Editorial

Jaume Comas

“Calen fets, però també ens calen paraules”

Jaume Comas, actor i escriptor.

“La meva vocació, la vocació primera – ens diu el Jaume Comas – és la d’escriure, i per circumstàncies he fet d’actor. Per això m’he ocupat de dir les paraules bé. Sempre m’han interessat les paraules, la fonètica, la llengua, el parlar bé. Ens calen paraules”

En Jaume Comas ens ha rebut a casa seva, un àtic d’una finca del barri de Sarrià, a Barcelona, amb les maletes a la porta. D’aquí una hora marxa cap a Sevilla. Se’n va de bolos… L’endemà d’aquesta conversa vàrem trobar un anunci al diari: “El Teatre Romea de Barcelona presenta una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen amb la veu de Jaume Comas…”

Aquest actor, doblador i escriptor de vocació és un amic de l’AACIC des de sempre. Quan fem la “Festa en Suport als Infants amb Problemes de Cor” sempre ens acompanya i ens ofereix unes paraules de suport que ens inspiren. “No podem prescindir de cap batec”, ens va dir una vegada, i ho anem repetint sempre que ens adrecem a nous voluntaris i voluntàries. L’any del Fòrum de les Cultures, en Jaume Comas ens va escriure el text per a una representació teatral: “En Pau i el Petit Príncep”. També comptem amb ell, amb les seves paraules, quan preparem la felicitació de Nadal.

Només entrar al menjador, el Jaume ens explica que ahir va ser a la presentació d’un llibre de la història de l’Ateneu Barcelonès. “Va ser molt interessant -ens diu-. Quan s’assoleixen les llibertats, la democràcia, tenim tendència a deixar-ho tot en mans dels de dalt, dels qui manen. Hem de recuperar la veu, com a societat civil. Hem d’actuar en les distàncies curtes, en allò que tenim a prop, per reivindicar el que encara ens manca. En certa manera, l’AACIC fa aquest paper de societat civil, treballa per fer visible una malaltia invisible.” “Sóc actor, però la meva vocació és l’escriptura.”

Bé, tant l’actor com l’escriptor treballen amb les paraules.

Però és diferent. Una cosa és la vocació del que el propi jo diu (l’escriptor) i l’altra del com es diu (l’actor). És com la diferència que hi ha entre l’obrador i la botiga. El pastisser i el depenent de pastisseria. De vegades vens el que no és teu.

I escrius, ara?

Ho vaig fent… Sóc pudorós i no mostro fàcilment el que escric. Jo crec en l’ofici i no m’agradaria escriure per satisfer la meva vanitat. Però, sí, sempre he escrit. En un temps vaig fer de corrector en una editorial. I saps que també vaig fer de negre d’un escriptor d’èxit?

Que es diu…?

No te’n diré el nom. No sóc dels que escric un diari, però sí que tenia una manera de polir-me l’estil. A partir d’una notícia o una anècdota, agafava un full i em feia el propòsit d’escriure un assaig, un diàleg teatral, la descripció d’un personatge… però en un sol full. Intentava no repetir-me, i així, com deia Bertold Brecht en els seus diaris de treball “polir els verbs”. M’agradaria haver estat capaç de poder viure d’allò que el Manyer i Flaquer en deien el personatge intel·lectual, escriure un article diari o fer col·laboracions regulars a revistes…

El teu personatge és el gest i la veu. Ets actor d’escenari, actor de la veu i doblador.

És una feina d’habilitat. És com conduir. Quan tu agafes un cotxe per primera vegada mires la maneta, el volant i el fre, i on has de mirar és davant teu, la circulació. Això s’aprèn.

Sí, però hi ha un component d’art, en el doblatge. Crear un personatge amb la veu.

Els dobladors són, o eren, actors. Quan es va començar a comercialitzar el cinema als any 40, els dobladors venien d’una escola que era la ràdio. Eren actors del teatre invisible. Amb la veu, quatre músiques i un nyeeec (el grinyol d’una porta vella de fusta que s’obre) es feia por, intriga. En una pel·lícula, de seguida notes quan darrera hi ha un actor.

Però per la vostra feina…

Sí, sí. És important. El més fàcil és doblar pel·lícules on hi ha una bona interpretació. Els anglesos parlen perfecte… Però també hi ha pel·lícules, sobretot en el cinema comercial, fet amb actors molt dolents o que no són actors. El doblatge arregla algunes coses, sobretot pel·lícules que no estan molt bé. Ara bé, el doblatge és una traducció de la interpretació i com a tota traducció hi ha també traïció.

En moltes de les pel·lícules doblades, però, els actors, que potser en la vida real tenen veu de flauta, els sentim amb veus de cowboy…

Hi ha una tendència cap el naturalisme, però, què és el naturalisme? En el cinema res és “natural”. Em pots dir quina és la presa bona d’una pel·lícula? La presa 30 o la 150? Cada vegada, al cinema nordamericà, que des dels anys 80 és pràcticament l’únic cinema que arriba a les pantalles comercials a Espanya, hi ha més so de veus post-sicronitzades, veus que s’afegeixen a l’estudi una vegada muntada la pel·lícula. Els actors es doblen a ells mateixos. O sigui que la veu que escoltem tampoc és la veu del moment en que s’estava rodant. Penso que més important que acostar-se a la veu original és la capacitat de donar sentit a les paraules.

Tocat! (Però no enfonsat!)

Saps què penso? El cinema, finalment, no depèn de l’actor. És l’art del director. Un gran actor pot estar fatal. Una bona interpretació depèn sovint del tractament que en fa el director. Al John Wayne li van donar un Oscar per la seva interpretació a “L’home tranquil”, que pel meu criteri està justet, justet. En canvi, a la Maureen O’Hara, que si mires seqüència a seqüència la pel·lícula t’adones que és ella qui fa la feina, no li van donar res. És l’star system.

I el teatre?

El teatre, sí. El teatre és la casa, el temple, la llar de l’actor i de l’actriu. Quan vaig començar, el primer que se’ns deia era: t’has de saber el text, t’han d’entendre, no has d’eixordar la primera fila i t’ha d’escoltar l’última. Si fas això anirem bé. Això és el primer… Després, fer el personatge. Sovint es parla d’actors protagonistes i d’actors secundaris. L’actor no és mai secundari. Ho és el personatge, o la situació. Però aquell personatge o situació secundària té el seu moment de protagonisme. Pels contractes potser sí que hi ha actors secundaris, però en el moment que actua, l’actor sempre és protagonista i l’escenari és el seu temple.

En el teatre també hi ha directors estrella.

El teatre ha tingut tiranies diferents. La moda dels escenògrafs, als anys 20, dels pintors Miró, Picasso, Picabia… però finalment sempre és el moment en que el verb es fa carn. És una veritat dialèctica que neix d’una lluita. Els grecs deien que era un “agon”, una competició en la que hi ha un “protagon”, que lluita i un “antagon”, i d’aquesta topada, d’aquest xoc neix l’acció dramàtica. Els moments de veritat del teatre es donen no només quan hi ha un text, quan hi ha coses a dir, sinó quan es dóna un conjunt de tot allò que ens fa humans: el gest, el verb, el pensament i l’emoció. Pots canviar l’escenografia, hi pots fer els invents que sigui, però finalment hi ha d’haver això. Estic fent el doctorat d’història, saps?

I el fas sobre el teatre…

I tant!. Durant força anys, la història del teatre era història de la literatura dramàtica. I aquestes obres eren un apèndix de la història de la literatura. Això ha canviat. Avui parlem del teatre com un tamboret de tres potes, que són: el text, l’actor i el públic. Jo vull fer la defensa de l’actor. En la nostra cultura, l’autor és qui té el màxim prestigi de l’activitat humanista. A la cultura japonesa, un primer actor de teatre no té més prestigi que el que escriu. La paraula viva, que s’encarna en la realitat, té més pes social.

Avui, tan els actors com els autors treballen a la televisió. Si el doblatge és l’art de la veu i el teatre l’art de l’actor, la televisió és l’art de…

Pels actors la televisió és l’art de la fama! És molt diferent del teatre. En el teatre tenim més temps per fer les coses. Fas un procés. Entres en el personatge. Te’l vas apropant. Hi ha una feina de construcció important. A la televisió falta això. Has de tenir reflexos per actuar davant la càmera i la càmera t’ha d’estimar. En la televisió, per ser natural no has de ficcionar absolutament res. En el teatre ho tenim clar. Fas un procés, hi ha una ocultació, una màscara o transposició, però, compte, no és l’art de l’engany. Jo penso que no he tingut sort en la televisió. No he tingut la sort de poder fer coses amb una miqueta de temps. Quan en faig penso… a veure que passarà avui. No m’he deixat anar.

És clar que de vegades, els pitjors ulls poden ser els d’un mateix. Les vegades que l’hem vist treballar a “Porca Misèria” o a “Vent del Pla” no ens ha semblat res d’això que diu, però porta-li la contrària! Si seguim discutint com fins ara és segur que no agafarà l’avió cap a Sevilla. No sembla que l’importi. Està conversant. En Jaume Comas és també un artista de la conversa.


En les fitxes de les agències d’actors s’inclouen informacions curioses que resulten d’utilitat quan s’està buscant un actor per a fer un personatge. En una d’aquestes fitxes hem descobert l’alçada del Jaume Comas, 184 centímetres, que parla català, castellà i francès i que sap fer anar l’espasa. És historiador del teatre, escriptor, actor i doblador. Es va formar com actor a l’Institut del Teatre i a la prestigiosa escola Adrià Gual, d’on va sortir en Ricard Salvat, un dels personatges més influents del teatre a Catalunya. El seu darrer treball en teatre ha estat en l’obra “Jugant amb Molière”, al Mercat de les Flors, un text fet a partir de diversos personatges creats pel popular dramaturg francès. Per la televisió l’hem pogut veure a sèries d’èxit com “Vent del Pla” i “Porca Misèria”. Ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, entitat a la qual s’ha atorgat la Creu de Sant Jordi el 2006, coincidint amb els 25 anys d’història de l’associació. En paraules del President de la Generalitat, que va lliurar el guardó, “els que reben la Creu de Sant Jordi han convertit la seva obra en un compromís amb la cultura catalana”.