Recordes haver tallat una discussió dient: “Deixa’m, que ja sóc gran?”. Has pensat en algun moment: “Ja sóc prou gran per… És com dir-te que et sents amb capacitat de conduir la teva vida, d’afrontar les situacions, de prendre decisions i d’acceptar-ne les conseqüències. Creixem, fem la nostra vida, som persones autònomes! Ho som? A quina edat vas prendre les regnes de la teva vida? Ho recordes? En recordes el moment? Potser no es tracta d’un sol moment.
Joves, nens, nenes, famílies, i també persones adultes amb cardiopaties congènites –homes i dones que treballen, amb parella o sense, amb fills i filles– visiten la psicòloga Rosana Moyano a la seu de l’AACIC CorAvant a Barcelona. Ella escolta. Coneix les inquietuts de cadascun d’aquests col·lectius. El primer que ens diu és que l’autonomia personal no és només una qüestió d’edat: “És un procés, un aprenentatge que dura tota la vida”.
“Ens hem de permetre pensar ‘això no és el que vull’ i reconduir el projecte de vida propi. Sempre tenim ocasió de canviar…”
Diem que una persona és autònoma quan és capaç d’assumir les responsabilitats de la seva pròpia vida. I això vol dir prendre decisions, haver d’escollir, i fer-ho amb llibertat, però també acceptant-ne les conseqüències.
Tu dius que l’autonomia personal és un procés.
Sí, és un procés d’aprenentatge. Comença a la infantesa. Ensenyem els fills i les filles a ser responsables, i ho aprenen, però el procés continua tota la vida. No el fem sols. El fem amb la mare i el pare, primer, i, després, amb mestres, amb amics, amigues…
De la infantesa, a l’edat adulta. Diga’ns alguna cosa de cada etapa. De quina manera hem d’ensenyar els fills a fer-se persones autònomes?
Fent que es responsabilitzin. Si hem d’anar al metge… “Quan hem danar al metge? Ho saps? Així ho recordaràs”. A cada edat els infants poden assumir responsabilitats. Si no ho fem així, estarem creant persones immadures.
I en aquests casos…
…trobarem una persona amb dificultats per saber què vol, amb un sentiment de poc control de la seva vida. Ens hem de permetre pensar “això no és el que vull” i reconduir, a patir d’aquí, el projecte propi. Sempre tenim ocasió de canviar…
Quina llaminadura, el món
L’adolescència és l’edat més complexa?
És una edat complexa. Fins a l’adolescència, els pares i les mares sempre hi són. A l’adolescència, hi ha més gent. Hi ha els amics, que són de les coses més importants, hi ha la moda, la música, el món!
El món és una llaminadura…
El món atrau els adolescents i els interessa! És l’edat en què comencem a ser nosaltres mateixos i, lògicament, ens sentim temptats per tot allò que ens fa sentir adults. L’adolescent sap que hi ha riscos, incerteses, coses noves, i se sent gran, però no totalment autònom. Juguem a fer-nos els grans. Sabem que si les coses no van bé podem tornar enrere. Volem que els pares ens deixin sortir fins a la matinada, però l’endemà els demanem que ens acompanyin a fer la matrícula de l’institut.
Aquest món tan atractiu per als adolescents crea molta inquietud en els pares.
Sí. També hem de madurar com a pares a mesura que els fills creixen. Hem d’aprendre a fer de pares d’una altra manera. Hem de deixar espai perquè els fills explorin i hem de posar-los límits. No ens ha de fer por dir clarament el que està permès i el que no, però fer-ho raonadament, amb informació i no pas amb pors.
Les preguntes les faig jo!
Passa l’adolescència i arriba la joventut.
És l’edat en què t’adones que te n’estàs ensortint! Igual que vàrem fer tu i jo en aquesta edat. Els joves han escollit els amics, ja han viscut experiències sols, sense els pares. Han pres decisions de què estudiar o de què treballar. Van construint el seu projecte propi, la seva pròpia vida, creen el seu món. I és fantàstic!
Què passa en aquesta edat als joves amb cardiopatia congènita?
És l’edat que volem anar sols al metge, que diem, als pares, que ja som prou grans. Entenem el que ens passa i ens veiem amb capacitat. Ja no són els pares, sinó nosaltres mateixos que preguntem als metges, les infermeres, els psicòlegs. Volem conèixer, volem saber
Volem conèixer i saber per…
…per prendre les nostres decisions, sobre la salut, sobre la vida. El comentari general dels joves que passen per aquí és que se senten més capaços del que pensen els seus pares.
I ho són tant, de capaços?
Segur que ho són molt més del que pensen els pares. Cada persona, però, és diferent. En això de créixer hi ha moltes velocitats. Tothom hi arriba, però uns ho faran als divuit, i d’altres, més tard.
Com afronten els joves aquesta etapa de… preautonomia?
N’hi ha que porten el seu cos al límit sense pensar en les respersusions: proven drogues, fan esport de risc, surten de nit i no descansen prou o viatgen a països amb poca cobertura sanitària. Cremen cartutxos. D’altre banda, n’hi ha que han crescut amb por. La patologia s’ha convertit en el centre de la seva vida i no es veuen capaços de créixer, de moment, de prendre responsabilitats i de decidir sobre el seu futur. Tenen poca motivació pel seu dia a dia. Estan com atrapats.
I entre els atrapats i els que cremen els cartutxos, qui queda?
Hi ha joves que coneixen el seu cos i prenen les decisions en conseqüència. Han incorporat la cardiopatia com una part més d’ells mateixos, com el fet de ser rossos o rosses, o no ser-ne, i si tenen els ulls marrons o verds… Tenen més capacitat de tirar endavant i maduren a un ritme adequat per la seva edat.
Ens hem fet grans
Hem fet el retrat del jovent. Ens toca, ara, fer el de les persones adultes.
Com a adults, tenim la vida organitzada. Treballem, tenim parella o no en tenim, potser tenim fills… Vivim plenament com a persones autònomes.
Així, hem assolit l’autonomia. És com si haguéssim arribat al final del procés. Per això m’ha sobtat que diguessis que és un procés que dura tota la vida.
La responsabilitat no caduca. Coneixem casos d’adults amb cardiopaties congènites que no han tingut mai problemes. Han viscut sense pensar-hi. No era un problema i saben poques coses sobre les repercusions de la patologia. Un dia, inesperadament, han de passar pel quiròfan per una qüestió del cor i han de fer canvis a la seva vida per continuar endavant.
Quan una persona adulta amb una cardiopatia congènita decideix fer-te una consulta, què és el que més el preocupa?
La inquietud està relacionada amb els límits. Podré…? Fins a quin punt? Em sentiré capaç? Expressen preocupació per les possibles conseqüències, i aquesta preocupació s’incrementa pel desconeixement de les repercussions.
Quin suport pots oferir, com a psicòloga, a aquestes persones?
Cada persona té els seus recursos. Un home o una dona adults tenen un bon capital d’experiències en el compte corrent de la seva vida. Què vol dir això? Tenir experiència vol dir que coneixes un procés. L’hem viscut! En coneixem les etapes i, per tant, sabem quins mecanismes hem de posar en marxa. Posem-nos-hi!
Com recupera el sentit d’autonomia la persona adulta a qui se li ha esquerdat el món?
Pas a pas. Provant. Les persones no funcionem posant-nos límits, sinó que anem provant sobre el que veiem que fem o podem fer, i així anem prenent les decisions que toquen. Hi haurà frustacions i també èxtis. Els aprenentatges inclouen tant la frustració i l’error com la satisfacció de l’éxit.
Rosana Moyano, gràcies!
Fa poc temps que hi ha serveis mèdics especialitzats en cardiopatia congènita en l’edat adulta. L’AACIC CorAvant, que va participar en l’elaboració del Pla Director de les Malalties Cardiovarculars del Departament de Salut va incloure aquestes paraules, referint-se a les cardiopaties congènites en l’edat adulta: “Creixem i coneixem a mesura que les persones amb cardiopatia congènita també creixen i es fan grans”. Com millor en coneguem les repercusions, més efectiu serà el suport que podrem oferir. Segurament, d’aquí en endavant tindrem noves oportunitats de parlar-ne…