Fa molts anys que coneixes l’Associació de Cardiopaties Congènites. Com hi vas arribar?
Fa temps com a responsable del Departament Social d’AISGE —entitat de gestió de drets de la propietat intel·lectual dels artistes, acabada de crear— vaig tenir la idea de racionalitzar i professionalitzar el servei i vaig contractar alguns assistents socials. Va ser aleshores quan vaig conèixer la Maria Rosa Armengol, actual gerent de l’Associació de Cardiopaties Congènites i de CorAvant.
He estat en contacte amb l’AACIC des de fa anys i he tingut l’oportunitat de col·laborar-hi sovint en diverses campanyes de la Gran Festa del Cor al Parc d’Atraccions Tibidabo, en la celebració dels 15 anys de l’AACIC a La Pedrera de Barcelona, o en la implicació de l’Associació amb la Marató de TV3.
Tots et coneixem per la teva faceta d’actor. Què representa per a tu el teatre?
El teatre és la representació de la vida. I la vida és lluita, aprenentatge, coneixement, comunicació, superació personal, cerca de benestar —digueu-ne felicitat, digueu-ne pau amb un mateix— o, dit d’una altra manera, és alegria i diversió, és afany, neguit i dolor, és tot plegat, però també és compartir, és a dir, solidaritat. De fet, no som res sense els altres. Superem els nostres estats d’ànim i som capaços de sentir intensament sols quan ho fem en companyia. Vida i teatre: experiència i representació, realitat i fantasia. I, està clar, els altres no sols són els parents, els amics, els coneguts… també els que són diferents a nosaltres… El teatre m’ha ajudat a tenir una mirada crítica, perquè tot i que no és un mirall precís de la societat, ni un reflex més o menys afortunat, sí que recull el batec de la vida. La representació dramàtica és una experiència vital compartida. I, per tant, no és la meva vida, la teva vida, la seva vida, sinó la nostra vida. Per això el teatre a més de ser una àgora d’informació, d’exposició d’idees i de confrontació d’arguments, a més de ser l’espai col·lectiu on es mostra el millor i el pitjor dels nostres sentiments, a més de ser la casa de la diversió i de la reflexió, és la casa de tots, és a dir, oberta a totes les creences, fins i tot als qui no en tenen. La representació dramàtica, el bon teatre, ens acara a la nostra consciència.
Fa poc vas presentar la teva tesi doctoral sobre una part de la història del teatre. Si no recordo malament, el de la Barcelona de finals del s. XIX i principis del s. XX…
La tesi que vaig presentar parla de la història del teatre a Barcelona des de 1898 a 1914, uns anys on hi va haver canvis ideològics, socials i polítics decisius per entendre el segle XX. És el període anterior a la Gran Guerra, com en deien llavors i que hem batejat com a 1a Guerra Mundial. Canvis literaris, artístics, estètics, laborals, organitzatius. La violència esclata irracional amb conseqüències irreparables. La transformació no és poca cosa perquè certifica, en certa mesura, el final de règims preindustrials. El teatre recull el batec d’aquella Barcelona menestral que, amb la Segona Revolució Industrial, creix i afronta nous reptes urbanístics i de serveis, entre la tensió d’un estat militar decadent, una burgesia que s’enriqueix ràpidament i la consolidació del moviment obrer que lluita per la seva dignitat.
Quin paper creus que tenen les fundacions dins la societat actual?
És una solució jurídica. Crec que en una societat futura ens podríem organitzar d’una altra manera, és a dir, que les fundacions no són institucions imprescindibles. No han d’existir, fatalment, necessàriament. Com tot a la vida, les fundacions, ara com ara, tenen virtuts i defectes. Tanmateix, vivim en una societat on el bé públic no està prou ben considerat, ni protegit. No som prou conscients de la cultura del bé públic. No ho tenim gaire clar, perquè professem idees que no acabem de creure’ns. Ens limitem a exigir els beneficis dels serveis públics, però no en respectem els deures que se’n deriven. La sanitat, l’educació i els serveis bàsics, com per exemple l’aigua i l’electricitat, els vivim amb una ambivalència esquizofrènica: som afiliats a la Seguretat Social i a la vegada paguem una quota a una mútua privada d’assistència sanitària; fins i tot en alguns contractes laborals moltes companyies i empreses ens hi impel·leixen; la titularitat pública i privada de l’aigua i de l’electricitat conviu amb concessions del servei que conformen un galimaties incomprensible. Amb això el que vull dir és que dins la nostra societat no definim clarament els límits d’empreses i entitats privades i públiques. No és una qüestió menor. No conec en detall l’abast ni el funcionament del Tercer Sector, jo simplement em limito a aportar-hi el meu granet de sorra amb certa assiduïtat. Francament, tinc una sensació de molt poca eficiència en el que faig, com en un malson que no acabes d’avançar i algú que t’amenaça està a punt d’atrapar-te. Sort que hi ha entitats que defensen els interessos dels més vulnerables. Suposo que la privatització d’empreses de tradició monopolista, com l’antiga Telefónica, o la nova tendència oligopolística, per no parlar de l’economia especulativa, són el nou marc que ha torpedinat la línia de flotació de l’estat del benestar. Les fundacions del Tercer Sector apareixen, doncs, com una mesura pal·liativa de la situació actual i em semblen, per tant, conjunturalment necessàries.
Com veus la Fundació CorAvant en aquest moment?
Té molt camí per endavant. És una fundació molt jove i encara no ha afrontat els grans reptes que se li plantegen teòricament. Jo hi confio plenament, perquè té un coixí de professionals incontestables que s’han format al caliu de l’AACIC. L’experiència d’aquests anys —afectats, famílies, personal mèdic i assistencial— és tan important i plena que estic convençut que fructificarà en la fundació. CorAvant ha d’obrir-se a la recerca, amb tot el que això comporta: captar recursos econòmics; priorització de línies de recerca; establir convenis amb centres diversos; combinar i interconnectar esforços amb altres entitats, fundacions, centres de recerca, associacions; anàlisi i avaluació de la pròpia dinàmica i de l’impacte real d’actuació. CorAvant ha de fer un cop de cap decidit i valent. Si ens quedem al llit no en sortirem.
I ja per acabar, com a pare i avi, quin consell donaries als adolescents sobre l’etapa que estan vivint?
Ja sé que cadascú viu l’adolescència des de l’exclusivitat més irreductible. De fet, és el trànsit en què descobrim que som únics i que ningú no ens pot entendre. Als adolescents jo sols els diria una cosa: que parlin. Fer-se adult és, en part, saber-se expressar. Penseu que l’art de comunicar-se té dos moments: dir i parar l’orella. Aprens a parlar quan saps mossegar-te la llengua oportunament. Saps callar quan cerques la paraula justa. Jo els diria que parlin, doncs, i que callin. Que xerrin i que escoltin. Que parlin, que no es deixin res al pap, que reivindiquin, que discuteixin, però que escoltin, educadament, sense insultar. Tres consells: —ep, escolta!— primer, que parlin; segon, que parlin; i, finalment, i tercer, que parlin.
