La Neus Clofent va néixer i viu a Barcelona. Està casada amb en Santi i té dos fills ja grans, en Marc i l’Albert. Molts de vosaltres la coneixereu perquè tant ella com la seva família han vingut sempre que han pogut a la Gran Festa del Cor i han col·laborat amb l’AACIC des dels seus inicis. Ara, la Neus, és patrona de la Fundació CorAvant.
Coneguem-la una mica més…
El dia a dia de la Neus és anar amunt i avall amb el cotxe per visitar empreses i establiments. Treballa des de fa molts anys fent de comercial per la zona de Barcelona i l’extraradi, fins al Vallès. Ha tocat diversos articles, però ara fa una temporada que està centrada en el camp del tèxtil, la decoració i el disseny.
Avui s’ha escapat perquè li volíem fer aquesta entrevista i ha vingut a la seu central de l’AACIC Cor Avant, a Barcelona. A mitja conversa, la Neus recorda que els seus fills també han treballat aquí a la nostra oficina: “un va pintar-ne les parets quan vàreu venir a aquest local i l’altre va estar-hi una temporada ajudant en les tasques de preparació de la Festa del Cor.”
La feina de comercial li ocupa bona part del seu temps: es nota que li agrada el tracte proper, de tu a tu, amb el públic. Les estones que té lliures, que ens diu que no en són gaires, les dedica a caminar, passejar, anar al cinema, relacionar-se amb els seus amics… “m’agrada molt fer vida social, tant particularment com laboralment”, afirma. Però per poc que pugui s’escapa a la Conca de Barberà: “sempre que podem, els caps de setmana anem a la casa que hi tenim, ens serveix per desconnectar i trencar amb el rebombori de Bar celona”.
La gent pot recordar-te del Tibidabo, sempre fas la mateixa tasca?
Abans quan nosaltres ens havíem d’encarregar de vendre el mocador, jo era la tresorera. El dia de la Festa, de bon matí, arribàvem en Santi i jo al Parc d’Atraccions Tibidabo: ell s’encarregava de l’equip que inflava els globus i jo m’encarregava dels diners. Repartia les caixes entre les parades i un cop començava la Festa havia d’anar recollint diners de les parades i ingressar-los al banc del Parc per no tenir tants diners “pel mig”. Quan la Festa s’acabava, tancàvem les caixes, recollíem els diners que havíem ingressat, fèiem recompte i tancàvem la Festa. Però des de fa uns tres anys el Parc s’encarrega de tot. Encara que jo m’he quedat sense una tasca determinada trobo que és millor, molt més senzill i segur.
Aleshores ara, on et podem trobar?
Ara em trobareu a l’estand central. Al matí donant un cop de mà a l’escenari, després a l’equip de protocol que rep els convidats i després a l’estand central. La veritat és que ara ja hi ha gent jove i nova amb ganes de posar-s’hi i nosaltres, tot i que sempre hi serem, hem de deixar-los lloc.
Així que fas una mica de lloc als nous voluntaris del Tibidabo i et fiques al patronat de CorAvant…
La Rosa (Armengol) i jo ens coneixem de fa molts anys. Les dues parelles sempre ens hem avingut i va ser per ella que vam començar a col·laborar-hi. Primer el meu home i jo, que som d’aquell tipus de gent que si ens necessiten hi som. I quan els meus fills es van fer grans també s’hi van voler implicar . És el que havien viscut tota la vida. Les nostres vides sempre han estat lligades a l’entitat. Així que quan fa un parell d’anys em van proposar ser patrona de la Fundació CorAvant no m’hi vaig poder negar. Havíem crescut amb l’AACIC i vam viure el naixement de la Fundació, suposo que “era el pas natural”.
I què en penses, de la Fundació? Com la veus des de dins?
Hi ha molt a fer-hi. La Fundació va néixer sota el guiatge de l’AACIC per garantir la prestació dels serveis d’atenció directa, donar-ne continuïtat i fer-los créixer. En aquest sentit, la cosa funciona. A més ara amb la web nova de CorAvant encara quedarà més clara la missió de la Fundació. L’Associació és qui té l’experiència, la història i el saber fer però ens agradaria que la Fundació aconseguís la seva parcel·la pròpia.
Com a persona inquieta que sempre està fent coses explica’ns algun projecte futur que t’il·lusioni
Hi ha moltes coses que tinc pendents de fer però potser el més immediat i que em fa molta il·lusió és anar a Amèrica. El meu home té un germà que viu a Washington des de fa molts anys i ens vèiem molt poc. Aquest any el seu fill, que és el meu fillol, fa la comunió i ens fa molta il·lusió poder ser-hi i hem fet un cop de cap. Farem una escapada llarga de cap de setmana per veure’ls, però hi hem posat tantes ganes que de segur que ens semblen unes grans vacances. A més, diuen que si creues el charco desconnectes molt més, no?
Desconnectes a la Conca de Barberà i desconnectaràs a Amèrica… quan et connectes a la vida?
M’agrada connectar-me en les petites coses i amb el contacte amb les persones i si les sumo totes penso que el percentatge de connexió diària no està gens malament. M’agrada molt cuinar, tant la cuina tradicional com la més nova o exòtica i encara m’agrada més poder compartir-la. A casa, les nostres trobades sempre són al voltant d’una taula ben parada i ben plena. Són en aquests moment quan em sento més connectada amb el meu entorn i amb la vida.
Això sí, sempre actuant. Penso, reflexiono i actuo. M’he de moure… i, normalment, sempre endavant.
