Quan reps la notícia que el teu fill, parent, amic, germà… té una malaltia del cor et veus molt afectat ja que és una persona que t’estimes molt i està malalta i no saps ben bé què li passa ni què pots fer per ajudar-la.
Has d’afrontar aquesta nova situació que pot comportar sentiments de culpabilitat, soledat, impotència, desorientació… La situació es complica una mica quan la persona que rep la notícia és una nena petita, perquè, com entén que els seus pares estan més pel seu germà que per ella? El que ella interpreta és que el seu germà és el preferit pels seus pares. Això és el que em va passar a mi, ja que van operar el meu germà del cor quan jo tenia 8 anys.
Però la cosa canvia un cop et vas fent gran, ja que t’adones que els teus pares van actuar correctament, perquè en aquell moment era el meu germà qui necessitava ajuda. Reconec que he passat alguns moments de gelosia i soledat, però ara quan hi reflexiono, veig que no he de tenir cap mena de ressentiment cap els meus pares.
Ara veig que el meu germà és feliç i rialler com sempre i que aquesta malaltia no ha condicionat en cap aspecte la seva vida: en cap moment s’ha sentit diferent ni ha perdut l’autoestima, al contrari, sempre ha volgut fer el mateix que tothom i encara ara, com és normal, vol que el tractin per igual. Molta gent que el coneix de més gran, no es creuen que el meu germà ha estat operat del cor perquè el veuen igual que els altres nens, i això és el que és. Jo no trobaria normal que perquè ha estat operat del cor la societat el rebutgés. És més, em sentiria dolguda.
Quan miro enrere i recordo aquesta experiència em venen al cap moments molt durs que hem viscut la meva família i jo, però estic orgullosa perquè ens n’hem sortit i hem tirat sempre cap endavant i això em recorda la frase típica de les pel·lícules “la unió fa la força” és a dir, entre tots si tots ho desitgem i ens mantenim units, podrem tirar endavant i afrontar tots els obstacles.
Maria Valldeneu