Editorial

La Fundació Pere Tarrés

A la part alta del carrer Numància de Barcelona, pràcticament tocant a la Diagonal, prop del Camp del Barça, hi ha una antiga torre que avui és la seu de la Fundació Pere Tarrés. Hem quedat a primera hora de la tarda amb en Joan Segarra.

“Saps que cada vegada trobem més persones, tant infants com gent adulta, que diuen: no sé que fer… I mira que hi ha possibilitats! Llegir un llibre, mirar un quadre o un paisatge. D’això en diem perdre el temps? És una contradicció. Ens costa molt aprendre a gaudir del temps lliure sense que algú ens l’organitzi i ens digui què hem de fer, sense que ningú ens digui com hem de passar l’estona.”

Diuen que anem cap a la societat de l’oci, però d’altra banda molta gent es queixa de la falta de temps. Com podem viure en la societat de l’oci si no tenim temps? I quan el tenim, en gaudim?

Joan Segarra és el director dels Serveis Educatius de la Fundació Pere Tarrés. Aquest pedagog de poc més de 40 anys va entrar a formar part d’aquesta entitat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat treballant en tasques formatives i d’organització a la Creu Roja. Per la seva feina ha estat sempre en contacte amb persones joves.

Què és això de la societat de l’oci?

Bé, nosaltres preferim parlar de lleure més que d’oci, i veuràs perquè. La societat sembla que s’aboca cap a un model d’oci, però consumista. És a dir, ocupem el temps lliure, el temps que no és de feina o d’estudi, gastant diners.

No cal que ho juris!

Bé, estem envoltats de missatges que ens parlen de la felicitat que ens donaran els objectes… Nosaltres preferim parlar del lleure com aquell temps personal en que l’infant, el jove o la persona adulta gaudeix d’una manera constructiva. No ens referim tan a aprendre coses útils, com quan estudies anglès o informàtica, sinó a un concepte més bàsic: el lleure com a vida. És una estona en que ens podem permetre desenvolupar l’autonomia personal, compartir, viure realitats i entorns diferents als habituals. El lleure ha de tenir un component de llibertat, és un espai pel descans, per passar-s’ho bé, un temps que cadascú gestiona a la seva manera. La gestió del temps és un tema interessant…

El nen és creatiu. El nen és imaginatiu

Sovint sentim a dir: “abans ens entreteníem amb una capsa de sabates, i en canvi avui que tenen de tot…”

Un infant continua divertint-se amb una capsa de sabates. Tots hem viscut aquella anècdota de fer un regal als nostres fills o nebots, l’obren i acaben jugant amb la caixa que embolicava la joguina meravellosa i que fa mil llunetes i sorolls. L’infant és l’infant, i per més que canviïn els temps i que canviï la societat el nen és creatiu. És imaginatiu.

Ho tenen tot massa fàcil els nens d’avui?

És veritat que amb el nostre comportament com adults davant seu i amb el bombardeig dels mitjans de comunicació, jo diria que hem acostumat als nens a que tot els hi sigui fàcil. No els ensenyem a guanyar-se les coses, ho tenen tot de seguida, però a més a més, els estem tallant la imaginació. No penso que això sigui un hàbit recomanable. Tot i això, és veritat que el nen continua inventant-se el joc a partir de qualsevol cosa, insisteixo. Ho podem veure si observem una estona qualsevol infant…

Joves: individualistes participatius?

Bé, però és que avui els joves ja no es conformen amb qualsevol regal. Com a mínim ha de ser una Play Station. Molts pares que compren ordinadors i consoles per als seus fills, després es queixen que s’hi passen massa hores!

L’eina no és ni bona ni dolenta en sí mateixa, és l’ús que en fem. El que passa és que normalment els pares, és normal i comprensible i ha passat en totes les èpoques, reaccionem tard. Abans l’enemic era la televisió i ara s’hi ha afegit l’ordinador. L’ordinador té els seus perills i els seus riscos, com qualsevol altre cosa, eina o joc. L’important és que els pares estiguin amb els fills. De la mateixa manera que hem assumit la necessitat de controlar la televisió que veuen els nostres fills, acompanyar-los quan la veuen i parlar del que s’està veient, amb l’ordinador podem fer el mateix: parlar-ne i analitzar per a què l’estem fent servir i per a què ens pot servir.

I ens posarem d’acord?

Bé, el problema no és posar-se d’acord. El problema és que els nens saben més coses dels ordinadors que nosaltres. Aquí tenim una escletxa digital important. Ens toca fer un esforç als pares, però repeteixo que el problema no són les eines, sinó l’ús que en fem. No convertim el joc d’ordinador en una forma de tenir el nen aparcat. També sé, i ho sé com a pare, que això no és fàcil perquè tenim molta feina, moltes ocupacions, estem molt cansats i moltes vegades necessitem trobar solucions perquè els nostres fills estiguin entretinguts. Hem de trobar un punt intermedi.

És més difícil ara que abans que la gent jove faci amistats?

És més difícil perquè ha canviat l’organització social. Si parlem a nivell urbà, tal i com s’estan construint les ciutats, les relacions a nivell personal es tanquen en el petit grup familiar, el petit grup d’amics. Igual que dèiem abans que l’infant és l’infant i ho serà sempre, amb el jove passa el mateix i amb l’adult també. Hi ha factors que estan relacionats amb el caràcter personal, i també amb les capacitats de cadascú per relacionar-se. Ara, els entorns socials que estem creant segurament no ajuden a fer tantes amistats com es feien abans.

D’altra banda, hi ha molts joves que participen activament en grups i associacions.

És cert, hi ha molta gent que participa en activitats associatives o col·lectives, i ja no en grans organitzacions o grans entitats, sinó moltes vegades en petits grups de barri o de poble, grups més propers, grups informals. Sense caure en el tòpic, perquè de vegades fem afirmacions sobre la societat massa generals. És veritat que davant d’una societat consumista i individualista, el lleure pot convertir-se en un espai de convivència. És bo poder compartir i conviure amb altres joves diferents experiències.

Els pares entenen als joves?

Hi ha una edat en que els fills semblen voler allunyar-se dels pares. En aquest període, als pares els preocupen les amistats dels seus fills… Ho poden entendre això, els fills?

No passa res de nou. Tots hem passat problemes amb els pares. Potser el que està passant és que l’adolescència s’avança. És a dir, cada cop els nens deixen de ser nens abans. És veritat que quan estàs en aquesta època, els pares, que fins aquell moment havien estat el referent, els que ho sabien tot, els que ho feien tot bé, passen a ser els que no saben res, els que no coneixen res i ja no son els teus referents, però sempre hi ha una estima i un amor.

Però els fills entenen les preocupacions dels pares?

Segurament en aquell moment els nens no ho entenen i ho expressen així: “els meus pares no em deixen fer res, m’ho prohibeixen tot, no m’entenen…”, etc. Però és veritat que forma part del mateix procés evolutiu, un procés de maduració difícil tant pels pares com pels fills.

Hi ha alguna recepta que curi aquest mal?

La millor recepta o consell, si és que es poden donar consells als pares, és aquesta: “passar-ho” dialogant molt amb el fill, negociant, però no en el sentit de fer concessions als fills, sinó parlant i arribant a acords, deixant molt clara l’autoritat dels pares.

Nosaltres tenim mals records d’exemples d’autoritat

No ho confonguem! Des de la visió del lleure i de l’educació sempre diem que hem caigut en una època en que l’autoritarisme mal entès va agafar molt mala fama i vàrem passar a l’altre extrem. El que és evident és que un nen i un jove necessita uns límits, unes referències i a més a més ens ho demanen, amb la seva actitud i les seves paraules. El nen ha de tenir clar quins són aquests límits, fins on poden arribar. S’han d’establir aquests límits d’una manera clara i contundent, sense que això estigui renyit amb la llibertat del nen, els seus espais, etc. No hem de tenir por alhora de marcar límits, perquè aquests són els que marcaran el camp d’actuació i la relació entre pares i fills, entre mestres i alumnes, entre educadors i educants. Però això és un esforç, educar és un esforç que s’ha d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat per educar els seus fills de la millor manera…

El lleure: un espai per créixer

Al començament d’aquesta conversa ja ens has comentat alguna cosa sobre la satisfacció associada al consum, també en el cas del lleure… Podem equilibrar el bombardeig publicitari a que estem sotmesos?

Recordo que… bé, hi havia una expressió, fa temps, que deia que l’esplai era una utopia, ja que a l’esplai plantejàvem una sèrie de fets, reptes i necessitats en els nens que eren com una illa enmig del mar immens, perquè davant del bombardeig consumista era difícil educar amb valors diferents… Nosaltres plantegem una activat senzilla, fent servir els materials que tenim a prop, intentant estalviar, reciclar, compartir amb els altres, com si estiguéssim construint un món irreal. Això dóna als nens elements i eines per valorar de manera crítica les diferents ofertes, sense haver de renunciar a res.

No és gens fàcil anar a contracorrent

Tots hem fet el que la moda ens ha dictat en la nostra època. I uns hem portat els cabells llargs i els altres una jaqueta negre de cuir. El més important és que el nen tingui un esperit crític. Quan abans parlàvem d’educar en el lleure en el sentit de fer créixer la persona, ens referíem a la importància de desenvolupar aquest esperit crític per poder avaluar i triar lliurament entre les diferents opcions que hi ha. Ara és evident que davant del bombardeig i de la força que tenen els mitjans de comunicació, realment no és fàcil.

Les colònies ajuden a fomentar la tolerància i a aprendre a compartir?

Aquesta és la idea. L’experiència ens diu que les persones que han participat en el món de l’esplai, el món escolta, o les persones que han anat habitualment de colònies, segurament són més tolerants, més obertes… La millor manera de ser obert i tolerant és conèixer, i en unes colònies o en un esplai coneixes altres realitats que potser no tindries oportunitat d’haver conegut: nens i companys d’altres països, d’altres races, nens amb discapacitat, nens malalts. Altres realitats que potser el teu dia a dia no et permet conèixer. Evidentment que, quan més coneixes, més obert estàs a diferents realitats i ets més tolerant amb altres circumstàncies. L’educació en el lleure és un dels fonaments per a una societat més tolerant.

Els pares no es perdonarien que al seu fill li passés alguna cosa. Pot passar a l’escola, però també pot passar durant una activitat de lleure…

Sovint diem als pares que viure és un risc. Nosaltres entenem les pors dels pares. Fer colònies no és més que una activitat més que, si està organitzada i preparada com cal, no ha de tenir més risc que qualsevol altra activitat de la vida. Es tracta d’assumir aquestes pors comprensibles. Si els nostres fills pateixen algun tipus de malaltia o disfunció, sembla normal patir una mica més del compte. Però, hem de pensar que, si poguéssim veure els nostres fills per un forat mentre estan gaudint d’una activitat de lleure, tant els que tenen alguna malaltia com els que no, veuríem que gaudeixen, que se senten lliures, que comparteixen amb altres persones de la seva edat tot tipus d’experiències en espais oberts entre la natura, que s’ho passen bé. També troben a faltar els pares, és clar, però aquesta experiència els serveix per espavilarse per ells mateixos.

Una curiositat… Per què els nens fan de colònies coses que no fan a casa?

Aquest aspecte és una de les bases de les colònies.

Ara sí que no ho entenc

És clar. A les colònies els nens saben que farem tots el mateix. Som iguals. Tots menjarem el mateix, tots ens farem el llit, tots farem una estona d’escombra. Som un grup que està convivint en un espai comú i es tracta de fer-ho tot entre tots. Això moltes vegades és un xoc pel nen. Vam tenir un cas d’un jove que no sabia ni com s’agafava una escombra, i va acabar escombrant…

Escombra encara?

No ho sé! Els dies de colònies tenen el seu valor, però l’interessant és que això tingui una continuïtat a casa, que és una cosa que intentem explicar als pares. No es tracta d’anar de Colònies, fer els teus serveis, menjar de tot… i després tornar a casa i no fer el mateix. També ho hem de fer a casa. Això no ho hem inventat nosaltres, perquè a l’escola passa tres quarts del mateix. Els nens al menjador escolar mengen el mateix que la resta de nens i, per tant, es tracta de que els pares continuin a casa amb la mateixa tasca, tots a una. El que no pot ser, i ara critico una mica als pares, és que tot el que sigui fora de casa sigui positiu, com que algú es baralli amb el seu fill perquè mengi de tot, i després a casa no es continuï la feina per cansament. Es tracta d’aconseguir una línia més o menys contínua, per fer entendre el nen que a tot arreu és una mica el mateix.

M’AVORREIXO!

I quan els nostres fills diuen “m’avorreixo!”?

Els pares han de posar-hi imaginació. Aquest és un aspecte que hauríem de treballar cada cop més, ja que la imaginació de seguida se’ns acaba. Els pares haurien de fer un esforç i recordar com eren ells de petits, perquè tots hem estat nens. A partir d’aquí, el paper que ha de desenvolupar l’adult és d’acompanyament i d’ajuda, per no organitzar el joc sota el seu parer sinó per ajudar al nen a buscar una activitat que el pugui motivar, que li agradi i el tregui del no saber què fer.

Per una altra banda, nosaltres pensem que aquest “papa, mama, m’avorreixo!” pot significar moltes més coses. Pot amagar un “papa, mama, no em fas cas!” o un “no ets amb mí!”, etc. Això i moltes més coses que hem d’aprendre a veure. Moltes vegades els nanos ens fan crides d’atenció. Un nen difícilment s’avorreix en una situació normal, sempre troba la seva manera d’entretenir-se, amb una joguina o amb la capsa de la joguina. Quan el nen diu “Papa, m’avorreixo!” segurament hi ha alguna cosa més, està cridant l’atenció perquè estiguis més amb ell.

L’important no és la quantitat de temps que dediquem als infants, sinó la qualitat. Moltes vegades els pares diem que no tenim temps per estar amb els nostres fills. És veritat. Ens costa trobar temps per fer tot allò que necessitem, però s’ha de tenir en compte que el nen no acabarà valorant la quantitat de temps que li dediquem, sinó la qualitat. El pare o la mare que treballa i quan arriba a casa troba una estona, mitja hora o una hora per estar amb els seus fills, si el temps dedicat és de qualitat, el nano estarà content, no necessitarà que estiguis cinc hores amb ell. Hi ha pares o mares que es passen tot el dia amb els fills, però no li estan donant l’atenció que necessiten. Per tant, cal esforçar-se en saber omplir aquell temps, per curt que sigui, amb qualitat, en saber ajudar a escollir aquelles activitats que el motivin. Tots, com a persones, tenim unes habilitats més destacades que d’altres, tenim unes motivacions i unes preferències que es manifesten des de ben petits. Els pares també hem de saber potenciar aquelles preferències, aquelles habilitats i aquelles motivacions, ajudar-lo i acompanyarlo. Tot això requereix un esforç d’imaginació, de temps, de dedicació, de conèixer els nostres fills, als quals de vegades no coneixem prou. Res pot substituir el temps d’un fill amb els seus pares. El nen s’ho passarà molt bé fent activitats extraescolars, esport o aprenent informàtica, però res no substituirà el temps amb els pares.

Els pares no hem de tenir complexes, la societat que tenim és la que tenim. Si podem la canviarem, ara que es parla tant de conciliació de la vida laboral i familiar, però tampoc podem sentir-nos culpables, sinó que hem de saber aprofitar el temps que estem amb els nostres fills de la millor manera possible.