Resultats de la cerca "festa del cor"

A la Gemma Solsona li agrada la vida senzilla

La Gemma no ha tingut gaire temps de fer puzles en els darrers anys. Li han passat moltes coses. Per exemple, ha estat mare per segona vegada d’una nena, l’Ona, que amb cinc mesos es va presentar a la 17a Festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo (no va pujar a cap atracció perquè va estar dormint tota l’estona!).

La Gemma va néixer a Barcelona, però ha viscut pràcticament sempre a Palau-solità i Plegamans, al Vallès. Ara fa dos anys es va presentar a l’AACIC. L’entitat es plantejava obrir una seu a les comarques de Girona i la Gemma va dir que si l’agafàvem per a la feina ella se n’hi aniria a viure. “Al meu marit i a mi ens agrada Girona”. Els avis del seu marit són de Palafrugell i ells han voltat per tots aquells pobles. Dit i fet. La Gemma va aconseguir la feina i ara viu a Girona. El que sorprèn d’aquesta història és com ho explica. Sembla fàcil això d’anar a viure a una altra ciutat. “Sí que n’és, de fàcil”, ens diu. “Per a nosaltres era important trobar una escola que ens agradés per al Nil. Quan la vàrem trobar, vàrem buscar un pis al barri i aquí estem”.

La seu de l’AACIC-CorAvant a les comarques de Girona és al poble de Fornells de la Selva. L’Ajuntament de Fornells va facilitar el local on la Gemma atén les famílies. També la podeu trobar a l’Hotel d’Entitats de Girona ciutat i a l’Hospital Josep Trueta, on duu a terme la seva tasca en coordinació amb la cardiòloga Maria Àngels Puigdevall. La xarxa que ha anat teixint la Gemma ja comença a donar fruits. El curs passat es van fer les primeres trobades estables de grups de pares. “El nostre objectiu ara és fer-ho conèixer. Pensem que hi ha més famílies interessades”. La Gemma a Griona ha trobat una aliada inqüestionable en un altre membre de AACIC CorAvant, l’Ani Fernàndez.

Fent-se seva una dita del seu marit, ens comenta que ha arribat fins aquí “buscant el camí cap a la vida senzilla”. Confessa que li agrada entaular-se i que d’aquest Nadal no passa: “Per Reis demano un puzle nou. Ja en tinc ganes”. (Estarà de sort si no perd cap peça, amb dues criatures pel voltant, però bé, sempre acaben sortint les peces que es perden, oi?)

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat


L’actriu i el periodista

Ficció o realitat. “No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal!”, diu l’actriu. “Veure les notícies a través d’una pantalla és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies, ja ha desaparegut”, diu el periodista. El món al revés? Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo. Ningú no hauria dit que s’havien conegut unes quantes hores abans de començar. Entre ells hi havia química. La Mone no va poder ser a l’última festa a Barcelona; en Jordi sí que hi va ser: “dissabte presentant la festa i diumenge corrent una cursa a Tarragona”.

La Mone ha passat les festes de Nadal a Madrid amb Mamma Mia!, l’espectacle musical basat en els temes del grup ABBA. Fa el paper de Donna, la protagonista. Quan us arribi el Butlletí 17 serà de gira per tot Espanya amb aquest espectacle.

Quina moma, aquesta feina!

Mone: Moma? Jo no faria servir aquesta paraula. És una bona feina, sí, però tres dies seguits amb doble funció és esgotador. El desgast físic i vocal és considerable. Ho pots passar molt malament si no t’apassiona aquesta feina. Això del teatre no és gens estable, ara ets a dalt i demà, a baix.

En Jordi treballa al departament d’informatius de TV3. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria el que passa al món, però a una audiència de preadolescents, a l’Info K. Sap mantenir la sang freda a les connexions d’urgència d’un atropellament massiu dramàtic la nit de Sant Joan i és capaç de fer les notícies entenedores a una audiència de vuit a dotze anys. Per fer bé totes dues coses s’ha de tenir talent.

Jordi: El més difícil és fer d’animador durant l’enregistrament d’un programa. Quan es fa un acudit, la primera vegada, la gent riu, però quan és la tercera vegada que enregistres una seqüència, l’acudit ja no fa cap gràcia. En aquella època encara vivia a Tarragona. Recordo que sortia de TV3 i feia tot el viatge en silenci, ni música, ni ràdio ni res!

Mone: Això és el que no veiem normalment, la feina que es fa al darrere. Quan treballes a la televisió, t’adones que el glamur dels programes i les sèries és al menjador de casa teva. Al plató, tot és de cartó pedra.

El combat!

Quan els vaig trucar per fer l’entrevista, els vaig explicar que parlaríem de les diferències entre la ficció (el món de la Mone) i la realitat (el d’en Jordi). Els va semblar bé. També els vaig suggerir que ens trobéssim en un lloc on poguéssim representar l’enfrontament entre aquests mons. En Jordi va proposar un ring de boxa. M’havia passat pel cap. La Mone va proposar una solució més assequible: el seu gimnàs, al costat de l’estació del Nord, a Barcelona. Hi ha unes taules de ping-pong. Ping-pong? Competició! Bé. És un joc molt ràpid. De molts reflexos! Ja va bé. Per què no? Però, mira les imatges… Tu diries que fan cara de gaire rivalitat, aquest parell?

Mone: En Jordi i jo no fem coses tan diferents. Som canals. Hem de transmetre. Ell transmet informació i jo he de transmetre emoció amb la veu quan canto o quan interpreto un personatge com a actriu.

Jordi: Nosaltres també fem un personatge. Ara… no parlo de fer comèdia. Recordeu l’atropellament de tren la passada revetlla de Sant Joan? Jo treballava aquella nit. Havia arribat a la feina pensant que cobriria revetlles i vaig trobar-me fent quatre hores de connexió en directe d’un accident terrible. No em vaig adonar del que havia passat fins a les vuit del matí, quan vaig arribar a casa. En el moment que era allà fent les connexions, per a mi, els morts eren números. Dotze morts, no dotze persones mortes. En aquest sentit, també interpreto un paper. Jo no puc arribar al lloc dels fets i començar a plorar.

Mone, tu et trobes en un any triomfal dalt de l’escenari amb Mamma Mia! I tu, Jordi, t’has fet un lloc en una televisió respectada per la qualitat dels seus programes i dels seus professionals. Què passa, però, quan no s’omple la platea, o el mitjà és tan petit que dubtes si arribes a algú?

Mone: Ho has de fer. A la meva feina, passes de fer un espectacle d’èxit a no tenir res en ben poc temps. T’agafen dubtes: “m’he fet gran, no estic bé…”. Cabòries internes. Has de ser forta i segura com a persona. Has d’estar amb l’ego i la vanitat ben controlades! Ben controlades!

Jordi: La feina és la mateixa. Condiciona el fet de saber si ho veurà més o menys gent? Potser sí, però jo vull quedar satisfet. No sé si algú es cansarà i desconnectarà al primer minut, però la feina la faig igual.

Havíeu pensat que serieu actriu i periodista?

Mone: Això meu és del tot vocacional. En el meu primer record conscient, ja cantava. Tenia tres o quatre anys i al col·legi fèiem un musical que es deia El somni d’un angelet. Jo em despertava als braços de la meva mare a l’obra, que era la meva germana. Ho recordo perfectament, així que puc dir que canto des que tinc ús de raó. Als tretze anys, els meus pares em varen regalar una guitarra i no m’hi vaig pensar. Em va arrossegar la professió. Em vaig formar a la carretera i, amb el temps, vaig anar fent cursos per anar perfeccionant cosetes. Les coses han canviat, però. Si algú comença ara, jo li diria que estudies. Els temps són diferents.

Jordi: A l’institut no tenia ni idea del que volia fer. La meva germana havia estudiat traducció. M’ho vaig pensar, però no m’hi veia. Vaig triar periodisme dues setmanes abans d’haver de presentar la preinscripció. Un cop decidit, però, m’ho vaig començar a creure. Aquell mateix estiu vaig començar a llegir els diaris d’una altra manera.

Pensaves que faries televisió?

Jordi: No hi pensava, però sí que m’agradava ser la persona que explicava les notícies. Fer de periodista et dóna accés a llocs i a persones que si no fos per la teva professió no coneixeries. La gent creu el que tu els expliques.

El món al revés

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Vaig al teatre i ploro com una Magdalena. En canvi, veig tot el que passa al món per televisió i no se m’indigesta el dinar...

Mone: Sí. No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal. I saps per què?

Això és el que voldria que em diguéssiu.

Mone: El teatre, o l’anunci d’aquell torró que torna a casa per Nadal, t’emocionen perquè et toquen! Les notícies, en canvi, les mirem, però no hi tenim una implicació personal.

Jordi: És cert. Si tu veus que han mort tres persones al Sàhara i tu hi has estat i hi coneixes gent, t’afectarà d’una manera diferent. El fet de veure les noticies a través d’una pantalla, és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies ha desaparegut.

De vegades, costa saber si el que estàs veient és un informatiu o un melodrama.

Jordi: Depèn de l’estil de cada mitjà. Un informatiu d’algunes televisions d’àmbit nacional i un de TV3 no tenen res a veure. Si busques el morbo i ser groc, ja saps on has d’anar i què buscar. Pots ser efectista i anar al recurs fàcil del plor o del crit. Mostres la reacció, però no expliques el que està passant. A TV3 et deixen treballar. No t’exigeixen que busquis el morbo o la crònica negre. I quan toca fer-la no es busca l’impacte de la llàgrima. Hi ha uns patrons molt clars de tractament de la informació.

Mone, a la teva professió has de ser capaç de tot el contrari. No es tracta d’informar, sinó d’emocionar. Com t’ho fas perquè unes lletres impreses en un paper es converteixin en un personatge?

Mone: Quan agafo un text per primera vegada, el llegeixo amb un to neutre. Jo sóc un instrument, com a actriu. No hi poso gaires detalls, d’entrada. A mesura que vas treballant el text amb el director és quan es va decidint cap on ha d’anar el personatge. Això, en el teatre, està ben fet. El director de Mamma Mia! s’inventa una altra Donna cada vegada que ens ve a veure, reinventa els personatges, els fa evolucionar. Penso que aquesta és la clau de l’èxit. El pots veure dues vegades i tenir una impressió diferent.

Es treballa igual a la ficció i a la televisió?

Mone: No és el mateix. Al Cor de la ciutat, per exemple, t’havies d’espavilar. Ho has de portar ben estudiat i anar per feina. Quan estudies els diàlegs a casa sola t’imagines les rèpliques, com te les diran, amb quin to… però t’endus sorpreses. L’actor que tens al davant et surt amb un matís que no esperaves. És molt creatiu. En el teatre, en canvi, assages, revises, prens notes…

Jordi: El teatre és un vestit fet a mida…

Mone: …i la televisió, el pret-a-porter! El més especial del teatre és que quan tu ho dones tot, notes l’energia del públic. Primer has de donar tu. No pots pretendre que la gent et doni coses i tu no donar-los res.

Però, què t’arriba?

Mone: Ho notes! Notes la connexió, que són allà, amb tu. És un flux, però l’has de crear tu.

Tu ho entens, això, Jordi?

Jordi: …les vegades que m’ha tocat fer presentacions, la sensació que tens és molt estranya, perquè sents tot de sorolls però no veus res, no veus qui hi ha, allà baix.

Teniu unes feines molt estranyes…

Jordi: Una feina boja. El periodisme és una feina força boja. Un dissabte, ets a casa dinant amb uns amics i et truquen per anar a cobrir un acte. M’ha passat. I la gent et pregunta: “No et fa mandra?”. A mi no me’n fa gens. És el que m’agrada. No tothom té feines així…

Mone: A mi em pregunten com tinc els nassos de sortir a l’escenari. I no ho sé. De petita era poruga, jo. Em feia por volar, nedar… Però posa’m en un escenari i… (la Mone fa una gran rialla). Saps que tinc abstinència si estic temps sense pujar a l’escenari? Cantar alimenta! Per a mi, la meva feina és una font d’energia renovable.

Quina partida més decebedora. Els vaig proposar un combat. Volia acció, desavinences, garrotades… Aquest parell no han jugat net. Miro una altra vegada les fotos. (Quin tros de fotògraf més immens que és en Mai. Diuen que un bon retrat reflecteix el que amaguen les persones.) Fixa-t’hi. Això és un combat? Sembla l’àlbum de fotos d’una parella que s’ha ajuntat fa quatre dies! (Aclariment: no són parella!) …I perdoneu aquest apunt rosa. Sí, sí, el safareig i el periodisme no són la mateixa cosa, ho sé, però entre aquesta actriu i aquest periodista hi ha química. “Ho notes! Notes la connexió… És un flux…”

L’actriu

El primer record d’infantesa que té la Mone és d’un espectacle musical al col·legi. Ella era a dalt de l’escenari, és clar. I encara no n’ha baixat. Als tretze anys, els seus pares li varen regalar una guitarra i diu: “…em vaig deixar arrossegar per la música”. Ha cantat amb el Gato Pérez, La Trinca, l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Sopa de Cabra… Ha presentat programes de televisió i ha intervingut en sèries com El cor de la ciutat i Porca misèria. Ha posat la veu a personatges d’animació de La bella i la bèstia, Mulan i El príncep d’Egipte. Ha estat la protagonista de Mals d’amor d’una gata francesa al Teatre Nacional (TNC) i ha format part del repartiment dels musicals de més èxit dels darrers anys: Guys & dols, T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, Full Monty, Gaudí, Boscos endins, on feia de bruixa… (I aquí m’aturo.) Ara fa de Donna al musical Mamma Mia!.

El periodista

El periodista Jordi Gil és una persona… normal. Va començar a la ràdio. Tot normal. “Un dia, –explica–, vaig anar a cobrir un tall d’una carretera. Quan fas carrer, trobes sempre la mateixa gent d’altres mitjans. Sóc de la broma, i en les estones mortes parlàvem. Un periodista que cobria la notícia per a una televisió local em va dir que podria servir. Vaig fer una prova i em varen donar un programa d’entrevistes per a l’estiu. Em va agradar i feia les dues coses”. Ben normal. També feia el seguiment del Nàstic de Tarragona, l’equip de futbol de la ciutat, per a TV3, fins que el varen cridar per treballar a Sant Joan Despí. L’hem vist a programes com Hora Q, al costat de l’Helena Garcia Melero, i ha cobert tota mena d’esdeveniments informatius en directe. Per a ell, normal. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria què passa al món, però a una audiència entre vuit i dotze anys, a l’Info K. A Salou, que coneixen bé l’excepcional normalitat d’en Jordi, el varen fer pregoner de la Festa Major. Normal, vaja!

Com vàreu connectar amb l’AACIC CorAvant?

Jordi: Per l’Enric Company. Vàrem presentar junts una subhasta d’art a l’Hospitalet a favor de l’AACIC. A partir d’allò, he fet les presentacions dels llibres de l’AACIC-CorAvant i de la festa del Tibidabo. La primera que vaig presentar va ser la del 2009 amb la senyora que tinc aquí al costat, la Mone.

Mone: Va estar molt bé. Semblava que ens coneixíem de tota la vida i era la primera vegada que ens vèiem. Em varen trucar i vaig dir que sí. Tinc uns amics amb un fill amb problemes de cor i estava sensibilitzada pel tema. Però no recordo com és que em varen trucar a mi. No sé perquè varen pensar en mi…


Una nit de por

Qui no s’ha despertat alguna vegada sobtadament enmig d‘un malson? La psicòloga infantil Rosa Jové, ens ajuda a saber què hem de fer davant dels malsons i els terrors nocturns dels menuts. Ens explica que quan els adults estem estressats podem desfogar-nos amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa. Els infants també necessiten fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir-los en un símbol: “És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles”, ens diu, entre altres coses.

A partir de l’any de vida de l’infant, entre les alteracions infantils més freqüents podem destacar els malsons i els terrors nocturns. Monstres, bruixes o fantasmes omplen algunes nits i provoquen despertars angoixats. Molta gent els confon, però es tracta de trastorns diferenciats. Quan el nostre fill o filla dóna senyals de tenir-ne un o un altre és important distingir-los, perquè el seu abordatge és ben diferent. Vegem quin valor cal donar-los i com els podem acompanyar.

“Somnis dolents”

L’infant que viu un malson es desperta aterrit, recordant un somni espantós: “… just en el moment en què un enorme i horrible monstre m’anava a devorar, m’he despertat”.

Els malsons són somnis desagradables que es recorden. De vegades pot haver-hi un despertar amb espant, però en d’altres, simplement, l’endemà recordem que hem tingut un somni desagradable. Habitualment es donen durant la segona meitat de la nit (a la fase REM del son), i l’infant els viu, de vegades, mig despert, o es desperta molt fàcilment recordant de manera clara el que somniava. Llavors, enmig d’un plor més o menys intens, reclama el consol dels seus pares, i li pot costar tornar-se a adormir perquè la por pot ser persistent.

Els malsons no afecten totes les edats de la mateixa manera: mentre entre els 4 i els 7 anys es manifesten de manera moderada, augmenten molt entre els 8 i els 10, i es tornen a reduir entre els 11 i els 14; més tard, van minvant fins a pràcticament desaparèixer.

Es fa difícil identificar aquesta alteració abans dels dos anys: primer, perquè sense haver adquirit el llenguatge, l’única manera de saber si un petit té malsons és per l’alteració del seu comportament quan es desperta a mitja nit, cosa que podem confondre amb altres trastorns, sobretot si és un nen o nena petit que es desperta amb freqüència, i no sabem del cert si és per por, per gana o per set, o per altres motius. En segon lloc, hi ha experts que qüestionen que, abans dels dos anys, la imaginació pugui ser prou rica per provocar un malson ben estructurat: un nadó no és capaç d’imaginar que un monstre surt de l’armari perquè no sap què és ni un monstre ni un armari. Malgrat tot, sabem que els infants tenen la fase REM del son des de ben petits i, per tant, a la seva manera, poden tenir somnis bons i somnis dolents, que els fan experimentar sensacions agradables o de patiment.

El temps hi ajuda 

En la majoria dels casos, els malsons són un trastorn passatger que millora amb l’edat, perquè els nens i nenes solen ser més espantadissos que els adults. Per això és recomanable tranquil·litzar-los i no fer-hi cap altra intervenció.

No obstant, els pares i mares que consulten un professional per malsons no ho fan perquè el seu fill o filla en tingui de tant en tant (com ens passa a tots), sinó perquè en tenen cada nit o perquè sempre somnien el mateix. En aquests casos l’alteració, suposadament benigna, acostuma a ser l’indicador d’un estat d’ansietat latent en l’infant, i el fet de tranquil·litzar-lo no serà suficient per evitar que es repeteixin.

Els infants pateixen ansietat? Quina mena d’angoixa pot provocar-los malsons? Molts autors coincideixen a dir que hi ha períodes crítics per als nens i nenes durant els quals solen patir ansietat. Si en aquests moments reben suport i comprensió, la cosa només serà una inquietud passatgera i simple, però en canvi, si no es resol, pot donar lloc a veritables manifestacions ansiògenes: una de les més freqüents són els malsons.

Com ajudar-los davant d’un malson?

  • Si tenen dies més tranquils, menys estressats, amb més contacte amb els pares, les nits també seran més tranquil·les.
  • Si té por des del moment d’anar a dormir, el fet de dormir acompanyat, amb un llumet encès o la porta oberta pot reduir l’ansietat.
  • Quan es desperta espantat, el tranquil·litzarem sense treure importància al que li passa i evitarem frases com “no ha estat res”, “no té importància”, sinó més aviat amb un: “tranquil, sóc aquí amb tu”.
  • Quan són més grans i diferencien la realitat del somni, ja hi podrem incloure un ”saps que només era un somni”, però no abans.
  • Si el malson té una temàtica repetitiva, podem construir una història alternativa amb el somni, on el monstre desaparegui i el final sigui feliç.

Dormim allò que vivim

En general, els infants són molt susceptibles a tot allò que passa al seu voltant. Són molt receptius a determinades situacions, com ara discussions freqüents dels pares, canvis de casa o d’escola, conflictes a la família, fets que fàcilment els produeixen ansietat, sobretot si no els poden entendre i cap de nosaltres, els adults, no els ajudem si hi posem paraules que identifiquin el que està passant a casa.

El mecanisme acostuma a ser el següent: totes aquestes situacions generen emocions i sentiments que el nen no pot assimilar fàcilment, ni tan sols durant el dia. Els adults tenim menys possibilitats de tenir malsons perquè, en principi, durant el dia, podem digerir i canalitzar millor les emocions i els sentiments. Quan estem estressats, preocupats o enmig d’un conflicte, sovint podem desfogar-nos una mica amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa, o fer un cafè amb una amiga. Els infants, òbviament, no compten amb aquests recursos d’adults, però es carreguen igualment de totes les vivències que van tenint. Necessiten, doncs, fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir- los en un símbol. És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles i tota mena de monstres, símbols dels seus sentiments.

En d’altres casos, determinades situacions viscudes durant el dia es tornen a experimentar a la nit “avui he somniat que la mestra em tornava a renyar”, o són reviscudes en somnis, però d’una manera distorsionada “avui he somniat que a l’escola hi havia un monstre que cridava fort” que, en realitat, és la mateixa mestra que el renya.

Abans dels cinc anys, els infants es poden despertar i pensar que el malson ha estat real o que no s’ha acabat i, per tant, estaran molt inquiets quan ens cridin i anem al seu costat. En canvi, cap als vuit anys, es poden despertar alarmats i explicar-nos que han tingut un malson, però dir-nos ells mateixos que ja ha passat tot i tornar-se a dormir aviat, d’una manera relativament senzilla.

 

Rosa Jové


“Si vols canviar, canvia la teva història personal”

En Fèlix Castillo és psicòleg. Lector inquiet, encara conserva el llibre Una teoria de la comunicación humana, que l’any 1975 li va obrir la porta cap a una forma diferent d’entendre els conflictes personals i de relació, el model sistèmic. Vint anys de professió l’han convertit en un expert en coaching. Com a membre del patronat de CorAvant “encara no sé ben bé què hi puc aportar”, ens diu. “Penso que m’ho van proposar perquè es volia comptar amb perspectives professionals diverses. Intentaré parlar més de recursos i de possibilitats que no pas de dèficits i mancances.” Recursos, possibilitats i, sobretot, capacitats, són paraules que surten i repeteix sovint a la conversa. “Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats i la manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, centrarnos en el que fem bé, i no pas en allò que no fem bé. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre. Aprendre a aprendre, a adaptar-nos a les situacions imprevistes.”

Per a l’expert en coaching de grups Fèlix Castillo “els tallers d’autoestima són una ximpleria”. En Fèlix Castillo és a l’AACIC avui en una de les sessions mensuals que realitza amb l’equip professional fix de l’associació. En acabar hem sortit a dinar. Li comento el que he vist durant la sessió: unes persones parlant de la feina, del que fan i del que els preocupa. “A mi m’agrada definir-ho com coaching, una mena de supervisió de grups.” Hem parlat de la relació de les persones a la feina, de teràpies i de terapeutes, i de les històries personals. El seu missatge és clar: canviar, és possible!

Fèlix, què és el que no et satisfeia del que havies après de la psicologia tradicional?

La psicologia ha estat molt influïda per una perspectiva en què els problemes que manifesta la gent estan molt relacionats amb alguna cosa que va passar en la seva infància. Sota aquesta perspectiva, la definició que es feia de comportament era el d’una actitud molt difícil de canviar, de modificar. Ara sabem que els individus tenen més possibilitats de canviar del que pensàvem. Penso, de veritat, que podem canviar. Jo no sóc determinista.

Quina alternativa proposes a la concepció de comportament que ens acabes d’exposar?

El comportament és una resposta a un context concret en un moment concret i a unes relacions amb unes persones concretes. Això és el que diu el model sistèmic. Parlem de comportament en un context de relacions. Aquesta perspectiva ens és útil tant per a persones com per a grups, que és el que fem a l’AACIC.

Per què ens entrebanquem sempre amb les mateixes pedres?

Tenim molts comportaments automàtics, reaccions que anem repetint davant de situacions similars. Aquests comportaments ens ajuden a afrontar la vida sense haver de pensar gaire. Ens resulten útils, o còmodes, però tenim la capacitat de ser-ne conscients i d’aprendre a modificar-los.

És fàcil de modificar els comportaments automàtics?

Requereix un entrenament, un aprenentatge nou, com quan s’aprèn qualsevol altre cosa. I això suposa un temps d’incertesa i inseguretat. Crec que és fonamental aprendre a viure en un món incert, en què no ho podem controlar absolutament tot. Qui aprèn a sentir-se relativament còmode en la incertesa aprèn a viure molt millor.

Com podem iniciar aquest aprenentatge que condueix a un canvi?

Canviant el relat. Canvia el teu relat i canviarà la teva vida. Un conegut neuropsicòleg, Oliver Sachs, explica que recordava molt bé els passejos per Londres amb la seva mare durant els bombardejos a la ciutat durant la segona Guerra Mundial. Va ser un fet important en la seva vida. Un dia va explicar aquests records al seu germà. El germà d’Oliver va dir que això no era possible perquè en començar la guerra la seva mare el va enviar fora de la ciutat. El que recordava era allò que li havien explicat. El nostre passat és una selecció d’uns fets, una informació al voltant de la qual construïm la nostra identitat.

Ens hem d’inventar una història nova?

Podem explicar-nos la història d’una forma diferent. Imagina que amb l’ajuda d’algú comences a explicar-te una història diferent del que pensaves sobre el teu passat. Si ho fem i trobem alguna informació que verifiqui la nova història, que la validi, canviem el relat i canvia la vida. Què hem fet? Hem seleccionat una altra informació que havia quedat oblidada. Això passa contínuament.

En la sessió que avui heu fet a l’AACIC, mentre la gent parlava, tu escoltaves, et cordaves la sabata… Semblava que no passava res.

El que més m’ha costat aprendre com a terapeuta és que jo només puc ser capaç a partir de les capacitats de la persona que tinc al davant, no de les meves capacitats. Els professionals hem après que som bons professionals si sabem dir a qui tenim davant què és el que ha de fer. Així et sents important, ets llest, un tio guai, però l’altre s’empobreix. El més difícil, com a terapeuta, és recordar que tu, en realitat, no saps què és el millor per a l’altre. I no ho saps! Si jo em declaro impotent i sóc el seu referent professional, ell ha de ser potent. Ha de començar a ser capaç.

Si no em dius què he de fer, en què m’ajudes?

T’estic ajudant perquè facis servir les teves capacitats. Tu tens capacitats. Per això estàs viu. Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats. La manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, en centrar-nos en el què fem bé, i no en allò que no fem bé. Si tu t’especialitzes en buscar elements facilitadors, apreciatius, recursos, els veus fàcilment, perquè són com patrons. Si estàs entrenat per veure una altra cosa, veus una altra cosa. Les persones trobem allò que busquem, no allò que som. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre, aprendre a aprendre, i adaptar-nos a les situacions imprevistes.

Durant molts anys has assessorat empreses i organitzacions sobre com millorar els entorns de treball. Quin creus que és l’interès real de les empreses quan demanen l’assessorament d’un expert?

Cada vegada hi ha més feines que no surten bé sense el compromís del treballador. Si no hi ha aquest compromís personal sorgeixen problemes de qualitat en la distribució, en la producció, en l’atenció als clients. Les feines en les que no cal el compromís del treballador ja les fan els robots. Podem definir els processos de treball, però els consolidaran la relació entre les persones. El que podem fer és treballar per conèixer quins són els activadors de cada persona, allò que els motiva, allò més singular i únic de cada persona, per activar els compromisos individuals, però sempre a partir dels models d’orientació de cada persona. I per això calen persones que sàpiguen gestionar persones, més que no pas estructures i processos.

En quins ambients o situacions resulta més difícil d’aconseguir aquest compromís?

Els ambients més tòxics són els ambients en què hi ha moltes relacions que no són reals, sinó que estan orientades a objectius personals que no sempre són confessables. Això passa en grups en què el més important no és el que el grup aconseguirà, sinó el què aconseguirà cadascuna de les persones que el conformen, i això suposa relacions de no cooperació. En aquests ambients, t’hi perds, no t’hi pots sentir mai segur. La valoració de l’altre està associada a la necessitat que tinc jo, la cooperació no és un valor confortador del grup. L’únic objectiu és que jo em pugui quedar en el meu lloc.

És fàcil o difícil arribar a detectar si en un grup o una organització hi ha un ambient propici o tòxic?

Es detecta de seguida. En l’aire. Però deixa’m fer-hi una matís. Les organitzacions no existeixen. Quan parlem d’organitzacions, parlem de persones. Encara que una organització sigui molt gran, es creen grups informals d’entre quatre i vuit persones que estableixen relacions properes. Les persones vivim l’organització a través d’aquests grups, del nostre, no pas com un tot. S’assembla molt a una família i, en aquestes relacions de grup, solem reproduir rols que hem adquirit en els nostres aprenentatges primaris de socialització.

Cadascuna de les persones d’un grup informal té relació amb altres persones d’altres grups als quals també pertany. Així, els grups generen xarxes i, aquestes xarxes, en les seves activitats quotidianes, generen una organització que funciona amb unes determinades regles, que té una determinada cultura i que molt sovint no és la formal, allò que es vol projectar idealment, sinó una manera de fer basada en actituds molt quotidianes.

Així, quan una organització parla de l’ànima de l’organització o de l’esperit de la nostra empresa, tot això és fum?

Jo parlaria de cultura de producció, però aquesta cultura de les organitzacions sorgeix de la interacció dels grups petits. Les organitzacions no tenen una cultura, o ànima, predefinida, apareix.

Quan busquem feina, la primera impressió és la que compta?

És important perquè indicarà si aquella persona ressona bé amb tu. En un entorn de feina, però, has de tenir clar si ressonar amb tu vol dir que s’incorporarà bé al grup. I és cert que ens solem incorporar o som reclutats per grups als quals connectem d’una manera intuïtiva. És un sensor molt fi i molt poc racional, és més emocional. Una vibració. Tu arribes i, de cop, acabes amb aquelles persones i no pas amb unes altres. Està relacionat amb els aprenentatges primaris, amb la manera com has après a sobreviure de molt petit amb la teva família.

I, per posar el cas contrari, què passa quan una persona no encaixa, o sent que no encaixa a la feina?

Quan algú no encaixa en un lloc vol dir que tothom actua automàticament. No estem treballant per generar un compromís, una cooperació, un consens. Si és la persona la que vol resoldre aquesta situació, ha de treballar per adonar-se del fet pel qual selecciona unes respostes automàtiques concretes cada vegada que es troba davant d’un determinat grup o d’una determinada configuració de relacions. Si és el grup que està interessat a incloure aquesta persona que no encaixa, i per al grup en què es troba és important que hi encaixi, hem de trobar la manera d’entendre per què aquella persona es comporta d’aquella manera en aquell grup i veure com podem canviar la història que s’expliquen entre ells els diversos membres del grup.

Actuar automàticament, canviar la història, tot això ja em sona. Però, quan et toca haver de dir a algú que s’ha acabat una relació. Com ho hauríem de fer?

Has sentit a dir alguna vegada allò de no tirar el agua del barreño con el niño dentro. Quan llences l’aigua bruta de la banyera, primer has de treure el nen. Puc llençar l’aigua bruta del comportament, però abans en trauré la persona, la salvaré. No emetis un missatge deshumanitzador. Es pot dir “mira, si actues d’aquesta manera no podem comptar amb tu, de manera que aquí acaba la nostra relació”. El que no està bé és dir “tu ets un impresentable i no et volem més”. Això és una desqualificació que agreuja la situació i el grup. Es pot limitar a comportaments no acceptables. Però és diferent dir “no et vull perquè ets inacceptable”, que dir “no et vull perquè no podem col·laborar junts en aquestes condicions”. Comportament i persona són dues concepcions diferents.

Per cert, vaig veure un anunci d’un curs per millorar l’autoestima.

Els tallers d’autoestima són una ximpleria. No podem generar autoestima. Podem ajudar la persona a centrar-se en les seves capacitats. L’autoestima és una conseqüència. Podem maximitzar les possibilitats, no crear la realitat. Si jo em centro en les meves capacitats, amplio la meva xarxa de relacions, m’interesso més pels altres, és molt probable que pugi la meva autoestima, però això no ho aconseguiré dient que ara m’estimaré mes.

En qualsevol situació humana depenem dels altres. No pots actuar com si estiguessis tancat en una bombolla de vidre. Això vol dir que te n’has d’ocupar, de la relació amb els altres. Un cop les teves relacions amb els altres són suficientment viables, útils, bones, concentra’t en fer tot allò que et correspon. Què és allò que et correspon? Què és el que hem vingut a fer al món? Tothom té unes pautes en què flueix i unes coses en què no. Els moments de plenitud són el nord de la nostra brúixola. Has de fixar-te en aquelles coses que a tu et produeixen plenitud. Si no hi has pensat gaire, o no saps com fer-ho, et proposo un exercici.

Us portarà un temps, vint-i-un dies, és el temps canònic, però, si vols, fes-ho només durant quinze dies. Has de portar una llibreta sempre a sobre. Cada vegada que sentis una emoció de plenitud, has d’anotar quina és la situació en què l’has sentida. Anota-hi totes les situacions. Al final, has d’agafar la llibreta i agrupar les anotacions per temes. Normalment, sorgeixen quatre o cinc temes. Això et donarà la pista sobre allò a què has de dedicar la teva vida. Imagina que, per a tu, el més important és connectar amb els altres i trobes una feina de guàrdia jurat. Estàs llençant la teva vida, i tot plegat, per acabar comprant un seguit de coses que… bé, ja sabeu el discurs del consum. La gent que ha de treballar molt, que s’hi ha d’esforçar en excés, és que no és al lloc que li correspon. Alguna cosa no està fent bé. Ha de treballar amb gust, amb plenitud, amb satisfacció.

De vegades, però, no tens tantes alternatives…

Això no és un problema si tens un pla. Tenir un pla vol dir que tu saps que vols acabar fent allò i, per tant, ara faig això per arribar a aconseguir aquell objectiu. Treballo en una mina. N’estic fart, però quan hagi fet dos milions, em compraré una casa a Andalusia. Hem canviat el relat negatiu de la situació. Sàpigues, però, que si el teu pla no té res a veure amb tu, amb la teva plenitud, vés amb compte, perquè tornes a estar desorientat. D’altra banda, si tens un pla i s’atura perquè t’ha caigut la casa, se t’han mort els pares i estaràs un any a l’hospital, no pots dur-lo a terme, però pots començar a pensar en com desenvolupar les teves habilitats, què faràs al llit per ser més capaç en allò que t’interessa, i encara que no el puguis completar, que donis només algunes passes, això ja és viure plenament. Una altra vegada, hem adaptat el relat. Victor Frankel diu: “L’experiència no és el què ens passa, sinó la nostra resposta a allò que ens passa.” El món no s’adequa a la nostra realitat, però s’hi adequa molt més amb una vibració adequada. Així que, primer, tingues clar que jo depenc dels altres. Segon, recordant que depenc dels altres, procuro fer el que em correspon. L’important, però, no és el que pensem, sinó el que sentim. Som irrepetibles. Cada vegada que ens fan, trenquen el motlle.


“No m’havia imaginat mai que, com a associació, arribéssim on hem arribat”

Eren quarts de dotze. Havíem estat més d’una hora asseguts sentint el resum de la memòria anual que havia d’aprovar l’assemblea de socis: dades, dades i més dades. Proper punt de l’ordre del dia: torn obert de paraules. De les fileres del mig, algú alça la mà. “Té la paraula la Densi”, diu la Rosa Armengol, la gerent. La Densi ha assistit a moltes trobades com aquesta. És a l’AACIC des del començament. El seu primer fill, en Josep, va néixer amb una cardiopatia. Ara té dinou anys, juga a bàsquet i toca el saxo. La Densi està emocionada. En veure-li la cara, la Rosa afegeix: “A veure quina una en dirà!”.

La Rosa sap molt bé qui és la Densi. Sap que l’any 1995, la festa més gran que ha fet mai l’AACIC, va ser a Centelles, i la va impulsar la Densi. Centelles, un poble de prop de set mil habitants de la comarca d’Osona. La Densi pren la paraula: “no m’havia imaginat mai que, com a associació, arribéssim on hem arribat”, diu. Felicita a tothom. A la taula, les responsables de cada àrea es miren de reüll amb somriures de satisfacció que no dissimulen. La Densi anima les famílies que s’han incorporant a l’AACIC en els darrers anys i acaba: “Ja està. No tinc res més a dir.”

Una tarda de juny

Som al juny. A primera hora de la tarda, pels carrers de Centelles només hi trobem els treballadors de la brigada municipal que reparen les voreres. Truco el timbre d’una casa de dues plantes a la part baixa del poble, a prop de la piscina. M’obre una senyora de complexió rodona, no gaire alta i amb els cabells rossos i arrissats. És la Densi, la reconec. Darrera seu, una jove prima que somriu, és la Maria; no la coneixia, però sé que estudia periodisme. Fan cara d’endormiscades: miraven la sèrie de la tele. M’ofereixen un cafè, però em ve més de gust un got d’aigua.

“En Josep –el fill de la Dens– no hi és. No sé si vindrà, perquè avui toca a Vic, però ha de venir, perquè el saxo, el té aquí. També juga a bàsquet.” I té una cardiopatia! “Densi, ets bruixa?”, li pregunto. “Jo no, però les germanes del meu marit, sí que ho són, i la Maria, també.” La Maria fa una cara d’aquelles que diuen “vaja, quina ruqueria”. La tradició diu que totes les dones de Centelles són bruixes. “De Centelles, bruixes totes elles”, escriu el folklorista Joan Amades en el seu Costumari Català. La Densi m’explica que ella no pot ser bruixa de cap manera perquè és filla de Vic, no de Centelles, i la tradició folklòrica no diu que les dones de Vic siguin bruixes. Pregunto per la Festa de l’Arbre. He dit un disbarat: “És la Festa del Pi!”. I no d’un pi qualsevol. “Pensa que la festa comença el dia de Sant Esteve, el vint-i-sis de desembre, i s’allarga fins al trenta.”

Em parlen dels galejadors, la comitiva que, armada amb trabucs, tria el pi, l’engalana i el penja cap per avall a l’església de santa Coloma, la patrona de Centelles. Antigament, al pi s’hi penjaven exvots per demanar salut, fortuna o les dues coses. Avui, això dels exvots ja no està de moda i engalanen el pi amb pomes i neules, tot i que els més joves pressionen per penjar-hi llaminadures, que no fa tant Nadal, però és més modern. La Maria fa cara de dir que això de les llaminadures no és cert. La Densi diu amb orgull que “en Lluís n’és”, de galejador. I afegeix: “Després, l’anirem a veure.”

En Lluís és el marit de la Densi, el pare d’en Josep, el músic que juga a bàsquet. I la Maria, la periodista. A Centelles, el coneix tothom com el fill del campaner i, a la Densi, com la campanera, la jove del fill del campaner. “Espera! –diu–, ja que ets aquí. La Rosa em va demanar si tenia coses de l’AACIC perquè vol recollir materials per això dels quinze anys de l’AACIC. Ho tinc a dalt. Vine, vine.”

Dos mons: a baix i a dalt

En un racó del menjador hi ha una escala amb una barana de fusta que porta al pis de dalt. M’adono que la Densi va coixa. De petita va passar una poliomielitis. “És incòmode. No puc anar de pressa i em canso força, així que vaig a tot arreu en cotxe.” A dalt, és un altre món. Llibres, papers, capses, ordinadors. És el seu lloc de treball. La Densi va estudiar filologia catalana a finals dels anys setanta. A començaments dels vuitanta, “amb l’arribada de la democràcia i la recuperació del català, a tota la meva promoció ens va ser fàcil trobar feina”. Ella treballa pel Consorci per a la Normalització Lingüística.

És curiós. Als àrabs, amb una llengua tan diferent, els resulta molt fàcil pronunciar bé el català, en canvi, a la gent que ve d’Amèrica del Sud i que parlen castellà, els costa més. També em toca repassar els documents oficials que publica l’Ajuntament.” La Densi obre un calaix. “Mira, aquí tinc les coses de l’AACIC.” Comença a treure papers, com si me’ls hagués d’endur. Obre un altre calaix. Veient la quantitat de material que hi ha, li suggereixo que ho deixem per a un altre dia.

Va ser bonic!

De camí cap al centre, demano a la Densi que m’expliqui què recorda de l’inici de l’AACIC. “L’any 1994 vàrem fer la primera trobada a Tordera, en una masia de la Nicole Gelabert. Era a la primavera i ens hi vàrem aplegar prop de trenta-cinc famílies. Allà es va decidir posar fil a l’agulla i fer-hi alguna cosa, i vàrem crear una associació.” “I allò de la festa del 1995, com va ser?”, li pregunto. “Jo diria que es van ajuntar dos fets: primer, vàrem celebrar la segona trobada de famílies de l’AACIC; l’única cosa que vaig fer va ser engrescar una miqueta la gent de Centelles. Com que per la meva feina tinc relació amb l’alcalde, conec el capellà i aquí ens coneixem tots, va ser fàcil, va ser bonic. Es van fer conferències i activitats tot el dia. Sí, va ser la primera festa en suport dels nois i noies amb problemes de cor.”

“Quin és l’altre fet?”. “Ah, sí. Aquell any va coincidir que TV3 feia la Marató a favor de les cardiopaties, tot i que en cap moment es va parlar de les cardiopaties congènites. No sabien ni què eren! L’Ajuntament de Centelles va inscriure la Festa de l’AACIC com a acte de la Marató en suport als infants amb problemes de cor. Els diners que es van recaptar a la festa es van anar a portar directament al plató de TV3 el mateix dia de la Marató. L’alcalde va lliurar el xec en nom del poble i de l’AACIC”.

Un rècord Guinness

Deixem el cotxe tan a prop com podem de la plaça. En una cantonada, en un carreró sense sortida, hi ha la rellotgeria d’en Lluís Valldeneu. En Lluís s’acomiada d’un client i ens mira per sobre d’unes ulleres metàl·liques amb la muntura daurada. És aficionat a la papiroflèxia. Té un rècord Guinness per haver fet l’ocell de paper més petit del món. El rècord anterior era d’un japonès. “Ens havíem escrit unes quantes cartes, però des que li vaig superar el rècord, no n’he rebut cap més”, diu amb una rialla de murri.

En Lluís se’n va per una porta que hi ha a l’esquerra del taulell. La Densi explica que l’any 1992 en Lluís va quedar tercer en una competició mundial de rellotgers. En Lluís torna amb una capsa metàl·lica de la mida d’una moneda de dos euros. A través de la tapa transparent, s’hi veu una superfície quadriculada com si fos la pàgina d’una llibreta. En Lluís assenyala un puntet de color vermell en una de les interseccions i em pregunta: “Li veus les ales?”.

De passeig: el primer gelat de la temporada

Anem cap al Passeig. Passem pel despatx on treballa la Densi. Hi entrem un moment, per saludar. Hi ha un cert enrenou. Una de les dones s’ha desmaiat. Alguna cosa de la pressió. Cadascú li dóna un remei provat infal·lible per a les baixades de tensió. La Densi m’ensenya la seva taula. Per tot arreu, cartells de promoció, fulletons de promoció. “Mira quina pila de postals!”. De promoció. “Sí que se’n fa, de promoció!”.

Sortint del despatx continuem cap al Passeig tot creuant la portalada del segle XVI on hi ha l’escut dels comtes de Centelles. Ens hi fem una foto. Seiem en una terrassa del Passeig. Ens hi fem una altra foto. La Densi em diu que els fanals són de l’arquitecte Joaquim Raspall i em posa al corrent d’altres centellencs il·lustres: Ildefons Cerdà, de la masia de cal Cerdà de la Gorga, que va planificar l’Eixample de Barcelona, o Pere Barnils, que va desenvolupar el llenguatge per a sords en català. Una jove de l’edat de la Maria ens demana què volem prendre. “Un gelat. En tens de vainilla amb xocolata i ametlles? Tres, si us plau.” És el primer gelat que prenem aquesta temporada.

Entre queixalada i queixalada de crocant insinuo, a la Maria, que havent estudiat periodisme potser estaria interessada a escriure per al Butlletí i, per què no, ferse’n càrrec. “Hem d’incloure més varietat. En el disseny també s’hi està treballant, i l’aspecte lingüístic. Massa textos amunt i avall a darrera hora”. La Maria va dient que sí. Ha fet alguna col·laboració per al Butlletí, però no sembla que tingui interès a posar-s’hi al capdavant. La Densi em mira i, de sobte, em pregunta: “Però, a veure, tu què hi has vingut a fer, aquí?”. Bona pregunta. No ho sé. Fer turisme o conèixer una mica millor aquella sòcia de l’AACIC que, a la darrera trobada de l’associació, va demanar la paraula per dir: “No m’hauria imaginat mai que arribéssim on hem arribat.” I he trobat una dona corrent. Això sí, capaç de fer coses excepcionals. A veure si se me n’empelta alguna cosa!

 

Gep Cassoles


Butlletí 16

Llegeix el Butlletí 16

La capçalera

15a Gran Festa en suport als infants i joves amb problemes de cor

Notícies

Temes de l’any: 15 anys de l’AACIC

Dossier

Una conversa amb…

L’experiència de…

Volem saber

El racó dels voluntaris

La trobada de l’AACIC

Convidem…

Us proposem…

Fundació CorAvant

Canvi de xip, la columna d’en Jaume Comas


1994-2009: 15 anys, 15 motius

1

1994-2009

Era l’any 1994. “Ens havíem trobat tantes vegades a l’hospital que ens coneixíem sense conèixer-nos”, recorda en José Vas, soci fundador i actual president de l’AACIC. “Et diuen que han d’operar el teu fill del cor. Mai abans no havíem sentit parlar de les cardiopaties”. “En aquell moment, fer una associació era com dir als nostres fills “serem sempre al vostre costat. No estareu mai sols, perquè ara, nosaltres tampoc no estem sols.” El 25 de maig del 1994 es va crear l’AACIC.

2

Diferents, no, però mereixen una atenció especial

L’any 1995 va aparèixer el primer Butlletí de l’AACIC. El pare d’un infant que havia nascut amb una cardiopatia congènita hi va escriure aquestes paraules: “Els nostres fills no són diferents, són iguals que els fills dels nostres amics o veïns, però mereixen una atenció especial per tal d’ajudar-los a créixer en igualtat.” Ja han passat quinze anys, però aquest missatge encara és actual.

3

Et sembla que és fàcil triar un nom?

Les sigles AACIC corresponen a Associació d’Ajuda als Afectats de Cardiopaties Infantils de Catalunya. Aquest nom, però, no va ser la primera opció. En la primera proposta, hi figurava la paraula pares (Associació de Pares…), però se’ns va dir que si al nom de l’associació hi havia la paraula pares, en quedaven excloses totes aquelles persones que no en fossin. A la trobada de socis següent vàrem acordar que ens podríem dir Associació de Cardiologia Infantil de Catalunya. També hi van haver problemes: era massa genèric. Finalment, vàrem optar pel nom que ja coneixeu. Complicat? Potser sí, però ben clar. L’any 1994, el registre d’associacions del Departament de Justícia volia que els noms expliquessin la població a la qual s’adreçava l’entitat, els objectius i la zona d’actuació. L’any 2010 es canviarà el nom en els estatuts, i la Junta Directiva ja n’ha aprovat el nom nou, es dirà Associació de Cardiopaties Congènites, amb la marca AACIC.

4

Per què una Gran Festa i no, senzillament, una festa?

Encara no feia un any que havíem fundat l’AACIC i vàrem organitzar la primera festa de l’AACIC. Va ser al poble de Centelles. Allò no va ser una festa qualsevol, la Densi Barrero i en Lluís Valldeneu, socis de l’AACIC, van aconseguir que hi participés tot el poble. Des de llavors, cada any a la tardor, ens hem proposat de trobar-nos d’una manera lúdica. Recordem la de Tarragona, i totes les altres. Ja fa cinc anys que hem trobat un lloc especial: el parc d’atraccions del Tibidabo. A la gent no li fa res de tornar-hi. Sempre hi ha coses noves. Hi pots trobar personatges que coneixes de la televisió o del teatre. Ens hi han acompanyat polítics de tots els colors, presidents i alcaldes, famílies, voluntaris i voluntàries, etc. El cor ens demana festa!

5

Un vestit nou per al Tac-tac

El logotip de l’AACIC, que tots i totes teniu present, l’hem volgut tornar a vestir. L’any 1996, la dissenyadora Àngels Iglesias ens va crear aquest logotip amb l’estil i els colors de moda d’aquells anys. A les persones que formàvem part de l’AACIC ens va agradar molt tenir un logotip que representés un nen, una nena i un jove amb el cor destacat. Ara ja tocava actualitzar-li els colors o la silueta, per exemple, però vaja, en definitiva, el disseny. D’això, els dissenyadors i creatius, en diuen fer un restyling. Vàrem encarregar aquesta actualització al mateix equip de dissenyadors que havia creat el logotip de la Fundació CorAvant per tal que harmonitzés la convivència de les dues imatges. Les dues entitats tenen un gran repte comú: treballar plegades per tal d’augmentar la capacitat de resposta davant dels nous reptes del món de les cardiopaties congènites.

6

Certificat de… capacitat: moltes coses per fer

En aquests quinze anys, hem aconseguit que l’administració hagi reconegut les dificultats de les persones amb una cardiopatia congènita per tal d’afrontar un ritme d’activitat alt dia sí, dia també. És cert que cada persona és única. Avui, però, les persones amb cardiopaties congènites poden optar al certificat de discapacitat. Quan suggerim, a una família o a una persona, que faci aquest tràmit, posem tot l’èmfasi en el fet que en el fons és un certificat de capacitat, i no pas de discapacitat. El certificat d’una discapacitat del 30% ens diu que tenim un 70% de capacitat per fer una vida absolutament normal. Podem treballar, podem fer molta feina. Només ens cal adaptar algunes condicions. Som vàlids i capacitats. Tenim moltes coses per fer i per oferir.

7

Una eina científica: la prova d’esforç funcional

“Pot jugar a bàsquet la meva filla o el meu fill?” “És millor que no vagi d’excursió?” En Jordi, de 21 anys, en una de les trobades anuals de l’AACIC reclamava el següent: “Vull ser jo qui decideixi si jugo a bàsquet o no. Ja ho sé jo quan em canso i quan no. Ningú no em coneix millor.” Els infants s’han fet grans. Avui, a més, tenim una eina eficaç i científica, capaç de mesurar la capacitat física i funcional d’un cos amb un cor amb una cardiopatia congènita: la prova d’esforç funcional.

8

Eines per a les emocions

Les històries -els contes- són una eina per comunicar-nos amb els nostres fills i filles. No és fàcil trobar històries en què els protagonistes siguin infants amb malalties del cor. Per això, l’AACIC, amb la col·laboració d’escriptors, il·lustradors, fotògrafs i editors, va impulsar la publicació de les obres L’operació de cor del Jan i De tot cor: el primer és un llibre amb fotografies realistes sobre les etapes de l’hospitalització d’un infant i el segon, un llibre de contes. En una línia semblant, l’AACIC també és a punt d’editar dues guies de suport per a les persones que conviuen amb infants amb cardiopaties: una guia per a les famílies i una altra per a mestres i professionals del mon de l’educació.

9

A l’abast de tothom

“Què és una cardiopatia congènita?”, “Què fa l’AACIC?”, “Com puc comunicar-me amb altres persones afectades, amb altres pares i mares?” El web de l’AACIC ha pretès, des del primer moment, convertir-se en un lloc de referència. L’adreça www.aacic.org ha esdevingut l’eina més ràpida i eficaç per saber què fem, què estem preparant i també què hem fet. Hi podeu trobar informació, projectes, programes, serveis, activitats, investigacions, informes, festes, experiències, mitjans de comunicació, vídeos, entrevistes, fotografies, notícies, dades econòmiques, esdeveniments especials i suggeriments. A més, recentment, els joves i adults de l’AACIC han obert el seu propi lloc al Facebook.

10

El carrer

La Festa dels Súpers, les festes de la Mercè, fires, festes majors… Durant tot l’any, les persones que treballem a l’AACIC, juntament amb els voluntaris, sortim del despatx i parem una taula al carrer amb llibres, llapis de colors, mocadors, samarretes, etc. L’experiència és única. En cada acte de l’AACIC, cada vegada que fem una festa, cada vegada que sortim al carrer, se’ns acosta algú i ens diu “no us coneixia; el nostre fill també té una cardiopatia congènita” o una altra persona que ve i et diu, “a mi em van operar del cor quant tenia 13 anys”. Hi parlem una estona, ens anotem el nom i el telèfon i, l’endemà, els truquem. Després de 15 anys, moltes històries que ens expliquen s’assemblen a d’altres que coneixem. Parlant amb la gent, però, és com descobrim quines necessitats tenen les famílies i les persones afectades. És la llavor dels serveis i programes que ofereix l’AACIC.

11

El que no poden explicar les xifres

62 persones afectades que han estat ateses amb un total de 143 intervencions individuals. 684 entrevistes realitzades a 368 famílies. 480 intervencions amb 96 alumnes amb cardiopatia congènita a l’escola i 131 intervencions realitzades amb professionals de fora de l’escola. 42 proves funcionals. Aquestes són algunes xifres dels serveis d’atenció directa que porta a terme l’AACIC en un any. El què no diuen les xifres són coses com les que ens ha escrit la Marga de l’Hospitalet: “Jo sempre m’havia sentit un noia estranya […] quan vaig conèixer altres noies amb una cardiopatia com jo, el primer que vàrem fer va ser obrir-nos la camisa i ensenyar-nos la cicatriu, quina alegria! I quin fart de riure que ens varem fer!”.

12

Esperit de recerca

L’AACIC consulta, regularment, als membres del Comitè Científic Assessor, per buscar noves idees, per conèixer els temes de debat més actuals a cadascun dels seus camps. L’AACIC ha estat l’impulsora de la primera recerca, a l’estat espanyol, sobre les necessitats educatives, psicològiques i socials dels infants i adolescents amb cardiopatia congènita. S’han estudiat aquestes necessitats a partir de la visió dels mateixos alumnes amb cardiopatia congènita, de la visió dels pares i mares i també dels mestres i professionals de l’educació. És un estudi multidisciplinari dut a terme per professors de quatre universitats catalanes (UAB, UB, UdL i URV) i pels professionals de l’AACIC. L’AACIC ha donat i dóna també suport a altres iniciatives de recerca relacionades amb l’estudi de les conseqüències de les cardiopaties congènites, dels beneficis de les xarxes socials i dels grups, entre d’altres recerques. El coneixement científic de la realitat és la base de les estratègies de futur de l’entitat.

13

Fundació CorAvant: més programes i més serveis

Des dels seus inicis, l’AACIC ha atès totes les persones que han sol·licitat atenció o ajuda, independentment de si eren sòcies de l’entitat o no. Des del 2008 comptem, a més a més, amb la Fundació CorAvant. L’assemblea de socis de l’AACIC va acordar impulsar la creació d’una fundació que garantís la prestació de serveis d’interès general, tant a les persones amb cardiopaties congènites i les seves famílies com als professionals. CorAvant ens permet d’accedir a recursos nous, de mantenir i ampliar els programes i serveis que fins ara oferia exclusivament l’AACIC. L’AACIC, per la seva banda, vol continuar i reforçar la seva tasca i els seus objectius d’informació, sensibilització a més a més de potenciar totes les accions de participació.

14

Un o una dels 177 d’enguany

No cal tenir una cardiopatia. 177 persones de totes les edats han col·laborat en el darrer any en les activitats, programes i serveis de l’AACIC com a voluntaris o voluntàries. No tenim la xifra de les persones que han col·laborat com a voluntaris de l’AACIC al llarg d’aquests quinze anys, però els ho volem agrair a tots i a totes. Moltes gràcies per fer-ho possible!

15

Celebrem els 15 anys

Finalment, celebrem quinze anys. Felicitats a tots i a totes. L’octubre ja ho vàrem celebrar amb una gran festa al Tibidabo (El cor ens demana festa) i, el novembre amb un altra a la Pobla de Mafumet, Tarragona. Estem actualitzant la imatge corporativa de l’AACIC i dels diferents materials de difusió que fem servir. Estem impulsant la delegació de l’AACIC a Girona. Estem treballant per obrir una delegació a Lleida. Farem la presentació de les dues guies, etc. Us podem ben assegurar que entre l’AACIC i la Fundació CorAvant, de feina, no ens en falta, com a mínim, per als propers quinze anys.

 

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat


Trobada anual de l’AACIC al Masnou

La Trobada es va celebrar el dia 5 d’abril a El Masnou, juntament amb l’Assemblea general dels socis i sòcies de l’entitat. A més d’aquest acte, inevitablement institucional i protocol·lari, però participatiu, en el programa de la jornada es proposaven dues activitats molt interessants. D’una banda, una conferència a càrrec de la psicòloga i pedagoga Maria Jesús Comellas, una de les principals inspiradores a Catalunya del debat sobre l’educació dels joves al segle XXI. D’altra banda, mentre els pares escoltaven les paraules de la doctora Comelles, els joves compartien les seves inquietuds amb les doctores Maite Doñate, especialista en medicina de l’esport i Rosa Cullell, cardiòloga, sobre temes relacionats amb l’esport, la competició i l’exercici físic.

El dia, amb sol tot i que un pel ventós, es va completar amb tallers per a nens i nenes i amb la intervenció d’un mag, en Truquitxan, que… bé, en feia de les seves!

Els joves de l’AACIC reivindiquen la seva pròpia responsabilitat en decidir si fer activitat física

Maite Doñate, especialista en medicina de l’esport i membre de l’equip de l’Hospital St. Pau de Barcelona i la cardiòloga de l’Hospital St. Joan de Reus Rosa Cullell, van estar parlant amb els joves de l’AACIC durant gairebé dues hores sobre exercici físic, competició i esport a la Trobada anual 2008 de l’AACIC a El Masnou. Desprès, els joves i les doctores van compartir els temes mes importants amb els pares i mares. Aquestes són les conclusions:

La por és sovint el company de viatge dels pares quan es tracta de dir quines coses poden fer o no poden fer els fills o filles. Per això, la convocatòria que ha reunit els joves i les especialistes a la Trobada s’anunciava amb el títol “Del Dragon Khan al zapping”.  El títol posava en evidència dues actituds: joves que no paren de fer coses o joves asseguts tot el dia davant d’una pantalla. Entre el Dragon Khan i la por hi ha un ventall enorme de possibilitats.

“No ens sembla just que les persones amb cardiopatia estiguin excloses dels programes d’esport, perquè l’esport és molt saludable”, afirmava la doctora Cullell. “L’exercici físic, -deia- en qualsevol de nosaltres, és una eina al servei de la nostra salut. Ara bé, qualsevol indicació o qualsevol recomanació s’ha de fer amb la persona al davant.”

Un pare de la sala, però, preguntava als joves: “Però, vosaltres, pareu quan ho necessiteu?”. La resposta va estar contundent: “Jo sí!”, va dir un dels joves. (Una mare afegia. “De petita jo era de les que mai parava, per això ara em fa por). Altres veus posaven sobre la taula algunes evidències: “Hi ha nens que no fan res a la classe d’educació física, però al pati corren com volen”.

Pel que fa a les cardiopaties i l’exercici físic hi han dos  grans grups. Deia la doctora Cullell que “ Hi ha persones que ja han estat intervingudes quirúrgicament i, es pot dir que  la cardiopatia està resolta. En aquest cas no és imprescindible de fer la prova d’esforç. Hi ha casos en què s’ha d’anar amb molt de compte i  la prova d’esforç és una eina científica molt útil “.

La doctora Doñate explicava en què consisteix:  “… és una simulació del que passa en l’organisme quan es fa exercici físic. Tenim control del ritme cardíac, de la tensió, la respiració, i obtenim informació dels requeriments musculars en qualsevol situació d’exercici. Ens fem una idea clara de les condicions del cor per assumir una certa demanda davant d’una situació física.”

El consum d’oxigen dels muscles determina un índex: baix, mig o alt. “La gran majoria de noies i nois amb cardiopaties -deia la doctora Doñate- estan en un nivell mitjà de consum d’oxigen, com la majoria de nens de la seva edat. Per tant han de poder fer el que fan altres nois de la seva edat: fer una excursió, nedar, anar amb bicicleta o fer esport d’intensitat mitjana.

Algú altre a la sala preguntava, perquè els nostres fills i filles “sempre diuen que estan cansats?” El comentari general insistia amb el fet que molts d’aquests infants han estat sotmesos a múltiples limitacions. Si no hi ha arrítmies, si la tensió es comporta i la musculatura respon, podem dir que la persona pot iniciar-se en la practica d’una activitat física de manera progressiva, com ho faria qualsevol altre persona.

El debat va arribar al punt culminant en el moment que en José (un jove amb cardiopatia) va prendre la paraula: “Jo entenc que els pares estiguin preocupats, però s’ha de confiar en els nens. Ells saben perfectament fins on poden arribar”.

És veritat, afegien algunes veus, que de petits els nens i les nenes  s’autocontrolen. La desconfiança sorgeix en el moment en què es fan més grans, quan apareixen altres motivacions, com la competició.

La Rosana, una de les psicòlogues de l’AACIC, ha interpretat les paraules del José com un missatge clar cap els pares: “Ens està dient que nosaltres tenim responsabilitats sobre el nostre cos i sobre la nostra vida. Ei, jo ja m’he fet gran. Jo sóc gran i ja m’ocupo de les meves coses. Que em conec.”

El consell final de les doctores va estar: “Si feu els controls regulars, si seguiu les indicacions del cardiòleg, i amb el coneixement que teniu del vostre cos, hauríeu de poder fer activitats físiques amb confiança.”

Així, per resumir el que ha estat aquest intercanvi de punts de vista i experiències podríem dir que els joves de l’AACIC reivindiquen la seva pròpia responsabilitat!

Pares, mares i fills(es)? “Hidratació, hidratació i hidratació”

En la conferència central de la Trobada anual de l’AACIC, la Maria Jesús Comellas va recomanar “Hidratació, hidratació i hidratació. Molta hidratació” en el dia a dia entre pares i fills. Comellas, col·laboradora del popular programa de Catalunya Ràdio “Eduqueu les Criatures”, va explicar com abordar l’educació d’un fill amb una malaltia crònica i va destacar la necessitat de posar límits en la relació educativa diària entre pares i fills. “Si tu dius sí, jo dic no!”.

Per a l’especialista, els fills i filles de vegades pensen que “quan els pares diuen que no, volen dir que potser no ara, però després ja ho veurem; o avui sí, perquè… o si fas no se què serà que sí!”.

La conferenciant suggeria que la relació amb els fills s’ha de prendre amb molta aigua: “Que es queixin. No passa res. És més. Hi tenen dret. També ens queixem els adults. Els hem de dir. Caram, tens dret a queixar-te. Té, beu un got d’aigua. Aquí tens un mocador i quan hagis acabat de queixar-te aquí estic, però continuarà sent que no”. No et preocupis, aquí estic pel que necessitis”

La Maria Jesús Comellas va estar de peu l’hora llarga que va durar la seva intervenció. Els seus gestes, l’expressió de la cara i la veu s’adaptaven cada moment a allò que  volia expressar. Arribat un punt donat, deixava anar una afirmació simple i clara: “Els joves ens demanen que els pares siguin conseqüents, que tinguin les idees clares! “Els pares – afirmava- han de saber mantenir la distància emocional necessària davant dels seus fills”.

Entre els assistents va despertar molt interès el punt de vista de la conferenciant sobre si els alumnes han de fer deures de l’escola a casa. Comellas va afirmar amb rotunditat que l’escola ha de fer d’escola i els pares han de fer de pares, que hi ha coses que s’aprenen en família i altres que s’aprenen en comunitat, que a l’escola hi aprenen unes coses i a casa unes altres.

Els assistents van acomiadar la conferenciant amb forts aplaudiments i una riallada general de tot cor.


Butlletí 15

Llegeix el Butlletí 15

La capçalera

Temes de l’any

Notícies

14a Gran Festa en suport als infants i joves amb problemes de cor

Temes de l’any

Dossier

L’experiència de…

Una conversa amb…

Temes de l’any

Volem saber…

El racó dels voluntaris

Us proposem…


Un Company que és massa!

Marco:  sis, vuit, zero, cinc… Espero. Ja sona. “Enric? Enric Company?” “Sí, qui ets?” “Sóc el Jaume. Ens hem vist algunes vegades, a la Festa dels Nois i Noies amb…” “Ah, sí… digues?” “És que volia parlar amb tu”. “Ah!?” “Fer-te una entrevista pel Butlletí de l’AACIC. Ja saps que cada any…”. “Vaja…” Li explico que en el Butlletí tenim un espai que es diu “Una conversa amb…” en la que parlem amb algú que col·labora o ha col·laborat d’una manera destacada amb l’entitat. Feia temps que ho anàvem dient: “Podríem entrevistar l’Enric, no?”. “Quin Enric?”. “El Company!”. “Ah, sí…!”

Segur que el coneixeu a l’Enric Company. Des de fa uns cinc anys, exactament des de la Festa dels 10 anys de l’AACIC a la sala Luz de Gas de Barcelona, l’Enric ens ha acompanyat cada vegada que li hem demanat. Coneixíem l’Enric de Tarragona. Sabíem que era monologuista i li vàrem demanar que s’ocupés de triar els artistes que intervindrien en aquella Festa. Ell mateix també hi va sortir. Des de llavors, cada any, quan arriba la tardor, l’Enric presenta la Gran Festa dels Nois i Noies amb Problemes de Cor al Parc d’Atraccions Tibidabo. El cert és que l’Enric és algú de la casa, per nosaltres.

Enric, no has fallat cap any!

És veritat. Però saps què? Moltes vegades he pensat que feia poques coses per a l’Associació, que potser podria fer alguna cosa més…

La Montse riu! “No t’hi capfiquis, home. Que més vols fer tu, ara? Ja està bé. Tu col·labores amb una cosa que saps fer molt bé i altra gent que coneix o sap fer altres coses també col·labora. I així funciona.”

Estem en una cafeteria al centre de Barcelona, l’Enric Company, la Montse Armengol i jo mateix. L’Enric és un dandy! Vesteix bé. Té cura del seu aspecte i té do social. Res de tot això és postís. L’Enric ens sorprèn amb una bona notícia. Presenta una obra de teatre a la sala Teatreneu de Barcelona. Es diu “Collage”. (L’Enric va oferir un descompte en el preu de l’entrada per als socis de l’AACIC. Hi vàrem anar, òbviament!).

El talent de l’Enric…

L’Enric Company és de Tarragona i també de Solivella. Va néixer el 1975. Ha viscut a Tarragona i ara té pis a Barcelona. És llicenciat en Administració i Direcció d’Empresa. “Em va agradar!” – diu. “Vaig estar quatre anys treballant en una constructora i vaig fer un màster de gestió cultural.” Tot això ho sabem de fa quatre dies. Nosaltres coneixíem l’Enric per la seva faceta de monologuista.

“Bé, de fet et vàrem conèixer com a monologuista”. La primera vegada que et vaig veure va ser a la Festa dels 10 anys de l’AACIC”, li dic. Ho recordo com si fos avui. Va sortir a l’escenari mirant a terra.  Amb quatre passes lleugeres arriba  al centre de l’escenari, s’acosta a la boca, alça la mirada cap a tots nosaltres, fa una rialla d’orella a orella i…. tot el públic a la butxaca! És un autèntic mestre de cerimònies. Ara fa entrar algú. Ara l’acomiada. Diu tot el que s’ha de dir en aquestes cerimònies d’aniversari que sempre tenen alguna cosa de compromís, tot el que se sol dir en aquestes ocasions, però ho fa sense solemnitats innecessàries.

L’Enric té un do. El seu do… és que és simpàtic. I això es nota quan presenta les festes al Tibidabo, quan fa espectacles o quan surt a la tele. L’heu vist alguna vegada a la tele?

En aquella època ja treballaves a la tele, oi?

EC: En aquella època feia reportatges de carrer pel “Catalunya directe”, al circuit català de televisió espanyola.

JC: Com hi vas entrar a “Catalunya directe”?

EC: Quan treballava en tot això de la constructora, etc, també col·laborava a la televisió de Reus. Hi vaig treballar cinc anys. Fèiem un programa tres dies per setmana. En el programa jo feia quatre connexions en directe de cinc minuts des de la plaça del Mercadal de Reus on no passa res.

JC: I què fèieu?

EC: Parlar el presentador i jo. Abans de sortir en antena pujava a l’àtic a posar-hi la parabòlica per emetre el senyal. I un dia d’aquells em van trucar, perquè anés a treballar a St. Cugat.

Quan Televisió Espanyola va decidir fer aquest format per a tot l’Estat, van demanar a l’Enric si volia ocupar-se de les connexions que es feien a Catalunya. I la carrera no ha parat! Del circuit català a “Espanya directo”, el programa líder en audiència de la televisió a Espanya.

EC: Sí. Hi havia desconfiança sobre si podria resultar a nivell de tot l’estat. La gent pensava que a un gallec no li interessaria en què ha passat a València. I no ha estat així.

L’estil directe del reporter

EC: El nostre treball no només és davant, també hi ha un treball en equip. Jo sé cada dia que fa cadascú, on està cadascú, quin reportatge s’emet abans que el meu, quin després i a quines hores.

JC: Quanta gent sou en l’equip que feu aquests reportatges?

EC: Som una productora, la càmera, un ajudant de càmera, el tècnic d’unitat mòbil i jo.

JC: Quanta estona hi esteu preparant-ho?

EC: Cada vegada menys. Després de 3 anys hem guanyat experiència. Et permet anar més tranquil, tenir les coses més clares i ser més concret.

JC: La gent amb la que parles sembla que ho faci de gust.

EC: Em diuen, “quina facilitat tens per trobar gent que vol parlar…” Tu ja ho veus. Quan vas amb una càmera i un micròfon i algú et mira als ulls és que té ganes de parlar. El que mira a un costat o a terra, no. El que et busca la mirada, vol, al marge del que vulguis preguntar. I quan algú no està a gust, l’allibero.

JC: Hi ha llocs estratègics per trobar gent que vulgui parlar per la tele?  El Portal de l’Àngel, a Barcelona, per exemple.

EC: Era un lloc estratègic.. És un eix comercial i la gent va molt amb una idea fixa.

JC: I Les Rambles?

EC: És el pitjor lloc de Barcelona. Ara hi ha molts estrangers i no ens entenem. El millor són els barris. Els voltants dels mercats. El mercat de St. Antoni, el d’Horta o el de Santa Caterina. El context de barri és el millor.

JC: Fas un treball molt racional, d’empatia, sobretot…

EC: Quan arriba la meva connexió, en aquell moment mano jo. És com quan un futbolista salta al camp. L’entrenador ja pot cridar, que el partit ja ha començat. Porto la batuta i he de fer fàcil la feina de la gent que està al meu voltant. (No autoritàriament). Els que comparteixen l’espai i la presentadora que no sap la idea que porto al cap.

JC: Et copien?

EC: No ho crec!

Com que hem anat seguint l’Enric a la tele des que estava al circuit català, sempre ens fa la impressió en veure alguns dels reporters del “España en Directo”, que allò que fan, l’estil, com preparen les coses, la gent, com es mouen davant la càmera, és molt semblant al que ens havia acostumat l’Enric.

EC: Jo penso que tots hem après de tots. Això se’m dona bé, però hi ha altres facetes de la meva feina que he après dels meus companys, per exemple, fent una notícia d’actualitat. I hem aconseguit una relació excel·lent entre nosaltres

JC: Se’t veu molt natural…

EC: Sí, el meu estil es basa molt en la naturalitat. El que puc estar pensant ho dic. Si tinc el dia espès ho dic. A la tele…  “Mira, hoy no doy ni una. No paro de equivocarme. Casi mejor que terminemos, porqué no va a mejorar”. O si algú riu molt fort pararé atenció, no puc obviar-ho. Primer perquè ho penso jo i perquè la resta d’espectadors també ho deuen estar pensant.

JC: És veritat que hi ha pocs reportatges de conflicte?

EC: Això va canviant. Ahir vaig anar a un càmping de Castelldefels on hi havia un grup de  famílies que cridaven  “no ens mouran” on tothom t’explicava les coses a l’hora.

JC: I en aquests casos en què la situació no és tan plàcida. Com ho afronteu?

EC: Regla numero 1: respecte. Si hi ha dues parts, donar veu a les dues parts. Segurament, si tingués una actitud més morbosa, en el minut a minut del programa els meus reportatges pujarien més d’audiència, però ni em demanen que ho faci, ni penso que ho volgués fer.

JC: I després del “España en directo”?

EC: No ho sé.  No crec en la mateixa feina per tota la vida… Jo sóc fuster i sóc fuster. Tot plegat és molt emocionant i es pot acabar. No vull estar tota una vida fent televisió.

JC: Creus que te’n sortiries igual de bé presentant un informatiu clàssic, des d’un plató…

EC: Si el canvi vol dir que puc tenir una vida més tranquil·la, et puc assegurar que m’hi puc adaptar…

JC: I això de la popularitat… Es nota que surts per la tele…?

EC: Després de 3 anys sortint cada tarda, fins i tot els que et volen esquivar acaben trobant-te. Dintre de la moderada popularitat no ho porto bé. Noto que podria millorar. Hi ha companys que saben què dir, i m’hi fixo.. Procuro ser correcte amb la gent que se m’acosta, però podria fer-ho millor.

De la cuina teatral de Reus a companyia pròpia.

JC: Molt bé. Hem repassat la teva faceta de reporter… I tot això de la tele i el teatre d’on surt?

EC: La meva afició al teatre ve de Reus..

JC: Què té Reus?

EC: Té una vida teatral que fa enveja. El teatre Bartrina, el Bravium, l’Orfeó… Tenen companyies de teatre molt de tota la vida. Jo sóc del Teatre Estable del Baix Camp que és una companyia mítica. Ara només pago el rebut, però sóc soci des de fa 10 anys que em van proposar participar a “Tot va bé si acaba bé”

JC: Un Shakespeare!

EC: (Riu) Un totxo de 4 hores. De fet va ser a través del teatre que vaig entrar a la tele de Reus. Ara, però, notava que no em podia comprometre a formar part de cap companyia. No podria assistir als assaigs. No seria seriós. La sortida que vaig trobar és la de monologuista. Només he de quedar amb mi mateix per assajar. Amb els inconvenients que això comporta.

JC: Inconvenient?

EC: Que de vegades no tens ni temps de quedar amb tu mateix…

JC: Ara ja tens companyia pròpia i tot

EC: Sí, la Companyia Enric Company…

JC: Què és el teu nom!

EC: Exactament. Un nom ha de dir el que hi ha, i el que hi ha és això!

JC: Per cert, l’obra, “Collage”, ja t’hem dit que la vàrem anar a veure?

Dels de riure més que dels de plorar…

EC: Sí. I per a qui no l’ha vist, dir que és un monòleg, -diu l’Enric- però és més que un monòleg, perquè tinc acompanyament. Faig l’espectacle amb dos músics. O sigui que parlo, i també canto. Tangos, que és la millor música per tot el que s’explica a l’obra.

JC: Per cert, Enric -li dic- sort que només cantes un tango. Els acudits són bons. L’espectacle és entretingut i fa riure, però no sé si el respectable aguantaria que cantessis res més…

La Montse em mira amb uns ulls oberts com dues taronges. Em dóna un cop de peu per sota la taula, com si m’estigués passant. I afegeixo: “Perdona, vaja, que no et sàpiga greu…”. Ara és ella qui pregunta: “Té alguna cosa de biogràfic el muntatge?”. L’Enric dissimula, gira la cara i mirant a l’altre cantó de la finestra que hi ha al costat de la taula on seiem, diu: “Alguna cosa d’això hi ha”. I ens ho confessa.

No fa massa, l’Enric es va  prendre amb tot el bon humor que va poder  el fet que el deixessin plantat! A “Collage” s’hi alternen dos sentiments contraposats, dues maneres d’afrontar el que et passa: la de riure… i l’altra. “Però tu, Enric – li dic- em sembla que ets més dels de riure”. “Jo també ho penso!” – respon.

Sona el telèfon. L’agafa. És la productora de “España en directo”. Li diu on ha d’anar pel reportatge d’avui. “Vaig cap a les torres Mapfre. Després, aquesta nit ja tinc l’entrada per anar a la sala Razzmataz a escoltar Calamaro.”

JC: Que tinguis un bon concert i que vagi bé la feina! Bé, ho podem deixar aquí. Que ja fa estona que anem xerrant i després…” “Això, això”. “Molt bé”. Tothom hi està d’acord. L’Enric marxa cap a fer el reportatge del dia.

No sabem si podrem anar a veure Collage a Barcelona el gener del 2009 encara, però us farem saber els bolos que li vagin sortint.  Ara que l’Enric ha marxat pregunto a la Montse: “Tu creus que s’haurà enfadat amb allò que li he dit de cantar…”  La Montse creu que com que abans ja li havíem fet prou elogis  no sembla que li hagin importat massa. Tornem a la feina. Ara estem pensant en un títol per aquest article. Estem dubtant si posar “Una conversa amb…. un bon Company” o “…un Company que és massa!”. Al final hem posat els dos. Per nosaltres és un regal trobar-nos-el i parlar una estona de tot i de res…

Durada del viatge Barcelona-Tarragona: una cinta de casset

Per les feines que vaig fent em moc molt, fins el punt que per mi no representa cap problema anar d’aquí cap allà. Anar a Tarragona és una cinta de casset de 60 minuts.

EC: Cinta de casset! Existeixen?

JC: Tinc un cotxe de fa 10 anys. El problema no és que el cotxe tingui reproductor de cassets i no de Cds o mp3, sinó que els cassets que tinc al cotxe també fa 10 anys que hi són. Me les sé molt de memòria.

EC: I què hi escoltes?

JC: Rock català. Sóc fan del rock català. Al 92 em van caure com una llosa tot de grups… els Pets, Lax’n’busto, Sopa de Cabra, Gossos, són les vaques sagrades… I n’hi ha d’altres: Whiskyn’s… Ara quan vaig a un concert, no em tapa ningú. Tot són comoditats! Tot són nens petits. Als Pets hi trobes adolescents de 11 i 12 anys i la gent de la nostra quinta amb el cotxet amb el nen. En un concert d’ara fa poc vaig conèixer una noia que… t’ho diré d’una altra manera, els pares d’aquella noia que vaig conèixer la van “encarregar” en un concert de Lax’n’busto.

Els grans del cine i els musicals

EC: M’agraden totes, totes les pel·lícules dels consagrats: Scorsese, Oliver Stone, Francis Ford Coppola…

JC: I Woodie Allen?

EC: És un número 1. Però, saps quina pel·lícula m’ha impressionat més  darrerament? És una pel·lícula petita que es diu “Once”, que en anglès vol dir “Una vegada…”. És d’un músic que toca al carrer a Irlanda i coneix una noia… Una història molt simple, sense cap pretensió, però que te la creus de dalt a baix. La millor dels últims deu anys, diria! Ah, bé, i els musicals!

JC: Els musicals?

EC: Sí,… (ara entenc, perquè en el seu espectacle ha volgut cantar una cançó!) Moulin Rouge, el Sweeney Todd de Tim Burton…. Jo n’he fet de musicals.

JC: Caram!

EC: He fet Els Pastorets de Lleida cantant. Superestel, era el títol. Dirigits pel Ricard Reguant. He estat amb la companyia ZumZum Teatre. T’ho passes molt bé. 30 persones a escena ballant i cantant. Els assaigs ja són un regal. Et dic més musicals que m’agradin… el Mikado, de finals dels 90, de Dagoll Dagom. També vaig veure Chicago, poc abans que s’estrenés la pel·lícula. Grease…

(I pensar que fa 20 anys el musical semblava haver mort. Aquest mort està  més viu que mai!)


Les malalties cardiovasculars a la Marató de TV3

L’AACIC ha treballat conjuntament amb la Marató com a entitat col·laboradora en l’organització de diferents Actes de difusió, tals com la 13a Gran Festa en suport als infants i joves amb problemes de cor, la presentació del recull de Contes “De tot cor”, xerrades sobre “les malalties cardiovasculars” i la participació en la festa del Club Súper 3 per a recaptar fons per a la investigació científica d’aquest tipus de malalties.


Sobre l’atenció sanitària a les cardiopaties congènites: Més especialització. Més a prop

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha presentat (novembre del 2007) les actuacions realitzades al llarg de l’any i les previsions per l’any 2008 pel que fa a l’aplicació del Pla Director de les malalties de l’aparell circulatori. El Pla Director recull les línies estratègiques que han de guiar l’atenció a les malalties vascular-cerebrals i a les cardiovasculars.

Les cardiopaties congènites són una de les malalties reconegudes dintre del grup d’atenció cardiovascular des que l’any 2005 l’AACIC va entrar a formar part del Consell Assessor del Pla Director.

Pel que fa a les cardiopaties congènites, al llarg del 2007, el Departament de Salut ha realitzat un estudi sobre l’atenció d’aquesta malaltia a Catalunya, i ho ha fet a través d’una enquesta als serveis de pediatria i cardiologia dels diversos hospitals del país. Paral·lelament, i seguint criteris que recomana l’Organització Mundial de la Salut, s’ha iniciat un debat sobre la creació d’un equip d’excel·lència per a l’atenció a les cardiopaties congènites al llarg de tota la vida.

Pel que fa a les previsions pel 2008 s’especifiquen en 4 punts que recullen, si bé no totes, algunes de les principals reivindicacions del document que l’AACIC va lliurar, l’any 2005, a la Consellera Marina Geli sobre les “Necessitats de la població infantil i juvenil amb cardiopatia congènita a Catalunya”.

Per la gerent de l’AACIC, Rosa Armengol, representant de l’entitat en el Consell Assessor

“quan diem cardiopatia congènita ens referim a les malformacions de l’estructura del cor. Ara bé, de quina malformació en concret es tracta? Hi ha més de tres-cents diagnòstics, i degut al gran ventall de patologies, hi ha centenars de possibles incidències. Fins i tot els cardiòlegs congènits necessiten una certa especialització per afrontar un diagnòstic i un possible tractament amb rigor.”

Aquesta complexitat de les cardiopaties congènites és el principal motiu de dificultat que troben les famílies i les persones que tenen aquesta patologia per una atenció i un seguiment mèdic de proximitat al seu lloc de residència. En aquest sentit, tres de les quatre línies d’actuacions previstes pel 2008 tenen a veure en trobar respostes a aquesta dificultat, millorant l’atenció sanitària de proximitat territorial. Així es parla de:

  • Sectorialitzar l’atenció general i el seguiment en xarxa de les cardiopaties congènites en tot el territori.
  • Formació especialitzada de professionals en xarxa de coordinació amb l’equip de cardiologia congènita de referència.
  • Creació d’un programa de cirurgia de cardiopatia congènita en l’edat adulta.

Entre les actuacions previstes també s’especifica l’elecció del que serà el Centre/s Hospitalari/s d’excel·lència, que com ja hem dit, amb tota seguretat es concretarà amb un equip que aculli professionals de primera línia dels diversos centres de referència que avui hi ha a Catalunya.

Els compromisos de la Consellera

A mes a més dels punts que ja hem tractat, en la darrera reunió del Consell Assessor per a les malalties de l’aparell circulatori, la Consellera Marina Geli va afegir alguns detalls concrets sobre el desenvolupament del Pla director.

Entre d’altres temes, la consellera va manifestar la intenció de potenciar els centres d’atenció pri-mària, hospitals comarcals i tam-bé la infermeria per la detecció i seguiment de les malalties cardiovasculars, com són les cardiopaties congènites en tots els aspectes de repercussions clíniques derivades de la patologia.

En un altre moment, va informar sobre l’augment del pressupost en Serveis de rehabilitació cardíaca i va especificar que les persones amb cardiopaties cròniques (i això inclou les cardiopaties congènites) es veuran beneficiades al poder realitzar programes de rehabilitació cardíaca.

Finalment també va informar sobre el Mapa sanitari de Catalunya, on s’ha distribuït el territori en 37 àrees de salut a Catalunya, quatre de les quals corresponen a la ciutat de Barcelona, amb la intenció d’equilibrar l’atenció sanitària en el territori.

El document de l’AACIC “Necessitats de la població infantil i juvenil amb cardiopatia congènita a Catalunya”, recollia, a més de temes assistencials, altres aspectes com el dels serveis complementaris per a l’atenció integral i la prevenció sobre les repercussions de les cardiopaties congènites i el suport psicosocial dels afectats, precisament dos dels aspectes en què l’entitat té un paper decisiu. La Rosa Armengol conclou que:

“hem de rebre amb satisfacció les previsions, ja que s’han fet passos importants amb el Pla Director. Ha estat bàsic incloure les cardiopaties congènites com a grup de patologia important per tal de poder Ordenar i Planificar l’atenció especialitzada de les cardiopaties congènites. Hi ha uns compromisos ambiciosos pels anys següents, però, el dia que vulgui el Departament de Salut, podem continuar parlant dels temes pendents”.