L’Iris Leyers. o “Irisitas”, o “Floreque”, va arribar a Barcelona fa set anys. És fotògrafa i pallassa: “Jo crec que era pallassa abans de fer de pallassa i molt abans de ser fotògrafa”. El Gerard Rius (20 anys), el doctor SomRius, és educador social i pallasso. Fa seves les paraules d’un pallasso que admira, el Tortell Poltrona, que diu: “Quan ens fem adults, ens adulterem”. L’Iris i el Gerard són dos dels quinze pallassos i pallasses que durant el 2008 han participat en una de les accions del programa “Fem més agradable les estades dels infants als hospital” que impulsa l’AACIC.
“Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?”
“Avui és dimarts, per tant, avui vindrà el Gerard i l’Iris”, ens explica la Joana Rodrigues. La Joana és portuguesa. Estudia a la Universitat de Lisboa i té una beca Leonardo da Vinci que ha aprofitat per fer pràctiques aquí a Barcelona, a l’AACIC durant nou mesos. La Joana coordina el programa dels pallassos voluntaris d’hospital. S’ocupa de la planificació, d’atendre’ls en tot el que necessitin i de fer l’avaluació del programa.
Una setmana abans vaig conèixer la Joana a l’AACIC. Ella insistia. “Hauries de venir a veure els pallassos d’hospital”. I jo li deia: “Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria… Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos… ja ho he vist per la tele més d’una vegada.” La Joana fa cara de pòquer: “I què vols dir amb això? -replica- Tu vine. Vine un dia i quan diguis que ja en tens prou, quan hagis vist tot el que necessites veure, et faré una pregunta, només una.” “Què preguntaràs?”. “Ah, ja ho veuràs…”. “No, dona, digues-m’ho, que així ja…”. “Bé, tampoc és res de l’altre mon. Tu mira, i al final diga’m: Què passa quan uns pallassos visiten un hospital?
Aquest dimarts, pallassos a l’hospital
El dimarts següent, a les 10 en punt, com havíem quedat era a la porta de l’edifici de maternitat. Trobo la Joana i cinc minuts després arriba l’Iris. Me la presenta. És una noia belga, alta, prima, amb cabells rossos molt fins i la pell extremadament blanca.
Anem cap a la sala que fan servir de vestuari. Allà hi ha el Gerard. És de Platja d’Aro. Té vint anys. La porta de la sala és oberta i en Gerard saluda tothom que passa amb el seu un barret bombí, un d’aquells barrets rodons, com els dels clàssics gentlemans anglesos de les pel·lícules. L’elegant bombí del Gerard, però, és de color vermell, com el seu nas vermell de plàstic. Els dimarts són el Gerard i la Iris els pallassos que s’ocupen en fer més agradable les estades a l’hospital dels noies i noies ingressats a la Vall d’Hebron.
Sortim tots plegats de la Sala. L’Iris va davant. Passeja pels passadissos de l’hospital mirant tothom que passa amb una gran rialla. Porta una catimba, un instrument musical que és com una capsa rodona de fusta amb un forat a la part superior on hi ha unes llengüetes metàl·liques que en prémer amb les puntes dels dits fan un soroll metàl·lic peculiar.
Una infermera repassa l’Iris de dalt i baix. L’atura i li diu: “Ei, que portes l’etiqueta del vestit penjant.” L’Iris fa cara de sorpresa, com si no se n’hagués adonat, riu i continua caminant. Es clar ho sap que li penja l’etiqueta… Entre nosaltres pensem: ‘Je, je… Una altra que ha picat!’
Un noi d’uns dotze anys, amb un pijama tant ben planxat que no s’hi veu ni una arruga, s’acosta al Gerard. S’ha fixat que el Gerard porta quatres pilotes a la mà. Són pilotes de malabars, d’un cuir marró, amb un cosit semblant al de les pilotes de beisbol. Són unes pilotes suaus al tacte. I toves, diguem que si cauen a terra s’hi queden, no reboten. “Deixa-me-les”, reclama el noi. El Gerard se’l mira i n’hi deixa una. “I les altres també”, insisteix el jove. El Gerard li dóna i el noi fa anar les pilotes com els malabars.
Una senyora, vestida amb unes precioses robes amb patrons de dibuixos que ens recorden les teles africanes, estava a punt de dir alguna cosa, però en veure com de bé se’n surt el nen amb les pilotes de cuir li surt dir amb sorpresa: “I on ho has après tu això?”. El noi fa una mirada a la seva mare com dient “Sí, espera que ara t’ho explico”, o “Ai! quantes coses que no saps” (i només té 12 anys!). El Gerard pica l’ullet al destre jove, felicitant-lo per la seva habilitat.
L’Amanda, una nena de nou anys, amb el cabell molt moreno, llarg i força arrissat que ha estat seguint l’Iris per tota la planta li estira l’etiqueta, amb compte! L’Iris es gira, veu la nena i estira el braç per acostar-li la catimba. Els dit menuts de l’Amanda no són capaços de treure cap so a aquelles llengüetes metàl·liques.
L’Iris em diu que de pallassa es fa dir “Irisitas” o “Floreque”. “Irisitas” per la semblant-se amb el seu nom, i perquè també suggereix la idea de la rialla. Sobre “Floreque” ens diu que en flamenc, la seva llengua materna, la terminació -eque s’aplica per fer el diminutiu. Així que “Floreque” es traduiria com “Floreta”, com les floretes del seu vestit.
El Gerard es diu Gerard Rius, i es fa dir Dr. SomRius. El joc de paraules queda ben clar. En Gerard no va gens extremat. Porta una mitja melena tirant a rossa ben tallada, una samarreta de colors, uns texans (més amunt del que se solen portar ara), el barret vermell i el nas de plàstic.
El nas vermell i les màscares…
I això del vestit… Com trieu la disfressa? “La disfressa es va fent. Va sortint a poc a poc” diu la Floreque. “És cert -diu el Gerard- però en tens prou amb un simple nas de plàstic. Deixa un nas d’aquests a algú i veuràs que de seguida comença a fer carotes i coses estranyes”. “El vestit t’ajuda a creure’t el personatge”. “No només és disfressar-se, sinó que s’ha d’expressar un sentiment, una emoció”.
Els pallassos són unes persones molt entenimentades, molt lògiques. És cert que quan els mires fa la impressió que sempre saben molt bé el que fan, tot i que ben mirat et preguntis, però què està fent, ara? Les seves reaccions ens sorprenen. Això només ho fa un pallasso, i és divertit. Sembla que els pallassos s’ho passen tant o més bé que la gent amb qui juguen, amb qui parlen o s’entretenen.
Li dic a la Joana. “Joana, ara veig que…”. Però l’Iris se’ns escapa. Entra a una habitació. La seguim. Ja parlarem en un altre moment. A l’habitació hi ha una noia estirada al llit. No es pot moure. La Floreque s’hi acosta. La noia riu. La Floreque es posa encara més que contenta, el que fa riure encara més a la noia. Els grans que hi ha a l’habitació també riuen.
En Gerard passa per davant de la porta oberta d’una habitació. Els familiars d’un noi… bé un jove (té uns 12 anys, segur!), el veuen passar. Des de fora el passadís sentim xivarri: “Mira, mira…”. “Mira aquest…” “Un pallasso…”. El Dr. SomRius s’atura. Amb un sol moviment fa un quart de volta ràpid i s’encara a la porta d’entrada de l’habitació des d’on surt tot aquell xivarri. Entra i cerimoniós comença a saludar tothom un per un. I quan arribar a la capçalera del llit. Fa mitja volta i… No!. Gira la cara. Mira el noi que està al llit i li llança una de les pilotes…
Com la Floreque, el Dr. SomRius i la Martina (que també té torn els dimarts però avui no ha pogut venir), un total de 15 pallassos i pallasses han col·laborat amb la campanya “Fem més agradables les estades a l’hospital 2008-2009”. Ja ho hem dit això, oi?. Són joves, i no tan joves. Tots s’han format. Han fet algun curset, han estudiat en escoles de pallassos.
“El primer dia de classe, la Clara Cenoz, la nostra profe…” -comenta l’Iris- sempre diu als nous alumnes ‘ens posem un nas vermell per treure’ns totes les màscares’. “Saps quina en diu el Tortell Poltrona?”, m’explica el Gerard. “Ell diu que d’adults ens adulterem!.” Que bona aquesta! “Des de petits tot el que fem és anar aprenent costums i costums. I acabem fent les coses per costum. Nosaltres procurem fer-les d’una altra manera. Trencar els costums i explorar les moltes formes de relacionar-nos amb els objectes i amb la gent.”
I ara, què me’n dius?
La Joana se’m planta davant: “Què et sembla?”. “Bé…”, li dic. Ella insisteix: “Què em volies dir abans?”. “Ah, res. Bé, sí. A veure… És que… la Floreque està allà baix i el Gerard aquí dins… Cap a on anem?”. Cap a on vulguis, diu la Joana. Doncs au, anem…!.”. Arribem al final del passadís i només girar trobem la Floreque envoltada de canalla i d’alguns que ja no són tan canalla. Se l’estan menjant. Uns li estiren l’etiqueta del vestit. Els altres li volen agafar la catimba. Altres riuen i s’ho miren… Quan trobes un pallasso o una pallassa en el passadís d’un hospital o en l’habitació d’un malalt, res és igual. Tot canvia. L’habitació s’omple de rialles i paraules afables,… Miro a la Joana i li dic: “Joana, aquestes rialles i aquestes coses boniques que diu la gent, estic segur que curen, fan cicatritzar les ferides, oi?”. La Joana em mira amb cara estranya. “No ho dic en el sentit literal, dona!”. Joana: “Ja ho he entès, home!” “Ah, però com que em miraves d’aquella manera?”.
La Joana repeteix paraula per paraula el que li vaig dir feia una setmana: “Tu vas dir: ‘Joana, crec que això dels pallassos… com ho diria…’ I que… ‘Així com en altres activitats l’AACIC ha estat capdavantera, …els pallassos…’. I encara vas tenir la gosadia de dir que ‘ja ho he vist per la tele més d’una vegada.”. I em pregunta: “Què n’has de dir, ara?”. (No dic res…)
Despertant el somriure!
A finals de juny d’aquest 2008, es va organitzar un taller molt especial amb els pallassos voluntaris d’hospital de l’AACIC. El Pep Callau i l’Andreu Sanchez, de Pallassos Sense Fronteres, van compartir amb els voluntaris d’hospital la seva experiència. Un èxit total de participació i d’implicació. N’estem preparant noves edicions.
Aquests són els noms de les pallasses i pallassos que han participat i/o que encara participen al programa de l’AACIC. A tots ells, els hi donem moltíssimes gràcies. En guardem un record molt especial i valorem la seva tasca i col·laboració. Gràcies al Lluís Yuste i la Núria Peretó, per tots aquests anys. I al nou grup, la Mar Basany, la Monica Santos, l’Olga Sanz, el Michael Hafran, l’Enric Hugas, la Iris Leyers, l’Espe Casas, el Jordi Perez, el Manuel Sanchez, el Bienam Perez i el Gerard Rius.
El Blog del Dr. SomRius
Hem triat un fragment del Blog del Gerard. El Blog es titula “Reflexions d’un pallasso d’hospital”. Reproduïm el primer post, on s’hi reflecteix les seves expectatives i on tenim notícia que el Gerard té a casa seva un armari ple de nassos vermells.
Post: Primer dimarts a l’Hospital. “3,2,1…”. “NUESTRA PRIMERA VEZ…” com a Pallassos voluntaris a l’Hospital Vall d’Hebrón! El Comando MARTES, cada 14 dies repartint somriures!
Som La Martina, l’Iris i en Gerard. Aprofito per explicar la meva experiència com a Dr.Somrius.
1a Part. 3, 2, 1…
A les 8 em desperta el mòbil, que com cada matí, reprodueix: “Alegria” del Cirque du Solei.
Començo el dia a les 8.10 am. Havent tornat a escoltar la cançó, cinc minuts més tard… i cinc minuts més… per dormir una mica més allargant el son, i per poder tornar a escoltar: “Alegriaaaa”. Dutxat i vestit, just abans de sortir al carrer, comprovar que tinc les quatre coses indispensables: cartera, mòbil, claus i un nas vermell a la butxaca! M’aturo un moment davant la vitrina on guardo tots els nassos que tinc. En compto fins a dotze de diferents. Vull agafar-ne més i no em decideixo. Me’ls miro intentant decidir-me… Nassos nous encara per estrenar, alguns d’ús quotidià aleatoris, i d’altres apunt de jubilar-se… N’hi ha amb fil i sense, de plàstic, làtex, esponjosos… I amb llum! El meu primer nas, el segon i els següents: vermells, negres, rodons, quadrats i allargats! Pintallavis per pintar als menuts que ho volen, i el que va regalar-me en Tortell Poltrona, el 3xl. Obro la motxilla. Junt a la carpeta de la uni, les 4 pilotetes de malabars. Agafo dos nassos a l’atzar (el de Pinotxo i el Charlie Rivel) i ja estic apunt per marxar. Surto al carrer, agafo el metro, pròxima estació VALL D’HEBRÓN!3,2,1… Comença un somni!
CONTINUARÀ…
El Diari de la Floreque
Aquí teniu un fragment del diari de l’Iris, de l’Irisitas, la Floreque. Vaja, aquí signa el seu Diari com a Floripondia! Aquesta és la seva experiència el dia 27 de maig de 2008. Ens diu que va agafant confiança i que avui troba a faltar els seus companys.
Cada vez me siento más segura yendo al hospital. Siento la falta de mis compañeros (hoy me ha tocada salir sola). Tenía mucha energía pero las caritas enfermas me hacían recordar que es mejor acercarte con cuidado y suavidad. Los juegos más sencillos son los que más ayudan a los niños, aceptando sus limitaciones y jugar dentro de lo posible es lo que les hace salir un momento de su situación y el regalito es la sonrisa. También lo que he descubierto es que la respiración hace milagros. Respirar con ellos les tranquiliza mucho y ayuda a encontrar la complicidad y el juego. Mi cajita de trucos mágicos ha sido muy sencilla hoy entonces. Un abrazo a todos. Doctora Floripondia.