interessants.

Per a la Verònica sanitat i educació no poden estar separats, i menys en el cas dels infants. Per això, quan parla de polítiques, insisteix en el fet que els models que proposa són de polítiques sanitàrioeducatives. Els alumnes de pedagogia de la Universitat de Barcelona on imparteix classes la nostra entrevistada tenen una assignatura que tracta de l’atenció educativa a l’infant malalt, però la millor notícia és que enguany, la Verònica Violant juntament amb la doctora Mari Cruz Molina han posat en marxa el primer postgrau en “Pedagogia, infància i malaltia”. El curs té per objectiu estudiar diversos models d’atenció a la infància en els hospitals i comprendre l’acció educativa en els diferents espais per on es mou el nen malalt i la seva família. El curs pot esdevenir la llavor d’aquests nous professionals.

Deixem l’entrevista aquí. Els despatxos de professors de la facultat de pedagogia estan al voltant d’un magnífic pati porxat. La Verònica ens acompanya fins a la porta d’entrada. Li hem agraït la seva col·laboració amb l’AACIC. Ens fa molt contents poder comptar amb professionals del seu rigor i la seva talla.

Tres suggeriments pels pares

Hem demanat a la Verònica Violant que ens digui alguns consells o idees que ajudin als pares a afrontar les malalties dels seus fills. No hi ha receptes, adverteix, però accepta la proposta.

1. En primer lloc, la informació és bàsica. Quan el metge t’explica el que passa, si no s’entén alguna cosa, no s’hi val anar fent que sí, amb el cap com si ho entenguéssim. Quantes vegades no diem “No he entès el què m’ha dit el metge, però després m’ho han acabat d’explicar a la infermeria”. Ja està bé que es pregunti a la infermeria, però com informació de suport. No podem sortir d’una visita al metge dient “No he entès res del que m’han explicat”. Hem de sortir sabent què li passa al nostre fill o a la nostra filla i que és el que hem de fer. Aquest és un principi bàsic, tot i que el moment, les circumstàncies que estem passant no són massa propicies per entendre les coses. Si no entens el què li està passant al teu fill, torna-ho a preguntar! Com millor ho entenguem més fàcil ens serà comunicar-ho.
2. Una altra idea és llegir. Llegir serveix, i deixar-se assessorar. Els contes són un recurs importantíssim. Una simple imatge, una fotografia, pot servir per exemple, perquè el nen t’expliqui què sent. Del que li està passant, del que viu, del que sent, del que veu dels seus pares… En surt l’estat emocional sense donar-se compte.
3. I per acabar, les associacions ens poden guiar. Els grups de pares d’afectats poden ser un suport molt bo. Però, compte, no es tracta de pensar “ah com que a aquests pares els ha passat això a nosaltres també ens passarà”, sinó que han de servir per obrir-nos, per ajudar-nos a veure aspectes que no havíem tingut en compte. Et pot servir per exemple per adonar-te que no és el mateix que el nen tingui set anys o que en tingui tretze. El noi de tretze anys és adolescent i fa molts anys que conviu amb la malaltia, però potser ara li fa vergonya ensenyar la cicatriu, perquè hi ha un tema d’autoestima personal en el canvi físic dels adolescents.