Fa uns anys ja, en una Festa dels infants i joves amb problemes de cor que l’AACIC va celebrar a Tarrago-na, vam comptar amb la presència d’en Lluís Gaval-dà, el cantant i guitarra del grup de rock Els Pets. Enguany, la delegació de Tarragona de l’AACIC, va organitzar una presentació del llibre “L’Operació de Cor del Jan”. Li vàrem demanar a en Joan Reig, un altre dels components del grup de Constantí (Tarragonès), si podíem comptar amb la seva assistència. No es va fer pregar. Li volem donar les gràcies per aquell gest, i per això l’hem anat a trobar a Tarragona.

Durant la conversa ens ha explicat dues anècdotes que tenen l’origen en aquell dia, hem parlat d’Els Pets i ens ha comentat altres facetes professionals i projectes.

Ens diu:

“M’he inventat una conferència recital que he titulat Refugi. Explico qui era Guillem, d’Efak, que era ne-gre, i què hi feia algú com ell a Mallorca; també ex-plico què era la censura i que l’any 1968 no hagués-sim pogut publicar moltes de les cançons dels nos-tres discos”.

A part d’aquest projecte i d’Els Pets, el Joan també toca amb un altre grup, Mesclat.

“En fi, fas mil histories i entre una cosa i l’altra bull l’o-lla, intentes tenir una vida digne, com qualsevol altre treballador, amb una hipoteca i les seves coses.”

Ens diu “les cançons són cultura”, que se sent prou satisfet cantant en català, que es considera melòman. Té 3000 discos. N’és col·leccionista. I que si el fessin triar entre deixar d’escoltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de tocar!”. Sona el mòbil. La música d’aquest mòbil la conec. Oi que és d’una pel·li que es deia, o es diu, “La mort tenia un preu”?

Fabricants d’èxits. Somnis acomplerts

És un dimarts d’octubre. Fa un matí fabulós. En Joan ha acompanyat el seu pare al metge, l’ha tornat a dei-xar a casa i arriba, puntual, a la cafeteria del centre de la Rambla de Tarragona on hem quedat. Entra. Fa un cop d’ull. Ens veu. Saluda tothom qui coneix (el cam-brer del Cirmos, una noia que seu a la barra…) i ve a seure a la taula on l’esperem. Se’l veu més prim que a algunes fotos i que a la tele. Porta el cabell llarguet, això sí, com a les fotos i a la tele. Un dia, l’Albert Om va convidar a en Joan Reig al seu programa de ràdio i s’hi va quedar com a col·laborador. Ara que l’Om fa “El Club” a TV3, en Joan també hi col·labora.

Els Pets han presentat aquest estiu les cançons d’un disc nou (el número dotze, o el tretze si contem… ) que porta per nom “Com anar al cel i tornar”. Han estat tot l’estiu de gira, i continuen!

Ho hem de fer, els músics catalans vivim dels con-certs, més que no pas de vendre discos, tal com està la cosa. Divendres actuarem a Bellcaire d’Urgell i dissabte a El Vendrell. 38 concerts haurem fet en total.

I quina mena de públic us ve a veure al directe?

Hi ve de tot. No només gent jove. Fa tants anys que toquem que als concerts ara hi venen la gent de la nostra edat que acompanyen als seus fills.

Li comento que m’ha impressionat com sona de bé XL, una de les cançons del disc que ja he escoltat.

Fa 22 anys que anem pel món, sempre hem treba-llat amb productors bons… N’hem après”.

Cap dubte d’això! Els Pets són una màquina de fer èxits. Per mostra… Cada any TV3 encarrega una can-çó per l’estiu a un grup de música. Si féssim un con-curs de quants d’aquests temes recordem, segur que entre les guanyadores hi hauria Munta-t’ho bé. Au-tors? Els Pets! O una altra: el famós “Bon dia!”. En-cara avui el pots escoltar alguna vegada per la ràdio, i té deu anys.

Els Pets és un grup de tradició pop, en el bon sentit de la paraula. Encara que parlis de coses crues la música tendeix a un ritme alegre… Sempre ho hem fet així. Podem tractar coses molt serioses, fins i tot de política, però amb bon humor. Sempre ens ha agradat ser fidels a nosaltres mateixos. No fem gaire filosofies. Toquem de peus a terra.

Temes alegres, lletres directes i les coses clares. És la recepta d’un grup que és la història d’aquell moviment dels anys 80 i 90 que es va dir “el rock català”. Què ha canviat de quan vareu començar a ara?

Ara, la música catalana s’ha ampliat molt. Hi ha un planter de joves que en saben més que jo quan vaig començar. Hi ha molts grups i d’estils molt diferents. A finals dels 80, hi havia els grans i pocs més. I en aquest panorama va sortir el rock català. Vàrem tro-bar un forat i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Va ser un moment molt especial. Però els mitjans no li donen l’espai que teníem quan vàrem sortir nosaltres. Fins l’emissora més petita tenien el seu espai de rock català.” Ara no passa el mateix.

Hi havia tanta rivalitat com es deia entre els grups de rock, entre vosaltres i els Sopa de Cabra en concret?

Es deia que si els Sopa de Cabra eren més univer-salistes i que nosaltres representàvem l’essència de la nació catalana. Això era cosa dels periodistes musicals. Nosaltres, els músics d’aquests grups, érem amics. Anàvem de copes. Ells havien estat a casa me-va i jo a casa seva.

Has fet realitat un somni

Ara ho puc dir, però quan tenia 18 no m’ho imagi-nava pas arribar a ser professional d’això. Pensava que estaria tota la vida aixecant-me a les sis del ma-tí per anar a la fàbrica.

Els Reig treballaven l’avellana, que és del què vivia molta gent de pagès al Tarragonès.

…a la primera crisi forta vaig anar a buscar feina a la indústria. Treballava a la fàbrica i feia alguns calerons tocant en una orquestra de ball.”

Què van dir-te a casa teva quan els vas explicar que volies tocar la bateria?

Res, perquè ve de família. El meu pare era bateria, amateur, d’una Orquestra de Constantí que es deia Orquestra Creación, cap allà els 50s. Jo, en canvi, sóc d’escola. Vaig estudiar música al Conservatori de Tarragona i també vaig estudiar al Taller de Músics. Quan vàrem començar a tocar calerons amb Els Pets vaig deixar l’orquestra i quan la cosa va anar millor, amb el segon o tercer disc, llavors vaig plantejar a ca-sa de deixar la feina a la fàbrica.

I què en van dir?

Hi va haver un dalt a baix, tot i que sempre m’ha-vien donat suport amb això de la música. La meva mare em deia “vigila Joan, que això de la música…”, i ho deia amb tota la raó, la dona. Conec molts mú-sics molt bons que es foten de fàstic.

No és el teu cas…

Nosaltres la vàrem encertar, és cert. Ara visc d’això, el meu somni ja s’ha acomplert. Viure de la música i editar les meves cançons. Anar el dissabte a tocar i veure 3000 persones que s’emocionen i que canten una cançó que has escrit tu, què més vols?

Altres cares d’un melòman

En Joan té altres facetes personals i professionals no tan conegudes, totes, però, tenen a veure amb la mú-sica. “Sóc un melòman”, ens deia amb un convenci-ment absolut. La música és a la base, al fons i a la for-ma d’aquestes altres facetes. La de lletrista n’és una. Escriure històries per ser musicades. Altres són el grup Mesclat i un ambiciós projecte personal, Refugi.

A “Com anar al cel…”, el darrer cd del grup, hi hem trobat dues cançons amb lletra seva: Espurnes de Coratge i Ningú. (No són precisament les més feste-res, sinó tot el contrari).

En les lletres de les nostres cançons diem les coses com les explicaries a un amic o a un germà. Quan faig una cançó jo, primer la faig per mi. És una cosa que et motiva, és una vàlvula d’escapament que ne-cessites per expressar les teves frustracions, els teus sentiments, etcètera, etcètera… Això vol dir que tu t’ho creus i quan t’ho creus, la gent s’hi identifica perquè és creïble.

I per on comences, per la música o per la lletra?

En el meu cas, jo començo per la lletra. El Lluís comença per la música. Hi ha vegades que ho tens molt clar i altres que no, però al començament una cançó sol ser una cosa molt despullada, d’entrada: una lletra, un ritme, una melodia… Després l’anem vestint. Fem els arranjaments entre tots…

A tots els músics que canten o escriuen cançons en català, els acabem fent la mateixa pregunta. Penseu ampliar mercat? 

No, no hi penso. Si ets conscient del país on vius, de la cultura allà on pertanys i te l’estimes… No penso “ondia, per culpa d’això…” Estàs fent un servei a la teva llengua, a la teva cultura. A mi em fa gràcia grups d’aquí que canten en anglès, i n’hi ha que m’agraden, però em pregunto: com pots transmetre emocions amb un idioma que no és el teu, per molt que el sàpigues escriure i que l’hagis estudiat.

Aquesta setmana en Joan acaba la gira amb Els Pets i començarà la tanda de concerts i actuacions amb Mesclat, el seu altre grup.

Empalmo una gira amb l’altra. A Mesclat ens hem trobat gent que ve del folk, del rock, de la música ètnica. Cadascú de nosaltres té o tenia el seu propi grup.

Això està copiat d’una pàgina web “musicanostra”: “Mesclat, s’hi diu, es un projecte musical que fusiona el rock i el folk. Mesclat volen fer de pont entre dos móns que conviuen bastant aliens l’un de l’altre en la nostra realitat musical.”

A Mesclat reivindiquem la cançó com a cultura, i ho fem recuperant melodies populars, de pescadors d’Eivissa, o de la Catalunya Nord, o un garrotin de Lleida, els reinstrumentalitzem i els presentem amb un llenguatge musical més d’avui. A part d’això tam-bé presentem repertori propi però amb aquests pa-trons rítmics, harmònics, modals de la música tradi-cional amb una base de rock.

…i sempre amb un esperit festiu i reivindicatiu.

Sempre. Sempre amb un esperit festiu i reivindica-tiu. Ens agrada parlar de política més que de futbol. Això és cert. Però, compta! No som gent amargada. En Llach deia “amb el somriure la revolta” i nosaltres diem, “la revolta i fer-te un fart de riure.

El teu projecte Refugi és una altre expressió del teu interès per la tradició musical?

Amb Refugi m’he inventat una conferència recital. Refugi és un grup de versions. Explico qui era Gui-llem d’Efak, que era negre, i què hi feia a Mallorca, explico què era la censura, que l’any 1968 no ha-guéssim pogut publicar moltes de les lletres. Ni els mitjans de comunicació ni a les escoles, se n’ha fet prou ressò d’això. A França, això no passa. En Jaques Brel, Georges Brassens, la Barbara, l’Edith Piaf s’es-tudien, és cultura. I a Itàlia… (…)

És una conferència recital amb to reivindicatiu.

Ja t’ho he dit! Aquí hi ha un grup nombrós de mú-sics que van ser una part viva dels últims anys del franquisme, de la transició política, van ser ajudar a assolir les llibertats, a professionalitzar tot això de la política i quan arriba la democràcia els oblidem!

Sí que es reediten discos, de tant en tant. Ara també hi ha un canal per internet de música en català, a icat fm.

Però s’ha oblidat la part artística. La cançó, aquest art de tres minuts capaç de fer riure, fer plorar, pen-sar i qüestionar idees… Jo m’ho miro, veig la cançó com una entitat pròpia. Hi ha poca cultura musical, i poca memòria… Abans hi havia una Dharma i un Pau Riba, i un Sisa i un Llach i un Raimon i 4 Gats i Gui-llem d’Efak. Es tracta de recuperar cançons que han estat oblidades dels anys 60 i 70. Injustament. Avui és impossible escoltar una cançó de Sisa de l’any 1974, o dels Esquirols, de l’Ovidi Montllor, del Xavier Ribalta.

A Refugi, però, no toques la bateria.

Aquí només canto. Porto un altre bateria, piano i bai-xista. Un trio bàsic en clau de jazz. No ho trobo tan important. Jo sóc melòman, i diria que sóc més me-lòman que músic. Si em fessin triar entre deixar d’es-coltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de to-car!”

Per acabar, Joan…. A part d’ells, quina altre gent ens recomanaries seguir i escoltar ara…

N’hi ha molts… el Feliu Ventura; o Obrin Pas, al país valencià amb quatre discos i que està rebentant pavellons; el Cesk Freixes, molt bo; i els Whisquins.

En Joan fa de productor musical dels Whisquins, un dels grups joves que tenen més canyeros. Li donem les gràcies pel seu suport i això li dona peu per ex-plicar-nos dues anècdotes relacionades amb aquell dia. Esperem que ens acompanyi en altres actes.

 

 

 

 

 

 

 

 

DUES ANÈCDOTES

En acabar la conversa, en Joan comenta un parell d’anècdotes relacionades amb el dia de la presentació a Tarragona del llibre l’Operació de Cor del Jan.

“La meva xicota treballa en una guarderia i arrel d’això, quan vaig estar a la presentació del llibre, em diu que tenien un nen amb aquest problema. Jo li vaig comentar que existia l’AACIC i ella em va dir que els de l’associació ja havien anat a l’escola a parlar amb els educadors per explicar com afecta aquesta malaltia a l’infant i que si patatim, que si patatam…”

Una altra anècdota, més lúdica. En Joan ens diu:

“Estava comprant en un supermercat. En un dels passadissos trobo un nen petit assegut dalt d’un carro que se’m queda mirant fixament. El pare se m’acosta i em diu: “Et coneix. Del dia de la presentació el llibre.” Caram! Em vaig quedar parat i vaig continuar comprant, és clar.

“La meva vocació, la vocació primera – ens diu el Jaume Comas – és la d’escriure, i per circumstàncies he fet d’actor. Per això m’he ocupat de dir les paraules bé. Sempre m’han interessat les paraules, la fonètica, la llengua, el parlar bé. Ens calen paraules”

En Jaume Comas ens ha rebut a casa seva, un àtic d’una finca del barri de Sarrià, a Barcelona, amb les maletes a la porta. D’aquí una hora marxa cap a Sevilla. Se’n va de bolos… L’endemà d’aquesta conversa vàrem trobar un anunci al diari: “El Teatre Romea de Barcelona presenta una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen amb la veu de Jaume Comas…”

Aquest actor, doblador i escriptor de vocació és un amic de l’AACIC des de sempre. Quan fem la “Festa en Suport als Infants amb Problemes de Cor” sempre ens acompanya i ens ofereix unes paraules de suport que ens inspiren. “No podem prescindir de cap batec”, ens va dir una vegada, i ho anem repetint sempre que ens adrecem a nous voluntaris i voluntàries. L’any del Fòrum de les Cultures, en Jaume Comas ens va escriure el text per a una representació teatral: “En Pau i el Petit Príncep”. També comptem amb ell, amb les seves paraules, quan preparem la felicitació de Nadal.

Només entrar al menjador, el Jaume ens explica que ahir va ser a la presentació d’un llibre de la història de l’Ateneu Barcelonès. “Va ser molt interessant -ens diu-. Quan s’assoleixen les llibertats, la democràcia, tenim tendència a deixar-ho tot en mans dels de dalt, dels qui manen. Hem de recuperar la veu, com a societat civil. Hem d’actuar en les distàncies curtes, en allò que tenim a prop, per reivindicar el que encara ens manca. En certa manera, l’AACIC fa aquest paper de societat civil, treballa per fer visible una malaltia invisible.” “Sóc actor, però la meva vocació és l’escriptura.”

Bé, tant l’actor com l’escriptor treballen amb les paraules.

Però és diferent. Una cosa és la vocació del que el propi jo diu (l’escriptor) i l’altra del com es diu (l’actor). És com la diferència que hi ha entre l’obrador i la botiga. El pastisser i el depenent de pastisseria. De vegades vens el que no és teu.

I escrius, ara?

Ho vaig fent… Sóc pudorós i no mostro fàcilment el que escric. Jo crec en l’ofici i no m’agradaria escriure per satisfer la meva vanitat. Però, sí, sempre he escrit. En un temps vaig fer de corrector en una editorial. I saps que també vaig fer de negre d’un escriptor d’èxit?

Que es diu…?

No te’n diré el nom. No sóc dels que escric un diari, però sí que tenia una manera de polir-me l’estil. A partir d’una notícia o una anècdota, agafava un full i em feia el propòsit d’escriure un assaig, un diàleg teatral, la descripció d’un personatge… però en un sol full. Intentava no repetir-me, i així, com deia Bertold Brecht en els seus diaris de treball “polir els verbs”. M’agradaria haver estat capaç de poder viure d’allò que el Manyer i Flaquer en deien el personatge intel·lectual, escriure un article diari o fer col·laboracions regulars a revistes…

El teu personatge és el gest i la veu. Ets actor d’escenari, actor de la veu i doblador.

És una feina d’habilitat. És com conduir. Quan tu agafes un cotxe per primera vegada mires la maneta, el volant i el fre, i on has de mirar és davant teu, la circulació. Això s’aprèn.

Sí, però hi ha un component d’art, en el doblatge. Crear un personatge amb la veu.

Els dobladors són, o eren, actors. Quan es va començar a comercialitzar el cinema als any 40, els dobladors venien d’una escola que era la ràdio. Eren actors del teatre invisible. Amb la veu, quatre músiques i un nyeeec (el grinyol d’una porta vella de fusta que s’obre) es feia por, intriga. En una pel·lícula, de seguida notes quan darrera hi ha un actor.

Però per la vostra feina…

Sí, sí. És important. El més fàcil és doblar pel·lícules on hi ha una bona interpretació. Els anglesos parlen perfecte… Però també hi ha pel·lícules, sobretot en el cinema comercial, fet amb actors molt dolents o que no són actors. El doblatge arregla algunes coses, sobretot pel·lícules que no estan molt bé. Ara bé, el doblatge és una traducció de la interpretació i com a tota traducció hi ha també traïció.

En moltes de les pel·lícules doblades, però, els actors, que potser en la vida real tenen veu de flauta, els sentim amb veus de cowboy…

Hi ha una tendència cap el naturalisme, però, què és el naturalisme? En el cinema res és “natural”. Em pots dir quina és la presa bona d’una pel·lícula? La presa 30 o la 150? Cada vegada, al cinema nordamericà, que des dels anys 80 és pràcticament l’únic cinema que arriba a les pantalles comercials a Espanya, hi ha més so de veus post-sicronitzades, veus que s’afegeixen a l’estudi una vegada muntada la pel·lícula. Els actors es doblen a ells mateixos. O sigui que la veu que escoltem tampoc és la veu del moment en que s’estava rodant. Penso que més important que acostar-se a la veu original és la capacitat de donar sentit a les paraules.

Tocat! (Però no enfonsat!)

Saps què penso? El cinema, finalment, no depèn de l’actor. És l’art del director. Un gran actor pot estar fatal. Una bona interpretació depèn sovint del tractament que en fa el director. Al John Wayne li van donar un Oscar per la seva interpretació a “L’home tranquil”, que pel meu criteri està justet, justet. En canvi, a la Maureen O’Hara, que si mires seqüència a seqüència la pel·lícula t’adones que és ella qui fa la feina, no li van donar res. És l’star system.

I el teatre?

El teatre, sí. El teatre és la casa, el temple, la llar de l’actor i de l’actriu. Quan vaig començar, el primer que se’ns deia era: t’has de saber el text, t’han d’entendre, no has d’eixordar la primera fila i t’ha d’escoltar l’última. Si fas això anirem bé. Això és el primer… Després, fer el personatge. Sovint es parla d’actors protagonistes i d’actors secundaris. L’actor no és mai secundari. Ho és el personatge, o la situació. Però aquell personatge o situació secundària té el seu moment de protagonisme. Pels contractes potser sí que hi ha actors secundaris, però en el moment que actua, l’actor sempre és protagonista i l’escenari és el seu temple.

En el teatre també hi ha directors estrella.

El teatre ha tingut tiranies diferents. La moda dels escenògrafs, als anys 20, dels pintors Miró, Picasso, Picabia… però finalment sempre és el moment en que el verb es fa carn. És una veritat dialèctica que neix d’una lluita. Els grecs deien que era un “agon”, una competició en la que hi ha un “protagon”, que lluita i un “antagon”, i d’aquesta topada, d’aquest xoc neix l’acció dramàtica. Els moments de veritat del teatre es donen no només quan hi ha un text, quan hi ha coses a dir, sinó quan es dóna un conjunt de tot allò que ens fa humans: el gest, el verb, el pensament i l’emoció. Pots canviar l’escenografia, hi pots fer els invents que sigui, però finalment hi ha d’haver això. Estic fent el doctorat d’història, saps?

I el fas sobre el teatre…

I tant!. Durant força anys, la història del teatre era història de la literatura dramàtica. I aquestes obres eren un apèndix de la història de la literatura. Això ha canviat. Avui parlem del teatre com un tamboret de tres potes, que són: el text, l’actor i el públic. Jo vull fer la defensa de l’actor. En la nostra cultura, l’autor és qui té el màxim prestigi de l’activitat humanista. A la cultura japonesa, un primer actor de teatre no té més prestigi que el que escriu. La paraula viva, que s’encarna en la realitat, té més pes social.

Avui, tan els actors com els autors treballen a la televisió. Si el doblatge és l’art de la veu i el teatre l’art de l’actor, la televisió és l’art de…

Pels actors la televisió és l’art de la fama! És molt diferent del teatre. En el teatre tenim més temps per fer les coses. Fas un procés. Entres en el personatge. Te’l vas apropant. Hi ha una feina de construcció important. A la televisió falta això. Has de tenir reflexos per actuar davant la càmera i la càmera t’ha d’estimar. En la televisió, per ser natural no has de ficcionar absolutament res. En el teatre ho tenim clar. Fas un procés, hi ha una ocultació, una màscara o transposició, però, compte, no és l’art de l’engany. Jo penso que no he tingut sort en la televisió. No he tingut la sort de poder fer coses amb una miqueta de temps. Quan en faig penso… a veure que passarà avui. No m’he deixat anar.

És clar que de vegades, els pitjors ulls poden ser els d’un mateix. Les vegades que l’hem vist treballar a “Porca Misèria” o a “Vent del Pla” no ens ha semblat res d’això que diu, però porta-li la contrària! Si seguim discutint com fins ara és segur que no agafarà l’avió cap a Sevilla. No sembla que l’importi. Està conversant. En Jaume Comas és també un artista de la conversa.

---

En les fitxes de les agències d’actors s’inclouen informacions curioses que resulten d’utilitat quan s’està buscant un actor per a fer un personatge. En una d’aquestes fitxes hem descobert l’alçada del Jaume Comas, 184 centímetres, que parla català, castellà i francès i que sap fer anar l’espasa. És historiador del teatre, escriptor, actor i doblador. Es va formar com actor a l’Institut del Teatre i a la prestigiosa escola Adrià Gual, d’on va sortir en Ricard Salvat, un dels personatges més influents del teatre a Catalunya. El seu darrer treball en teatre ha estat en l’obra “Jugant amb Molière”, al Mercat de les Flors, un text fet a partir de diversos personatges creats pel popular dramaturg francès. Per la televisió l’hem pogut veure a sèries d’èxit com “Vent del Pla” i “Porca Misèria”. Ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, entitat a la qual s’ha atorgat la Creu de Sant Jordi el 2006, coincidint amb els 25 anys d’història de l’associació. En paraules del President de la Generalitat, que va lliurar el guardó, “els que reben la Creu de Sant Jordi han convertit la seva obra en un compromís amb la cultura catalana”.

Durant una bona colla d’anys s’ha interessat per temes de creativitat i salut. És membre del comitè de redacció de la revista científica “Creatividad y Sociedad” de la qual n’és una de les impulsores. Quan la Verònica va de viatge, sigui per plaer o per feina (a un Congrés on presenta els seus estudis, o per una estada de recerca en una Universitat a l’estranger) sempre reserva un moment per visitar algunes llibreries i remenar les lleixes on s’hi exposen els llibres per infants i joves. El seu interès per aquestes publicacions és professional. La Verònica treballa el conte i el relat com a recurs, com una estratègia lúdica i educativa per als infants malalts i les seves famílies.

La Verònica coneix l’AACIC. Participa en el grup de recerca que prepara una investigació sobre les necessitats educatives dels infants amb cardiopaties congènites i també comptem amb el seu assessorament per editar en el futur, materials adreçats als infants. Quan vàrem dir-li que volíem entrevistar-la pel Butlletí ens va demanar de què volíem parlar. Li vam dir: “volem saber si se’n sap alguna cosa sobre com afronten els infants les malalties; si estan preparades les unitats infantils dels hospitals per atendre els aspectes afectius dels infants; que se’n pot millorar i que poden fer els pares per ajudar a l’infant a conviure amb la malaltia. Aquí teniu la transcripció d’algunes de les coses que ens va explicar.

Què vol dir això de fer servir els contes i els relats com una estratègia lúdic-educativa?

Vol dir que podem fer servir el conte per ensenyar, per aprendre. Un conte ens pot servir, per exemple, per treballar les pors dels infants, els sentiments que desenvolupen els nois i les noies hospitalitzats; també podem treballar aspectes de llenguatge que els poden ser de molta utilitat quan tornin a l’escola. Un conte pot servir per a totes aquestes coses.

Així que t’has convertit en una col·leccionista de contes…

Sí. Vaig començar cercant el que hi havia publicat a Catalunya. Després es va anar ampliant la meva col·lecció amb llibres del Brasil, Alemanya, Mèxic…

I és molt gran, la col·lecció?

Tinc uns cinquanta llibres que tracten del que li passa als infants quan estan malalts, quan van a l’hospital. Hi ha un conte alemany en què es presenten diferents patologies lleus: una petita al·lèrgia, una otitis, una rubèola, un xarampió. Cada pàgina tracta d’una d’aquestes patologies. De cadascuna es fa referència a “com em sento”; “què em passa al cos”, visiblement; si “he d’anar al metge”. Però no hi ha llibres pedagògics que tractin malalties específiques com ara les cardiopaties congènites, i menys encara que sigui un reflex de la realitat, del que necessita el nen, explicada en forma de conte. D’altra banda, fent l’anàlisi dels llibres editats que tenen infants malalts com a protagonistes, a vegades es dóna el cas que el que presenten és el contrari del que pensem que hauria de ser.

Vols dir que hauríem de deixar els contes a mans dels pedagogs?

Vull dir que hi ha uns contes que els haurien d’escriure equips multidisciplinaris, escriptors, psicòlegs, metges i pedagogs treballant plegats. L’atenció educativa a l’infant és una qüestió multidisciplinari. L’objectiu final és ensenyar, informar, educar treballant en conjunt la dimensió biològica, emocional i social de la malaltia.

Però, com més mans participin en aquests projectes…

A veure… Darrere d’aquests llibres hi ha d’haver un esforç conjunt de diversos professionals, tant pel que fa al conte com a la malaltia. Per tant, surten més cars, sí. Aquests contes segurament tenen un cost més elevat. S’han de planificar, escriure i reescriure. No es tracta només d’explicar un conte i que al final el nen hagi de respondre algunes preguntes. És molt més complex que això, sobretot en la temàtica de les malalties, que és un procés llarg, i més encara en el cas de malalties cròniques. Hi ha molta feina a fer. Cal molt suport. Potser hi ha entitats, a part dels editors tradicionals, que haurien de col·laborar en el finançament d’aquest tipus de conte.

Què en podem dir de com afronten les malalties la canalla?

Bé, en primer lloc, cada un tenim el nostre estil de personalitat. La forma de ser de l’infant en relació a l’edat és important. No és el mateix un noi o una noia malalta de tres o quatre anys que un adolescent. L’adolescent està en un moment de canvi en el qual hi tenen a veure aspectes complexos com els de l’autoimatge. Quan parlo d’edat em refereixo al moment evolutiu de l’infant, el nen o nena, o el jove. A més hi ha l’entorn. És fonamental. La malaltia s’ha de comunicar d’una manera planera, i amb una intenció. Saber el que tens ja tranquil·litza, però no és el mateix posar una etiqueta (tens aquesta malaltia…) que explicar què hi ha al voltant d’ella.

Així, doncs…

Així, és important treballar les emocions. Com gestiona l’infant aquest sentit emocional, que pel nen es tradueix en actitud, accions, formes de manifestar-se. Està molt nerviós? Està molt callat? Agafa una enrabiada? En cadascun d’aquests casos ens està dient que li passa. Segons l’edat ho podrà verbalitzar millor, o no. Verbalitzar-ho és important. Escoltar per part dels pares què ens està dient el nostre fill, és fonamental. Que el nen verbalitzi, fa més conscients als pares, que moltes vegades no volem veure el nostre fill com a nou malalt. Hi ha programes que ajuden a l’infant a dir que està passant. Depèn de l’edat, de la preparació i de la fortalesa del mateix infant. Hi ha una experiència feta a Itàlia sobre com dir a un nen que té una leucèmia. Primer se li diu al nen i és el nen que li diu als pares. Hem de buscar noves formes. Falta molt de camí en l’àmbit d’investigació. A més a més, si atenem als Drets de l’infant Hospitalitzat, que protegeix els menors, i que està bé que sigui així, no resulta fàcil fer segons quina mena de recerca. Hi ha un vessant ètic.

Quan parlem de malaltia sovint pensem en un estat transitori, però aquest no és el cas de malalties com les cardiopaties congènites

El fet que la malaltia, en aquest cas, sigui congènita té una implicació diferent pels pares. Hi ha un cert sentiment de culpa. Es generen una sèrie d’emocions que ho contagien tot. D’una banda hi ha l’alegria, perquè acaba de néixer un fill, o una filla, però d’altra banda ens trobem amb la incertesa de què passarà. És molt important com s’afronta la malaltia, les anades i tornades contínues a l’hospital, les diverses intervencions… El fet d’adonar-nos que nosaltres no som els únics que estem patint una situació de malaltia és bo. En el cas de joves i adolescents hospitalitzats, els amics que fa a l’hospital són importants. El noi i la noia malalts van interioritzant la fragilitat del mateix cos que som fràgils. En la mesura en què la família interioritzi el que li passa el seu fill podrà mostrar una actitud més positiva. Hem de tenir molt clar que en el cas de malalties cròniques com les cardiopaties congènites no es tracta d’arribar a “curar-se”, sinó d’assolir una qualitat de vida adequada i de què el noi o la noia creixi pel que fa a la personalitat.

Estan preparades les unitats pediàtriques dels nostres hospitals per atendre els aspectes emocionals i socials d’aquests infants malalts?

A Catalunya hi ha hospitals dotats amb aules hospitalàries i amb Ciberaules. En aquests espais es du a terme un treball lúdic-educatiu amb els nens hospitalitzats, una tasca que els pot fer sentir millor. Pel que fa a la creació d’Aules avui per avui es fa servir un criteri basat en el número de llits. La majoria de vegades qui s’ocupa d’aquestes aules són mestres d’educació especial que treballen en un horari concret i que han de donar respostes a demandes molt diverses. Encara no tenim uns pedagogs i pedagogues especialitzats, un perfil professional que pugui dissenyar i treballar totes les necessitats d’una unitat pediàtrica.

I sabem com haurien de ser aquests equips multisciplinaris dels hospitals?

Existeixen molts programes, però molts d’aquests programes hi són només a nivell disseny. Costa arribar a provar-los, posar-los en marxa i avaluar-los. Hi ha un circuit difícil de passar des de les investigacions. Jo et podria explicar molts projectes, d’aquí, d’Alemanya, del Brasil. El cas del Brasil m’interessa especialment perquè no és un país en què els centres hospitalaris tinguin de mitjana els mateixos recursos que tenim aquí, però en canvi, hi ha experiències d’aules hospitalàries molt interessants.

---

Per a la Verònica sanitat i educació no poden estar separats, i menys en el cas dels infants. Per això, quan parla de polítiques, insisteix en el fet que els models que proposa són de polítiques sanitàrioeducatives. Els alumnes de pedagogia de la Universitat de Barcelona on imparteix classes la nostra entrevistada tenen una assignatura que tracta de l’atenció educativa a l’infant malalt, però la millor notícia és que enguany, la Verònica Violant juntament amb la doctora Mari Cruz Molina han posat en marxa el primer postgrau en “Pedagogia, infància i malaltia”. El curs té per objectiu estudiar diversos models d’atenció a la infància en els hospitals i comprendre l’acció educativa en els diferents espais per on es mou el nen malalt i la seva família. El curs pot esdevenir la llavor d’aquests nous professionals.

Deixem l’entrevista aquí. Els despatxos de professors de la facultat de pedagogia estan al voltant d’un magnífic pati porxat. La Verònica ens acompanya fins a la porta d’entrada. Li hem agraït la seva col·laboració amb l’AACIC. Ens fa molt contents poder comptar amb professionals del seu rigor i la seva talla.

---

Tres suggeriments pels pares

Hem demanat a la Verònica Violant que ens digui alguns consells o idees que ajudin als pares a afrontar les malalties dels seus fills. No hi ha receptes, adverteix, però accepta la proposta.

1. En primer lloc, la informació és bàsica. Quan el metge t’explica el que passa, si no s’entén alguna cosa, no s’hi val anar fent que sí, amb el cap com si ho entenguéssim. Quantes vegades no diem “No he entès el què m’ha dit el metge, però després m’ho han acabat d’explicar a la infermeria”. Ja està bé que es pregunti a la infermeria, però com informació de suport. No podem sortir d’una visita al metge dient “No he entès res del que m’han explicat”. Hem de sortir sabent què li passa al nostre fill o a la nostra filla i que és el que hem de fer. Aquest és un principi bàsic, tot i que el moment, les circumstàncies que estem passant no són massa propicies per entendre les coses. Si no entens el què li està passant al teu fill, torna-ho a preguntar! Com millor ho entenguem més fàcil ens serà comunicar-ho.
2. Una altra idea és llegir. Llegir serveix, i deixar-se assessorar. Els contes són un recurs importantíssim. Una simple imatge, una fotografia, pot servir per exemple, perquè el nen t’expliqui què sent. Del que li està passant, del que viu, del que sent, del que veu dels seus pares… En surt l’estat emocional sense donar-se compte.
3. I per acabar, les associacions ens poden guiar. Els grups de pares d’afectats poden ser un suport molt bo. Però, compte, no es tracta de pensar “ah com que a aquests pares els ha passat això a nosaltres també ens passarà”, sinó que han de servir per obrir-nos, per ajudar-nos a veure aspectes que no havíem tingut en compte. Et pot servir per exemple per adonar-te que no és el mateix que el nen tingui set anys o que en tingui tretze. El noi de tretze anys és adolescent i fa molts anys que conviu amb la malaltia, però potser ara li fa vergonya ensenyar la cicatriu, perquè hi ha un tema d’autoestima personal en el canvi físic dels adolescents.