Quan vam proposar a la Marta de compartir al blog d’Històries com la teva la seva experiència com a voluntària i responsable del Programa de Voluntariat de la seva escola va estar molt contenta: “em farà molta il.lusió que doneu visibilitat a aquest projecte compartit que fa uns quants anys que camina en clau d’Aprenentatge-Servei!”, ens comenta la Marta. Aquesta entrevista que trobareu a continuació la vam publicar al Butlletí 14 de l’AACIC (2007).
Aprofitem per anunciar-vos que a la Revista 22, que sortirà publicada aquest any, tornem a entrevistar-la!
Moltes gràcies per tot Marta!
La Marta Ballvé és biòloga i fa classes de ciències i de matemàtiques a l’escola Mare de Déu dels Àngels de La Sagrera, a Barcelona, al mateix centre on va fer els seus estudis primaris. El seu interès per les ciències és l’expressió de la seva curiositat pel món, però aquesta és només una faceta de la seva personalitat. Ja d’estudiant participava en projectes solidaris, a Xile o al Raval. Ara és la responsable del Programa de Voluntariat de l’escola on treballa. Ella en va fer la proposta i ella l’ha omplert de contingut. Gràcies a aquest programa, aquest any hem comptat amb un grup de joves de La Sagrera que han donat suport com a voluntaris a les activitats públiques de l’AACIC, en aquells moments que l’entitat necessita un reforç extra de gent. Li hem demanat que ens respongui a 10 preguntes.
Ja sabem que et dius Marta, que treballes en una escola ensenyant ciències… Quan vas realitzar et teu primer treball de voluntària, de què es tractava i com és que vas decidir participar en aquell projecte.
El meu primer voluntariat el vaig fer quan tenia 15 anys i va consistir a participar d’uns camps de treball al barri del Raval, que preparàvem amb d’altres joves i el Toni Román, que en aquell moment era el vicari de la parròquia del Crist Rei (barri de la Sagrera), i per mi va ser tot un referent, ja que em va apropar, motivar i acompanyar en la descoberta que la vida sense els altres, perd sentit.
Els camps de treball es feien abans de començar el curs escolar, durant 3 o 4 dies del mes de setembre i tenien una doble finalitat: d’una banda, arreglar i dignificar les vivendes d’algunes famílies (que coneixíem a través del contacte amb la comunitat d’oblates i l’Associació Estel-Tàpia del barri del Raval) i de l’altre apropar i acostar als joves que hi participàvem a una realitat ben diferent a la nostra. En un primer moment, per nosaltres el barri del Raval era una realitat desconeguda, que ens anava parlant a través de molts rostres anònims de persones que trobàvem pel carrer i que ens feia qüestionar el perquè de la injustícia, l’exclusió social, la marginació… però apropar-nos directament a persones concretes, poder fer experiència amb elles i compartir moments entranyables de convivència al llarg dels dies que durava l’experiència, ens ajudava a sentir-nos cada vegada més a prop seu, a entendre millor la seva realitat i, fins i tot, perquè no dir-ho, a deixar de banda alguns prejudicis basats en estereotips socials poc fonamentats. Se’ns dubte, per mi va ser una experiència molt enriquidora, que em va motivar i engrescar a participar posteriorment en altre tipus de voluntariats com, per exemple, les campanyes solidàries de recollida d’aliments i joguines que s’organitzaven cada Nadal des de Càritas i els Serveis Socials del barri de la Sagrera.
La motivació per participar en aquest tipus de propostes de voluntariat partia evidentment d’una inquietud personal i una predisposició per aquests temes que he d’agrair en gran part a l’educació rebuda pels meus pares i l’escola on vaig estudiar, i per l’altra òbviament al fet que en aquell moment hi hagués algú que em proposés i engresqués a participar en un projecte que valia molt la pena.
També has participat en projectes a l’estranger. És una experiència molt diferent? Depèn? De què depèn?
De fet l’agost de 1997 un grup de nou persones que havíem compartit prèviament moltes experiències de les que us parlava abans, vam participar d’un projecte de cooperació amb micro-empresaris, a través de l’associació del TPH (Trabajo Para un Hermano) a Copiapó, una població situada al bell mig del desert d’Atacama, al Nord de Xile (III Regió). Precisament, un parell d’anys abans, se’ns va demanar des de la parròquia de Santa Maria del Teulat, del Poble Nou, que agaféssim el relleu a un seguit de projectes que ells havien iniciat en anys anteriors i als que es volia donar continuïtat. Amb molta il·lusió i respecte, perquè francament érem molt joves quan se’ns va proposar, vam assumir el relleu. Els dos anys previs a l’experiència, ens van servir per preparar-nos, formar-nos i poder recollir els fons econòmics necessaris per poder col·laborar en la construcció de cases, que en molts casos s’utilitzarien com a tallers per aquests micro-empresaris i en d’altres casos constituirien la única vivenda de la que disposarien algunes de les famílies que ens van acollir i a les que vam ajudar.
Em preguntes si l’experiència va ser diferent, francament sí, perquè va suposar la immersió al llarg de tot un mes amb aquella realitat, aquelles persones a les que anàvem a donar un cop de mà, construint-los un petit taller, però sobretot pel fet que cadascú de nosaltres vivíem en famílies que ens van acollir com un mes de casa seva, donant-los les claus de casa el primer dia i, fins i tot, compartint entre els germans el llit per a poder-nos allotjar.
Si bé és cert que les persones són iguals aquí que la resta del món, també és veritat que les realitats són ben diferents i venen sovint tenyides pel fet cultural, la situació econòmica, la desigualtat d’oportunitats que aguditzen, accentuen i radicalitzen les diferències existents al nostre món.
Com va sorgir la idea de crear un Programa de Voluntariat? Quins objectius pretenies?
La veritat és que la idea de crear un Programa de Voluntariat a l’escola parteix de la inquietud compartida amb la directora del centre on treballo, la M. Àngels Melero, per voler facilitar i donar l’oportunitat als nois i noies que puguin fer l’experiència de trobada amb els altres, confiant-los un paper protagonista en propostes solidàries molt concretes. De fet, ens plantejàvem d’estructurar un Programa de Voluntariat, arrel de la bona resposta que va tenir la crida feta als grans de l’escola (3r i 4t d’ESO i Batxillerats) a participar de les campanyes de recollida d’aliments i de joguines de Nadal del 2004. Al voltant d’uns 80 joves es van engrescar a participar-hi i la valoració de l’experiència va ser molt positiva per a tothom, tant pels joves com per la contrapart, en aquest cas Càritas i Serveis Socials de la Sagrera. Aquest fet, és el que ens va impulsar o motivar a poder dibuixar i definir un projecte emmarcat dins del Caràcter Propi de l’Escola, amb la idea de:
- Promoure la formació integral de les persones perquè entenem que oferir una educació de qualitat implica oferir una educació integradora, tant de la vessant intel·lectual com de la dimensió més humana i personal.
- Promoure la transmissió de valors, com puguin ser la justícia, la pau, la responsabilitat, la llibertat… tenint en compte la identitat de cadascú i, per tant, considerant la diversitat de les persones amb les que treballem, de cara a poder-les acompanyar en els processos de creixement i maduració personal.
Hi participa tota l’escola o és un Programa adreçat a alumnes d’una certa edat? Com funciona en més detall?
A nivell curricular, el Projecte Social s’emmarca en dos cursos: 4t d’ESO i 1r de Batxillerat. A l’etapa obligatòria es concreta amb una hora setmanal del Crèdit complementari d’Acció Social que imparteix el professor Eduard Ortuño i s’ofereix als joves la participació puntual en campanyes solidàries de recollida d’aliments i de joguines de les que us parlava abans. A 1r de Batxillerat, el Projecte Social es concreta a les classes de Religió, de manera que una hora a la setmana es transforma en un voluntariat que els alumnes trien dins d’una àmplia oferta (acompanyament a persones grans, reforç educatiu, monitors en el lleure a centres oberts o esplais, voluntaris al banc d’aliments o al rober de Càritas de la parròquia del Crist Rei, voluntaris de la Creu Roja o voluntaris, des de l’any passat, amb la vostra associació).
Al llarg del curs es fa un seguiment de totes les activitats programades, un acompanyament dels voluntaris i una valoració i avaluació conjunta a final de curs entre els voluntaris i les contraparts que han rebut el servei. Tot això ens permet fer créixer, millorar i donar consistència al projecte, criteris imprescindibles per impulsar i consolidar aquest tipus de projectes d’Aprenentatge-Servei.
Gràcies a aquest Programa hem pogut comptar amb un grup de joves voluntaris per les activitats públiques de l’entitat. Havies sentit a parlar de les cardiopaties congènites? Quan va ser la primera vegada?
La veritat és que pel fet d’haver estudiat Biologia, coneixia l’existència d’aquest tipus de patologies des de feia temps, però francament no és una realitat que a nivell familiar o d’amics em resultés molt propera. Podríem dir que la meva sensibilitat amb el tema ha crescut des de que l’any passat vaig començar a col·laborar amb vosaltres.
Com vas conèixer l’AACIC? Ara que ens coneixes, hi ha hagut algun aspecte que t’hagi cridat l’atenció?
A través de Càritas em van posar en contacte amb la Rosa Martínez de la vostra associació i vam proposar de participar amb un grupet d’alumnes de l’escola a la festa del Tibidabo i posteriorment vam col·laborar en la trobada de pares que es va celebrar a Calafell, el maig del curs passat, dinamitzant la jornada dels més petits amb tallers de manualitats i jocs, mentre els pares assistien a conferències, se’ns dubte una jornada de la que en guardo un record molt entranyable.
Certament m’ha cridat l’atenció saber o prendre consciència de la quantitat de persones que neixen cada setmana amb aquest problema i descobrir que hi ha una entitat que cuida i acompanya a les famílies en les que hi ha un membre que pateix una cardiopatia, amb un servei d’atenció i assessorament, un servei d’informació i sensibilització i un projecte de voluntariat molt ampli que permet atendre a aquests infants quan estan hospitalitzats o fent-ne un acompanyament als seus domicilis particulars. M’ha sorprès agradablement saber que existeix una associació que dóna resposta molt concreta i eficaç a aquest col·lectiu de persones i que conta amb un ampli equip de voluntaris que hi participen.
Creus que l’edat o el fet de ser noi o noia té a veure alguna cosa amb la capacitat de comprometre’s com a voluntaris o voluntàries?
El fet de ser noi o noia, francament no, més aviat crec que té a veure amb la persona, amb la capacitat d’empatia, de saber-se posar en la situació de l’altre, de sentir-se qüestionat i de voler fer alguna cosa per millorar una situació concreta, propera o llunyana. Per a que això es doni, sí que penso que és molt important que des de casa i des de l’escola fomentem en aquestes edats, 15-16 anys, experiències que impliquin un compromís com a voluntaris, que ajudin als joves a poder obrir els ulls a la realitat que els envolta i que puguin viure experiències de qualitat, que els ajudin a descobrir la importància de les seves accions i que ajudin a viure amb civisme i coherència la seva vida.
Si haguéssim de triar tres paraules, tres adjectius que defineixen l’experiència, quins serien?
Solidaritat, creixement personal i compromís.
Tens constància que una idea com aquesta s’estigui duent a terme en altres escoles?
Sí, diverses escoles catalanes, des de fa uns quants anys, estan impulsant aquest tipus de models pedagògics, amb major o menor definició, però sempre orientats a l’adquisició de les competències socials dels alumnes. Cal dir que actualment a Catalunya va prenent força una pedagogia iniciada a principis del s. XX, provinent d’autors americans anomenada “service-learning” i que a casa nostra traduïm com a Aprenentatge-Servei. De fet, el professor Josep M. Puig defineix l’Aps com una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat, articulats en un sol projecte de manera que els participants es formen, tot treballant sobre necessitats reals de l’entorn amb l’objectiu de millorar-lo.
Com a docent, crec que pedagogies com aquesta, que fomentin la participació, la implicació i la cooperació dels alumnes amb l’entorn que els envolta, ens pot ajudar a donar respostes als 4 grans desafiaments plantejats per la UNESCO, per a l’educació del s. XXI d’aprendre a conèixer o aprendre a aprendre, d’aprendre a fer, d’aprendre a ser i d’aprendre a viure junts.
Per acabar, no et fem cap pregunta. Et deixem un tros de full perquè escriguis el missatge que t’agradaria fer arribar als socis i les sòcies de l’AACIC.
Com a mestra m’agradaria compartir unes paraules de Chiara Lubich, educadora italiana guanyadora del Premi UNESCO d’Educació per la Pau, l’any 1989, que diuen el següent:
Vols saber? Estudia.
Vols saber més? Busca’t un bon mestre.
Vols saber més encara? Ensenya als altres tot el que has après.
Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!
Fes-te soci de l’AACIC
