Editorial

Un cor ple d’estrelles

“Domo arigato gozaimasu” vol dir moltíssimes gràcies en japonès

“Un cor ple d’estrelles” és un homenatge a tantes persones que a partir d’aquell moment m’han ensenyat a estimar, però, per sobre de tot, a la bona gent que es lliura als altres, que dóna el millor de si mateixa a pesar del dolor, l’adversitat, el sofriment i la crisi. Aquestes persones són llums, estrelles en el camí de la nostra vida”.

Això és el que escriu l’Àlex Rovira al pròleg del llibre “Un cor ple d’estrelles”. Parla del juliol del 2005,
el dia que va néixer la seva filla Mariona, amb una cardiopatia congènita.

“La meva filla Mariona va néixer amb un greu problema al cor. Mai no oblidaré les paraules del metge a l’Hospital Sant Joan de Déu després d’un primer diagnòstic: ”No sabem si la teva filla viurà…”. Eren les tres de la matinada del dimarts 26 de juliol de 2005, amb prou feines una hora després que la petita sortís del ventre de la seva mare.

El 25 de juliol havia d’iniciar un viatge al Japó que duraria cinc dies. Els esdeveniments ho van impedir. Vaig escriure un correu electrònic a Naomi Saito, la meva editora al Japó, en què la informava que, òbviament, en estar d’aquesta manera la nostra filla havia de cancel·lar la presentació d’”Els Set Poders” al país nipó, que amb tanta tendresa i entusiasme havia acollit “La Bona Sort”. Vam estar prop de quatre setmanes a l’hospital, les dues primeres amb la Mariona connectada a nombroses màquines que l’assistien per viure, que drenaven l’aigua del seu cos, que l’alimentaven, l’ajudaven a respirar i a controlar els batecs del cor. Vaig veure el sofriment d’altres pares i mares amb els seus nadons lluitant entre la vida i la mort.

Aquell temps, des del 26 de juliol fins a finals del mes d’agost, la meva vida es va limitar a una suma de viatges d’anada i tornada a l’hospital i a casa de la meva cunyada, que generosament ens va brindar la seva llar, on anàvem a recuperar forces.

Recordo el ritual de veure els nostres fills, cada tres hores, de dia i de nit. Ens rentàvem les mans i els braços amb cura i ens posàvem el barret, la bata i els protectors de les sabates d’un color verd que tinc gravat a la memòria. L’olor d’aquell espai, les infermeres, els metges i les visites, el xiulet de les màquines. Però sobretot recordo aquells cossos petits, fràgils i preciosos, debatent-se entre la vida i la mort.

Després de dues setmanes crítiques, la salut de la Mariona va fer un gir sobtat i va començar a recuperar-se. Quan va rebre l’alta, vam tornar per fi a casa. Recordo que vaig obrir l’ordinador després d’un mes de tenir-lo apagat i van entrar centenars de correus electrònics, que vaig anar repassant en una lectura ràpida fins que em vaig aturar en un que em va cridar l’atenció. Provenia del Japó. El signava la Naomi Saito. L’editora hi annexava centenars de mostres de suport per la salut de la Mariona recollides al Japó.

Pocs dies després van trucar a la porta de casa. La Mariona evolucionava bé, i malgrat algun ensurt, anava guanyant pes. Quan vaig obrir la porta, un missatger em va lliurar una capsa. En l’interior, hi vaig trobar un osset de roba teixit amb retalls de diferents estampats, textures i colors que sostenia un trèvol de quatre fulles entre les mans. Era un osset que no arribava a quinze centímetres d’alçada, i era evident que l’havia cosit una mà amorosa i experta, perquè era impecable, original i molt bell. A un costat, hi havia un sobre. El vaig obrir:

Estimats Àlex i Mònica:

«És un nen o una nena?», ens preguntàvem sobre el vostre nadó. Sentim una gran tristor pel que esteu vivint, perquè també la nostra petita Kokoro va néixer amb una malaltia rara. Tota la meva família ha llegit el teu llibre “La brúixola interior”. Sempre ens has transmès força i coratge. I per aquest motiu t’estem profundament agraïts.

Aquest osset que teniu a les vostres mans ha estat fet amb trossos de peces de roba que la Kokoro, la nostra filla, va vestir en néixer durant la seva llarga estada a l’hospital. Van ser regal d’un metge, que ens va dir que li sabia greu veure que sempre duia la mateixa roba, els vestits blancs amb els quals es vesteix els nadons acabats de néixer.

La Kokoro va ser la primera nena al Japó que va néixer amb una malaltia estranya. Però va sobreviure a aquesta difícil circumstància. I jo sé que la força i el poder de la Kokoro encara romanen a la roba que la va abrigar i amb els retalls de la qual hem creat aquest petit osset. L’hem cosit la Kokoro, la Sara i jo mateixa. També el meu marit ens hi ha ajudat. El trèvol de quatre fulles el van trobar les meves filles.

La vostra petita està lluitant per viure. Preguem perquè es guareixi com més aviat millor.

Atsuko Suzuki, mare de la Kokoro.

“No per casualitat, Kokoro en japonès es pot traduir com ‘cor’ o ‘ànima’. Aquest nom reflectia clarament l’ésser d’aquella noia de mirada serena i profunda. El destí ens havia unit i la generositat de la Kokoro, de la seva germana Sara i dels seus pares s’havia traduït en un petit osset de drap cosit amb retalls dels vestits que la petita Kokoro havia dut posats en els seus primers dies de vida. Tot plegat gràcies a la generositat d’un metge que va voler donar esperança, a través del color dels vestits del nadó, a uns pares davant una situació d’enorme dolor i incertesa.”

(L’osset fet amb retalls de pijames de la petita Kodoro, el té la Mariona a la seva habitació.)