Editorial archivo - Pàgina 12 de 17 - AACIC Archive

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial.

“Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho!”

Competim entre nosaltres per veure qui està pitjor. Ho pots comprovar a la sala d’espera d’un ambulatori”, ens diu Katti Garcia. Als cinquanta anys, aquesta dissenyadora tèxtil xilena, restauradora, representant de models i empresària va decidir deixar-ho tot per… riure! Creu que riure és la millor teràpia de creixement personal que existeix. Fa tallers de risoteràpia per tot Espanya i ensenya tot el que sap a qui s’apunta als seus cursos. Ens explica que només l’any passat nou-cents metges van participar en algun dels seus tallers, i és que “riure és la millor medecina, i és gratis”. A la Trobada de l’AACIC CorAvant 2010 vàrem poder provar la medecina d’aquesta mestra del riure per treure el nostre bon humor de “l’últim calaix de l’armari”.

La causa, no la conseqüència

La Katti explica que de petita feia que queia, que s’entrebancava, quan passava davant del llit de la seva mare malalta perquè esclafís una rialla o perquè somrigués. Amb cinquanta anys va decidir recuperar aquell esperit d’infantesa. “Vaig anar a la universitat. Vaig fer dos màsters de psicologia de grups amb Maria Palacín, teatre, un curs de pallassa, cursos de programació neurolingüística; vaig fer de tot, tot el que té a veure amb el creixement personal. També vaig fer un curs de ioga del riure amb Madame Catària; i amb tot això vaig fer una bona amanida!”. Així va néixer Risaluz (www.risaluz.com). “Ara faig els meus propis cursos i tallers de risoteràpia i em va bé”. S’enganya qui pensa que riu perquè li van bé les coses. Riure n’és la causa, no la conseqüència. “Si vols estar bé, treu l’humor de l’últim calaix de l’armari i riu”, ens recomana.

Li he de dir que em costa riure…

Si et costa riure és que no estàs bé amb tu mateix. T’anirà bé riure. Obre la ment i el cor. Anem dos anys al psicòleg, d’allà al psiquiatre, i no avancem. Tot això està bé, però a la ment li has de donar una ajuda física. Quan ens abracem, encara que ho fem nosaltres mateixos, segreguem dopamina. I si t’abraça algú altre, encara millor. És boníssim. Amb una actitud amorosa t’estàs cuidant.

Si faig un taller de teràpia del riure, acabaré rient?

Ja veuràs que sí, però no s’ha de riure per força. El primer que dic sempre és que no cal riure. Hi ha qui riu, qui s’enfada i qui plora com feia anys que no plorava. Has de respectar la tristesa dels altres. De vegades cal plorar per poder començar a riure. Si no buides la tristesa, surt una rialla fingida, i la rialla ha de ser natural.

Com s’aconsegueix una rialla natural?

Practicant. La rialla s’ha de practicar, s’ha de cuidar i alimentar. Som animals de costums. Tant li fa com rius. Un senyor em deia que no li agradava la seva rialla. Reia cap endins, com un porquet. Els nadons mai riuen cap enfora, sempre ho fan cap endins. S’ho queden per a ells. No perden l’energia. Que bé! L’important és riure.

Vaig prenent nota, d’acord…

A mi em diuen: “M’agradaria ser animada com tu!” Pots ser-ho quan vulguis. Tu i jo estem fets del mateix. Tinc alumnes que diuen: “Espero que arribi el dilluns per venir a riure”. Jo els pregunto: “I has de venir aquí i pagar per riure?” Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho! Bé que mengem i anem al lavabo. Saps què passa…?

Digui.

…que tenim l’humor en l’últim calaix de l’armari. No canviem, o no volem canviar, perquè pensem que és difícil, que cal canviar-ho tot abans que canviar nosaltres, i és a l’inrevés. Quan tu canvies, el teu entorn canvia.

Les famílies de l’AACIC CorAvant no sempre han tingut ganes de riure.

Ho sé molt bé. Conec l’angoixa d’aquestes famílies. He fet tallers per a grups de dol, de pares que han perdut un fill. També n’he fet per a una associació de persones amb dèficits del sistema immunològic i per a persones que pateixen fibromiàlgia. Hi ha qui juga a cartes o a escacs per distreure’s, però són jocs mentals. El millor joc és compartir, tocar. Això és el que faig amb la gent. I no només amb persones malaltes. I saps què? En tots els grups la gent s’ho va passar bé. Van acabar rient de veritat.

N’he estat testimoni a la Trobada de l’any passat.

Vas ser-hi? El patiment ens encongeix el cor, saps? L’hem de relaxar. Un disgust fa molt mal. Et paralitza. T’enfades perquè no acceptes. Si l’empipament, la por i la ira es visualitzessin, si les poguéssim veure com un núvol gris al nostre voltant, ens esgarrifaríem. Ens espolsaríem aquell núvol de sobre, però no el veiem.

Com puc espolsar aquest núvol negre?

Tot el que diem passa pel cervell i per totes les cèl·lules del cos. Podem resoldre molts conflictes memoritzant les emocions d’una altra manera. Si algú, una germana, per exemple, t’ha ferit, escriu-li una carta. Fes-ho amb ràbia. Escriu amb força tot el que pensis. L’endemà escriu una altra carta. Segurament no et caldrà escriure tan fort. I a la tercera carta, el disgust serà més petit. Hem d’aprendre dels nens. Els nens es barallen jugant. Passen dos minuts i ja no recorden per què estaven enfadats. No perden l’energia. Quan ens enfadem és que no acceptem.

Tinc la sensació que de vegades faig coses que no em vénen de gust.

I les fas?

És que…

Has de saber dir que no. Hauria d’haver fet, no hauria d’haver dit… Hem de ser més naturals. Dir que no és important. Amb el servilisme el que fem és comprar l’estimació.

I com podem saber en quin moment hem de dir que no?

T’ho diu l’estómac. Et poses les mans a l’estómac. Si tu no vols una cosa, l’estómac es posa dur. Si et ve gust, diu que sí, l’estómac es relaxa.

He sentit a dir que hi ha tipus de rialla diferents, i que cada rialla té un efecte en el cos.

Sí, sabem que amb cada vocal vibra una part del cos. La glàndula tiroides vibra quan riem amb la “i”, i no ho fa si riem amb la “a”. Però no t’hi capfiquis. Ara riure així perquè…

El riure ha de ser natural, ja m’ho he après.

Ben fet. El millor és una bona riallada. Amb una riallada sonada es mobilitzen més de quatre-cents músculs del cos. Això és el que faig als tallers. Fer coses perquè ens deixem anar i aconseguim riure amb ganes.

Aquesta tarda tens una conferència. Què diràs?

Els diré que s’abracin. I quan tothom estigui a punt d’abraçar-se els diré: “Ep, però res d’abraçar vos amb qui teniu al costat”, que serà la persona que ja coneixen, algú de confiança, oi? “Heu d’abraçar qui teniu davant”. I aquí comença l’embolic. Vas deixant les motxilles que carregues cada dia a l’esquena i comencen a passar coses…

Coses?

Que la gent comença a riure…

Ah, és clar! (Ara penso en la cara de la Marta, una nena de vuit anys, el dia que la Katti va fer un taller a la Trobada de l’AACIC-CorAvant. Trobareu la història als Extres del Butlletí 17 del web de l’AACIC).

A www.risaluz.com –el web de la Katti Garcia– hi veureu algunes accions increïbles en llocs públics d’aquesta mestra de la rialla. No us perdeu el que va fer la Katti en un aeroport d’Holanda en què els vols anaven amb retard!

A l’ambulatori

Si vas a un ambulatori veuràs que competim per veure qui està més malament. És allò de “i a mi més, encara!”. Si algú comenta que li fa mal aquí, immediatament salta algú i diu: “Doncs a mi aquí i allà”. I l’altra immediatament diu, “Doncs a mi més… Una vegada vaig preguntar a una d’aquestes persones, què és el que li feia mal, i em va dir:
− Ai, filla! A mi em fa mal tot.
− Tot? No! –vaig respondre–. Que li fan mal les dents?
− Les dents no, perquè porto dentadura postissa.
− Ho veu, dona, com no li fa mal tot! Les dents postisses no li fan mal!

23 març, 2011 Articles d'interès. Editorial.

El repte d’en Fèlix

La idea ens la va donar el psicòleg Fèlix Castillo, patró de la Fundació CorAvant. En Fèlix ens diu que vivim en una cultura molt entrenada a cercar allò que no funciona, a saber el que no està bé, i comenta: “Sovint descuidem les relacions i hauríem de cultivar-les, construir relacions personals i professionals útils”, ens suggereix. Per canviar aquesta actitud en Fèlix ens recomana entrenar la nostra ment i ens suggereix un repte que serveix per acceptar que “la meva vida depèn de les respostes que jo ofereixo, no de les que rebo”, afirma.

21 dies

Has d’aconseguir un braçalet, un cordonet de fil o de cuir d’aquells que ens trobem a les botigues de bijuteria o les parades d’artesania.
Posa-te’l al canell.
A partir d’aquest moment, i durant vint-i-un dies, no et pots queixar. No t’has de queixar. Si ho fas, treu-te el cordonet o el braçalet. No pensis si has fracassat o no has fracassat. Agafa’n un altre. Posa-te’l al canell i torna a començar.

Acceptes el repte? Vint-i-un dies, només.

23 març, 2011 CorAvant en primera persona. Editorial.

“Ara hem de saber projectar una imatge de seriositat i treball”

En Joaquim Jornet és advocat. Va néixer a Montblanc fa quaranta-cinc anys. No cal que ens expliqui quin pensava que podria ser el seu paper en el patronat de CorAvant: ha estat una peça clau en l’elaboració dels estatuts de la fundació. És el director de l’assessoria jurídica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’experiència professional d’en Joaquim semblava feta a mida per a CorAvant. Ha fet molt fàcil el complex procés inicial de posada en marxa de la fundació. Quan li hem preguntat si s’ho va haver de pensar molt, ens confessa que sentia una certa admiració per la capacitat de treball de l’AACIC: “Em varen seduir! Quan tens l’oportunitat de conèixer què fa l’AACIC, i parlo de la mentalitat més que no pas dels projectes, de la capacitat de treball, de voler estar sempre al capdavant, és relativament fàcil dir que sí. És molt engrescador que una gent així et convidi a formar part d’un projecte nou.”

Quedem amb en Joaquim Jornet (JJ) al centre de Barcelona. Arriba en una moto, tipus escúter, que s’atura allà mateix, em diu que ve d’una reunió i s’excusa pel retard. El truquen per telèfon. “No para de sonar!”, diu. Ho justifica: “avui faig quaranta cinc anys”. És directe. Parla amb franquesa. Explica les coses amb claredat. No s’embolica. Entrem a una cafeteria ens asseiem i demanem uns cafès. El telèfon sona més d’una vegada. Li he fet prometre que respondria totes les trucades que rebés. Hi ha algú a qui no li faci il·lusió que el felicitin el dia del seu aniversari, encara que sigui per telèfon?

Jaume Piqué (JP): En una entrevista del Butlletí anterior, en José Vas, president de l’AACIC i de la Fundació CorAvant, ens explicava que van ser els tècnics de l’entitat, encarregats de la captació de recursos, els primers a adonar-se que molts ajuts i subvencions van adreçats exclusivament a fundacions, que calia explorar les possibilitats de finançament del sector privat i que la forma jurídica mes adient per captar aquests recursos era una fundació.

JJ: Des de la perspectiva de la captació de fons, la fundació avantatja a l’associació, perquè compta amb tot un seguit d’atractius incentius fiscals de cara a les desgravacions, tant per a donants com per a aportants. Per tant, si el que es pretén és construir una estructura sòlida des de la que captar fons per potenciar fins d’interès general, jo em decanto per la fundació, perquè, a més a més d’estar més acreditada de cara a la societat civil, tècnicament està més ben capacitada per donar millors respostes a la societat i als seus beneficiaris, i disposa de més solvència patrimonial, atès que compta amb garanties perquè es compleixin els fins a través dels controls legals en vigor.

JP: Quines diferències essencials hi ha entre una fundació i una associació?

JJ: Una fundació es una entitat sense afany de lucre, constituïda per un fundador o per diversos fundadors mitjançant l’afectació d’un patrimoni. Els rendiments o els altres recursos que hagi obtingut aquesta entitat es dediquen a complir una finalitat d’interès general. A diferencia d’una fundació, l’associació consisteix en un grup de persones que s’uneix per, mitjançant la seva activitat, buscar un fi determinat i d’interès general o particular, tot posant en comú de recursos personals o patrimonials.

JP: Així, l’AACIC està fent una tasca d’interès general. Atén a tothom.

JJ: Exacte, l’AACIC té, com a finalitat, l’ajut als malalts i familiars amb cardiopaties congènites, que és un fi d’interès general.

JP: Dius que no pots constituir una fundació sense un capital fundacional.

JJ: Això mateix. La creació d’una fundació suposa vincular un patrimoni al compliment d’una finalitat, i el rendiment d’aquest patrimoni, juntament amb altres recursos, ha de ser suficient per dur a terme els fins fundacionals. Per això es necessita, com a requisit previ, el desemborsament d’una quantitat en metàl·lic o en béns juntament amb un pla que garanteixi la viabilitat del projecte fundacional.

JP: Quin és el fons “important i suficient” mínim per crear una fundació?

JJ: La llei estableix que la dotació mínima d’una fundació ha de ser de seixanta mil euros.

JP: Ja fa temps que els socis de l’AACIC senten a parlar de la fundació. Primer varen aprovar-ne la creació. Ara ja és una realitat. Quan ens pregunten què fa ara la fundació, què els hem de dir?

JJ: Des d’una perspectiva de l’acció social, una fundació està dotada d’instruments molt més sòlids que no pas una associació, per tant, des de la fundació s’han de posar les bases per garantir la continuació dels serveis que presta l’ACCIC per tal d’assolir, en un futur, la sostenibilitat, de manera que la prestació dels serveis als afectats de cardiopatia congènita i les seves famílies no depengui de la conjuntura econòmica o de fons públics.

JP: La dotació fundacional és intocable, però, d’altra banda, aquest capital ha de generar uns rendiments. Hi ha risc de fer un mal negoci?

JJ: Se n’ha de fer una bona gestió. La llei estableix uns límits i unes normes que s’han de complir. Les fundacions, sens dubte, estan sotmeses a uns controls molt més exhaustius que no pas les associacions, el que es tradueix en elements que aporten un valor afegit a l’entitat com ara organització, estructura,
transparència i sostenibilitat (entre d’altres). Es per això que l’administració, com ja he dit, les afavoreix amb beneficis fiscals.

JP: El patronat és l’òrgan de govern d’una fundació. CorAvant compta amb deu patrons. Com explicaries la figura dels patrons?

JJ: Els patrons de la fundació són les persones que tenen la responsabilitat de complir els fins fundacionals i administrar, amb diligència, els béns i els drets que formen el patrimoni. Tradicionalment, la figura del patró ha anat estretament relacionada amb la captació de fons, que es considerava una de les funcions principals dels patrons. Avui dia, els patronats han passat a tenir un alt grau de coneixement i de capacitats, que els aporten els seus membres, que, moltes vegades, són consellers d’altres entitats no lucratives, directius d’empreses, juristes i professionals. I tampoc no hem d’oblidar les funcions essencials de supervisió, control i assessorament dels directius de la fundació. Malgrat tot, també s’ha de dir que la
tendència és que les fundacions acabin creant estructures professionalitzades, perquè com millor sigui la qualificació dels treballadors de la fundació, que són els que porten el dia a dia i executen les directrius del patronat, millors en seran els resultats.

JP: El càrrec de patró no és remunerat, oi?

JJ: La llei disposa que el càrrec de patró és gratuït i només es pot pagar, al patró, les despeses degudament justificades.

JP: Prop de tres mil fundacions en un país de set milions d’habitants. Per què hi ha tantes fundacions a Catalunya?

JJ: Està relacionat amb la riquesa d’un país: la material i la humana. Hi ha hagut una societat civil potent, compromesa amb el seu temps. L’edifici modernista de l’Hospital de Sant Pau, per exemple, es va poder fer gràcies als diners de Pau Gil, un català que exercia de banquer a París. Avui, a Catalunya, les fundacions mouen uns 7.000 milions d’euros i donen feina a 70.000 persones.

JP: Fer una donació a una fundació desgrava, oi?

JJ: Sí, és així. La Llei 49/2002 del règim fiscal de les entitats sense finalitat lucrativa, preveu que els donatius a les fundacions donen dret a la deducció de la quota de l‘IRPF del 25% de l’import donat; també preveu deduccions importants de la quota de l’impost de societats pels donatius que fan les empreses.

JP: Què poden fer els socis de l’AACIC que vulguin vincular-se a CorAvant? Se’n poden fer socis?

JJ: Socis, en sentit estricte, no, perquè les fundacions no tenen socis, però si que es poden articular canals de participació, mitjançant els voluntaris o benefactors, que serien aquelles persones que, amb la seva feina o les seves aportacions, ajuden a fer possible que CorAvant assoleixi els seus fins.

JP: Quina et sembla que és la funció prioritària de CorAvant, ara per ara?

JJ: Des del meu punt de vista, és ideal que el capital fundacional creixi per tal de garantir la prestació dels serveis que fins ara ha ofert l’AACIC. Per tant, s’ha de potenciar la captació de fons. Una fundació com la nostra té molta potencialitat per recaptar fons, però hem de projectar una imatge de seriositat i solvència. L’AACIC té una trajectòria de setze anys i jo penso que, amb CorAvant, ha buscat una estructura jurídica que li permeti consolidar-se i perviure en el temps. Ara hem de saber projectar una imatge que ens permeti guanyar-nos la confiança de la gent.

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

23 març, 2011 Editorial. L'equip de l'AACIC.

“Sento que faig coses concretes per a la gent”

Abans d’entrar a l’AACIC, l’Àngels havia treballat en un gabinet psicològic privat i també col·laborava amb la Creu Roja, on donava suport a gent gran: “Tinc molt bon record d’aquella experiència”, ens diu. “Vaig tenir l’oportunitat de posar en pràctica el que es coneix com acompanyament al dol”.

Si coneixes l’Àngels en l’ambient distès de les festes al Tibidabo o les trobades de l’AACIC-CorAvant, tens la impressió de retrobar una antiga amiga, algú amb qui t’has entès sempre i que quan et retrobes sembla que no hagi passat tant de temps. Ella reconeix que és “molt de la broma” i que li és fàcil connectar amb la gent, però l’afecte que li demostren les famílies de Tarragona se’l guanya dia a dia. “Vius situacions de molta duresa emocional –ens diu–, però recompensa”. I afegeix: “Sento que faig coses concretes per a la gent: els escoltes, vas a l’escola o passes per l’hospital un dissabte si saps que aquell dia operen algú”.

Aquesta proximitat crea uns vincles molt forts. “Jo sé que si em truquen fora d’hores de feina és perquè alguna cosa no va bé i en aquest moment pensen en tu, tot i això, t’he de dir que, a Tarragona, hem passat aquest llindar, i sí que em truquen per coses relacionades amb les cardiopaties, però també per a altres coses. Això és molt gratificant i a mi m’ajuda a conèixer el context de la família, a entendre millor la situació en què es troben”.

Dos cops a la setmana, l’Àngels visita l’Hospital Sant Joan de Reus, els mateixos dies que passen consultes les doctores. De la seva tasca a l’hospital, l’Àngels ens ha explicat: “Quan vas a veure per primera vegada una família que té el seu fill o filla a l’hospital, sovint et trobes que no volen saber-ne res, de tu. Els preocupa si el seu fill se’n sortirà. Escoltar una noia que no coneixen de res i que els dóna un tríptic… no és un bon moment per a això. És molt més efectiva la feina de les infermeres. Ens ajuden moltíssim. Aconsegueixen crear un relació molt positiva amb les mares. Més endavant, quan l’infant torna a casa i la família comença a percebre les necessitats del dia a dia, és quan podem ser més útils. Tot i això, el fet que l’AACIC-CorAvant sigui als hospitals és important per a la nostra feina. La gent percep que anem tots a una, que estem al dia, que ens preocupem”. L’Àngels en destaca, també, l’excel·lent relació professional amb les doctores Rosa Collell i Cristina Marimon. D’aquesta relació, n’hem estat testimonis. A la darrera trobada anual de l’entitat, elles varen preparar desinteressadament un taller sobre el cor per a joves. No cal dir-ne res més.

Desconec si li sap greu que alguna família amb qui ha tingut un contacte molt intens es distanciï amb el temps. Li pregunto com ho porta i em contesta: “Ho trobo normal. El nostre objectiu no és crear dependències, ans el contrari. De vegades, em trobo persones que es disculpen perquè fa temps que no em truquen. El que jo penso és que no truquen perquè tot va bé i que he estat capaç de donar recursos a la persona perquè faci la seva vida”. A més a més, sabem que quan retrobem l’Àngels ens semblarà que no ha passat el temps.

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

23 març, 2011 Articles d'interès. Editorial.

Una nit de por

Qui no s’ha despertat alguna vegada sobtadament enmig d‘un malson? La psicòloga infantil Rosa Jové, ens ajuda a saber què hem de fer davant dels malsons i els terrors nocturns dels menuts. Ens explica que quan els adults estem estressats podem desfogar-nos amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa. Els infants també necessiten fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir-los en un símbol: “És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles”, ens diu, entre altres coses.

A partir de l’any de vida de l’infant, entre les alteracions infantils més freqüents podem destacar els malsons i els terrors nocturns. Monstres, bruixes o fantasmes omplen algunes nits i provoquen despertars angoixats. Molta gent els confon, però es tracta de trastorns diferenciats. Quan el nostre fill o filla dóna senyals de tenir-ne un o un altre és important distingir-los, perquè el seu abordatge és ben diferent. Vegem quin valor cal donar-los i com els podem acompanyar.

“Somnis dolents”

L’infant que viu un malson es desperta aterrit, recordant un somni espantós: “… just en el moment en què un enorme i horrible monstre m’anava a devorar, m’he despertat”.

Els malsons són somnis desagradables que es recorden. De vegades pot haver-hi un despertar amb espant, però en d’altres, simplement, l’endemà recordem que hem tingut un somni desagradable. Habitualment es donen durant la segona meitat de la nit (a la fase REM del son), i l’infant els viu, de vegades, mig despert, o es desperta molt fàcilment recordant de manera clara el que somniava. Llavors, enmig d’un plor més o menys intens, reclama el consol dels seus pares, i li pot costar tornar-se a adormir perquè la por pot ser persistent.

Els malsons no afecten totes les edats de la mateixa manera: mentre entre els 4 i els 7 anys es manifesten de manera moderada, augmenten molt entre els 8 i els 10, i es tornen a reduir entre els 11 i els 14; més tard, van minvant fins a pràcticament desaparèixer.

Es fa difícil identificar aquesta alteració abans dels dos anys: primer, perquè sense haver adquirit el llenguatge, l’única manera de saber si un petit té malsons és per l’alteració del seu comportament quan es desperta a mitja nit, cosa que podem confondre amb altres trastorns, sobretot si és un nen o nena petit que es desperta amb freqüència, i no sabem del cert si és per por, per gana o per set, o per altres motius. En segon lloc, hi ha experts que qüestionen que, abans dels dos anys, la imaginació pugui ser prou rica per provocar un malson ben estructurat: un nadó no és capaç d’imaginar que un monstre surt de l’armari perquè no sap què és ni un monstre ni un armari. Malgrat tot, sabem que els infants tenen la fase REM del son des de ben petits i, per tant, a la seva manera, poden tenir somnis bons i somnis dolents, que els fan experimentar sensacions agradables o de patiment.

El temps hi ajuda

En la majoria dels casos, els malsons són un trastorn passatger que millora amb l’edat, perquè els nens i nenes solen ser més espantadissos que els adults. Per això és recomanable tranquil·litzar-los i no fer-hi cap altra intervenció.

No obstant, els pares i mares que consulten un professional per malsons no ho fan perquè el seu fill o filla en tingui de tant en tant (com ens passa a tots), sinó perquè en tenen cada nit o perquè sempre somnien el mateix. En aquests casos l’alteració, suposadament benigna, acostuma a ser l’indicador d’un estat d’ansietat latent en l’infant, i el fet de tranquil·litzar-lo no serà suficient per evitar que es repeteixin.

Els infants pateixen ansietat? Quina mena d’angoixa pot provocar-los malsons? Molts autors coincideixen a dir que hi ha períodes crítics per als nens i nenes durant els quals solen patir ansietat. Si en aquests moments reben suport i comprensió, la cosa només serà una inquietud passatgera i simple, però en canvi, si no es resol, pot donar lloc a veritables manifestacions ansiògenes: una de les més freqüents són els malsons.

Com ajudar-los davant d’un malson?

Si tenen dies més tranquils, menys estressats, amb més contacte amb els pares, les nits també seran més tranquil·les.
Si té por des del moment d’anar a dormir, el fet de dormir acompanyat, amb un llumet encès o la porta oberta pot reduir l’ansietat.
Quan es desperta espantat, el tranquil·litzarem sense treure importància al que li passa i evitarem frases com “no ha estat res”, “no té importància”, sinó més aviat amb un: “tranquil, sóc aquí amb tu”.
Quan són més grans i diferencien la realitat del somni, ja hi podrem incloure un ”saps que només era un somni”, però no abans.
Si el malson té una temàtica repetitiva, podem construir una història alternativa amb el somni, on el monstre desaparegui i el final sigui feliç.

Dormim allò que vivim

En general, els infants són molt susceptibles a tot allò que passa al seu voltant. Són molt receptius a determinades situacions, com ara discussions freqüents dels pares, canvis de casa o d’escola, conflictes a la família, fets que fàcilment els produeixen ansietat, sobretot si no els poden entendre i cap de nosaltres, els adults, no els ajudem si hi posem paraules que identifiquin el que està passant a casa.

El mecanisme acostuma a ser el següent: totes aquestes situacions generen emocions i sentiments que el nen no pot assimilar fàcilment, ni tan sols durant el dia. Els adults tenim menys possibilitats de tenir malsons perquè, en principi, durant el dia, podem digerir i canalitzar millor les emocions i els sentiments. Quan estem estressats, preocupats o enmig d’un conflicte, sovint podem desfogar-nos una mica amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa, o fer un cafè amb una amiga. Els infants, òbviament, no compten amb aquests recursos d’adults, però es carreguen igualment de totes les vivències que van tenint. Necessiten, doncs, fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir- los en un símbol. És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles i tota mena de monstres, símbols dels seus sentiments.

En d’altres casos, determinades situacions viscudes durant el dia es tornen a experimentar a la nit “avui he somniat que la mestra em tornava a renyar”, o són reviscudes en somnis, però d’una manera distorsionada “avui he somniat que a l’escola hi havia un monstre que cridava fort” que, en realitat, és la mateixa mestra que el renya.

Abans dels cinc anys, els infants es poden despertar i pensar que el malson ha estat real o que no s’ha acabat i, per tant, estaran molt inquiets quan ens cridin i anem al seu costat. En canvi, cap als vuit anys, es poden despertar alarmats i explicar-nos que han tingut un malson, però dir-nos ells mateixos que ja ha passat tot i tornar-se a dormir aviat, d’una manera relativament senzilla.

Rosa Jové

23 març, 2011 Articles d'interès. Editorial.

Tenim un pla… de comunicació

Qui és la Berta Giménez?
La Berta va començar a col·laborar amb nosaltres quan vàrem haver de crear la imatge de la Fundació CorAvant. De la imatge de CorAvant vàrem passar a redissenyar la imatge de l’AACIC, a canviar el full informatiu, el web, el butlletí… Cada vegada ens coneixia més, hi havia molta empatia i, en tant que especialista en comunicació integral, ens va semblar que podria ajudar-nos en aquesta nova etapa. Hem estat treballant colze a colze en la diagnosi del pla antic, l’anàlisi dels materials que ja teníem, el recull d’experiències de l’equip tècnic i el seguiment del pla estratègic. El resultat de tota aquesta feina és el nou pla de comunicació.

De la teoria a la pràctica

Un pla de comunicació és l’eina que recull, de manera sistematitzada, totes les accions comunicatives que s’han de dur a terme per tal d’assolir els objectius que s’hagin marcat en el pla estratègic. Perquè tot l’engranatge rutlli, s’ha de tenir en compte tota la gent que intervé a l’AACIC CorAvant, s’ha de saber com i quan comunicar-s’hi i escollir la manera més eficaç de fer-ho.

El nou pla de comunicació neix, d’una banda, de la feina feta en el pla antic, que ens serveix de base sòlida per poder treballar amb un mètode més adaptat a les noves realitats. I, de l’altra, dels reptes nous que ens planteja la situació actual: l’augment de la població adulta amb cardiopatia congènita i la crisi econòmica.

Atès que la població adulta amb cardiopatia congènita és cada vegada més nombrosa, aquesta situació ens obliga a:

Canviar la manera de veure la cardiopatia congènita i passar de patologia a experiència vital. Tots els missatges que surtin de l’AACIC-CorAvant hauran de tenir aquest concepte de fons.
Crear una manera nova de comunicar-nos amb l’adult: l’adult és un públic que hi té molt a dir, molt a fer i amb el qual esperem comptar. El pla nou recull una estratègia específica per a ells.
Canviar la manera d’actuar. Cada vegada hi haurà més gent a qui atendre i, per tant, hem de garantir la qualitat en l’atenció directa. Hi ha moltes maneres de col·laborar. Des del pla de comunicació s’ha preparat una estratègia que ens ajudarà a conèixer-vos millor per tal poder-vos informar sobre com podeu col·laborar.

Tenim un pla comunicatiu nou per als propers cinc anys; és dinàmic i flexible per adaptar-se als nous canvis, però també sistematitzat perquè resulti eficaç i rendible.

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial.

L’autonomia personal és un procés, i dura tota la vida!

Recordes haver tallat una discussió dient: “Deixa’m, que ja sóc gran?”. Has pensat en algun moment: “Ja sóc prou gran per… És com dir-te que et sents amb capacitat de conduir la teva vida, d’afrontar les situacions, de prendre decisions i d’acceptar-ne les conseqüències. Creixem, fem la nostra vida, som persones autònomes! Ho som? A quina edat vas prendre les regnes de la teva vida? Ho recordes? En recordes el moment? Potser no es tracta d’un sol moment.

Joves, nens, nenes, famílies, i també persones adultes amb cardiopaties congènites –homes i dones que treballen, amb parella o sense, amb fills i filles– visiten la psicòloga Rosana Moyano a la seu de l’AACIC CorAvant a Barcelona. Ella escolta. Coneix les inquietuts de cadascun d’aquests col·lectius. El primer que ens diu és que l’autonomia personal no és només una qüestió d’edat: “És un procés, un aprenentatge que dura tota la vida”.

“Ens hem de permetre pensar ‘això no és el que vull’ i reconduir el projecte de vida propi. Sempre tenim ocasió de canviar…”

Diem que una persona és autònoma quan és capaç d’assumir les responsabilitats de la seva pròpia vida. I això vol dir prendre decisions, haver d’escollir, i fer-ho amb llibertat, però també acceptant-ne les conseqüències.

Tu dius que l’autonomia personal és un procés.

Sí, és un procés d’aprenentatge. Comença a la infantesa. Ensenyem els fills i les filles a ser responsables, i ho aprenen, però el procés continua tota la vida. No el fem sols. El fem amb la mare i el pare, primer, i, després, amb mestres, amb amics, amigues…

De la infantesa, a l’edat adulta. Diga’ns alguna cosa de cada etapa. De quina manera hem d’ensenyar els fills a fer-se persones autònomes?

Fent que es responsabilitzin. Si hem d’anar al metge… “Quan hem danar al metge? Ho saps? Així ho recordaràs”. A cada edat els infants poden assumir responsabilitats. Si no ho fem així, estarem creant persones immadures.

I en aquests casos…

…trobarem una persona amb dificultats per saber què vol, amb un sentiment de poc control de la seva vida. Ens hem de permetre pensar “això no és el que vull” i reconduir, a patir d’aquí, el projecte propi. Sempre tenim ocasió de canviar…

Quina llaminadura, el món

L’adolescència és l’edat més complexa?

És una edat complexa. Fins a l’adolescència, els pares i les mares sempre hi són. A l’adolescència, hi ha més gent. Hi ha els amics, que són de les coses més importants, hi ha la moda, la música, el món!

El món és una llaminadura…

El món atrau els adolescents i els interessa! És l’edat en què comencem a ser nosaltres mateixos i, lògicament, ens sentim temptats per tot allò que ens fa sentir adults. L’adolescent sap que hi ha riscos, incerteses, coses noves, i se sent gran, però no totalment autònom. Juguem a fer-nos els grans. Sabem que si les coses no van bé podem tornar enrere. Volem que els pares ens deixin sortir fins a la matinada, però l’endemà els demanem que ens acompanyin a fer la matrícula de l’institut.

Aquest món tan atractiu per als adolescents crea molta inquietud en els pares.

Sí. També hem de madurar com a pares a mesura que els fills creixen. Hem d’aprendre a fer de pares d’una altra manera. Hem de deixar espai perquè els fills explorin i hem de posar-los límits. No ens ha de fer por dir clarament el que està permès i el que no, però fer-ho raonadament, amb informació i no pas amb pors.

Les preguntes les faig jo!

Passa l’adolescència i arriba la joventut.

És l’edat en què t’adones que te n’estàs ensortint! Igual que vàrem fer tu i jo en aquesta edat. Els joves han escollit els amics, ja han viscut experiències sols, sense els pares. Han pres decisions de què estudiar o de què treballar. Van construint el seu projecte propi, la seva pròpia vida, creen el seu món. I és fantàstic!

Què passa en aquesta edat als joves amb cardiopatia congènita?

És l’edat que volem anar sols al metge, que diem, als pares, que ja som prou grans. Entenem el que ens passa i ens veiem amb capacitat. Ja no són els pares, sinó nosaltres mateixos que preguntem als metges, les infermeres, els psicòlegs. Volem conèixer, volem saber

Volem conèixer i saber per…

…per prendre les nostres decisions, sobre la salut, sobre la vida. El comentari general dels joves que passen per aquí és que se senten més capaços del que pensen els seus pares.

I ho són tant, de capaços?

Segur que ho són molt més del que pensen els pares. Cada persona, però, és diferent. En això de créixer hi ha moltes velocitats. Tothom hi arriba, però uns ho faran als divuit, i d’altres, més tard.

Com afronten els joves aquesta etapa de… preautonomia?

N’hi ha que porten el seu cos al límit sense pensar en les respersusions: proven drogues, fan esport de risc, surten de nit i no descansen prou o viatgen a països amb poca cobertura sanitària. Cremen cartutxos. D’altre banda, n’hi ha que han crescut amb por. La patologia s’ha convertit en el centre de la seva vida i no es veuen capaços de créixer, de moment, de prendre responsabilitats i de decidir sobre el seu futur. Tenen poca motivació pel seu dia a dia. Estan com atrapats.

I entre els atrapats i els que cremen els cartutxos, qui queda?

Hi ha joves que coneixen el seu cos i prenen les decisions en conseqüència. Han incorporat la cardiopatia com una part més d’ells mateixos, com el fet de ser rossos o rosses, o no ser-ne, i si tenen els ulls marrons o verds… Tenen més capacitat de tirar endavant i maduren a un ritme adequat per la seva edat.

Ens hem fet grans

Hem fet el retrat del jovent. Ens toca, ara, fer el de les persones adultes.

Com a adults, tenim la vida organitzada. Treballem, tenim parella o no en tenim, potser tenim fills… Vivim plenament com a persones autònomes.

Així, hem assolit l’autonomia. És com si haguéssim arribat al final del procés. Per això m’ha sobtat que diguessis que és un procés que dura tota la vida.

La responsabilitat no caduca. Coneixem casos d’adults amb cardiopaties congènites que no han tingut mai problemes. Han viscut sense pensar-hi. No era un problema i saben poques coses sobre les repercusions de la patologia. Un dia, inesperadament, han de passar pel quiròfan per una qüestió del cor i han de fer canvis a la seva vida per continuar endavant.

Quan una persona adulta amb una cardiopatia congènita decideix fer-te una consulta, què és el que més el preocupa?

La inquietud està relacionada amb els límits. Podré…? Fins a quin punt? Em sentiré capaç? Expressen preocupació per les possibles conseqüències, i aquesta preocupació s’incrementa pel desconeixement de les repercussions.

Quin suport pots oferir, com a psicòloga, a aquestes persones?

Cada persona té els seus recursos. Un home o una dona adults tenen un bon capital d’experiències en el compte corrent de la seva vida. Què vol dir això? Tenir experiència vol dir que coneixes un procés. L’hem viscut! En coneixem les etapes i, per tant, sabem quins mecanismes hem de posar en marxa. Posem-nos-hi!

Com recupera el sentit d’autonomia la persona adulta a qui se li ha esquerdat el món?

Pas a pas. Provant. Les persones no funcionem posant-nos límits, sinó que anem provant sobre el que veiem que fem o podem fer, i així anem prenent les decisions que toquen. Hi haurà frustacions i també èxtis. Els aprenentatges inclouen tant la frustració i l’error com la satisfacció de l’éxit.

Rosana Moyano, gràcies!

Fa poc temps que hi ha serveis mèdics especialitzats en cardiopatia congènita en l’edat adulta. L’AACIC CorAvant, que va participar en l’elaboració del Pla Director de les Malalties Cardiovarculars del Departament de Salut va incloure aquestes paraules, referint-se a les cardiopaties congènites en l’edat adulta: “Creixem i coneixem a mesura que les persones amb cardiopatia congènita també creixen i es fan grans”. Com millor en coneguem les repercusions, més efectiu serà el suport que podrem oferir. Segurament, d’aquí en endavant tindrem noves oportunitats de parlar-ne…

23 març, 2011 Articles d'interès. Editorial.

Participar és un dret, i no pas una obligació

Què hem d’entendre per ‘participació’?

La perspectiva participativa és entesa com la manera de vincular-se a un projecte col·lectiu i com la voluntat de cohesionar aquest col·lectiu.

Què hem d’esperar del Pla de Participació?

La millora de les estructures i els canals de participació, que han de ser l’instrument per incrementar la vinculació dels associats i associades i dels usuaris i usuàries en el projecte comú. En acabar l’estudi tindrem un document elaborat de manera compartida i consensuada.

En quin moment es troba l’elaboració del Pla de Participació?

El treball té dues fases: la primera, la diagnosi de la participació, la fase en què ens trobem. S’identifiquen els criteris, els canals i els mecanismes de participació i comunicació de l’entitat i els seus punts forts i febles. Feta la diagnosi, se’n dedueixen unes idees força, que guiaran l’elaboració del pla, la segona fase.

Valoració global de la participació

Motivació i participació altes dels col·lectius implicats.

Grau de satisfacció alt de les persones que utilitzen els serveis d’atenció directa.

Conjunt d’eines de comunicació ben potent.

Confiança plena amb l’equip de professionals.

Transparència.

Idees força

Socialitzar els espais de participació institucionals: combinar espais formals i informals de relació.

Dinamitzar els espais de relació: crear un sistema d’acollida de les persones que s’incorporen a l’entitat, facilitar-ne la integració.

Implicació del voluntariat extern: conèixer i compartir experiències.

23 març, 2011 Editorial. La columna d'en Jaume Comas.

Les decisions quotidianes

La facultat de traçar el propi destí és una consecució moderna. En temps de la Il·lustració, Denis Diderot en Jacques, le fataliste— novel·la que us recomano, entusiasta— en va fer una exposició alliçonadora, útil i divertida. Ja em direu si la lectura no val la pena. Però sobre el que voldria insistir avui té a veure amb el caràcter de les decisions quotidianes menors. El dia a dia, encerclat o envoltat de rutina, no sempre ens planteja desafiaments importants. La inèrcia ens domina. Ens sorprendria la quantitat de situacions que resolem d’esma. Molt probablement perquè són petits problemes. I un petit problema no és un problema, perquè el sol fet d’atribuir-ne insignificança és una manera de projectar-ne la capacitat de resolució. Sovint ens pensem que prenem una decisió i simplement ens deixem portar per l’instint. Potser, perquè o bé repetim una resposta a una situació semblant, o bé copiem el que fan els altres, o bé no podem reprimir un determinat prejudici inconfessable, o bé ens hi aboca una preferència inexplicable. Sigui com sigui, no està gens malament deixar-se anar i abandonar-se als corrents de l’instint, entre altres coses perquè ens permet descansar de portar l’arjau de la pròpia barca. Com si poséssim el timó automàtic. Així doncs, us proposo de tornar a fer de patró o, si més no, de timoner del vostre dia a dia. I consisteix simplement a fer un canvi de xip pel que fa a un costum que tingueu ben arrelat. Fixeu-vos si n’és de senzill. Llegiu sempre el mateix diari? Avui, llegiu-ne un altre. Acompanyeu el bistec amb patates? Avui, feu que sigui amb carxofes, que n’és el temps. Els veïns d’escala us ignoren? Sigueu el primer a desitjar el bon dia. Us anticipeu al què dirà el vostre interlocutor? Espereu que acabi de dir-hi la seva, per una vegada. Sols un repte per dia. Si hi reeixiu podreu afrontar-ne de més importants. Navegueu pel port, de moment, i entreneu-vos de cara als conflictes de veritat, que són a alta mar, més enllà de la bocana.

Jaume Comas
Fundació CorAvant

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial.

Un pla estratègic suposa endreçar, posar cada cosa al seu lloc

La gerent de l’AACIC ens ha explicat per què calia fer el Pla Estratègic, però volíem saber-ne més coses. Què és un PE?

És un mètode. L’elaboració d’un Pla Estratègic ajuda a prendre decisions sobre el futur d’una organització. Bona part del treball consisteix a ordenar idees, a posar cada cosa al seu lloc.

Quin ha estat el primer pas en l’elaboració el pla?

Hem fet un quadre amb quatre caselles on expressem les debilitats, les fortaleses, les possibles amenaces i les oportunitats que tenim. D’aquest mètode, els experts en diuen una matriu DAFO.

Reptes i oportunitats

I què expressa en concret el quadre DAFO de l’AACIC CorAvant?

Hem detectat un grau alt de participació de les persones vinculades i un alt grau de satisfacció de les persones usuàries dels serveis que duem a terme. També tenim un conjunt d’eines de comunicació molt potent i l’entitat està molt ben posicionada respecte a d’altres entitats que treballen amb persones amb cardiopatia congènita.

Aquests serien els punts forts, les fortaleses…

Exacte. I un bon posicionament en els hospitals, un bon contacte amb les administracions públiques, flexibilitat, un model basat en la capacitació de les persones, i uns quants punts més.

I en l’apartat de les debilitats?

La situació econòmica general, per exemple, o la imatge que darrerament s’ha projectat de les fundacions. Però hi ha altres aspectes específics de l’AACIC-CorAvant. Per exemple, tenim poca experiència en la relació amb entitats privades i el món de l’empresa. No vol dir que no n’hi hagi, però no es pot comparar amb els punts forts que esmentava abans.

Quines amenaces cal preveure?

Hi ha amenaces que no podrem controlar gaire i a les quals haurem d’estar molt atents per cercar una resposta adequada. Per exemple, tothom sap que, recentment, hi ha hagut un canvi polític a la Generalitat, que properament hi haurà eleccions municipals, després, a l’administració central… Tots aquests fets poden provocar canvis organitzatius en les administracions i en les polítiques socials. També hi ha una situació econòmica general que influeix en el finançament de les entitats del tercer sector, entre altres coses. Tots aquests conceptes soón amenaces que s’han tingut en compte a l’hora de marcar els objectius estratègics i les línees d’actuació futures.

Has comentat que també s’hi destaquen les oportunitats.

La fundació és una oportunitat. Permet captar recursos de fonts privades i impulsar la recerca sobre les repercussions de les cardiopaties congènites. La implicació de totes les persones que hi participen és un fet. Això també obre oportunitats. Tothom s’hi pot implicar oferint recursos, informacions o aportant coneixement professional. Una altra opció és aquest mateix pla. Tenim l’oportunitat de reestructurar el model operatiu de l’organització i fer-lo més eficient.

Una visió, una missió

En el PE es defineix la missió i la visió de l’entitat.

La missió, per exemple. És el que dóna sentit a una organització. La visió és un punt d’arribada, un desig, allà on volem arribar en el futur.

Missió

Volem oferir respostes a les necessitats socials de les persones amb cardiopatia congènita, a les seves famílies i als professionals de la xarxa amb què ens relacionem.
Volem afavorir el coneixement social d’aquesta patologia i potenciar la recerca no clínica que engeguin els organismes i les institucions pertinents.
Volem garantir un projecte econòmicament sostenible, a través de recursos propis o de tercers, amb aliances estables i profitoses per a totes les parts, per al desenvolupament d’activitats d’alt valor afegit.

Visió

Volem ser l’espai de referència sobre les cardiopaties congènites, en àmbit nacional i internacional.
Farem servir les nostres habilitats per arribar a tota la societat i influir en els estaments públics i els privats per donar suport, respondre i defensar els interessos de les persones amb cardiopatia congènita, que són els que reben els nostres serveis i, també, els que són el centre de totes les activitats.
Volem fer tot això en un en un marc d’excel·lència, d’innovació i de millora constant.

Tot això sona a objectius…

Ho són, en certa manera, però estem en un grau més alt, encara. Quan en el PE parlem d’objectius, el que fem és concretar els diversos aspectes que ens permetran complir la nostra missió i assolir la visió que ens hem fixat.

També es parla de valors.

Els valors expressen allò en què creiem, com pensem que hem de fer les coses. Volem ser una entitat de referència passant per sobre de tothom? O bé ho volem fer d’acord amb les persones, fent que tothom hi guanyi, col·laborant amb entitats amb qui podem compartir experiències o necessitats?

No cal dir quina valors preferim, oi?

Un pla assumit i assumible

Com es determinen els objectius?

Aquesta és una tasca feixuga. Cal endreçar i endreçar. Per exemple, hem parlat de serveis, hem parlat de recerca, d’organització i de més coses. Hem endreçat els diversos temes i hem establert vuit objectius estratègics.

En algun lloc he llegit que el PE ha de ser assumible.

Assumible i assumit. Hem acordat uns objectius. Com els aconseguim? Una vegada vàrem tenir clars els objectius, ens vàrem plantejar accions concretes. Varen sortir unes vint-i-cinc línies d’actuació. Per exemple, un objectiu és garantir la sostenibilitat econòmica. Una línia d’actuació per a aquest objectiu seria rendibilitzar serveis amb entitats del tercer sector.

Com es decideixen les línies prioritàries?

Per a cadascuna de les possibles línies d’actuació ens en podem plantejar la complexitat i el valor per als beneficiaris. Per exemple, una acció amb una complexitat baixa i un valor alt es pot assumir com a preferent, com a prioritària. D’aquesta manera, garantim un pla assumible.

Queda clar: el mètode, un altre cop.

Hem comptat amb la col·laboració de bons professionals per fer tota aquesta feina!

President, vostè també diu que el pla s’ha d’assumir.

És imprescindible. Qualsevol acció que vulguis dur a terme es pot assolir amb més facilitat si comptes amb les persones, amb la participació de tots els grups implicats. L’elaboració del PE és un exemple de col·laboració. També s’elaborarà un Pla de Participació per intentar donar cabuda a tothom.

En parlem en aquest mateix Dossier.

I també ens cal saber explicar què fem, tant de portes endins com enfora. Per això, un altre dels complements clau del PE és el Pla de Comunicació.

També en parlem…

I què més vols saber?

Crec que m’aniria bé substituir l’entrenador personal per un Pla Estratègic personal.

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial.

Tenim un pla!

Calia un pla estratègic?

El divuit de gener es va celebrar la reunió anual de l’entitat a sala d’actes del Club CatalunyaCaixa, a Barcelona. La reunió es convoca anualment per presentar la Memòria econòmica i d’activitats de l’any que acaba. A l’ordre del dia, però, hi havia un segon tema: la presentació de la proposta de Pla Estratègic AACIC CorAvant per als propers cinc anys (PE 2011-2016). L’anàlisi de la situació actual amb els punts forts i els febles de l’organització; la concreció de la visió, la missió i els valors que han de guiar l’entitat en aquest nou període; els objectius estratègics que volem assolir i les línies d’actuació preferents que l’AACIC i CorAvant es comprometen a dur a terme en els propers cinc anys. Hem quedat amb la Rosa per parlar-ne. Li demano que resumeixi en una frase el més important del pla: “Hem de créixer!”, diu. No m’esperava aquesta resposta. Estava preparat per sentir que ens havíem d’estrènyer el cinturó i coses d’aquestes, però créixer? Li pregunto com ho farem per créixer en les circumstàncies actuals, i la Rosa em diu: “Estigues tranquil. Tenim un pla!”.

Per què calia un pla estratègic?

No és res de nou o excepcional, ja s’han fet d’altres plans al llarg d’aquests setze anys de l’AACIC. El darrer el vàrem fer pel desè aniversari.

No ens hi allargarem, però si haguessis de dir un dels objectius d’aquell pla que podríem afirmar que s’ha assolit, quin diries?

Pensàvem que era important ser als hospitals de referència. Avui hi som. A Barcelona, a Reus, al Tarragonès, a Girona i, darrerament, també a Lleida.

Un altre exemple?

Havíem detectat que quan les famílies matriculaven els seus fills a les escoles o quan canviaven de centre –deixaven l’escola i anaven a l’institut–, hi havia problemes. Les famílies necessitaven suport i els educadors, també. Vàrem crear un servei específic de suport als centres educatius. El 2010 hem atès més de 250 professionals –la majoria del món de l’educació–, i hem fet cursos de formació sobre les repercussions de les cardiopaties congènites a llars d’infants, escoles, instituts i a la universitat. Acabem de finalitzar la feina d’edició de la primera Guia per a professionals del món de l’educació que esperem que puguem publicar aquest any. També hem fet la Guia per a pares i mares, també pendent de publicació.

I tres?

Vàrem posar en marxa el web de l’AACIC. L’Ajuntament de Barcelona ens ha atorgat un premi, una menció especial per la tasca d’informació del nostre portal.

I si haguessis de destacar un dels reptes del pla actual?

L’atenció a les persones amb cardiopatia congènita en edat adulta. Com a entitat de serveis, tenim experiència en l’atenció dels infants i les famílies, però, què passa amb els joves i els adults? Quines necessitats tindran en el futur? Els mateixos cardiòlegs especialistes en cardiopaties reconeixen que se’ls fa difícil preveure com evolucionaran aquestes persones que ara ja estan en edat adulta.

No comencem de zero, però.

No, no comencem de zero. Sabem coses, perquè parlem amb la gent. D’altres, només les intuïm, i n’hi ha que encara ni les sabem. Hi ha molta feina a fer i moltes informacions que hem de valorar i donar-ne resposta.

Tornem un moment als motius del nou pla. Quins han estat els principals canvis, en l’entorn, en l’associació i en la fundació, que han condicionat l’elaboració del nou pla?

La creació de la Fundació CorAvant el 2008 i la celebració dels quinze anys l’any passat han marcat un punt d’inflexió. Necessitàvem aturar-nos. Volíem decidir cap on anar i quina ha de ser la relació entre l’associació i la fundació, entre d’altres. Tots els plans estratègics inclouen qüestions com la gestió i el finançament. Potser sense l’entorn de crisi no haguéssim fet tant d’èmfasi a aquests aspectes. Són dos dels temes en què presentem més propostes d’actuació. Volem garantir que podrem continuar existint en el futur, i no parlo a mitjà termini, parlo d’ara, d’aquest any, de l’any vinent.

Es podria pensar que una situació de crisi convida al replegament…

No ho podem fer. Cada dia neixen nenes i nens amb problemes de cor. La xifra sembla increïble. El que sí que és cert és que avui dia encara no tenim la infraestructura per atendre totes les persones que neixen –i que van creixent entre nosaltres dia a dia– amb una cardiopatia congènita a Catalunya.

També és cert que no totes les cardiopaties tenen els mateixos problemes, les mateixes repercussions…

Ho sabem. I sabem, també, que no hi ha dues cardiopaties congènites iguals. Però si som l’entitat de referència que diem, hem de poder oferir els serveis i els projectes a prop del lloc habitual de residència de les persones. Hem de potenciar les delegacions. Ens cal crear la delegació a Lleida, per exemple. I potenciar les delegacions que ja hi ha: Tarragona, Barcelona i Girona.

Això són diners.

Això implica recursos: persones formades i, sí, diners. Hem de créixer.

L’AACIC CorAvant: model de complementarietat

El primer objectiu del PE parla d’implantar un nou model operatiu.

Sí. Hem de consolidar els serveis actuals, créixer per arribar a més persones. S’ha de veure la manera més eficient de gestionar l’associació i la fundació. No les entenem com a elements separats, sinó com a complementaris. Les responsabilitats de cada organització han d’estar ben delimitades. S’ha d’evitar el solapament i hem de pensar què pot aportar una entitat i què pot aportar l’altra per garantir ne la continuïtat i el creixement. Sigui quina sigui l’organització, l’impacte final ha de ser nul, tant en l’àmbit intern com sobre l’usuari dels serveis.

L’advocat Joaquim Jornet ens ho explica en aquest mateix butlletí.

A més, la Fundació també ens permet accedir a recursos que no estan a l’abast de les associacions. I, d’altra banda, ens permet impulsar o donar suport a projectes de recerca no clínica sobre les repercussions de les cardiopaties congènites. Ho hem fet i ho continuarem fent.

Economia sostenible

M’he estimat més deixar la qüestió econòmica per al final.

Doncs l’objectiu econòmic del pla és un dels punts en els quals s’han de fer més propostes concretes.

Augmentaran les quotes?

Caldrà estudiar-ho. Una de les línees d’actuació que proposa el PE va adreçada a conèixer i comparar les estratègies de quotes d’altres entitats en relació amb els serveis gratuïts que ofereixen. Això ens ajudarà a decidir el model més ajustat per a l’entitat. El que jo destacaria és que cal redefinir el model econòmic, el pla de tresoreria i el pla de captació de recursos.

S’haurà de pagar pels serveis que oferim avui, o pels futurs?

És difícil de dir ara, i no fujo d’estudi. Cal fer molta feina. Què implica cada servei? Quin cost tenen en detall? Podrem continuar oferint els serveis de manera gratuïta? Cal plantejar el copagament? Més d’una vegada, quan acabem una entrevista, la persona a qui hem atès ens pregunta: “Quan he de pagar?”. Les persones aprecien els serveis i els valoren. Ja veus que tenim moltes preguntes sobre la taula. Hi ha més línees d’actuació complementàries, però repeteixo, ara com ara és difícil de concretar-les. El que proposa el pla és que s’estudiïn totes aquestes alternatives i després ja es decidirà què fem entre tots i totes.

Es parla de teaming i d’arrodoniment de nòmines, de captació de fons privats, de fidelització de donants…

Hem fet alguna acció d’aquest tipus. Hem aconseguit aportacions d’empreses mitjançant el teaming per a alguns projectes i serveis. Sovint ha estat possible perquè hi havia algun soci o sòcia al darrere. Ens hem adonat que coneixem poc les persones amb les quals ens relacionem a través dels serveis. Sabem que els seus fills –o ells mateixos– tenen una cardiopatia, quines dificultats els planteja aquesta patologia en el dia a dia… però no coneixem gaire quin potencial tenen al darrere. Hem de parar més atenció a les oportunitats que ens pot oferir l’entorn de les persones.

Una qüestió de valors

Abans d’acabar, voldria que em comentessis un punt del pla, el dels valors corporatius. De què parlen? Com es traslladen els valors a les accions concretes?

Els valors són una guia sobre com fer les coses, una referència.

La descripció detallada dels valors sobrepassa l’espai d’aquesta conversa, però què en destacaries?

Pensem que les relacions entre les persones han de ser enriquidores. Hem d’acceptar que podem tenir diferències de criteri o d’opinió, però volem crear relacions empàtiques i reforçar les relacions de confiança. Les persones han de sentir-se reconegudes: l’equip tècnic, els voluntaris, tots els socis i totes les sòcies i també les persones d’altres entitats amb qui col·laborem. En les relacions, tots hi hem de guanyar!

Havíem fet plans estratègics abans, però com aquest…

La Rosa somriu… No se li acaba la corda. Aquest any en farà setze que és a l’AACIC. En va ser una de les fundadores. Perdurarà l’AACIC en el temps? De vegades cal canviar molt les coses per què tot continuï endavant. Enmig dels canvis pot fer la sensació que res no és el mateix. La pregunta final és: “Penses que hem estat capaces i capaços de crear una organització sòlida, que atén les necessitats i defensa els interessos de les persones amb cardiopatia congènita?”. La Rosa Armengol diu que sí, de moment, i ara demana que tothom s’hi involucri i, de manera especial, els joves: “Aspirem a l’excel·lència, tant en la gestió com en la prestació dels serveis”, ens diu. T’apuntes al projecte?

12 febrer, 2010 CorAvant en primera persona. Editorial.

“Si vols canviar, canvia la teva història personal”

En Fèlix Castillo és psicòleg. Lector inquiet, encara conserva el llibre Una teoria de la comunicación humana, que l’any 1975 li va obrir la porta cap a una forma diferent d’entendre els conflictes personals i de relació, el model sistèmic. Vint anys de professió l’han convertit en un expert en coaching. Com a membre del patronat de CorAvant “encara no sé ben bé què hi puc aportar”, ens diu. “Penso que m’ho van proposar perquè es volia comptar amb perspectives professionals diverses. Intentaré parlar més de recursos i de possibilitats que no pas de dèficits i mancances.” Recursos, possibilitats i, sobretot, capacitats, són paraules que surten i repeteix sovint a la conversa. “Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats i la manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, centrarnos en el que fem bé, i no pas en allò que no fem bé. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre. Aprendre a aprendre, a adaptar-nos a les situacions imprevistes.”

Per a l’expert en coaching de grups Fèlix Castillo “els tallers d’autoestima són una ximpleria”. En Fèlix Castillo és a l’AACIC avui en una de les sessions mensuals que realitza amb l’equip professional fix de l’associació. En acabar hem sortit a dinar. Li comento el que he vist durant la sessió: unes persones parlant de la feina, del que fan i del que els preocupa. “A mi m’agrada definir-ho com coaching, una mena de supervisió de grups.” Hem parlat de la relació de les persones a la feina, de teràpies i de terapeutes, i de les històries personals. El seu missatge és clar: canviar, és possible!

Fèlix, què és el que no et satisfeia del que havies après de la psicologia tradicional?

La psicologia ha estat molt influïda per una perspectiva en què els problemes que manifesta la gent estan molt relacionats amb alguna cosa que va passar en la seva infància. Sota aquesta perspectiva, la definició que es feia de comportament era el d’una actitud molt difícil de canviar, de modificar. Ara sabem que els individus tenen més possibilitats de canviar del que pensàvem. Penso, de veritat, que podem canviar. Jo no sóc determinista.

Quina alternativa proposes a la concepció de comportament que ens acabes d’exposar?

El comportament és una resposta a un context concret en un moment concret i a unes relacions amb unes persones concretes. Això és el que diu el model sistèmic. Parlem de comportament en un context de relacions. Aquesta perspectiva ens és útil tant per a persones com per a grups, que és el que fem a l’AACIC.

Per què ens entrebanquem sempre amb les mateixes pedres?

Tenim molts comportaments automàtics, reaccions que anem repetint davant de situacions similars. Aquests comportaments ens ajuden a afrontar la vida sense haver de pensar gaire. Ens resulten útils, o còmodes, però tenim la capacitat de ser-ne conscients i d’aprendre a modificar-los.

És fàcil de modificar els comportaments automàtics?

Requereix un entrenament, un aprenentatge nou, com quan s’aprèn qualsevol altre cosa. I això suposa un temps d’incertesa i inseguretat. Crec que és fonamental aprendre a viure en un món incert, en què no ho podem controlar absolutament tot. Qui aprèn a sentir-se relativament còmode en la incertesa aprèn a viure molt millor.

Com podem iniciar aquest aprenentatge que condueix a un canvi?

Canviant el relat. Canvia el teu relat i canviarà la teva vida. Un conegut neuropsicòleg, Oliver Sachs, explica que recordava molt bé els passejos per Londres amb la seva mare durant els bombardejos a la ciutat durant la segona Guerra Mundial. Va ser un fet important en la seva vida. Un dia va explicar aquests records al seu germà. El germà d’Oliver va dir que això no era possible perquè en començar la guerra la seva mare el va enviar fora de la ciutat. El que recordava era allò que li havien explicat. El nostre passat és una selecció d’uns fets, una informació al voltant de la qual construïm la nostra identitat.

Ens hem d’inventar una història nova?

Podem explicar-nos la història d’una forma diferent. Imagina que amb l’ajuda d’algú comences a explicar-te una història diferent del que pensaves sobre el teu passat. Si ho fem i trobem alguna informació que verifiqui la nova història, que la validi, canviem el relat i canvia la vida. Què hem fet? Hem seleccionat una altra informació que havia quedat oblidada. Això passa contínuament.

En la sessió que avui heu fet a l’AACIC, mentre la gent parlava, tu escoltaves, et cordaves la sabata… Semblava que no passava res.

El que més m’ha costat aprendre com a terapeuta és que jo només puc ser capaç a partir de les capacitats de la persona que tinc al davant, no de les meves capacitats. Els professionals hem après que som bons professionals si sabem dir a qui tenim davant què és el que ha de fer. Així et sents important, ets llest, un tio guai, però l’altre s’empobreix. El més difícil, com a terapeuta, és recordar que tu, en realitat, no saps què és el millor per a l’altre. I no ho saps! Si jo em declaro impotent i sóc el seu referent professional, ell ha de ser potent. Ha de començar a ser capaç.

Si no em dius què he de fer, en què m’ajudes?

T’estic ajudant perquè facis servir les teves capacitats. Tu tens capacitats. Per això estàs viu. Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats. La manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, en centrar-nos en el què fem bé, i no en allò que no fem bé. Si tu t’especialitzes en buscar elements facilitadors, apreciatius, recursos, els veus fàcilment, perquè són com patrons. Si estàs entrenat per veure una altra cosa, veus una altra cosa. Les persones trobem allò que busquem, no allò que som. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre, aprendre a aprendre, i adaptar-nos a les situacions imprevistes.

Durant molts anys has assessorat empreses i organitzacions sobre com millorar els entorns de treball. Quin creus que és l’interès real de les empreses quan demanen l’assessorament d’un expert?

Cada vegada hi ha més feines que no surten bé sense el compromís del treballador. Si no hi ha aquest compromís personal sorgeixen problemes de qualitat en la distribució, en la producció, en l’atenció als clients. Les feines en les que no cal el compromís del treballador ja les fan els robots. Podem definir els processos de treball, però els consolidaran la relació entre les persones. El que podem fer és treballar per conèixer quins són els activadors de cada persona, allò que els motiva, allò més singular i únic de cada persona, per activar els compromisos individuals, però sempre a partir dels models d’orientació de cada persona. I per això calen persones que sàpiguen gestionar persones, més que no pas estructures i processos.

En quins ambients o situacions resulta més difícil d’aconseguir aquest compromís?

Els ambients més tòxics són els ambients en què hi ha moltes relacions que no són reals, sinó que estan orientades a objectius personals que no sempre són confessables. Això passa en grups en què el més important no és el que el grup aconseguirà, sinó el què aconseguirà cadascuna de les persones que el conformen, i això suposa relacions de no cooperació. En aquests ambients, t’hi perds, no t’hi pots sentir mai segur. La valoració de l’altre està associada a la necessitat que tinc jo, la cooperació no és un valor confortador del grup. L’únic objectiu és que jo em pugui quedar en el meu lloc.

És fàcil o difícil arribar a detectar si en un grup o una organització hi ha un ambient propici o tòxic?

Es detecta de seguida. En l’aire. Però deixa’m fer-hi una matís. Les organitzacions no existeixen. Quan parlem d’organitzacions, parlem de persones. Encara que una organització sigui molt gran, es creen grups informals d’entre quatre i vuit persones que estableixen relacions properes. Les persones vivim l’organització a través d’aquests grups, del nostre, no pas com un tot. S’assembla molt a una família i, en aquestes relacions de grup, solem reproduir rols que hem adquirit en els nostres aprenentatges primaris de socialització.

Cadascuna de les persones d’un grup informal té relació amb altres persones d’altres grups als quals també pertany. Així, els grups generen xarxes i, aquestes xarxes, en les seves activitats quotidianes, generen una organització que funciona amb unes determinades regles, que té una determinada cultura i que molt sovint no és la formal, allò que es vol projectar idealment, sinó una manera de fer basada en actituds molt quotidianes.

Així, quan una organització parla de l’ànima de l’organització o de l’esperit de la nostra empresa, tot això és fum?

Jo parlaria de cultura de producció, però aquesta cultura de les organitzacions sorgeix de la interacció dels grups petits. Les organitzacions no tenen una cultura, o ànima, predefinida, apareix.

Quan busquem feina, la primera impressió és la que compta?

És important perquè indicarà si aquella persona ressona bé amb tu. En un entorn de feina, però, has de tenir clar si ressonar amb tu vol dir que s’incorporarà bé al grup. I és cert que ens solem incorporar o som reclutats per grups als quals connectem d’una manera intuïtiva. És un sensor molt fi i molt poc racional, és més emocional. Una vibració. Tu arribes i, de cop, acabes amb aquelles persones i no pas amb unes altres. Està relacionat amb els aprenentatges primaris, amb la manera com has après a sobreviure de molt petit amb la teva família.

I, per posar el cas contrari, què passa quan una persona no encaixa, o sent que no encaixa a la feina?

Quan algú no encaixa en un lloc vol dir que tothom actua automàticament. No estem treballant per generar un compromís, una cooperació, un consens. Si és la persona la que vol resoldre aquesta situació, ha de treballar per adonar-se del fet pel qual selecciona unes respostes automàtiques concretes cada vegada que es troba davant d’un determinat grup o d’una determinada configuració de relacions. Si és el grup que està interessat a incloure aquesta persona que no encaixa, i per al grup en què es troba és important que hi encaixi, hem de trobar la manera d’entendre per què aquella persona es comporta d’aquella manera en aquell grup i veure com podem canviar la història que s’expliquen entre ells els diversos membres del grup.

Actuar automàticament, canviar la història, tot això ja em sona. Però, quan et toca haver de dir a algú que s’ha acabat una relació. Com ho hauríem de fer?

Has sentit a dir alguna vegada allò de no tirar el agua del barreño con el niño dentro. Quan llences l’aigua bruta de la banyera, primer has de treure el nen. Puc llençar l’aigua bruta del comportament, però abans en trauré la persona, la salvaré. No emetis un missatge deshumanitzador. Es pot dir “mira, si actues d’aquesta manera no podem comptar amb tu, de manera que aquí acaba la nostra relació”. El que no està bé és dir “tu ets un impresentable i no et volem més”. Això és una desqualificació que agreuja la situació i el grup. Es pot limitar a comportaments no acceptables. Però és diferent dir “no et vull perquè ets inacceptable”, que dir “no et vull perquè no podem col·laborar junts en aquestes condicions”. Comportament i persona són dues concepcions diferents.

Per cert, vaig veure un anunci d’un curs per millorar l’autoestima.

Els tallers d’autoestima són una ximpleria. No podem generar autoestima. Podem ajudar la persona a centrar-se en les seves capacitats. L’autoestima és una conseqüència. Podem maximitzar les possibilitats, no crear la realitat. Si jo em centro en les meves capacitats, amplio la meva xarxa de relacions, m’interesso més pels altres, és molt probable que pugi la meva autoestima, però això no ho aconseguiré dient que ara m’estimaré mes.

En qualsevol situació humana depenem dels altres. No pots actuar com si estiguessis tancat en una bombolla de vidre. Això vol dir que te n’has d’ocupar, de la relació amb els altres. Un cop les teves relacions amb els altres són suficientment viables, útils, bones, concentra’t en fer tot allò que et correspon. Què és allò que et correspon? Què és el que hem vingut a fer al món? Tothom té unes pautes en què flueix i unes coses en què no. Els moments de plenitud són el nord de la nostra brúixola. Has de fixar-te en aquelles coses que a tu et produeixen plenitud. Si no hi has pensat gaire, o no saps com fer-ho, et proposo un exercici.

Us portarà un temps, vint-i-un dies, és el temps canònic, però, si vols, fes-ho només durant quinze dies. Has de portar una llibreta sempre a sobre. Cada vegada que sentis una emoció de plenitud, has d’anotar quina és la situació en què l’has sentida. Anota-hi totes les situacions. Al final, has d’agafar la llibreta i agrupar les anotacions per temes. Normalment, sorgeixen quatre o cinc temes. Això et donarà la pista sobre allò a què has de dedicar la teva vida. Imagina que, per a tu, el més important és connectar amb els altres i trobes una feina de guàrdia jurat. Estàs llençant la teva vida, i tot plegat, per acabar comprant un seguit de coses que… bé, ja sabeu el discurs del consum. La gent que ha de treballar molt, que s’hi ha d’esforçar en excés, és que no és al lloc que li correspon. Alguna cosa no està fent bé. Ha de treballar amb gust, amb plenitud, amb satisfacció.

De vegades, però, no tens tantes alternatives…

Això no és un problema si tens un pla. Tenir un pla vol dir que tu saps que vols acabar fent allò i, per tant, ara faig això per arribar a aconseguir aquell objectiu. Treballo en una mina. N’estic fart, però quan hagi fet dos milions, em compraré una casa a Andalusia. Hem canviat el relat negatiu de la situació. Sàpigues, però, que si el teu pla no té res a veure amb tu, amb la teva plenitud, vés amb compte, perquè tornes a estar desorientat. D’altra banda, si tens un pla i s’atura perquè t’ha caigut la casa, se t’han mort els pares i estaràs un any a l’hospital, no pots dur-lo a terme, però pots començar a pensar en com desenvolupar les teves habilitats, què faràs al llit per ser més capaç en allò que t’interessa, i encara que no el puguis completar, que donis només algunes passes, això ja és viure plenament. Una altra vegada, hem adaptat el relat. Victor Frankel diu: “L’experiència no és el què ens passa, sinó la nostra resposta a allò que ens passa.” El món no s’adequa a la nostra realitat, però s’hi adequa molt més amb una vibració adequada. Així que, primer, tingues clar que jo depenc dels altres. Segon, recordant que depenc dels altres, procuro fer el que em correspon. L’important, però, no és el que pensem, sinó el que sentim. Som irrepetibles. Cada vegada que ens fan, trenquen el motlle.