L’Iris Leyers. o “Irisitas”, o “Floreque”, va arribar a Barcelona fa set anys. És fotògrafa i pallassa: “Jo crec que era pallassa abans de fer de pallassa i molt abans de ser fotògrafa”. El Gerard Rius (20 anys), el doctor SomRius, és educador social i pallasso. Fa seves les paraules d’un pallasso que admira, el Tortell Poltrona, que diu: “Quan ens fem adults, ens adulterem”. L’Iris i el Gerard són dos dels quinze pallassos i pallasses que durant el 2008 han participat en una de les accions del programa “Fem més agradable les estades dels infants als hospital” que impulsa l’AACIC.

“Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?”

“Avui és dimarts, per tant, avui vindrà el Gerard i l’Iris”, ens explica la Joana Rodrigues. La Joana és portuguesa. Estudia a la Universitat de Lisboa i té una beca Leonardo da Vinci que ha aprofitat per fer pràctiques aquí a Barcelona, a l’AACIC durant nou mesos. La Joana coordina el programa dels pallassos voluntaris d’hospital. S’ocupa de la planificació, d’atendre’ls en tot el que necessitin i de fer l’avaluació del programa.

Una setmana abans vaig conèixer la Joana a l’AACIC. Ella insistia. “Hauries de venir a veure els pallassos d’hospital”. I jo li deia: “Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria… Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos… ja ho he vist per la tele més d’una vegada.” La Joana fa cara de pòquer: “I què vols dir amb això? -replica- Tu vine. Vine un dia i quan diguis que ja en tens prou, quan hagis vist tot el que necessites veure, et faré una pregunta, només una.” “Què preguntaràs?”. “Ah, ja ho veuràs…”. “No, dona, digues-m’ho, que així ja…”. “Bé, tampoc és res de l’altre mon. Tu mira, i al final diga’m: Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?

Aquest dimarts, pallassos a l’hospital

El dimarts següent, a les 10 en punt, com havíem quedat era a la porta de l’edifici de maternitat. Trobo la Joana i cinc minuts després arriba l’Iris. Me la presenta. És una noia belga, alta, prima, amb cabells rossos molt fins i la pell extremadament blanca.

Anem cap a la sala que fan servir de vestuari. Allà hi ha el Gerard. És de Platja d’Aro. Té vint anys. La porta de la sala és oberta i en Gerard saluda tothom que passa amb el seu un barret bombí, un d’aquells barrets rodons, com els dels clàssics gentlemans anglesos de les pel·lícules. L’elegant bombí del Gerard, però, és de color vermell, com el seu nas vermell de plàstic. Els dimarts són el Gerard i la Iris els pallassos que s’ocupen en fer més agradable les estades a l’hospital dels noies i noies ingressats a la Vall d’Hebron.

Sortim tots plegats de la Sala. L’Iris va davant. Passeja pels passadissos de l’hospital mirant tothom que passa amb una gran rialla. Porta una catimba, un instrument musical que és com una capsa rodona de fusta amb un forat a la part superior on hi ha unes llengüetes metàl·liques que en prémer amb les puntes dels dits fan un soroll metàl·lic peculiar.

Una infermera repassa l’Iris de dalt i baix. L’atura i li diu: “Ei, que portes l’etiqueta del vestit penjant.” L’Iris fa cara de sorpresa, com si no se n’hagués adonat, riu i continua caminant. Es clar ho sap que li penja l’etiqueta… Entre nosaltres pensem: ‘Je, je… Una altra que ha picat!’

Un noi d’uns dotze anys, amb un pijama tant ben planxat que no s’hi veu ni una arruga, s’acosta al Gerard. S’ha fixat que el Gerard porta quatres pilotes a la mà. Són pilotes de malabars, d’un cuir marró, amb un cosit semblant al de les pilotes de beisbol. Són unes pilotes suaus al tacte. I toves, diguem que si cauen a terra s’hi queden, no reboten. “Deixa-me-les”, reclama el noi. El Gerard se’l mira i n’hi deixa una. “I les altres també”, insisteix el jove. El Gerard li dóna i el noi fa anar les pilotes com els malabars.

Una senyora, vestida amb unes precioses robes amb patrons de dibuixos que ens recorden les teles africanes, estava a punt de dir alguna cosa, però en veure com de bé se’n surt el nen amb les pilotes de cuir li surt dir amb sorpresa: “I on ho has après tu això?”. El noi fa una mirada a la seva mare com dient “Sí, espera que ara t’ho explico”, o “Ai! quantes coses que no saps” (i només té 12 anys!). El Gerard pica l’ullet al destre jove, felicitant-lo per la seva habilitat.

L’Amanda, una nena de nou anys, amb el cabell molt moreno, llarg i força arrissat que ha estat seguint l’Iris per tota la planta li estira l’etiqueta, amb compte! L’Iris es gira, veu la nena i estira el braç per acostar-li la catimba. Els dit menuts de l’Amanda no són capaços de treure cap so a aquelles llengüetes metàl·liques.

L’Iris em diu que de pallassa es fa dir “Irisitas” o “Floreque”. “Irisitas” per la semblant-se amb el seu nom, i perquè també suggereix la idea de la rialla. Sobre “Floreque” ens diu que en flamenc, la seva llengua materna, la terminació -eque s’aplica per fer el diminutiu. Així que “Floreque” es traduiria com “Floreta”, com les floretes del seu vestit.

El Gerard es diu Gerard Rius, i es fa dir Dr. SomRius. El joc de paraules queda ben clar. En Gerard no va gens extremat. Porta una mitja melena tirant a rossa ben tallada, una samarreta de colors, uns texans (més amunt del que se solen portar ara), el barret vermell i el nas de plàstic.

El nas vermell i les màscares…

I això del vestit… Com trieu la disfressa? “La disfressa es va fent. Va sortint a poc a poc”  diu la Floreque. “És cert -diu el Gerard- però en tens prou amb un simple nas de plàstic. Deixa un nas d’aquests a algú i veuràs que de seguida comença a fer carotes i coses estranyes”. “El vestit t’ajuda a creure’t el personatge”. “No només és disfressar-se, sinó que s’ha d’expressar un sentiment, una emoció”.

Els pallassos són unes persones molt entenimentades, molt lògiques. És cert que quan els mires fa la impressió que sempre saben molt bé el que fan, tot i que ben mirat et preguntis, però què està fent, ara? Les seves reaccions ens sorprenen.  Això només ho fa un pallasso, i és divertit. Sembla que els pallassos s’ho passen tant o més bé que la gent amb qui juguen, amb qui parlen o s’entretenen.

Li dic a la Joana. “Joana, ara veig que…”. Però l’Iris se’ns escapa. Entra a una habitació. La seguim. Ja parlarem en un altre moment. A l’habitació hi ha una noia estirada al llit. No es pot moure. La Floreque s’hi acosta. La noia riu. La Floreque es posa encara més que contenta, el que fa riure encara més a la noia. Els grans que hi ha a l’habitació també riuen.

En Gerard passa per davant de la porta oberta d’una habitació. Els familiars d’un noi… bé un jove (té uns 12 anys, segur!), el veuen passar. Des de fora el passadís sentim xivarri: “Mira, mira…”. “Mira aquest…” “Un pallasso…”. El Dr. SomRius s’atura. Amb un sol moviment fa un quart de volta ràpid i s’encara a la porta d’entrada de l’habitació des d’on surt tot aquell xivarri. Entra i cerimoniós comença a saludar tothom un per un. I quan arribar a la capçalera del llit. Fa mitja volta i… No!. Gira la cara. Mira el noi que està al llit i li llança una de les pilotes…

Com la Floreque, el Dr. SomRius i la Martina (que també té torn els dimarts però avui no ha pogut venir), un total de 15 pallassos i pallasses han col·laborat amb la campanya “Fem més agradables les estades a l’hospital 2008-2009”. Ja ho hem dit això, oi?. Són joves, i no tan joves. Tots s’han format. Han fet algun curset, han estudiat en escoles de pallassos.

“El primer dia de classe, la Clara Cenoz, la nostra profe…” -comenta l’Iris- sempre diu als nous alumnes ‘ens posem un nas vermell per treure’ns totes les màscares’. “Saps quina en diu el Tortell Poltrona?”, m’explica el Gerard. “Ell diu que d’adults ens adulterem!.” Que bona aquesta! “Des de petits tot el que fem és anar aprenent costums i costums. I acabem fent les coses per costum. Nosaltres procurem fer-les d’una altra manera. Trencar els costums i explorar les moltes formes de relacionar-nos amb els objectes i amb la gent.”

I ara, què me’n dius?

La Joana se’m planta davant: “Què et sembla?”. “Bé…”, li dic. Ella insisteix: “Què em volies dir abans?”. “Ah, res. Bé, sí. A veure… És que… la Floreque està allà  baix i el Gerard aquí dins… Cap a on anem?”. Cap a on vulguis, diu la Joana. Doncs au, anem…!.”. Arribem al final del passadís i només girar trobem la Floreque envoltada de canalla i d’alguns que ja no són tan canalla. Se l’estan menjant. Uns li estiren l’etiqueta del vestit. Els altres li volen agafar la catimba. Altres riuen i s’ho miren… Quan trobes un pallasso o una pallassa en el passadís d’un hospital o en l’habitació d’un malalt, res és igual. Tot canvia. L’habitació s’omple de rialles i paraules afables,… Miro a la Joana i li dic: “Joana, aquestes rialles i aquestes coses boniques que diu la gent, estic segur que curen, fan cicatritzar les ferides, oi?”. La Joana em mira amb cara estranya. “No ho dic en el sentit literal, dona!”. Joana: “Ja ho he entès, home!” “Ah, però com que em miraves d’aquella manera?”.

La Joana repeteix paraula per paraula el que li vaig dir feia una setmana: “Tu vas dir: ‘Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria…’ I que… ‘Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos…’. I encara vas tenir la gosadia de dir que ‘ja ho he vist per la tele més d’una vegada.”. I em pregunta: “Què n’has de dir, ara?”. (No dic res…)

Despertant el somriure!

A finals de juny d’aquest 2008, es va organitzar un taller molt especial amb els pallassos voluntaris d’hospital de l’AACIC. El Pep Callau i l’Andreu Sanchez, de Pallassos Sense Fronteres, van compartir amb els voluntaris d’hospital la seva experiència. Un èxit total de participació i d’implicació. N’estem preparant noves edicions.

Aquests són els noms de les pallasses i pallassos que han participat i/o que encara participen al programa de l’AACIC. A tots ells, els hi donem moltíssimes gràcies. En guardem un record molt especial i valorem la seva tasca i col·laboració. Gràcies al Lluís Yuste i la Núria Peretó, per tots aquests anys. I al nou grup, la Mar Basany, la Monica Santos, l’Olga Sanz, el Michael Hafran, l’Enric Hugas, la Iris Leyers, l’Espe Casas, el Jordi Perez, el Manuel Sanchez, el Bienam Perez i el Gerard Rius.

El Blog del Dr. SomRius

Hem triat un fragment del Blog del Gerard. El Blog es titula “Reflexions d’un pallasso d’hospital”. Reproduïm el primer post, on s’hi reflecteix les seves expectatives i on tenim notícia que el Gerard té a casa seva un armari ple de nassos vermells.

Post: Primer dimarts a l’Hospital. “3,2,1…”. “NUESTRA PRIMERA VEZ…” com a Pallassos voluntaris a l’Hospital Vall d’Hebrón! El Comando MARTES,  cada 14 dies repartint somriures!

Som La Martina, l’Iris i en Gerard. Aprofito per explicar la meva experiència com a Dr.Somrius.

1a Part. 3, 2, 1…

A les 8 em desperta el mòbil, que com cada matí, reprodueix: “Alegria” del Cirque du Solei.
Començo el dia a les 8.10 am. Havent tornat a escoltar la cançó, cinc minuts més tard… i cinc minuts més… per dormir una mica més allargant el son, i per poder tornar a escoltar: “Alegriaaaa”. Dutxat i vestit, just abans de sortir al carrer, comprovar que tinc les quatre coses indispensables: cartera, mòbil, claus i un nas vermell a la butxaca! M’aturo un moment davant la vitrina  on guardo tots els nassos que tinc. En compto fins a dotze de diferents. Vull agafar-ne més i no em decideixo. Me’ls miro intentant decidir-me… Nassos nous encara per estrenar, alguns d’ús quotidià aleatoris, i d’altres apunt de jubilar-se… N’hi ha amb fil i sense, de plàstic, làtex, esponjosos… I amb llum! El meu primer nas, el segon i els següents: vermells, negres, rodons, quadrats i allargats! Pintallavis per pintar als menuts que ho volen, i el que va regalar-me en Tortell Poltrona, el 3xl. Obro la motxilla. Junt a la carpeta de la uni, les 4 pilotetes de malabars. Agafo dos nassos a l’atzar (el de Pinotxo i el Charlie Rivel) i ja estic apunt per marxar. Surto al carrer, agafo el metro, pròxima estació VALL D’HEBRÓN!

3,2,1… Comença un somni!

CONTINUARÀ…

El Diari de la Floreque

Aquí teniu un fragment del diari de l’Iris, de l’Irisitas, la Floreque. Vaja, aquí signa el seu Diari com a Floripondia! Aquesta és la seva experiència el dia 27 de maig de 2008. Ens diu que va agafant confiança i que avui troba a faltar els seus companys.

Cada vez me siento más segura yendo al hospital. Siento la falta de mis compañeros (hoy me ha tocada salir sola). Tenía mucha energía pero las caritas enfermas me hacían recordar que es mejor acercarte con cuidado y suavidad. Los juegos más sencillos son los que más ayudan a los niños, aceptando sus limitaciones y jugar dentro de lo posible es lo que les hace salir un momento de su situación y el regalito es la sonrisa. También lo que he descubierto es que la respiración hace milagros. Respirar con ellos les tranquiliza mucho y ayuda a encontrar la complicidad y el juego. Mi cajita de trucos mágicos ha sido muy sencilla hoy entonces. Un abrazo a todos. Doctora Floripondia.

La relació entre els germans és una de les preocupacions normals de qualsevol parella amb fills, i més encara quan un dels germans neix amb una cardiopatia. El tema pot complicar-se. O potser es dóna la situació contrària, una mena de solidaritat que… Hem parlat amb els germans de tres famílies (és el tema del Dossier de les pàgines centrals del Butlletí), però, com ja sabeu, per a La Capçalera del Butlletí busquem sempre l’opinió sobre el tema d’algú amb experiència i idees, en aquest cas, una experta: “Seria preocupant que els germans no es barallessin. Jo no n’he conegut”, ens ha dit. “Un dels índex que valorem els psicòlegs és la complicitat. Quan hi ha complicitat entre germans, et pot semblar que ‘es maten vius’, però la sang no arriba al riu. Aquests mateixos germans que ‘es maten’ a casa, a l’escola actuen com un clan. Es protegeixen.” I moltes altres coses…

Teresa Moratalla col·labora amb l’AACIC de fa anys des de l’ombra del Comitè Científic, organisme assessor de la nostra entitat. Volíem que ens donés un cop de mà, pistes, algun consell sobre la millor manera d’acostar-nos als joves perquè ens parlessin d’una experiència tant personal: t’entens o no t’entens amb el teu germà? La Montse no s’ho vol perdre. “Quin dia heu quedat?” “Molt bé. Hi seré. Portaré la càmera per fer-li algunes fotos…”. Parlem amb ella. El primer que ens sorprèn és quan diu…

Hi ha pares que es queixen que els seus fills es barallen sempre, potser massa i tot.

És normal que els germans es barallin. És normal i imprescindible! Pensa que el germà, la germana, els germans són els primers iguals amb qui tens contacte. Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien. Amb els germans s’aprèn a compartir, a competir i negociar.”

Així, els fills únics…

Estigues tranquil! Els fills únics ho aprendran a l’escola, o amb altres parents de la mateixa edat. Tot té avantatges i desavantatges. Està més sol, però també té tota l’atenció. I també tota la càrrega. No és millor ni pitjor. A més, dos germans que es portin deu anys, pràcticament són fills únics.

Es clar!

Ara bé, també et dic que no és el mateix barallar-se amb un amic de l’escola que amb un germà. Les  baralles a la família estan condemnades a resoldre’s! La teva família és la teva família. Ho és i ho serà de per vida. És el nostre nucli primari. Tot i que això de la família ha canviat molt! Per exemple, què passa quan s’ajunta una parella amb fills d’altres parelles anteriors? Aquells fills arriben a ser com germans?

No, no pot ser mai el mateix. Oi?. O sí! Bé, quina és la teva experiència?

I tant! Ja et dic que sí. Sobretot si els fills dels dos cònjuges són petits. Fixa’t si estableixen un lligam sòlid que si la parella es trenca els fills mantenen la seva relació, continuen veient-se. Com han de deixar de veure’s si han estat jugant plegats des de petits?  Conec un noi que parla del seu germà i del seu germà de plàstic. Sona estrany això de plàstic, però ell no li dóna cap valor negatiu. És un fet, i en algunes coses es relaciona millor amb el germà i en d’altres amb el germà de plàstic. Així que no estem parlant de qüestions de sang, sinó d’afectes.

Es barallen més els nois que les noies?

(S’ho pensa…) Jo diria que nois i noies es barallen diferent. Les formes de la relació de nois i noies solen ser diferents. Els nois serien més brutus i les noies més subtils. Ara bé, tot plegat és més complex. Per exemple, què passa quan es barallen un noi i una noia? Pot donar-se qualsevol d’aquestes dues formes de baralla.

I què passa quan hi ha més d’un germà?

En definitiva és el mateix. ´És el joc de les aliances. Quan són tres, per exemple, s’alien els grans contra el petit, contra el nen, contra la nena. Es poden donar tota mena d’aliances. Si hi ha més germans, el criteri d’edat pren importància. Estem parlant de germans amb una diferència d’edat de fins a tres, quatre anys, que és el més habitual.

De vegades quan mires la canalla, com juguen, el que es diuen, fa la impressió que són cruels. La Teresa no hi està d’acord. “En una situació normal -ens diu- els nens no són cruels. Ens ho semblen, perquè s’expressen com pensen. Si estàs gras et diuen ‘gras’, i si  t’enfades pitjor per tu, perquè ho repetiran, però això no s’ha d’entendre com una actitud de crueltat intencionada”. Sí, sí, però…

‘No els oblidis’ als invisibles!

L’infant malalt és el protagonista gairebé sempre, i que pesat que és això! Notar que ets el motiu de conversa i fer veure que no passa res. Ah, però, encara hi ha un paper pitjor!. Just al teu costat, els invisibles: el germà, la germana, els altres germans.

I la pregunta de les famílies… Ho estarem fent bé?

Ja ho saps això, oi? El germà que neix després, troba el que troba. És així. No viu una situació de novetat. Aquesta no sol ser la situació més problemàtica. El moment més delicat és quan s’espera un germà o una germana i el metge ens diu que ha nascut amb una cardiopatia.

Quina actitud ens recomanaries?

Primer asserenar-se. Buscar assessorament, si cal, que per això estem. I després informar al germà o germans i que participin del procés. Que ho presenciï, que se’n senti part. De vegades deixem que passi el temps, i penso que així fem tard. Tenim una tendència a oblidar-nos dels nens. No si val deixar que se n’ocupin altres parents perquè ara tenim moltes coses al cap. No l’oblidis. Integra’l quan més aviat millor.

Sembla delicat això.

Mira, tractem els fills com si no poguessin entendre les coses. Els expliquem les coses a mitges. No som clars. I els nens entenen les coses, si se’ls informa bé. Pot entendre que el seu germà necessita una atenció major perquè està malalt i se l’ha de cuidar si se li explica en un llenguatge que pugui comprendre. És evident que si això es perllonga molt de temps, lògicament s’hauran de buscar solucions perquè el germà no senti que això dura massa.

Tu ho has dit: ‘…si se’ls informa bé!’.

Jo et diria: tu explica! Ells ja plantejaran les seves preguntes i els seus dubtes. Els pares volen protegir els germans, perquè no pateixin, i els nanos pateixen igual.

La situació ideal així és que el nano s’integri…

…és que el nano s’integri, comprengui i participi, i per això, el nano ha d’estar informat.

Entre dos extrems

Una cosa és l’ideal i l’altra tocar de peus a terra. Si tothom se’n sortís tant bé, els psicòlegs estaien en crisi. La Teresa Moratalla coneix de primera mà els casos més complicats, les situacions de les quals no ens en sortim tant fàcilment. Li hem demanat que ens digui, segons la seva experiència, en quins casos les coses poden no anar tant bé.

A veure… Les coses poden no anar bé en dos sentits. Ho repeteixo. Pot passar que descuidem el germà, o que se senti descuidat, compte! Això genera gelosia, agressivitat, l’anuresi (fer-se el riu al llit), alteracions de la gana o del son, un canvi d’actitud a l’escola… En aquest casos diem: “és que és gelós!”, “és que mira el que fa…”; ens posem en contra del noi o la noia, li posem el rètol de problema, quan hauríem de fer just el contrari.

El contrari seria… integrar-los massa?

Integrar-los en excés, sí. És el cas de nois que passen a fer un paper del tot integrat! Se’ls dóna un paper, una responsabilitat, de pseudopares. Et pots sentir molt privilegiat perquè formes part del món dels adults, però fer de pare quan no toca té els seus problemes. Imagina que has adquirit una sèrie de funcions, “he compromès la meva vida pel meu germà”, et dius, i en un moment, pel què sigui, vols sortir de la situació. Com ho fas? Quin sentiment de culpa! Si sento ràbia em sento culpable. Com puc sentir ràbia per un germà meu que està malalt! I no ho puc expressar perquè diran que sóc un gelós. Quedo fatal!

Quedes fatal, sí.

En resum. Integrar, sí. Participar, sí. Hiperresponsabilitzar, no! Malgrat el difícil que sembli, no tinc la percepció que hi hagi un percentatge altíssim de conflictes. Penso que les famílies, tot i passar moments complicats, ho gestionen prou bé. De vegades hi ha molt fatalisme, però les coses són reversibles…

Em fas pensar que un cert grau de conflicte és inevitable.

És humà! Els pares et diuen: ‘Els hem tractat igual’. Mentida! És impossible. Pots estimar tots els teus fills però n’hi ha un que et fa més gràcia. És legítim. Això passa.  I això es nota de tres hores lluny. Els nens tenen unes antenes impressionants! S’ha d’assumir. O quan els fills creixen, el camí que ha emprès un t’agrada més que el de l’altre. També s’ha de dir, però, que quan hi ha relacions de conflicte seriós entre germans, els pares també hi estan involucrats.

Has canviat de to, ara.

Sí, estem parlant d’una altra cosa, ara. Hi ha baralles que generen un espiral creixent amb una agressivitat fora de mida. El què s’expressa és ràbia continguda que es va acumulant. Quan aquestes situacions es repeteixen amb certa regularitat és evident que passa alguna cosa important. Els nens, els nois i les noies, no solen actuar així…

Herències emocionals

La Teresa ens pregunta si tenim germans. I ens fa un suggeriment. “Mira, una de les coses més interessant que pots fer d’adult és trobar-te amb els teus  germans i parlar de la família.” I afegeix…

Els problemes de grans entre germans solen estar relacionats amb aspectes mal resolts de la infantesa. Ara m’arriscaré molt! “Les baralles de grans entre germans són per les herències emocionals, i no per les herències de diners”. Es clar que hi ha qui mira els diners, però si no hi ha conflictes ni coses pendents és molt més fàcil entendre’s amb els germans…

Què ens diu ara la Teresa! Però no havíem quedat que no tenien tanta importància aquelles baralles de nens? Repasso les notes que he pres. Aquí està “Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien.” Ara ho entenc. I aquestes batalles deixen les seves ferides, però ja ho sabem, com que “les  baralles a la família estan condemnades a resoldre’s…”.

Abans de marxar, la Montse demana a la Teresa que es posi al costat de la finestra, al balcó. Fa una bona tarda de tardor. Mentre s’aixeca i decideixen on posar-se li pregunto com puc aconseguir que els joves ens expliquin la seva experiència com a germans?

No és fàcil. T’hi has d’estar estona. Pregunta coses quotidianes. Quan són més grans és més fàcil. Com ho has viscut? Com recordes el que passava de petit? Què parlaves amb el teu germà quan arribaves a casa? Què fa aquest quan passa això? Com més petits són, més concretes han de ser les preguntes: I que fa aquest quan passa això?

En sortir del despatx, baixant l’escala, anava dient a la Montse: “Confesso que amb tantes experiències vitals interessants com les que ens ha explicat la Teresa, em fa ràbia haver estat fill únic! Ho aviso, quan em toqui, pel que fa a mi… més de tres i cap problema si arribem als cinc!”. La Montse ni tan sols em va ni mirar, però vaig sentir com se li escapava: “No saps el que dius…”. Mal temps per fer famílies nombroses! (Però dos segur, d’acord?)

El consell expert

Li demanem a la Teresa un consell. Com fer les paus després d’una baralla? La seva resposta ha estat contundent: “Les baralles entre els fills no les poden arreglar els pares! És el seu territori”.

“Les discussions són sempre molt iguals: ‘Perquè tu no-se-què-de-què…’, ‘I tu fas això o allò…’, ‘Però és que tu…’, ‘És que havíem quedat…’, ‘No és que tu…’. La clau per sortir d’aquest cercle és plantejar-te: Què faig jo perquè les coses siguin d’aquesta manera? Quan pots posar-te en el lloc de l’altre les coses poden començar a canviar. Això és molt difícil. Pots començar procurant dir les coses d’una altra manera. Potser no cal que t’encaparris en coses que ben pensat no son tant importants. Potser no cal que siguis tan estricte amb unes coses i que ho siguis més amb altres. La pregunta que t’has de fer és: Què puc fer jo perquè això millori?

Si els fills ja són grans podem fer de mediadors, fins i tot plantejar exigències perquè millori una situació. Però quan són petits, els nens s’arreglen igual que es desarreglen. Tenen el seu propi sistema de funcionament. M’explico. Es dóna el cas que dos germans acaben de tenir una baralla sonada. Arriba un veí, amb qui els dos hi tenen competència, i en aquell mateix moment ja no hi ha baralla! A més, si intervens és pitjor perquè aleshores et col·loquen com a jutge i aquest paper és molt difícil quan tots volen tenir raó. Sol acabar bastant malament. Jo els diria, ‘Oi que heu començat? Doncs aquí us quedeu fins que ho arregleu’.

El que està bé és ensenyar pautes perquè no es barallin: que respectin els torns en el joc, per exemple, fer que s’escoltin… però és molt possible que quan tu dius ‘Demana-li perdó’ i el nen diu: ‘Perdó’, està pensant: “Però jo tinc la raó!”. Recordo que jo ho feia, això.” (I jo…!)

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

Fa uns anys ja, en una Festa dels infants i joves amb problemes de cor que l’AACIC va celebrar a Tarrago-na, vam comptar amb la presència d’en Lluís Gaval-dà, el cantant i guitarra del grup de rock Els Pets. Enguany, la delegació de Tarragona de l’AACIC, va organitzar una presentació del llibre “L’Operació de Cor del Jan”. Li vàrem demanar a en Joan Reig, un altre dels components del grup de Constantí (Tarragonès), si podíem comptar amb la seva assistència. No es va fer pregar. Li volem donar les gràcies per aquell gest, i per això l’hem anat a trobar a Tarragona.

Durant la conversa ens ha explicat dues anècdotes que tenen l’origen en aquell dia, hem parlat d’Els Pets i ens ha comentat altres facetes professionals i projectes.

Ens diu:

“M’he inventat una conferència recital que he titulat Refugi. Explico qui era Guillem, d’Efak, que era ne-gre, i què hi feia algú com ell a Mallorca; també ex-plico què era la censura i que l’any 1968 no hagués-sim pogut publicar moltes de les cançons dels nos-tres discos”.

A part d’aquest projecte i d’Els Pets, el Joan també toca amb un altre grup, Mesclat.

“En fi, fas mil histories i entre una cosa i l’altra bull l’o-lla, intentes tenir una vida digne, com qualsevol altre treballador, amb una hipoteca i les seves coses.”

Ens diu “les cançons són cultura”, que se sent prou satisfet cantant en català, que es considera melòman. Té 3000 discos. N’és col·leccionista. I que si el fessin triar entre deixar d’escoltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de tocar!”. Sona el mòbil. La música d’aquest mòbil la conec. Oi que és d’una pel·li que es deia, o es diu, “La mort tenia un preu”?

Fabricants d’èxits. Somnis acomplerts

És un dimarts d’octubre. Fa un matí fabulós. En Joan ha acompanyat el seu pare al metge, l’ha tornat a dei-xar a casa i arriba, puntual, a la cafeteria del centre de la Rambla de Tarragona on hem quedat. Entra. Fa un cop d’ull. Ens veu. Saluda tothom qui coneix (el cam-brer del Cirmos, una noia que seu a la barra…) i ve a seure a la taula on l’esperem. Se’l veu més prim que a algunes fotos i que a la tele. Porta el cabell llarguet, això sí, com a les fotos i a la tele. Un dia, l’Albert Om va convidar a en Joan Reig al seu programa de ràdio i s’hi va quedar com a col·laborador. Ara que l’Om fa “El Club” a TV3, en Joan també hi col·labora.

Els Pets han presentat aquest estiu les cançons d’un disc nou (el número dotze, o el tretze si contem… ) que porta per nom “Com anar al cel i tornar”. Han estat tot l’estiu de gira, i continuen!

Ho hem de fer, els músics catalans vivim dels con-certs, més que no pas de vendre discos, tal com està la cosa. Divendres actuarem a Bellcaire d’Urgell i dissabte a El Vendrell. 38 concerts haurem fet en total.

I quina mena de públic us ve a veure al directe?

Hi ve de tot. No només gent jove. Fa tants anys que toquem que als concerts ara hi venen la gent de la nostra edat que acompanyen als seus fills.

Li comento que m’ha impressionat com sona de bé XL, una de les cançons del disc que ja he escoltat.

Fa 22 anys que anem pel món, sempre hem treba-llat amb productors bons… N’hem après”.

Cap dubte d’això! Els Pets són una màquina de fer èxits. Per mostra… Cada any TV3 encarrega una can-çó per l’estiu a un grup de música. Si féssim un con-curs de quants d’aquests temes recordem, segur que entre les guanyadores hi hauria Munta-t’ho bé. Au-tors? Els Pets! O una altra: el famós “Bon dia!”. En-cara avui el pots escoltar alguna vegada per la ràdio, i té deu anys.

Els Pets és un grup de tradició pop, en el bon sentit de la paraula. Encara que parlis de coses crues la música tendeix a un ritme alegre… Sempre ho hem fet així. Podem tractar coses molt serioses, fins i tot de política, però amb bon humor. Sempre ens ha agradat ser fidels a nosaltres mateixos. No fem gaire filosofies. Toquem de peus a terra.

Temes alegres, lletres directes i les coses clares. És la recepta d’un grup que és la història d’aquell moviment dels anys 80 i 90 que es va dir “el rock català”. Què ha canviat de quan vareu començar a ara?

Ara, la música catalana s’ha ampliat molt. Hi ha un planter de joves que en saben més que jo quan vaig començar. Hi ha molts grups i d’estils molt diferents. A finals dels 80, hi havia els grans i pocs més. I en aquest panorama va sortir el rock català. Vàrem tro-bar un forat i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Va ser un moment molt especial. Però els mitjans no li donen l’espai que teníem quan vàrem sortir nosaltres. Fins l’emissora més petita tenien el seu espai de rock català.” Ara no passa el mateix.

Hi havia tanta rivalitat com es deia entre els grups de rock, entre vosaltres i els Sopa de Cabra en concret?

Es deia que si els Sopa de Cabra eren més univer-salistes i que nosaltres representàvem l’essència de la nació catalana. Això era cosa dels periodistes musicals. Nosaltres, els músics d’aquests grups, érem amics. Anàvem de copes. Ells havien estat a casa me-va i jo a casa seva.

Has fet realitat un somni

Ara ho puc dir, però quan tenia 18 no m’ho imagi-nava pas arribar a ser professional d’això. Pensava que estaria tota la vida aixecant-me a les sis del ma-tí per anar a la fàbrica.

Els Reig treballaven l’avellana, que és del què vivia molta gent de pagès al Tarragonès.

…a la primera crisi forta vaig anar a buscar feina a la indústria. Treballava a la fàbrica i feia alguns calerons tocant en una orquestra de ball.”

Què van dir-te a casa teva quan els vas explicar que volies tocar la bateria?

Res, perquè ve de família. El meu pare era bateria, amateur, d’una Orquestra de Constantí que es deia Orquestra Creación, cap allà els 50s. Jo, en canvi, sóc d’escola. Vaig estudiar música al Conservatori de Tarragona i també vaig estudiar al Taller de Músics. Quan vàrem començar a tocar calerons amb Els Pets vaig deixar l’orquestra i quan la cosa va anar millor, amb el segon o tercer disc, llavors vaig plantejar a ca-sa de deixar la feina a la fàbrica.

I què en van dir?

Hi va haver un dalt a baix, tot i que sempre m’ha-vien donat suport amb això de la música. La meva mare em deia “vigila Joan, que això de la música…”, i ho deia amb tota la raó, la dona. Conec molts mú-sics molt bons que es foten de fàstic.

No és el teu cas…

Nosaltres la vàrem encertar, és cert. Ara visc d’això, el meu somni ja s’ha acomplert. Viure de la música i editar les meves cançons. Anar el dissabte a tocar i veure 3000 persones que s’emocionen i que canten una cançó que has escrit tu, què més vols?

Altres cares d’un melòman

En Joan té altres facetes personals i professionals no tan conegudes, totes, però, tenen a veure amb la mú-sica. “Sóc un melòman”, ens deia amb un convenci-ment absolut. La música és a la base, al fons i a la for-ma d’aquestes altres facetes. La de lletrista n’és una. Escriure històries per ser musicades. Altres són el grup Mesclat i un ambiciós projecte personal, Refugi.

A “Com anar al cel…”, el darrer cd del grup, hi hem trobat dues cançons amb lletra seva: Espurnes de Coratge i Ningú. (No són precisament les més feste-res, sinó tot el contrari).

En les lletres de les nostres cançons diem les coses com les explicaries a un amic o a un germà. Quan faig una cançó jo, primer la faig per mi. És una cosa que et motiva, és una vàlvula d’escapament que ne-cessites per expressar les teves frustracions, els teus sentiments, etcètera, etcètera… Això vol dir que tu t’ho creus i quan t’ho creus, la gent s’hi identifica perquè és creïble.

I per on comences, per la música o per la lletra?

En el meu cas, jo començo per la lletra. El Lluís comença per la música. Hi ha vegades que ho tens molt clar i altres que no, però al començament una cançó sol ser una cosa molt despullada, d’entrada: una lletra, un ritme, una melodia… Després l’anem vestint. Fem els arranjaments entre tots…

A tots els músics que canten o escriuen cançons en català, els acabem fent la mateixa pregunta. Penseu ampliar mercat? 

No, no hi penso. Si ets conscient del país on vius, de la cultura allà on pertanys i te l’estimes… No penso “ondia, per culpa d’això…” Estàs fent un servei a la teva llengua, a la teva cultura. A mi em fa gràcia grups d’aquí que canten en anglès, i n’hi ha que m’agraden, però em pregunto: com pots transmetre emocions amb un idioma que no és el teu, per molt que el sàpigues escriure i que l’hagis estudiat.

Aquesta setmana en Joan acaba la gira amb Els Pets i començarà la tanda de concerts i actuacions amb Mesclat, el seu altre grup.

Empalmo una gira amb l’altra. A Mesclat ens hem trobat gent que ve del folk, del rock, de la música ètnica. Cadascú de nosaltres té o tenia el seu propi grup.

Això està copiat d’una pàgina web “musicanostra”: “Mesclat, s’hi diu, es un projecte musical que fusiona el rock i el folk. Mesclat volen fer de pont entre dos móns que conviuen bastant aliens l’un de l’altre en la nostra realitat musical.”

A Mesclat reivindiquem la cançó com a cultura, i ho fem recuperant melodies populars, de pescadors d’Eivissa, o de la Catalunya Nord, o un garrotin de Lleida, els reinstrumentalitzem i els presentem amb un llenguatge musical més d’avui. A part d’això tam-bé presentem repertori propi però amb aquests pa-trons rítmics, harmònics, modals de la música tradi-cional amb una base de rock.

…i sempre amb un esperit festiu i reivindicatiu.

Sempre. Sempre amb un esperit festiu i reivindica-tiu. Ens agrada parlar de política més que de futbol. Això és cert. Però, compta! No som gent amargada. En Llach deia “amb el somriure la revolta” i nosaltres diem, “la revolta i fer-te un fart de riure.

El teu projecte Refugi és una altre expressió del teu interès per la tradició musical?

Amb Refugi m’he inventat una conferència recital. Refugi és un grup de versions. Explico qui era Gui-llem d’Efak, que era negre, i què hi feia a Mallorca, explico què era la censura, que l’any 1968 no ha-guéssim pogut publicar moltes de les lletres. Ni els mitjans de comunicació ni a les escoles, se n’ha fet prou ressò d’això. A França, això no passa. En Jaques Brel, Georges Brassens, la Barbara, l’Edith Piaf s’es-tudien, és cultura. I a Itàlia… (…)

És una conferència recital amb to reivindicatiu.

Ja t’ho he dit! Aquí hi ha un grup nombrós de mú-sics que van ser una part viva dels últims anys del franquisme, de la transició política, van ser ajudar a assolir les llibertats, a professionalitzar tot això de la política i quan arriba la democràcia els oblidem!

Sí que es reediten discos, de tant en tant. Ara també hi ha un canal per internet de música en català, a icat fm.

Però s’ha oblidat la part artística. La cançó, aquest art de tres minuts capaç de fer riure, fer plorar, pen-sar i qüestionar idees… Jo m’ho miro, veig la cançó com una entitat pròpia. Hi ha poca cultura musical, i poca memòria… Abans hi havia una Dharma i un Pau Riba, i un Sisa i un Llach i un Raimon i 4 Gats i Gui-llem d’Efak. Es tracta de recuperar cançons que han estat oblidades dels anys 60 i 70. Injustament. Avui és impossible escoltar una cançó de Sisa de l’any 1974, o dels Esquirols, de l’Ovidi Montllor, del Xavier Ribalta.

A Refugi, però, no toques la bateria.

Aquí només canto. Porto un altre bateria, piano i bai-xista. Un trio bàsic en clau de jazz. No ho trobo tan important. Jo sóc melòman, i diria que sóc més me-lòman que músic. Si em fessin triar entre deixar d’es-coltar música i deixar de tocar, diu: “deixaria de to-car!”

Per acabar, Joan…. A part d’ells, quina altre gent ens recomanaries seguir i escoltar ara…

N’hi ha molts… el Feliu Ventura; o Obrin Pas, al país valencià amb quatre discos i que està rebentant pavellons; el Cesk Freixes, molt bo; i els Whisquins.

En Joan fa de productor musical dels Whisquins, un dels grups joves que tenen més canyeros. Li donem les gràcies pel seu suport i això li dona peu per ex-plicar-nos dues anècdotes relacionades amb aquell dia. Esperem que ens acompanyi en altres actes.

DUES ANÈCDOTES

En acabar la conversa, en Joan comenta un parell d’anècdotes relacionades amb el dia de la presentació a Tarragona del llibre l’Operació de Cor del Jan.

“La meva xicota treballa en una guarderia i arrel d’això, quan vaig estar a la presentació del llibre, em diu que tenien un nen amb aquest problema. Jo li vaig comentar que existia l’AACIC i ella em va dir que els de l’associació ja havien anat a l’escola a parlar amb els educadors per explicar com afecta aquesta malaltia a l’infant i que si patatim, que si patatam…”

Una altra anècdota, més lúdica. En Joan ens diu:

“Estava comprant en un supermercat. En un dels passadissos trobo un nen petit assegut dalt d’un carro que se’m queda mirant fixament. El pare se m’acosta i em diu: “Et coneix. Del dia de la presentació el llibre.” Caram! Em vaig quedar parat i vaig continuar comprant, és clar.

Feia temps que volíem parlar amb la Maria Teresa Pi-Sunyer. Com a psicòloga s’ha especialitzat en maternitat de risc. El seu treball sobre maternitat a les presons1, una investigació realitzada a començaments dels anys 90 a la presó de dones de Wad-Ras, va ser pioner i és un referent encara. Fa uns dos anys, ella i la Sara Berbel van aconseguir publicar “El cuerpo silenciado”, un llibre sobre el fet de ser dona i sobre com les persones, la societat i la cultura construeixen una identitat femenina.

Sense pretendre-ho, hem estat testimonis de la seva feina actual quan parlàvem amb ella en una de les consultes de la unitat d’embaràs de risc de l’hospital on ofereix els seus serveis. Algú truca a la porta. La Maria Teresa li diu que passi. Una doctora explica que ha atès una nena de dotze anys embarassada de vuit mesos. Els seus pares se n’acabaven d’assabentar. La doctora pensa que la Maria Teresa hauria de fer el seguiment d’aquest cas per valorar si cal alguna mena de suport.

El risc pot ser físic o psicològic, per causes personals o socials. Cada cas es cada cas, però les dones joves amb una cardiopatia congènita i que decideixen tenir una criatura assumeixen un cert risc. Al llarg de la conversa la doctora Pi-Sunyer insisteix tres vegades en la importància de les associacions d’afectats, “pel valor que té el fet d’obrir-nos, expressar-nos, compartir les experiències”, i insisteix, “m’agradaria que ho diguessis això”. Dit i fet.

Els temps han canviat…

Sí, els temps canvien de pressa i avui la maternitat no és la maternitat com a única i primera cosa, sinó que hi ha altres aspectes de la vida que també són importants: la vida laboral o la realització personal.

Què és el que ha canviat?

La possibilitat de triar. Pots organitzar la vida amb certes prioritats per a certs moments. Pots triar com tenir un fill i amb qui i quan i per què. La dona avui pot triar, però ho té difícil. Hi ha massa coses a fer en massa poc temps. Per exemple, cada vegada més trobem dones que s’han dedicat amb intensitat a la feina, al treball, a una carrera professional o als estudis, però arriba un moment que es diuen ’em falta ser mare’. Això es dóna a una edat entre els 35 i els 40 anys, en general, i llavors hi ha com unes presses en voler ser mare. Esdevé massa important i urgent, i potser per les circumstàncies no és el millor moment per ser mare. A més, la societat col·labora poc.

Què hi pot fer la societat?

Facilitar que els joves siguin independents, autònoms, que tinguin feina, vivenda, que s’organitzin, i després ja podran pensar en tenir fills. A Catalunya, no vivim en una època favorable per poder engegar el projecte de tenir fills. Repeteixo que tot plegat són massa coses i massa poc temps.

Com és que una persona pot desitjar tenir un fill, encara que corri un risc?

Penso que tenir un fill és donar vida, mirar endavant, iniciar un projecte, és obrir una porta endavant. Sempre imaginem que els nostres fills aniran més enllà de les nostres limitacions, siguin quines siguin.

I allò de l’instint?

L’instint… com en els animals que, diem, cuiden els seus fills per instint. També tenim la cultura, la oportunitat de pensar i organitzar la pròpia vida. Quan una dona queda embarassada, hi ha un procés biològic, cultural i educatiu que té per objecte acollir bé a la criatura que ha de néixer. Tot això està molt bé, però tot plegat té molt a veure amb la forma particular com ho enfoca cadascú.

I els pares, tenen les mateixes necessitats de maternitat? Pot ser que ell empenyi més que ella per tenir una filla o un fill?

Sí, els pares també tenen necessitat de ser pares. Les ganes de tenir un fill té a veure molt amb la teva pròpia història: com has viscut tu quan eres petit, quins pares vas tenir, com eren, com t’han educat. Tan ell com ella tenen la seva història particular i pot molt ben ser que ell tingui més necessitat de ser pare que ella. El que és important és que trobin el moment apropiat en que els dos tinguin l’afinitat de voler tenir un fill o filla, que el desitgin els dos, qui comença no té importància.

Així el millor en aquest partit és l’empat.

És un treball de dos. Jo crec que és una bona combinació el fet que el pare i la mare siguin dues persones diferents i a la vegada complementàries. Tenir un fill té molt a veure amb aquest equip de dues persones que es necessiten per gaudir de la maternitat i la paternitat. Crec que és important que el pare estigui a prop de la seva dona perquè pugui gaudir del fill o filla. El moment en que sorgeix el desig de tenir un fill te molt a veure amb aquesta afinitat, aquest moment de trobada de dir som-hi.

I tu què li dius a una persona que vol quedar embarassada, però que, objectivament, aquell embaràs presenta un cert risc?

La decisió, al final, l’ha de prendre la noia. Abans, segurament, hauran estat en contacte amb d’altres noies com ella a través de les diferents associacions, en aquest cas l’AACIC. A més, estan els metges que diuen, recomanen… Si fent aquest recorregut, ella i el seu company o marit ho veuen clar, doncs endavant.

Caram! Ara m’adono que havia fet aquesta pregunta amb un judici previ…

Estem parlant de casos que s’ho poden permetre, en altres casos ens podem plantejar alternatives. Hi ha altres opcions. En qualsevol cas és important saber que hi ha un grup sanitari que et porta, et vigila i et vigilarà.

Saber-ho et dona més seguretat.

Es clar, però també és important la energia, les ganes d’una parella, que els dos vulguin passar per aquest risc, que es comprometin. A la vida hi ha molta gent que pren opcions arriscades en un moment o altre. Fer una d’aquestes opcions quan ets jove, quan tens ganes de tirar endavant és una opció.

L’embaràs, però, és només una part del fet de tenir fills. Després comença l’etapa en que et preocupa poder o no poder jugar amb els fills, agafar-los en braços quan van creixent… Alguna recepta?

Fer de pare i de mare vol dir anar inventant. Cada etapa és una etapa diferent i cada vegada és la primera vegada. L’actitud és molt important. Has de saber quines són les teves limitacions. Si jo no puc córrer, pot jugar amb el pare, i jo us veig i participo i ric. O el pare es dedica a unes activitats i tu a unes altres. Els germans també poden tenir un paper molt important.

Ai, ai, ai Quin tema! La relació entre germans. No ens hi fiquem que encara hi prendrem mal..

El que és important és treure el profit del que hi hagi, treure el màxim rendiment, per poc que sigui.

Això és una bona filosofia.

Oi que sí? I també és important que el conjunt de l’escola, la resta de la família, els amics, les associacions, facin sorgir el millor d’aquell noi, d’aquella noia i d’aquella família.

Això també és una bona filosofia. Gràcies doctora.

Escriu que les associacions feu una feina molt necessària…

Descuidi, ho escriuré.

En aquets primers moments, com a familiars, què podem fer?

Com a familiars hem d’estar a prop, però no enganxats. Ser a prop, però d’una forma discreta, amb respecte. Normalment, tothom vol dir la seva. Et comencen a explicar casos, que si jo conec, que si jo sé. En aquesta primera etapa els pares estan molt ofuscats. S’ha de fer presència, però amb respecte.

És allò de… “bé, ja m’avisaràs…”

Això mateix. “Ja m’avisaràs, si necessites…”, “ja hem diràs alguna cosa…”. En aquest moment els pares també necessiten molta informació. Que se’ls expliqui molt en detall el que és tot. No es tracta tant que ho entenguin tot, en aquesta primera etapa estan tant ofuscats que no paeixen molta de la informació, però és essencial que percebin que tenen un bon suport des de l’equip mèdic i psicològic. I també parlar. (…) Potser no en els primers moments, però és molt positiu trobar altres pares i mares, uns amb una experiència de més anys i altres de més recent, és del tot terapèutic, pel valor que té el fet d’obrirnos, expressar-nos, compartir les experiències. Tu arribes i estàs perdut, i al cap d’un any ets tu qui t’ocupes de rebre una persona nova.

Les vegades que he compartit alguna activitat amb socis de l’AACIC no veig que sigui gent deprimida, més aviat al contrari.

Hi ha una cosa que passa amb els pares amb dificultats, i és que els sorgeix unes ganes de lluitar. És un compromís amb la vida, que s’encomana. Normalment són gent amb combativitat, amb ganes de tirar endavant, de reforç, que et fa més fort. Van coneixent nens i pares amb la mateixa realitat. El creixement gradual de l’infant, el recolzament, l’estimulació, veure que el noi o la noia es va desenvolupant… veus els pares… una gent potent, capaços d’arrossegar… un carro! Quina força, quines ganes. Jo penso “dóna-me’n una mica”, “ensenya’m com ho fas”. Les parelles et comenten “ens hem enfortit, hem guanyat amb qualitat de vida de parella”.

Em mira fixament i em diu mig rient: “Quina pena que haguem de passar per situacions així per arribar-hi.” (És una pena del tot, cert. Però…).

No hem volgut deixar passar l’oportunitat que algú amb l’experiència de la Maria Teresa Pi-Sunyer ens digui també alguna cosa sobre les parelles que viuen una situació que molts de vosaltres coneixeu bé. El moment en que a una parella que està esperant un fill se li comunica que patirà una cardiopatia. “Quan et donen una notícia d’aquestes no t’ho esperes. T’ho trobes d’una forma inesperada. Un embaràs és anar-se imaginant aquell fill, aquell filla perfecte, que ha d’estar bé i triomfar. Tenim pocs fills, però han de ser bons, oi? Els pares tenen una caiguda important, una fractura. És una impressió molt negativa per a la seva autoestima i apareix un sentiment de desesperació, de no saber què pot passar en el futur. Se senten culpables, sobretot la mare. Senten que les coses no han anat com volien. No han estat a l’alçada.”

“La meva vocació, la vocació primera – ens diu el Jaume Comas – és la d’escriure, i per circumstàncies he fet d’actor. Per això m’he ocupat de dir les paraules bé. Sempre m’han interessat les paraules, la fonètica, la llengua, el parlar bé. Ens calen paraules”

En Jaume Comas ens ha rebut a casa seva, un àtic d’una finca del barri de Sarrià, a Barcelona, amb les maletes a la porta. D’aquí una hora marxa cap a Sevilla. Se’n va de bolos… L’endemà d’aquesta conversa vàrem trobar un anunci al diari: “El Teatre Romea de Barcelona presenta una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen amb la veu de Jaume Comas…”

Aquest actor, doblador i escriptor de vocació és un amic de l’AACIC des de sempre. Quan fem la “Festa en Suport als Infants amb Problemes de Cor” sempre ens acompanya i ens ofereix unes paraules de suport que ens inspiren. “No podem prescindir de cap batec”, ens va dir una vegada, i ho anem repetint sempre que ens adrecem a nous voluntaris i voluntàries. L’any del Fòrum de les Cultures, en Jaume Comas ens va escriure el text per a una representació teatral: “En Pau i el Petit Príncep”. També comptem amb ell, amb les seves paraules, quan preparem la felicitació de Nadal.

Només entrar al menjador, el Jaume ens explica que ahir va ser a la presentació d’un llibre de la història de l’Ateneu Barcelonès. “Va ser molt interessant -ens diu-. Quan s’assoleixen les llibertats, la democràcia, tenim tendència a deixar-ho tot en mans dels de dalt, dels qui manen. Hem de recuperar la veu, com a societat civil. Hem d’actuar en les distàncies curtes, en allò que tenim a prop, per reivindicar el que encara ens manca. En certa manera, l’AACIC fa aquest paper de societat civil, treballa per fer visible una malaltia invisible.” “Sóc actor, però la meva vocació és l’escriptura.”

Bé, tant l’actor com l’escriptor treballen amb les paraules.

Però és diferent. Una cosa és la vocació del que el propi jo diu (l’escriptor) i l’altra del com es diu (l’actor). És com la diferència que hi ha entre l’obrador i la botiga. El pastisser i el depenent de pastisseria. De vegades vens el que no és teu.

I escrius, ara?

Ho vaig fent… Sóc pudorós i no mostro fàcilment el que escric. Jo crec en l’ofici i no m’agradaria escriure per satisfer la meva vanitat. Però, sí, sempre he escrit. En un temps vaig fer de corrector en una editorial. I saps que també vaig fer de negre d’un escriptor d’èxit?

Que es diu…?

No te’n diré el nom. No sóc dels que escric un diari, però sí que tenia una manera de polir-me l’estil. A partir d’una notícia o una anècdota, agafava un full i em feia el propòsit d’escriure un assaig, un diàleg teatral, la descripció d’un personatge… però en un sol full. Intentava no repetir-me, i així, com deia Bertold Brecht en els seus diaris de treball “polir els verbs”. M’agradaria haver estat capaç de poder viure d’allò que el Manyer i Flaquer en deien el personatge intel·lectual, escriure un article diari o fer col·laboracions regulars a revistes…

El teu personatge és el gest i la veu. Ets actor d’escenari, actor de la veu i doblador.

És una feina d’habilitat. És com conduir. Quan tu agafes un cotxe per primera vegada mires la maneta, el volant i el fre, i on has de mirar és davant teu, la circulació. Això s’aprèn.

Sí, però hi ha un component d’art, en el doblatge. Crear un personatge amb la veu.

Els dobladors són, o eren, actors. Quan es va començar a comercialitzar el cinema als any 40, els dobladors venien d’una escola que era la ràdio. Eren actors del teatre invisible. Amb la veu, quatre músiques i un nyeeec (el grinyol d’una porta vella de fusta que s’obre) es feia por, intriga. En una pel·lícula, de seguida notes quan darrera hi ha un actor.

Però per la vostra feina…

Sí, sí. És important. El més fàcil és doblar pel·lícules on hi ha una bona interpretació. Els anglesos parlen perfecte… Però també hi ha pel·lícules, sobretot en el cinema comercial, fet amb actors molt dolents o que no són actors. El doblatge arregla algunes coses, sobretot pel·lícules que no estan molt bé. Ara bé, el doblatge és una traducció de la interpretació i com a tota traducció hi ha també traïció.

En moltes de les pel·lícules doblades, però, els actors, que potser en la vida real tenen veu de flauta, els sentim amb veus de cowboy…

Hi ha una tendència cap el naturalisme, però, què és el naturalisme? En el cinema res és “natural”. Em pots dir quina és la presa bona d’una pel·lícula? La presa 30 o la 150? Cada vegada, al cinema nordamericà, que des dels anys 80 és pràcticament l’únic cinema que arriba a les pantalles comercials a Espanya, hi ha més so de veus post-sicronitzades, veus que s’afegeixen a l’estudi una vegada muntada la pel·lícula. Els actors es doblen a ells mateixos. O sigui que la veu que escoltem tampoc és la veu del moment en que s’estava rodant. Penso que més important que acostar-se a la veu original és la capacitat de donar sentit a les paraules.

Tocat! (Però no enfonsat!)

Saps què penso? El cinema, finalment, no depèn de l’actor. És l’art del director. Un gran actor pot estar fatal. Una bona interpretació depèn sovint del tractament que en fa el director. Al John Wayne li van donar un Oscar per la seva interpretació a “L’home tranquil”, que pel meu criteri està justet, justet. En canvi, a la Maureen O’Hara, que si mires seqüència a seqüència la pel·lícula t’adones que és ella qui fa la feina, no li van donar res. És l’star system.

I el teatre?

El teatre, sí. El teatre és la casa, el temple, la llar de l’actor i de l’actriu. Quan vaig començar, el primer que se’ns deia era: t’has de saber el text, t’han d’entendre, no has d’eixordar la primera fila i t’ha d’escoltar l’última. Si fas això anirem bé. Això és el primer… Després, fer el personatge. Sovint es parla d’actors protagonistes i d’actors secundaris. L’actor no és mai secundari. Ho és el personatge, o la situació. Però aquell personatge o situació secundària té el seu moment de protagonisme. Pels contractes potser sí que hi ha actors secundaris, però en el moment que actua, l’actor sempre és protagonista i l’escenari és el seu temple.

En el teatre també hi ha directors estrella.

El teatre ha tingut tiranies diferents. La moda dels escenògrafs, als anys 20, dels pintors Miró, Picasso, Picabia… però finalment sempre és el moment en que el verb es fa carn. És una veritat dialèctica que neix d’una lluita. Els grecs deien que era un “agon”, una competició en la que hi ha un “protagon”, que lluita i un “antagon”, i d’aquesta topada, d’aquest xoc neix l’acció dramàtica. Els moments de veritat del teatre es donen no només quan hi ha un text, quan hi ha coses a dir, sinó quan es dóna un conjunt de tot allò que ens fa humans: el gest, el verb, el pensament i l’emoció. Pots canviar l’escenografia, hi pots fer els invents que sigui, però finalment hi ha d’haver això. Estic fent el doctorat d’història, saps?

I el fas sobre el teatre…

I tant!. Durant força anys, la història del teatre era història de la literatura dramàtica. I aquestes obres eren un apèndix de la història de la literatura. Això ha canviat. Avui parlem del teatre com un tamboret de tres potes, que són: el text, l’actor i el públic. Jo vull fer la defensa de l’actor. En la nostra cultura, l’autor és qui té el màxim prestigi de l’activitat humanista. A la cultura japonesa, un primer actor de teatre no té més prestigi que el que escriu. La paraula viva, que s’encarna en la realitat, té més pes social.

Avui, tan els actors com els autors treballen a la televisió. Si el doblatge és l’art de la veu i el teatre l’art de l’actor, la televisió és l’art de…

Pels actors la televisió és l’art de la fama! És molt diferent del teatre. En el teatre tenim més temps per fer les coses. Fas un procés. Entres en el personatge. Te’l vas apropant. Hi ha una feina de construcció important. A la televisió falta això. Has de tenir reflexos per actuar davant la càmera i la càmera t’ha d’estimar. En la televisió, per ser natural no has de ficcionar absolutament res. En el teatre ho tenim clar. Fas un procés, hi ha una ocultació, una màscara o transposició, però, compte, no és l’art de l’engany. Jo penso que no he tingut sort en la televisió. No he tingut la sort de poder fer coses amb una miqueta de temps. Quan en faig penso… a veure que passarà avui. No m’he deixat anar.

És clar que de vegades, els pitjors ulls poden ser els d’un mateix. Les vegades que l’hem vist treballar a “Porca Misèria” o a “Vent del Pla” no ens ha semblat res d’això que diu, però porta-li la contrària! Si seguim discutint com fins ara és segur que no agafarà l’avió cap a Sevilla. No sembla que l’importi. Està conversant. En Jaume Comas és també un artista de la conversa.

En les fitxes de les agències d’actors s’inclouen informacions curioses que resulten d’utilitat quan s’està buscant un actor per a fer un personatge. En una d’aquestes fitxes hem descobert l’alçada del Jaume Comas, 184 centímetres, que parla català, castellà i francès i que sap fer anar l’espasa. És historiador del teatre, escriptor, actor i doblador. Es va formar com actor a l’Institut del Teatre i a la prestigiosa escola Adrià Gual, d’on va sortir en Ricard Salvat, un dels personatges més influents del teatre a Catalunya. El seu darrer treball en teatre ha estat en l’obra “Jugant amb Molière”, al Mercat de les Flors, un text fet a partir de diversos personatges creats pel popular dramaturg francès. Per la televisió l’hem pogut veure a sèries d’èxit com “Vent del Pla” i “Porca Misèria”. Ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, entitat a la qual s’ha atorgat la Creu de Sant Jordi el 2006, coincidint amb els 25 anys d’història de l’associació. En paraules del President de la Generalitat, que va lliurar el guardó, “els que reben la Creu de Sant Jordi han convertit la seva obra en un compromís amb la cultura catalana”.

“Saps que cada vegada trobem més persones, tant infants com gent adulta, que diuen: no sé que fer… I mira que hi ha possibilitats! Llegir un llibre, mirar un quadre o un paisatge. D’això en diem perdre el temps? És una contradicció. Ens costa molt aprendre a gaudir del temps lliure sense que algú ens l’organitzi i ens digui què hem de fer, sense que ningú ens digui com hem de passar l’estona.”

Diuen que anem cap a la societat de l’oci, però d’altra banda molta gent es queixa de la falta de temps. Com podem viure en la societat de l’oci si no tenim temps? I quan el tenim, en gaudim?

Joan Segarra és el director dels Serveis Educatius de la Fundació Pere Tarrés. Aquest pedagog de poc més de 40 anys va entrar a formar part d’aquesta entitat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat treballant en tasques formatives i d’organització a la Creu Roja. Per la seva feina ha estat sempre en contacte amb persones joves.

Què és això de la societat de l’oci?

Bé, nosaltres preferim parlar de lleure més que d’oci, i veuràs perquè. La societat sembla que s’aboca cap a un model d’oci, però consumista. És a dir, ocupem el temps lliure, el temps que no és de feina o d’estudi, gastant diners.

No cal que ho juris!

Bé, estem envoltats de missatges que ens parlen de la felicitat que ens donaran els objectes… Nosaltres preferim parlar del lleure com aquell temps personal en que l’infant, el jove o la persona adulta gaudeix d’una manera constructiva. No ens referim tan a aprendre coses útils, com quan estudies anglès o informàtica, sinó a un concepte més bàsic: el lleure com a vida. És una estona en que ens podem permetre desenvolupar l’autonomia personal, compartir, viure realitats i entorns diferents als habituals. El lleure ha de tenir un component de llibertat, és un espai pel descans, per passar-s’ho bé, un temps que cadascú gestiona a la seva manera. La gestió del temps és un tema interessant…

El nen és creatiu. El nen és imaginatiu

Sovint sentim a dir: “abans ens entreteníem amb una capsa de sabates, i en canvi avui que tenen de tot…”

Un infant continua divertint-se amb una capsa de sabates. Tots hem viscut aquella anècdota de fer un regal als nostres fills o nebots, l’obren i acaben jugant amb la caixa que embolicava la joguina meravellosa i que fa mil llunetes i sorolls. L’infant és l’infant, i per més que canviïn els temps i que canviï la societat el nen és creatiu. És imaginatiu.

Ho tenen tot massa fàcil els nens d’avui?

És veritat que amb el nostre comportament com adults davant seu i amb el bombardeig dels mitjans de comunicació, jo diria que hem acostumat als nens a que tot els hi sigui fàcil. No els ensenyem a guanyar-se les coses, ho tenen tot de seguida, però a més a més, els estem tallant la imaginació. No penso que això sigui un hàbit recomanable. Tot i això, és veritat que el nen continua inventant-se el joc a partir de qualsevol cosa, insisteixo. Ho podem veure si observem una estona qualsevol infant…

Joves: individualistes participatius?

Bé, però és que avui els joves ja no es conformen amb qualsevol regal. Com a mínim ha de ser una Play Station. Molts pares que compren ordinadors i consoles per als seus fills, després es queixen que s’hi passen massa hores!

L’eina no és ni bona ni dolenta en sí mateixa, és l’ús que en fem. El que passa és que normalment els pares, és normal i comprensible i ha passat en totes les èpoques, reaccionem tard. Abans l’enemic era la televisió i ara s’hi ha afegit l’ordinador. L’ordinador té els seus perills i els seus riscos, com qualsevol altre cosa, eina o joc. L’important és que els pares estiguin amb els fills. De la mateixa manera que hem assumit la necessitat de controlar la televisió que veuen els nostres fills, acompanyar-los quan la veuen i parlar del que s’està veient, amb l’ordinador podem fer el mateix: parlar-ne i analitzar per a què l’estem fent servir i per a què ens pot servir.

I ens posarem d’acord?

Bé, el problema no és posar-se d’acord. El problema és que els nens saben més coses dels ordinadors que nosaltres. Aquí tenim una escletxa digital important. Ens toca fer un esforç als pares, però repeteixo que el problema no són les eines, sinó l’ús que en fem. No convertim el joc d’ordinador en una forma de tenir el nen aparcat. També sé, i ho sé com a pare, que això no és fàcil perquè tenim molta feina, moltes ocupacions, estem molt cansats i moltes vegades necessitem trobar solucions perquè els nostres fills estiguin entretinguts. Hem de trobar un punt intermedi.

És més difícil ara que abans que la gent jove faci amistats?

És més difícil perquè ha canviat l’organització social. Si parlem a nivell urbà, tal i com s’estan construint les ciutats, les relacions a nivell personal es tanquen en el petit grup familiar, el petit grup d’amics. Igual que dèiem abans que l’infant és l’infant i ho serà sempre, amb el jove passa el mateix i amb l’adult també. Hi ha factors que estan relacionats amb el caràcter personal, i també amb les capacitats de cadascú per relacionar-se. Ara, els entorns socials que estem creant segurament no ajuden a fer tantes amistats com es feien abans.

D’altra banda, hi ha molts joves que participen activament en grups i associacions.

És cert, hi ha molta gent que participa en activitats associatives o col·lectives, i ja no en grans organitzacions o grans entitats, sinó moltes vegades en petits grups de barri o de poble, grups més propers, grups informals. Sense caure en el tòpic, perquè de vegades fem afirmacions sobre la societat massa generals. És veritat que davant d’una societat consumista i individualista, el lleure pot convertir-se en un espai de convivència. És bo poder compartir i conviure amb altres joves diferents experiències.

Els pares entenen als joves?

Hi ha una edat en que els fills semblen voler allunyar-se dels pares. En aquest període, als pares els preocupen les amistats dels seus fills… Ho poden entendre això, els fills?

No passa res de nou. Tots hem passat problemes amb els pares. Potser el que està passant és que l’adolescència s’avança. És a dir, cada cop els nens deixen de ser nens abans. És veritat que quan estàs en aquesta època, els pares, que fins aquell moment havien estat el referent, els que ho sabien tot, els que ho feien tot bé, passen a ser els que no saben res, els que no coneixen res i ja no son els teus referents, però sempre hi ha una estima i un amor.

Però els fills entenen les preocupacions dels pares?

Segurament en aquell moment els nens no ho entenen i ho expressen així: “els meus pares no em deixen fer res, m’ho prohibeixen tot, no m’entenen…”, etc. Però és veritat que forma part del mateix procés evolutiu, un procés de maduració difícil tant pels pares com pels fills.

Hi ha alguna recepta que curi aquest mal?

La millor recepta o consell, si és que es poden donar consells als pares, és aquesta: “passar-ho” dialogant molt amb el fill, negociant, però no en el sentit de fer concessions als fills, sinó parlant i arribant a acords, deixant molt clara l’autoritat dels pares.

Nosaltres tenim mals records d’exemples d’autoritat

No ho confonguem! Des de la visió del lleure i de l’educació sempre diem que hem caigut en una època en que l’autoritarisme mal entès va agafar molt mala fama i vàrem passar a l’altre extrem. El que és evident és que un nen i un jove necessita uns límits, unes referències i a més a més ens ho demanen, amb la seva actitud i les seves paraules. El nen ha de tenir clar quins són aquests límits, fins on poden arribar. S’han d’establir aquests límits d’una manera clara i contundent, sense que això estigui renyit amb la llibertat del nen, els seus espais, etc. No hem de tenir por alhora de marcar límits, perquè aquests són els que marcaran el camp d’actuació i la relació entre pares i fills, entre mestres i alumnes, entre educadors i educants. Però això és un esforç, educar és un esforç que s’ha d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat per educar els seus fills de la millor manera…

El lleure: un espai per créixer

Al començament d’aquesta conversa ja ens has comentat alguna cosa sobre la satisfacció associada al consum, també en el cas del lleure… Podem equilibrar el bombardeig publicitari a que estem sotmesos?

Recordo que… bé, hi havia una expressió, fa temps, que deia que l’esplai era una utopia, ja que a l’esplai plantejàvem una sèrie de fets, reptes i necessitats en els nens que eren com una illa enmig del mar immens, perquè davant del bombardeig consumista era difícil educar amb valors diferents… Nosaltres plantegem una activat senzilla, fent servir els materials que tenim a prop, intentant estalviar, reciclar, compartir amb els altres, com si estiguéssim construint un món irreal. Això dóna als nens elements i eines per valorar de manera crítica les diferents ofertes, sense haver de renunciar a res.

No és gens fàcil anar a contracorrent

Tots hem fet el que la moda ens ha dictat en la nostra època. I uns hem portat els cabells llargs i els altres una jaqueta negre de cuir. El més important és que el nen tingui un esperit crític. Quan abans parlàvem d’educar en el lleure en el sentit de fer créixer la persona, ens referíem a la importància de desenvolupar aquest esperit crític per poder avaluar i triar lliurament entre les diferents opcions que hi ha. Ara és evident que davant del bombardeig i de la força que tenen els mitjans de comunicació, realment no és fàcil.

Les colònies ajuden a fomentar la tolerància i a aprendre a compartir?

Aquesta és la idea. L’experiència ens diu que les persones que han participat en el món de l’esplai, el món escolta, o les persones que han anat habitualment de colònies, segurament són més tolerants, més obertes… La millor manera de ser obert i tolerant és conèixer, i en unes colònies o en un esplai coneixes altres realitats que potser no tindries oportunitat d’haver conegut: nens i companys d’altres països, d’altres races, nens amb discapacitat, nens malalts. Altres realitats que potser el teu dia a dia no et permet conèixer. Evidentment que, quan més coneixes, més obert estàs a diferents realitats i ets més tolerant amb altres circumstàncies. L’educació en el lleure és un dels fonaments per a una societat més tolerant.

Els pares no es perdonarien que al seu fill li passés alguna cosa. Pot passar a l’escola, però també pot passar durant una activitat de lleure…

Sovint diem als pares que viure és un risc. Nosaltres entenem les pors dels pares. Fer colònies no és més que una activitat més que, si està organitzada i preparada com cal, no ha de tenir més risc que qualsevol altra activitat de la vida. Es tracta d’assumir aquestes pors comprensibles. Si els nostres fills pateixen algun tipus de malaltia o disfunció, sembla normal patir una mica més del compte. Però, hem de pensar que, si poguéssim veure els nostres fills per un forat mentre estan gaudint d’una activitat de lleure, tant els que tenen alguna malaltia com els que no, veuríem que gaudeixen, que se senten lliures, que comparteixen amb altres persones de la seva edat tot tipus d’experiències en espais oberts entre la natura, que s’ho passen bé. També troben a faltar els pares, és clar, però aquesta experiència els serveix per espavilarse per ells mateixos.

Una curiositat… Per què els nens fan de colònies coses que no fan a casa?

Aquest aspecte és una de les bases de les colònies.

Ara sí que no ho entenc

És clar. A les colònies els nens saben que farem tots el mateix. Som iguals. Tots menjarem el mateix, tots ens farem el llit, tots farem una estona d’escombra. Som un grup que està convivint en un espai comú i es tracta de fer-ho tot entre tots. Això moltes vegades és un xoc pel nen. Vam tenir un cas d’un jove que no sabia ni com s’agafava una escombra, i va acabar escombrant…

Escombra encara?

No ho sé! Els dies de colònies tenen el seu valor, però l’interessant és que això tingui una continuïtat a casa, que és una cosa que intentem explicar als pares. No es tracta d’anar de Colònies, fer els teus serveis, menjar de tot… i després tornar a casa i no fer el mateix. També ho hem de fer a casa. Això no ho hem inventat nosaltres, perquè a l’escola passa tres quarts del mateix. Els nens al menjador escolar mengen el mateix que la resta de nens i, per tant, es tracta de que els pares continuin a casa amb la mateixa tasca, tots a una. El que no pot ser, i ara critico una mica als pares, és que tot el que sigui fora de casa sigui positiu, com que algú es baralli amb el seu fill perquè mengi de tot, i després a casa no es continuï la feina per cansament. Es tracta d’aconseguir una línia més o menys contínua, per fer entendre el nen que a tot arreu és una mica el mateix.

M’AVORREIXO!

I quan els nostres fills diuen “m’avorreixo!”?

Els pares han de posar-hi imaginació. Aquest és un aspecte que hauríem de treballar cada cop més, ja que la imaginació de seguida se’ns acaba. Els pares haurien de fer un esforç i recordar com eren ells de petits, perquè tots hem estat nens. A partir d’aquí, el paper que ha de desenvolupar l’adult és d’acompanyament i d’ajuda, per no organitzar el joc sota el seu parer sinó per ajudar al nen a buscar una activitat que el pugui motivar, que li agradi i el tregui del no saber què fer.

Per una altra banda, nosaltres pensem que aquest “papa, mama, m’avorreixo!” pot significar moltes més coses. Pot amagar un “papa, mama, no em fas cas!” o un “no ets amb mí!”, etc. Això i moltes més coses que hem d’aprendre a veure. Moltes vegades els nanos ens fan crides d’atenció. Un nen difícilment s’avorreix en una situació normal, sempre troba la seva manera d’entretenir-se, amb una joguina o amb la capsa de la joguina. Quan el nen diu “Papa, m’avorreixo!” segurament hi ha alguna cosa més, està cridant l’atenció perquè estiguis més amb ell.

L’important no és la quantitat de temps que dediquem als infants, sinó la qualitat. Moltes vegades els pares diem que no tenim temps per estar amb els nostres fills. És veritat. Ens costa trobar temps per fer tot allò que necessitem, però s’ha de tenir en compte que el nen no acabarà valorant la quantitat de temps que li dediquem, sinó la qualitat. El pare o la mare que treballa i quan arriba a casa troba una estona, mitja hora o una hora per estar amb els seus fills, si el temps dedicat és de qualitat, el nano estarà content, no necessitarà que estiguis cinc hores amb ell. Hi ha pares o mares que es passen tot el dia amb els fills, però no li estan donant l’atenció que necessiten. Per tant, cal esforçar-se en saber omplir aquell temps, per curt que sigui, amb qualitat, en saber ajudar a escollir aquelles activitats que el motivin. Tots, com a persones, tenim unes habilitats més destacades que d’altres, tenim unes motivacions i unes preferències que es manifesten des de ben petits. Els pares també hem de saber potenciar aquelles preferències, aquelles habilitats i aquelles motivacions, ajudar-lo i acompanyarlo. Tot això requereix un esforç d’imaginació, de temps, de dedicació, de conèixer els nostres fills, als quals de vegades no coneixem prou. Res pot substituir el temps d’un fill amb els seus pares. El nen s’ho passarà molt bé fent activitats extraescolars, esport o aprenent informàtica, però res no substituirà el temps amb els pares.

Els pares no hem de tenir complexes, la societat que tenim és la que tenim. Si podem la canviarem, ara que es parla tant de conciliació de la vida laboral i familiar, però tampoc podem sentir-nos culpables, sinó que hem de saber aprofitar el temps que estem amb els nostres fills de la millor manera possible.