La Rosana m’anava donant llargues. “i perquè hi vols venir?”Dóna! Per explicar en el butlletí que hi participa, què s’hi fa…” “Ja t’ho dic jo i tu ho escrius”. “No, Rosana. No és el mateix”. “Està bé, està bé. Parlaré amb la gent del grup i te’n diré alguna cosa”. “I quan hi parlaràs?”. “No ho sé, ja t’ho diré!”. Per fi la Rosana em va donar una data. “Dijous que ve fem la darrera trobada d’aquest curs. Pots venir, si vols”. “Dijous?”. “Sí”. “Precisament aquest dijous… Està bé. Vindré, vindré”.
1
Encara no és l’hora, però ja han arribat alguns dels joves que en aquest darrer curs han format part del grup. “L’altre dia –diu la noia de les ulleres- vaig anar a l’hospital. No vaig trobar cap informació de l’AACIC“. “No pot ser!”. “i tant!”. “. Tu saps el que costa que et donin permís per deixar informació en un hospital? I ho havíem aconseguit…”. “Doncs vaig mirar per tot arreu i res”. Algú altre afegeix. “Això és que la gent s’endú els papers que hi deixem”. “Bé, però hem de trobar la manera que no hi falti informació. Parlaré amb la gent de l’hospital…”. Mentre durava la conversa ha anat arribant la gent. Ara sí, són les sis. És l’hora prevista per començar. La reunió pren un caire més formal. Es passa a l’ordre del dia.
2
“Abans de res, dir-vos que l’oriol ha avisat que no vindria. Té una nova feina i li coincideix l’horari”. La noia més reservada, una de les primeres a arribar i que encara no havia obert la boca, parla. “Us he de dir que jo també tinc una possible feina”. Se sent una exclamació general de satisfacció. Quan tothom es calma, la Rosana, amb un to suau pregunta: “i de què es tracta?”M’ha sortit l’oportunitat de treballar en una biblioteca”. Es tornen a sentir exclamacions de tota mena. La Rosana en vol saber més coses: “i què hi faràs?”. La noia explica en què consisteix la feina d’una bibliotecària. En fa una definició de manual: “la tasca d’una bibliotecària consisteix a saber classificar la informació i de fer-la accessible als usuaris…”. Però les preguntes de Rosana van per un altre cantó. “i a la pràctica? En què consisteix la feina, l’acció… Has de remenar carros de llibres i caixes. Per exemple?”. Tothom hi fica cullerada. “Jo conec un bibliotecari que sí…”. Al barri hi ha una biblioteca que no…”.
La Rosana aprofita el moment per fer una reflexió: pensa que no només es tracta que t’agradi la feina – diu- sinó que sàpigues el que representa, que hi ha darrere: els horaris que exigeix, el tipus de tasca, la despesa d’energia, segons la distància de casa a la feina i el transport…”. (anoto. Tema per un altre butlletí: la inserció laboral dels joves amb cardiopatia). I continua: “… Si el lloc de treball està adaptat o no. Tenim un col·laborador d’inserció laboral, el Xavier, que fa estudis sobre l’adaptació dels espais de treball a persones amb discapacitats”. A la jove bibliotecària li cauen ofertes d’assessorament per tot arreu. “Puc presentar-te una noia que treballa en una biblioteca i que et pot explicar…”. Algú altre diu que coneix una empresa que va passar de pime (petita i mitjana) a gran (més de 50 treballadors). Volia el certificat ISO. “S’han gastat un dineral –diu. Han canviat les cadires les pantalles d’ordinador, els llums. Ho han fet per a tothom. Els van donar el certificat, és clar”.
La Rosana introdueix un tema que hi està relacionat. “A l’hora de triar uns estudis per una futura feina seria bo que tinguéssim clares les exigències d’aquesta feina. El tema de la inserció laboral el tenim clar, sabem quins protocols seguir, us podem donar un cop de mà. Ara estem treballant en protocols que ens serveixin per orientar els joves a l’hora de triar els estudis. Hi estem treballant…”. Algú pregunta: “et queda molt lluny de casa, la feina?”. El tema del transport a la feina ha obert un altre torn d’experiències. “Baixo de l’andana i veig les escales i ja començo…au, que hi farem, apa, anem-hi”. “De vegades la gent que tens al costat li costa acceptar-ho”. “La gent que està bé no té ni idea de l’esforç que és per nosaltres voltar per la ciutat…”. Sembla que hi ha consens. La Rosana intervé: “això ho has de tenir present a l’hora de fer un projecte de futur”. “La feina és a cinc minuts a peu de casa”, diu la jove. Al mig de la sala hi ha una taula amb unes galetes d’arròs amb una capa de xocolata. De moment ningú n’ha tocat ni una.
3.
Aquest any el grup de joves va decidir posar en marxa un taller de relaxació. “La valoració ja la vàrem fer. Vàreu notar que si tenim present la respiració i podeu millorar la vostra capacitat d’oxigenació. Vàreu dir que us havia agradat, però que l’assistència era irregular de manera que teníeu la sensació que s’havia de començar de nou cada dia”. El grup pren una colla decisions. “Es pot tornar a fer, però intensiu”.
La Rosana demana que es facin suggeriments pel curs que bé. “Què passa amb l’exercici físic”. “Sí, el pilates… Conec una noia que en fa hi acaba trinxada!”. “a mi m’han dit que el tai-xi no va bé per les dones embarassades…”. (anoto. Tema pel butlletí. Tai-xi, pilates…) “hi ha moments que noto taquicàrdies…”, diu algú. Del tai-xi ningú en sap donar una resposta fiable. De les taquicàrdies, la Rosana puntualitza que no hem de confondre tenir taquicàrdies amb un diagnòstic mèdic d’arítmies, que en tot cas s’ha de consultar l’especialista. “Què us semblaria organitzar unes xerrades d’aliments, nutrició…” (ho anoto). Algú mira la taula i diu. “Puc agafar una galeta?”. S’organitza un guirigall. De sobte, tothom em mira: “tu també en pots agafar, si en vols”. (ho faig). Algú altre comenta: “a mi m’agradaria fer alguna activitat que fos fora d’aquí, anar a veure alguna pel·lícula…”
4.
La trobada dels grups de pares i joves que es va fer a Calafell va ser un altre dels temes d’aquesta sessió de resum anual. “Quan vaig parlar davant de tothom em tremolava la veu…”. “Els pares ens van dir que si eren molt especials, que vés, que si gira i que si tomba… Vaig sortir d’allà sentint-me la reina del món.”. La noia de les ulleres diu: “l’endemà vaig estar pensant que part de com som nosaltres és de la nostra família. M’hagués agradat dir-ho”. La Rosana intervé: “d’alguna manera ho vàreu dir. En els grups de pares va sortir el tema i van apreciar les vostres paraules cap a ells”. Tot seguit fa una autocrítica: “per a nosaltres com a organització fer un grup tan gran va ser una errada de mètode, tot i que parlant-ne amb la gent que hi va participar no hi està d’acord. I també se’ns va demanar que fos abans de la setmana santa”. Algú altre afegeix un tema nou: “per cert, sempre parlem de joves amb cardiopaties congènites i dels pares d’aquests joves. A mi m’agradaria que comencéssim a tractar el tema de què passa amb els joves i les joves que tenim una cardiopatia congènita i som o voler ser pares i mares”. Aquesta no me l’esperava! (anoto…)
El grup continua parlant, però m’he despistat un moment. Miro l’hora. Són a prop de les vuit del vespre. I encara és ben clar. M’agrada la tardor, quan el dia comença a escurçar-se i el bon temps es combina amb pluges, els dies més curts i la fresca. Algú riu amb força. On sóc? Ah, sí. Torno a deixar a dur-me pels meus pensaments. M’imagino algú que arriba per primera vegada al grup de joves amb el cap fet un embolic. Avui no hi ha hagut cap terrabastall. És reconfortant per qui assisteix a una reunió del grup per primera vegada trobar-se amb aquesta gent que accepta la seva malaltia i la viu amb responsabilitat. Elles i ells s’ho han estat treballant durant un any.
5.
Passat l’estiu vaig trobar la Noèlia, una psicòloga de l’AACIC, en un acte públic on l’entitat tenia una taula informativa i hi feia tallers. Li vaig comentar que m’havia impressionat el grup de joves i com en poden ser d’útils i no només per als joves, sinó per la mateixa associació. Li vaig dir que molts dels temes que ella m’havia explicat que treballaven com associació sorgien sovint de trobades com les del grup de joves. La Noèlia va somriure. “i de què rius?”Mira – em va dir – omplir cada any la paperassa dels ajuts per tirar endavant els projectes de l’AACIC és un rotllo.”I…?”. “Doncs que, finalment aquest rotllo de feina es transforma en suport a les persones”.
(anoto. Demanar a la Rosana assistir a una sessió del grup de pares. Com que trigarà a dir-me que sí, fer-ho just a l’inici de curs). Quan es va acabar la reunió del grup de joves em vaig adonar que a la taula encara hi quedava una galeta d’arròs. La de la vergonya… (nyam, nyam, nyam…) Endevina qui se la va menjar…
Jep cassola