Editorial

Maria Valldeneu

90 minuts d’spinning i un “clic” d’històries

Són les nou del vespre i la Maria Valldeneu acaba d’arribar a casa. Va néixer a Centelles, però ara viu a Vic. Ve del gimnàs. Quaranta-cinc minuts d’spinning! Això els dilluns. Els dimecres en fa 90. Noranta minuts sobre una bicicleta estàtica a tota castanya!

Ai, Maria! El Josep, el seu germà, que va néixer amb una cardiopatia, jugava a bàsquet, de jove. Els pares del Josep i la Maria van ser de les famílies fundadores de l’AACIC.

La Maria conserva com un record d’infantesa -encara no tenia deu anys- una festa de l’AACIC al seu poble. Va ser la primera. (Aquest any 2019 se’n celebrarà la 25a!). Ja d’adolescent diu que anava a la Gran Festa del Cor al parc del Tibidabo amb la seva càmera de fotos i publicava algunes d’aquelles instantànies a la revista de l’entitat.

La Maria va estudiar periodisme. Té un Postgrau en Comunicació Local, Comarcal i Social, i també ha estudiat Direcció de Comunicació. Ara s’ocupa de la comunicació digital de l’AACIC: els continguts del web i de les xarxes socials i, a més, fa alguns articles per a la revista. “Les xarxes socials ens permeten una comunicació immediata amb el públic i fomenten la seva participació”, diu. Li comento que es diu que no són del tot fiables, que hi ha moltes informacions falses… “Depèn d’on et fiquis, de qui hi ha darrere de la informació, però això passa amb tots els mitjans de comunicació: has de saber triar, contrastar el que et diuen i valorar si el que s’hi diu és cert o no.”

I la revista?, li pregunto. “És diferent. Surt un cop l’any. És una eina de comunicació més reflexiva”, explica. A la revista hi apareixen articles, entrevistes, reportatges… Quin d’aquests formats periodístics prefereixes?, li pregunto. “Tots. A mi el que m’agrada és la història que s’explica, perquè és important comunicar allò, sigui en el format que sigui”.

Parlant d’històries. Ara està fent un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès. El fa per Internet. “Si hagués de baixar a Barcelona cada setmana per anar a les classes no m’hi hauria apuntat”. Li pregunto si no troba a faltar la relació amb la resta de companys i companyes. “Al contrari, la gent és molt activa al fòrum del curs. A les classes presencials, per exemple, només tindríem temps per parlar d’un treball. Per Internet, en canvi, tothom et pot comentar el que has escrit. A més, ja tenim concertades un parell de trobades”, comenta.

La Maria té un bloc a Internet: Un clic de contes. “Sí, però el tinc una mica parat, ara!”. Les històries que hi publica sorgeixen a partir d’una fotografia, d’aquí la paraula clic, pel soroll de disparar la càmera. “Trio una fotografia, que penjo a la capçalera de cada història, i que és la que m’inspira per escriure el text”. I són històries reals o de ficció?, li pregunto. “Són ficcions, però que tenen elements reals. M’inspiro en la fotografia, agafo elements de la realitat i en faig una ficció. M’agrada que qui ho llegeixi vegi que podrien ser perfectament històries reals”.

Són tres quarts de deu de la nit. Després de la sessió d’spinning d’aquest vespre, deu tenir fam! No l’entretinc més. I si alguna vegada la convideu a sopar, porteu-la a una bona creperia! Us ho agrairà!

 

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat