La relació entre els germans és una de les preocupacions normals de qualsevol parella amb fills, i més encara quan un dels germans neix amb una cardiopatia. El tema pot complicar-se. O potser es dóna la situació contrària, una mena de solidaritat que… Hem parlat amb els germans de tres famílies (és el tema del Dossier de les pàgines centrals del Butlletí), però, com ja sabeu, per a La Capçalera del Butlletí busquem sempre l’opinió sobre el tema d’algú amb experiència i idees, en aquest cas, una experta: “Seria preocupant que els germans no es barallessin. Jo no n’he conegut”, ens ha dit. “Un dels índex que valorem els psicòlegs és la complicitat. Quan hi ha complicitat entre germans, et pot semblar que ‘es maten vius’, però la sang no arriba al riu. Aquests mateixos germans que ‘es maten’ a casa, a l’escola actuen com un clan. Es protegeixen.” I moltes altres coses…
Teresa Moratalla col·labora amb l’AACIC de fa anys des de l’ombra del Comitè Científic, organisme assessor de la nostra entitat. Volíem que ens donés un cop de mà, pistes, algun consell sobre la millor manera d’acostar-nos als joves perquè ens parlessin d’una experiència tant personal: t’entens o no t’entens amb el teu germà? La Montse no s’ho vol perdre. “Quin dia heu quedat?” “Molt bé. Hi seré. Portaré la càmera per fer-li algunes fotos…”. Parlem amb ella. El primer que ens sorprèn és quan diu…
Hi ha pares que es queixen que els seus fills es barallen sempre, potser massa i tot.
És normal que els germans es barallin. És normal i imprescindible! Pensa que el germà, la germana, els germans són els primers iguals amb qui tens contacte. Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien. Amb els germans s’aprèn a compartir, a competir i negociar.”
Així, els fills únics…
Estigues tranquil! Els fills únics ho aprendran a l’escola, o amb altres parents de la mateixa edat. Tot té avantatges i desavantatges. Està més sol, però també té tota l’atenció. I també tota la càrrega. No és millor ni pitjor. A més, dos germans que es portin deu anys, pràcticament són fills únics.
Es clar!
Ara bé, també et dic que no és el mateix barallar-se amb un amic de l’escola que amb un germà. Les baralles a la família estan condemnades a resoldre’s! La teva família és la teva família. Ho és i ho serà de per vida. És el nostre nucli primari. Tot i que això de la família ha canviat molt! Per exemple, què passa quan s’ajunta una parella amb fills d’altres parelles anteriors? Aquells fills arriben a ser com germans?
No, no pot ser mai el mateix. Oi?. O sí! Bé, quina és la teva experiència?
I tant! Ja et dic que sí. Sobretot si els fills dels dos cònjuges són petits. Fixa’t si estableixen un lligam sòlid que si la parella es trenca els fills mantenen la seva relació, continuen veient-se. Com han de deixar de veure’s si han estat jugant plegats des de petits? Conec un noi que parla del seu germà i del seu germà de plàstic. Sona estrany això de plàstic, però ell no li dóna cap valor negatiu. És un fet, i en algunes coses es relaciona millor amb el germà i en d’altres amb el germà de plàstic. Així que no estem parlant de qüestions de sang, sinó d’afectes.
Es barallen més els nois que les noies?
(S’ho pensa…) Jo diria que nois i noies es barallen diferent. Les formes de la relació de nois i noies solen ser diferents. Els nois serien més brutus i les noies més subtils. Ara bé, tot plegat és més complex. Per exemple, què passa quan es barallen un noi i una noia? Pot donar-se qualsevol d’aquestes dues formes de baralla.
I què passa quan hi ha més d’un germà?
En definitiva és el mateix. ´És el joc de les aliances. Quan són tres, per exemple, s’alien els grans contra el petit, contra el nen, contra la nena. Es poden donar tota mena d’aliances. Si hi ha més germans, el criteri d’edat pren importància. Estem parlant de germans amb una diferència d’edat de fins a tres, quatre anys, que és el més habitual.
De vegades quan mires la canalla, com juguen, el que es diuen, fa la impressió que són cruels. La Teresa no hi està d’acord. “En una situació normal -ens diu- els nens no són cruels. Ens ho semblen, perquè s’expressen com pensen. Si estàs gras et diuen ‘gras’, i si t’enfades pitjor per tu, perquè ho repetiran, però això no s’ha d’entendre com una actitud de crueltat intencionada”. Sí, sí, però…
‘No els oblidis’ als invisibles!
L’infant malalt és el protagonista gairebé sempre, i que pesat que és això! Notar que ets el motiu de conversa i fer veure que no passa res. Ah, però, encara hi ha un paper pitjor!. Just al teu costat, els invisibles: el germà, la germana, els altres germans.
I la pregunta de les famílies… Ho estarem fent bé?
Ja ho saps això, oi? El germà que neix després, troba el que troba. És així. No viu una situació de novetat. Aquesta no sol ser la situació més problemàtica. El moment més delicat és quan s’espera un germà o una germana i el metge ens diu que ha nascut amb una cardiopatia.
Quina actitud ens recomanaries?
Primer asserenar-se. Buscar assessorament, si cal, que per això estem. I després informar al germà o germans i que participin del procés. Que ho presenciï, que se’n senti part. De vegades deixem que passi el temps, i penso que així fem tard. Tenim una tendència a oblidar-nos dels nens. No si val deixar que se n’ocupin altres parents perquè ara tenim moltes coses al cap. No l’oblidis. Integra’l quan més aviat millor.
Sembla delicat això.
Mira, tractem els fills com si no poguessin entendre les coses. Els expliquem les coses a mitges. No som clars. I els nens entenen les coses, si se’ls informa bé. Pot entendre que el seu germà necessita una atenció major perquè està malalt i se l’ha de cuidar si se li explica en un llenguatge que pugui comprendre. És evident que si això es perllonga molt de temps, lògicament s’hauran de buscar solucions perquè el germà no senti que això dura massa.
Tu ho has dit: ‘…si se’ls informa bé!’.
Jo et diria: tu explica! Ells ja plantejaran les seves preguntes i els seus dubtes. Els pares volen protegir els germans, perquè no pateixin, i els nanos pateixen igual.
La situació ideal així és que el nano s’integri…
…és que el nano s’integri, comprengui i participi, i per això, el nano ha d’estar informat.
Entre dos extrems
Una cosa és l’ideal i l’altra tocar de peus a terra. Si tothom se’n sortís tant bé, els psicòlegs estaien en crisi. La Teresa Moratalla coneix de primera mà els casos més complicats, les situacions de les quals no ens en sortim tant fàcilment. Li hem demanat que ens digui, segons la seva experiència, en quins casos les coses poden no anar tant bé.
A veure… Les coses poden no anar bé en dos sentits. Ho repeteixo. Pot passar que descuidem el germà, o que se senti descuidat, compte! Això genera gelosia, agressivitat, l’anuresi (fer-se el riu al llit), alteracions de la gana o del son, un canvi d’actitud a l’escola… En aquest casos diem: “és que és gelós!”, “és que mira el que fa…”; ens posem en contra del noi o la noia, li posem el rètol de problema, quan hauríem de fer just el contrari.
El contrari seria… integrar-los massa?
Integrar-los en excés, sí. És el cas de nois que passen a fer un paper del tot integrat! Se’ls dóna un paper, una responsabilitat, de pseudopares. Et pots sentir molt privilegiat perquè formes part del món dels adults, però fer de pare quan no toca té els seus problemes. Imagina que has adquirit una sèrie de funcions, “he compromès la meva vida pel meu germà”, et dius, i en un moment, pel què sigui, vols sortir de la situació. Com ho fas? Quin sentiment de culpa! Si sento ràbia em sento culpable. Com puc sentir ràbia per un germà meu que està malalt! I no ho puc expressar perquè diran que sóc un gelós. Quedo fatal!
Quedes fatal, sí.
En resum. Integrar, sí. Participar, sí. Hiperresponsabilitzar, no! Malgrat el difícil que sembli, no tinc la percepció que hi hagi un percentatge altíssim de conflictes. Penso que les famílies, tot i passar moments complicats, ho gestionen prou bé. De vegades hi ha molt fatalisme, però les coses són reversibles…
Em fas pensar que un cert grau de conflicte és inevitable.
És humà! Els pares et diuen: ‘Els hem tractat igual’. Mentida! És impossible. Pots estimar tots els teus fills però n’hi ha un que et fa més gràcia. És legítim. Això passa. I això es nota de tres hores lluny. Els nens tenen unes antenes impressionants! S’ha d’assumir. O quan els fills creixen, el camí que ha emprès un t’agrada més que el de l’altre. També s’ha de dir, però, que quan hi ha relacions de conflicte seriós entre germans, els pares també hi estan involucrats.
Has canviat de to, ara.
Sí, estem parlant d’una altra cosa, ara. Hi ha baralles que generen un espiral creixent amb una agressivitat fora de mida. El què s’expressa és ràbia continguda que es va acumulant. Quan aquestes situacions es repeteixen amb certa regularitat és evident que passa alguna cosa important. Els nens, els nois i les noies, no solen actuar així…
Herències emocionals
La Teresa ens pregunta si tenim germans. I ens fa un suggeriment. “Mira, una de les coses més interessant que pots fer d’adult és trobar-te amb els teus germans i parlar de la família.” I afegeix…
Els problemes de grans entre germans solen estar relacionats amb aspectes mal resolts de la infantesa. Ara m’arriscaré molt! “Les baralles de grans entre germans són per les herències emocionals, i no per les herències de diners”. Es clar que hi ha qui mira els diners, però si no hi ha conflictes ni coses pendents és molt més fàcil entendre’s amb els germans…
Què ens diu ara la Teresa! Però no havíem quedat que no tenien tanta importància aquelles baralles de nens? Repasso les notes que he pres. Aquí està “Els germans comparteixen, però també competeixen, a veure qui guanya, i negocien.” Ara ho entenc. I aquestes batalles deixen les seves ferides, però ja ho sabem, com que “les baralles a la família estan condemnades a resoldre’s…”.
Abans de marxar, la Montse demana a la Teresa que es posi al costat de la finestra, al balcó. Fa una bona tarda de tardor. Mentre s’aixeca i decideixen on posar-se li pregunto com puc aconseguir que els joves ens expliquin la seva experiència com a germans?
No és fàcil. T’hi has d’estar estona. Pregunta coses quotidianes. Quan són més grans és més fàcil. Com ho has viscut? Com recordes el que passava de petit? Què parlaves amb el teu germà quan arribaves a casa? Què fa aquest quan passa això? Com més petits són, més concretes han de ser les preguntes: I que fa aquest quan passa això?
En sortir del despatx, baixant l’escala, anava dient a la Montse: “Confesso que amb tantes experiències vitals interessants com les que ens ha explicat la Teresa, em fa ràbia haver estat fill únic! Ho aviso, quan em toqui, pel que fa a mi… més de tres i cap problema si arribem als cinc!”. La Montse ni tan sols em va ni mirar, però vaig sentir com se li escapava: “No saps el que dius…”. Mal temps per fer famílies nombroses! (Però dos segur, d’acord?)
El consell expert
Li demanem a la Teresa un consell. Com fer les paus després d’una baralla? La seva resposta ha estat contundent: “Les baralles entre els fills no les poden arreglar els pares! És el seu territori”.
“Les discussions són sempre molt iguals: ‘Perquè tu no-se-què-de-què…’, ‘I tu fas això o allò…’, ‘Però és que tu…’, ‘És que havíem quedat…’, ‘No és que tu…’. La clau per sortir d’aquest cercle és plantejar-te: Què faig jo perquè les coses siguin d’aquesta manera? Quan pots posar-te en el lloc de l’altre les coses poden començar a canviar. Això és molt difícil. Pots començar procurant dir les coses d’una altra manera. Potser no cal que t’encaparris en coses que ben pensat no son tant importants. Potser no cal que siguis tan estricte amb unes coses i que ho siguis més amb altres. La pregunta que t’has de fer és: Què puc fer jo perquè això millori?
Si els fills ja són grans podem fer de mediadors, fins i tot plantejar exigències perquè millori una situació. Però quan són petits, els nens s’arreglen igual que es desarreglen. Tenen el seu propi sistema de funcionament. M’explico. Es dóna el cas que dos germans acaben de tenir una baralla sonada. Arriba un veí, amb qui els dos hi tenen competència, i en aquell mateix moment ja no hi ha baralla! A més, si intervens és pitjor perquè aleshores et col·loquen com a jutge i aquest paper és molt difícil quan tots volen tenir raó. Sol acabar bastant malament. Jo els diria, ‘Oi que heu començat? Doncs aquí us quedeu fins que ho arregleu’.
El que està bé és ensenyar pautes perquè no es barallin: que respectin els torns en el joc, per exemple, fer que s’escoltin… però és molt possible que quan tu dius ‘Demana-li perdó’ i el nen diu: ‘Perdó’, està pensant: “Però jo tinc la raó!”. Recordo que jo ho feia, això.” (I jo…!)
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat