Aquesta vegada ha acceptat un encàrrec fotogràfic de l’AACIC força diferent del de la seva feina habitual. Li vàrem de manar si volia fer les setze fotografies que il·lustraran el llibre que té per objectiu ajudar als pares a explicar als fills i filles com és un hospital, la gent que hi treballen i els aparells que serveixen per controlar el cor. Es va mostrar encantada de fer-ho. Hem parlat amb ella de la seva feina i d’aquesta feina, la de les fotografies del llibre. D’això és del que hem parlat, com a reportera gràfica del diari avui, i també li hem demanat com va anar la sessió de fotografies a l’hospital pel llibre de l’AACIC.
Viure de la fotografia: una feina vocacional
Deu ser emocionant estar en contacte directe amb els esdeveniments i els personatges de l’actualitat…
No pensis que és tan maco. La fotografia de premsa diària intoxica molt. És cansat. És molt desagraït. La meva feina, la gent se la mira un dia i l’endemà és morta, perquè hi ha un diari nou.
Coses de l’ofici…
Sí, sí, però al fotògraf no se’l valora. Per exemple, en presentacions i actes per l’estil sovint fan obsequis als periodistes i als fotògrafs, en canvi, mai. O en el cas dels polítics, ens valoren un dia abans de les eleccions. Llavors fan el que volem. Diem posa‘t aquí i ho fan. I això que el primer que es mira la gent en un diari és la fotografia; després llegeix el titular, després el peu de foto i després van llegint si els interessa.
Això és una vall de llàgrimes!
El problema és guanyar-se la vida fent fotografia. Començar vol dir fer moltes fotos, trucar a molts diaris i no vendre res. L’equip que faig servir per treballar és meu, o sigui que me’l pago amb les fotografies que faig. Ser fotògraf de premsa és una feina vocacional.
Però també té avantatges…
L’avantatge és que treballar de fotògrafa de premsa et permet accedir a llocs que d’altra manera seria molt difícil. Per exemple, seure a primera línia en el camp del Barça.
Quantes fotografies fas durant un partit?
En un Barça-Madrid, per exemple, faig entre 400 i 500 fotos! Al final, el diari en publicarà unes set, si són del Barça. Si el partit és de l’espanyol, en sortiran quatre o cinc…
I fas servir una càmera analògica o digital?
Ara una de digital, però no fa encara un any que la faig servir. Els equips professionals de fotografia són cars. A més a més per fer fotografies d’esport necessites una càmera robusta i ràpida. Al futbol necessites la pilota i el problema del digital és que quan fas el clic no fas la foto. Passen unes dècimes de segons que són crucials. En coses que fas pel carrer no passa res, però a l’esport és crucial.
Se sent un soroll que surt de la motxilla de la Cristina. Hi fica la mà i en treu un mòbil. “un moment… Sí…?”. Agafa un tros de paper. És un rebut. En un racó hi anota una adreça i una hora (la pròxima feina). La Cristina no s’enrotlla. Fa servir les paraules justes per dir el que vol. Dóna la impressió que té les idees clares. Parla ràpida. És una persona d’acció.
És així sempre? Et truquen i et diuen vés aquí o allà?
Bastant, tot i que hi ha dies que em toca quedar-me a la redacció i triar les fotos que arriben al diari. En un dia arriben entre dues i tres mil fotografies d’agència a les redaccions dels diaris.
Em fas enveja. Poder veure moltes fotos que els lectors no veurem mai…
Tot això que t’estalvies. Millor que no ho vegis. Hi ha molta foto escombraria, molta merda, en diem.
Les fotos desgràcies venen més?
Les fotos de grans desgràcies impacten, sí. Hi ha moments que he demanat a algú que tinc al costat què li sembla aquella fotografia, si hi ha massa sang o no. Jo he vist coses tan grosses que ja no ser valorar si hi ha massa sang o no n’hi ha. Però el maco és quan mires la foto i hi veus tota una història al darrere.
I és fàcil aconseguir-ho?
Fàcil? La Cristina Garcia Rodero, que és una senyora gran que ha fet fotografies molt bones, ens va explicar que va anar a Grècia per fer una sèrie de fotografies sobre casaments. Quan va ser aquí va veure que tot el que tenia no valia res. Hi va haver de tornar. A les fotos li faltava el principal: una història.
Però això d’una foto amb història, deu ser subjectiu…
L’objectivitat, no existeix l’objectivitat. Tu tries i treus de la imatge el que vols. Si hi ha quinze persones, tu en treus dotze i si hi ha un arbre, decideixes que no et molesta i l’agafes. No és veritat que una foto valgui més que mil paraules. Si a més a més, aquesta història és la que el fotògraf veu…
Miren el món d’una manera especial els fotògrafs?
Sí, mirem el món d’una altra manera. Veiem coses que la gent no veu, començant pel color de la llum. La meva professió m’ha deformat.
Torna a sonar el mòbil. En menys d’un minut pren nota del que li diuen i penja. Ja torna a estar per nosaltres.
Estava pensant que algunes vegades la fotografia és la notícia. No fa pas massa temps un fotògraf va publicar a la premsa una foto d’una gent prenent el sol en una platja del sud d’Espanya com si res al costat del cadàver d’un immigrant.
Sí. Va ser una foto molt comentada. El fotògraf es va convertir en la notícia. Es va posar en dubte la moral del fotògraf. No era manipulada. La policia estava avisada que allà hi havia un cadàver. La gent estava tan acostumada que allà hi hagi morts, i que no es poden tocar, que no es pot fer res… Els banyistes estan prenent el sol amb un cadàver. Aquestes són fotos que fan història.
Has tingut darrerament la sensació que alguna de les teves fotos aconseguia fer història o explicar una història?
El diari on treballo, l’Avui va publicar una foto meva d’un acte que es va celebrar al fòrum de Barcelona, l’any passat i que, personalment, m’agrada molt. És una foto del Salman Rushdie. L’escriptor té una dona espectacular. Ella tenia els braços recolzats sobre la taula i estava a punt de fer-li un petó a ell. Des d’on era jo es veien les cames, llarguíssimes d’aquella dona espectacular que s’acostava a un personatge amb molt poc atractiu físic per fer-li un petó. Vaig disparar. L’endemà els companys em deien que no semblava una foto feta per una dona. Jo els deia que era la mirada fotogràfica d’una dona, que en un moment té una mirada masculina.
Com us manteniu al corrent en la vostra professió…
Bé, mires el treball que fa altra gent i et dediques a visitar els webs de llocs de referència, com el New York Times o l’agència Magnum.
La Cristina es considera la petita de les que van fer el canvi polític de la transició. Als 21 anys era la més petita de les persones que havien viscut la transició. Va ser una època molt emocionant. Hi ha un fotògraf, en Joan Guerrero, moltes de les fotos del qual són història. Potser no sempre eren bones fotos, però van arribar a ser història.
Sóc la petita dels que van viure la transició i la gran per la darrera fornada. En una generació aquesta feina ha canviat molt. Els diaris gratuïts han fet molt de mal a la premsa. Disminueixen els recursos dels anunciats i ho acabem pagant la gent que hi treballem.
No sembla, però que tinguis pensat canviar de feina…
Mentre en pugui viure no ho crec. Però per dir-te la veritat el que més m’agrada d’aquesta feina és el camí per arribar a fer la foto. Per fer una foto d’un parc o d’una manifestació pots arribar a fer coses increïbles. Una vegada vaig pujar a una mena d’antena, uns 25 metres. Tot molt bé. Un cop feta la foto em vaig adonar que no era fàcil baixar. Si puges, recorda que potser després et caldrà baixar.
Abans d’acabar m’agradaria que ens fessis algun comentari de les fotografies teves que il·lustraran el llibre de l’AACIC dels infants a l’hospital.
És una cosa molt diferent de la meva feina habitual. En aquest projecte hi havia una mica de producció: s’havia convocat a tot de gent a l’hospital, hi havia equip d’il·luminació… I això en la meva feina no passa”. A més a més, la gent estava molt il·lusionada i reien. Els havia de fer callar.
– i si haguessis de triar entre una feina d’estudi o despatx i la feina de reportera, amb quina et quedaries?
Encara que em queixi amb la de reportera. A mi, el que m’agrada és voltar”. I ho repeteix dues vegades més: “voltar, voltar!.
Des que vaig parlar amb la cristina en una xocolateria de la Plaça del Pi quan llegeixo els diaris també em fixo amb qui signa les fotografies.
Jep Cassola