Editorial

L’actriu i el periodista

Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo

Ficció o realitat. “No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal!”, diu l’actriu. “Veure les notícies a través d’una pantalla és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies, ja ha desaparegut”, diu el periodista. El món al revés? Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo. Ningú no hauria dit que s’havien conegut unes quantes hores abans de començar. Entre ells hi havia química. La Mone no va poder ser a l’última festa a Barcelona; en Jordi sí que hi va ser: “dissabte presentant la festa i diumenge corrent una cursa a Tarragona”.

La Mone ha passat les festes de Nadal a Madrid amb Mamma Mia!, l’espectacle musical basat en els temes del grup ABBA. Fa el paper de Donna, la protagonista. Quan us arribi el Butlletí 17 serà de gira per tot Espanya amb aquest espectacle.

Quina moma, aquesta feina!

Mone: Moma? Jo no faria servir aquesta paraula. És una bona feina, sí, però tres dies seguits amb doble funció és esgotador. El desgast físic i vocal és considerable. Ho pots passar molt malament si no t’apassiona aquesta feina. Això del teatre no és gens estable, ara ets a dalt i demà, a baix.

En Jordi treballa al departament d’informatius de TV3. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria el que passa al món, però a una audiència de preadolescents, a l’Info K. Sap mantenir la sang freda a les connexions d’urgència d’un atropellament massiu dramàtic la nit de Sant Joan i és capaç de fer les notícies entenedores a una audiència de vuit a dotze anys. Per fer bé totes dues coses s’ha de tenir talent.

Jordi: El més difícil és fer d’animador durant l’enregistrament d’un programa. Quan es fa un acudit, la primera vegada, la gent riu, però quan és la tercera vegada que enregistres una seqüència, l’acudit ja no fa cap gràcia. En aquella època encara vivia a Tarragona. Recordo que sortia de TV3 i feia tot el viatge en silenci, ni música, ni ràdio ni res!

Mone: Això és el que no veiem normalment, la feina que es fa al darrere. Quan treballes a la televisió, t’adones que el glamur dels programes i les sèries és al menjador de casa teva. Al plató, tot és de cartó pedra.

El combat!

Quan els vaig trucar per fer l’entrevista, els vaig explicar que parlaríem de les diferències entre la ficció (el món de la Mone) i la realitat (el d’en Jordi). Els va semblar bé. També els vaig suggerir que ens trobéssim en un lloc on poguéssim representar l’enfrontament entre aquests mons. En Jordi va proposar un ring de boxa. M’havia passat pel cap. La Mone va proposar una solució més assequible: el seu gimnàs, al costat de l’estació del Nord, a Barcelona. Hi ha unes taules de ping-pong. Ping-pong? Competició! Bé. És un joc molt ràpid. De molts reflexos! Ja va bé. Per què no? Però, mira les imatges… Tu diries que fan cara de gaire rivalitat, aquest parell?

Mone: En Jordi i jo no fem coses tan diferents. Som canals. Hem de transmetre. Ell transmet informació i jo he de transmetre emoció amb la veu quan canto o quan interpreto un personatge com a actriu.

Jordi: Nosaltres també fem un personatge. Ara… no parlo de fer comèdia. Recordeu l’atropellament de tren la passada revetlla de Sant Joan? Jo treballava aquella nit. Havia arribat a la feina pensant que cobriria revetlles i vaig trobar-me fent quatre hores de connexió en directe d’un accident terrible. No em vaig adonar del que havia passat fins a les vuit del matí, quan vaig arribar a casa. En el moment que era allà fent les connexions, per a mi, els morts eren números. Dotze morts, no dotze persones mortes. En aquest sentit, també interpreto un paper. Jo no puc arribar al lloc dels fets i començar a plorar.

Mone, tu et trobes en un any triomfal dalt de l’escenari amb Mamma Mia! I tu, Jordi, t’has fet un lloc en una televisió respectada per la qualitat dels seus programes i dels seus professionals. Què passa, però, quan no s’omple la platea, o el mitjà és tan petit que dubtes si arribes a algú?

Mone: Ho has de fer. A la meva feina, passes de fer un espectacle d’èxit a no tenir res en ben poc temps. T’agafen dubtes: “m’he fet gran, no estic bé…”. Cabòries internes. Has de ser forta i segura com a persona. Has d’estar amb l’ego i la vanitat ben controlades! Ben controlades!

Jordi: La feina és la mateixa. Condiciona el fet de saber si ho veurà més o menys gent? Potser sí, però jo vull quedar satisfet. No sé si algú es cansarà i desconnectarà al primer minut, però la feina la faig igual.

Havíeu pensat que serieu actriu i periodista?

Mone: Això meu és del tot vocacional. En el meu primer record conscient, ja cantava. Tenia tres o quatre anys i al col·legi fèiem un musical que es deia El somni d’un angelet. Jo em despertava als braços de la meva mare a l’obra, que era la meva germana. Ho recordo perfectament, així que puc dir que canto des que tinc ús de raó. Als tretze anys, els meus pares em varen regalar una guitarra i no m’hi vaig pensar. Em va arrossegar la professió. Em vaig formar a la carretera i, amb el temps, vaig anar fent cursos per anar perfeccionant cosetes. Les coses han canviat, però. Si algú comença ara, jo li diria que estudies. Els temps són diferents.

Jordi: A l’institut no tenia ni idea del que volia fer. La meva germana havia estudiat traducció. M’ho vaig pensar, però no m’hi veia. Vaig triar periodisme dues setmanes abans d’haver de presentar la preinscripció. Un cop decidit, però, m’ho vaig començar a creure. Aquell mateix estiu vaig començar a llegir els diaris d’una altra manera.

Pensaves que faries televisió?

Jordi: No hi pensava, però sí que m’agradava ser la persona que explicava les notícies. Fer de periodista et dóna accés a llocs i a persones que si no fos per la teva professió no coneixeries. La gent creu el que tu els expliques.

El món al revés

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Vaig al teatre i ploro com una Magdalena. En canvi, veig tot el que passa al món per televisió i no se m’indigesta el dinar...

Mone: Sí. No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal. I saps per què?

Això és el que voldria que em diguéssiu.

Mone: El teatre, o l’anunci d’aquell torró que torna a casa per Nadal, t’emocionen perquè et toquen! Les notícies, en canvi, les mirem, però no hi tenim una implicació personal.

Jordi: És cert. Si tu veus que han mort tres persones al Sàhara i tu hi has estat i hi coneixes gent, t’afectarà d’una manera diferent. El fet de veure les noticies a través d’una pantalla, és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies ha desaparegut.

De vegades, costa saber si el que estàs veient és un informatiu o un melodrama.

Jordi: Depèn de l’estil de cada mitjà. Un informatiu d’algunes televisions d’àmbit nacional i un de TV3 no tenen res a veure. Si busques el morbo i ser groc, ja saps on has d’anar i què buscar. Pots ser efectista i anar al recurs fàcil del plor o del crit. Mostres la reacció, però no expliques el que està passant. A TV3 et deixen treballar. No t’exigeixen que busquis el morbo o la crònica negre. I quan toca fer-la no es busca l’impacte de la llàgrima. Hi ha uns patrons molt clars de tractament de la informació.

Mone, a la teva professió has de ser capaç de tot el contrari. No es tracta d’informar, sinó d’emocionar. Com t’ho fas perquè unes lletres impreses en un paper es converteixin en un personatge?

Mone: Quan agafo un text per primera vegada, el llegeixo amb un to neutre. Jo sóc un instrument, com a actriu. No hi poso gaires detalls, d’entrada. A mesura que vas treballant el text amb el director és quan es va decidint cap on ha d’anar el personatge. Això, en el teatre, està ben fet. El director de Mamma Mia! s’inventa una altra Donna cada vegada que ens ve a veure, reinventa els personatges, els fa evolucionar. Penso que aquesta és la clau de l’èxit. El pots veure dues vegades i tenir una impressió diferent.

Es treballa igual a la ficció i a la televisió?

Mone: No és el mateix. Al Cor de la ciutat, per exemple, t’havies d’espavilar. Ho has de portar ben estudiat i anar per feina. Quan estudies els diàlegs a casa sola t’imagines les rèpliques, com te les diran, amb quin to… però t’endus sorpreses. L’actor que tens al davant et surt amb un matís que no esperaves. És molt creatiu. En el teatre, en canvi, assages, revises, prens notes…

Jordi: El teatre és un vestit fet a mida…

Mone: …i la televisió, el pret-a-porter! El més especial del teatre és que quan tu ho dones tot, notes l’energia del públic. Primer has de donar tu. No pots pretendre que la gent et doni coses i tu no donar-los res.

Però, què t’arriba?

Mone: Ho notes! Notes la connexió, que són allà, amb tu. És un flux, però l’has de crear tu.

Tu ho entens, això, Jordi?

Jordi: …les vegades que m’ha tocat fer presentacions, la sensació que tens és molt estranya, perquè sents tot de sorolls però no veus res, no veus qui hi ha, allà baix.

Teniu unes feines molt estranyes…

Jordi: Una feina boja. El periodisme és una feina força boja. Un dissabte, ets a casa dinant amb uns amics i et truquen per anar a cobrir un acte. M’ha passat. I la gent et pregunta: “No et fa mandra?”. A mi no me’n fa gens. És el que m’agrada. No tothom té feines així…

Mone: A mi em pregunten com tinc els nassos de sortir a l’escenari. I no ho sé. De petita era poruga, jo. Em feia por volar, nedar… Però posa’m en un escenari i… (la Mone fa una gran rialla). Saps que tinc abstinència si estic temps sense pujar a l’escenari? Cantar alimenta! Per a mi, la meva feina és una font d’energia renovable.

Quina partida més decebedora. Els vaig proposar un combat. Volia acció, desavinences, garrotades… Aquest parell no han jugat net. Miro una altra vegada les fotos. (Quin tros de fotògraf més immens que és en Mai. Diuen que un bon retrat reflecteix el que amaguen les persones.) Fixa-t’hi. Això és un combat? Sembla l’àlbum de fotos d’una parella que s’ha ajuntat fa quatre dies! (Aclariment: no són parella!) …I perdoneu aquest apunt rosa. Sí, sí, el safareig i el periodisme no són la mateixa cosa, ho sé, però entre aquesta actriu i aquest periodista hi ha química. “Ho notes! Notes la connexió… És un flux…”

L’actriu

El primer record d’infantesa que té la Mone és d’un espectacle musical al col·legi. Ella era a dalt de l’escenari, és clar. I encara no n’ha baixat. Als tretze anys, els seus pares li varen regalar una guitarra i diu: “…em vaig deixar arrossegar per la música”. Ha cantat amb el Gato Pérez, La Trinca, l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Sopa de Cabra… Ha presentat programes de televisió i ha intervingut en sèries com El cor de la ciutat i Porca misèria. Ha posat la veu a personatges d’animació de La bella i la bèstia, Mulan i El príncep d’Egipte. Ha estat la protagonista de Mals d’amor d’una gata francesa al Teatre Nacional (TNC) i ha format part del repartiment dels musicals de més èxit dels darrers anys: Guys & dols, T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, Full Monty, Gaudí, Boscos endins, on feia de bruixa… (I aquí m’aturo.) Ara fa de Donna al musical Mamma Mia!.

El periodista

El periodista Jordi Gil és una persona… normal. Va començar a la ràdio. Tot normal. “Un dia, –explica–, vaig anar a cobrir un tall d’una carretera. Quan fas carrer, trobes sempre la mateixa gent d’altres mitjans. Sóc de la broma, i en les estones mortes parlàvem. Un periodista que cobria la notícia per a una televisió local em va dir que podria servir. Vaig fer una prova i em varen donar un programa d’entrevistes per a l’estiu. Em va agradar i feia les dues coses”. Ben normal. També feia el seguiment del Nàstic de Tarragona, l’equip de futbol de la ciutat, per a TV3, fins que el varen cridar per treballar a Sant Joan Despí. L’hem vist a programes com Hora Q, al costat de l’Helena Garcia Melero, i ha cobert tota mena d’esdeveniments informatius en directe. Per a ell, normal. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria què passa al món, però a una audiència entre vuit i dotze anys, a l’Info K. A Salou, que coneixen bé l’excepcional normalitat d’en Jordi, el varen fer pregoner de la Festa Major. Normal, vaja!

Com vàreu connectar amb l’AACIC CorAvant?

Jordi: Per l’Enric Company. Vàrem presentar junts una subhasta d’art a l’Hospitalet a favor de l’AACIC. A partir d’allò, he fet les presentacions dels llibres de l’AACIC-CorAvant i de la festa del Tibidabo. La primera que vaig presentar va ser la del 2009 amb la senyora que tinc aquí al costat, la Mone.

Mone: Va estar molt bé. Semblava que ens coneixíem de tota la vida i era la primera vegada que ens vèiem. Em varen trucar i vaig dir que sí. Tinc uns amics amb un fill amb problemes de cor i estava sensibilitzada pel tema. Però no recordo com és que em varen trucar a mi. No sé perquè varen pensar en mi…