Editorial

El camí del mig

La columna del Jaume Comas

Davant del dilema d’optar entre el blanc o el negre, triar carn o peix, votar dretes o esquerres, per exemple, s’ha instal·lat la idea que el camí del mig és la solució sàvia. Equidistància té ressonàncies d’equanimitat i, sens dubte, en ocasions deu ser així. Però no sempre, perquè tot i que optar pel gris potser és un autèntic acte d’humilitat i, en aquest cas, cal admirar-ne la raresa pels temps que corren, sovint suposa, malauradament fugir d’estudi, o, dit d’una altra manera, la voluntat de no destacar, de passar desapercebut i per tant de no assumir la quota solidària que ens correspon com a animals socials. De vegades, per acontentar a tothom i no forçar a decidir-se, s’instaura el camí del mig. Hom convida a no escollir. Carn o peix? No cal triar, perquè la tradició culinària s’ha inventat un mar i muntanya per llepar se’n els dits (pollastre amb escamarlans, o bacallà amb botifarra negra, o un arròs a la cassola amb gambes i cap de costella). Fugiu d’un sol ingredient! Ens ho recomana la moda d’ara, feta de barreges. De postres, una peça de fruita? No, de cap manera, macedònia! I respectem moda i tradició. Res a dir-hi. Però, mentrestant, el sincretisme va guanyant terreny. En l’exercici democràtic de votar de tant en tant també se’ns imposa aquesta tendència. A qui votareu? No sé pas en quin candidat dipositar la confiança, ens confessa l’amic. I la decepció, que s’estén per culpa dels professionals de la gestió pública, fa augmentar l’absentisme. I si n’hi ha de partits! En canvi, ni dretes, ni esquerres: o bé el centre, o bé ningú. Sí, el camí del mig. Ja sé que això de la política no es pot simplificar i que moltes paperetes dipositades a l’urna expressen sovint un càstig, més que una adhesió. Però és comprensible, perquè en el joc de la política qui reparteix les cartes i n’estableix les regles sempre és el tafur. El problema rau en què el ciutadà només té mà de tant en tant i els polítics cada dia. Quin joc més bèstia, que diria el lloro! Canviem de xip, perquè el camí del mig no sempre convé com la millor de les solucions. Un xic de radicalisme no ens aniria malament. Penseu que radical ve de rel, i vol dir arrelat, que neix de la terra, del territori. I agermanem-nos al paisatge, encara que sols sigui un test amb un gerani, i constatareu que mai tendeix al gris i que, generós, se’ns mostra sempre radicalment acolorit.

 

Jaume Comas