Abans d’entrar a l’AACIC, l’Àngels havia treballat en un gabinet psicològic privat i també col·laborava amb la Creu Roja, on donava suport a gent gran: “Tinc molt bon record d’aquella experiència”, ens diu. “Vaig tenir l’oportunitat de posar en pràctica el que es coneix com acompanyament al dol”.
Si coneixes l’Àngels en l’ambient distès de les festes al Tibidabo o les trobades de l’AACIC-CorAvant, tens la impressió de retrobar una antiga amiga, algú amb qui t’has entès sempre i que quan et retrobes sembla que no hagi passat tant de temps. Ella reconeix que és “molt de la broma” i que li és fàcil connectar amb la gent, però l’afecte que li demostren les famílies de Tarragona se’l guanya dia a dia. “Vius situacions de molta duresa emocional –ens diu–, però recompensa”. I afegeix: “Sento que faig coses concretes per a la gent: els escoltes, vas a l’escola o passes per l’hospital un dissabte si saps que aquell dia operen algú”.
Aquesta proximitat crea uns vincles molt forts. “Jo sé que si em truquen fora d’hores de feina és perquè alguna cosa no va bé i en aquest moment pensen en tu, tot i això, t’he de dir que, a Tarragona, hem passat aquest llindar, i sí que em truquen per coses relacionades amb les cardiopaties, però també per a altres coses. Això és molt gratificant i a mi m’ajuda a conèixer el context de la família, a entendre millor la situació en què es troben”.
Dos cops a la setmana, l’Àngels visita l’Hospital Sant Joan de Reus, els mateixos dies que passen consultes les doctores. De la seva tasca a l’hospital, l’Àngels ens ha explicat: “Quan vas a veure per primera vegada una família que té el seu fill o filla a l’hospital, sovint et trobes que no volen saber-ne res, de tu. Els preocupa si el seu fill se’n sortirà. Escoltar una noia que no coneixen de res i que els dóna un tríptic… no és un bon moment per a això. És molt més efectiva la feina de les infermeres. Ens ajuden moltíssim. Aconsegueixen crear un relació molt positiva amb les mares. Més endavant, quan l’infant torna a casa i la família comença a percebre les necessitats del dia a dia, és quan podem ser més útils. Tot i això, el fet que l’AACIC-CorAvant sigui als hospitals és important per a la nostra feina. La gent percep que anem tots a una, que estem al dia, que ens preocupem”. L’Àngels en destaca, també, l’excel·lent relació professional amb les doctores Rosa Collell i Cristina Marimon. D’aquesta relació, n’hem estat testimonis. A la darrera trobada anual de l’entitat, elles varen preparar desinteressadament un taller sobre el cor per a joves. No cal dir-ne res més.
Desconec si li sap greu que alguna família amb qui ha tingut un contacte molt intens es distanciï amb el temps. Li pregunto com ho porta i em contesta: “Ho trobo normal. El nostre objectiu no és crear dependències, ans el contrari. De vegades, em trobo persones que es disculpen perquè fa temps que no em truquen. El que jo penso és que no truquen perquè tot va bé i que he estat capaç de donar recursos a la persona perquè faci la seva vida”. A més a més, sabem que quan retrobem l’Àngels ens semblarà que no ha passat el temps.
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat