En Fèlix Castillo és psicòleg. Lector inquiet, encara conserva el llibre Una teoria de la comunicación humana, que l’any 1975 li va obrir la porta cap a una forma diferent d’entendre els conflictes personals i de relació, el model sistèmic. Vint anys de professió l’han convertit en un expert en coaching. Com a membre del patronat de CorAvant “encara no sé ben bé què hi puc aportar”, ens diu. “Penso que m’ho van proposar perquè es volia comptar amb perspectives professionals diverses. Intentaré parlar més de recursos i de possibilitats que no pas de dèficits i mancances.” Recursos, possibilitats i, sobretot, capacitats, són paraules que surten i repeteix sovint a la conversa. “Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats i la manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, centrarnos en el que fem bé, i no pas en allò que no fem bé. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre. Aprendre a aprendre, a adaptar-nos a les situacions imprevistes.”
Per a l’expert en coaching de grups Fèlix Castillo “els tallers d’autoestima són una ximpleria”. En Fèlix Castillo és a l’AACIC avui en una de les sessions mensuals que realitza amb l’equip professional fix de l’associació. En acabar hem sortit a dinar. Li comento el que he vist durant la sessió: unes persones parlant de la feina, del que fan i del que els preocupa. “A mi m’agrada definir-ho com coaching, una mena de supervisió de grups.” Hem parlat de la relació de les persones a la feina, de teràpies i de terapeutes, i de les històries personals. El seu missatge és clar: canviar, és possible!
Fèlix, què és el que no et satisfeia del que havies après de la psicologia tradicional?
La psicologia ha estat molt influïda per una perspectiva en què els problemes que manifesta la gent estan molt relacionats amb alguna cosa que va passar en la seva infància. Sota aquesta perspectiva, la definició que es feia de comportament era el d’una actitud molt difícil de canviar, de modificar. Ara sabem que els individus tenen més possibilitats de canviar del que pensàvem. Penso, de veritat, que podem canviar. Jo no sóc determinista.
Quina alternativa proposes a la concepció de comportament que ens acabes d’exposar?
El comportament és una resposta a un context concret en un moment concret i a unes relacions amb unes persones concretes. Això és el que diu el model sistèmic. Parlem de comportament en un context de relacions. Aquesta perspectiva ens és útil tant per a persones com per a grups, que és el que fem a l’AACIC.
Per què ens entrebanquem sempre amb les mateixes pedres?
Tenim molts comportaments automàtics, reaccions que anem repetint davant de situacions similars. Aquests comportaments ens ajuden a afrontar la vida sense haver de pensar gaire. Ens resulten útils, o còmodes, però tenim la capacitat de ser-ne conscients i d’aprendre a modificar-los.
És fàcil de modificar els comportaments automàtics?
Requereix un entrenament, un aprenentatge nou, com quan s’aprèn qualsevol altre cosa. I això suposa un temps d’incertesa i inseguretat. Crec que és fonamental aprendre a viure en un món incert, en què no ho podem controlar absolutament tot. Qui aprèn a sentir-se relativament còmode en la incertesa aprèn a viure molt millor.
Com podem iniciar aquest aprenentatge que condueix a un canvi?
Canviant el relat. Canvia el teu relat i canviarà la teva vida. Un conegut neuropsicòleg, Oliver Sachs, explica que recordava molt bé els passejos per Londres amb la seva mare durant els bombardejos a la ciutat durant la segona Guerra Mundial. Va ser un fet important en la seva vida. Un dia va explicar aquests records al seu germà. El germà d’Oliver va dir que això no era possible perquè en començar la guerra la seva mare el va enviar fora de la ciutat. El que recordava era allò que li havien explicat. El nostre passat és una selecció d’uns fets, una informació al voltant de la qual construïm la nostra identitat.
Ens hem d’inventar una història nova?
Podem explicar-nos la història d’una forma diferent. Imagina que amb l’ajuda d’algú comences a explicar-te una història diferent del que pensaves sobre el teu passat. Si ho fem i trobem alguna informació que verifiqui la nova història, que la validi, canviem el relat i canvia la vida. Què hem fet? Hem seleccionat una altra informació que havia quedat oblidada. Això passa contínuament.
En la sessió que avui heu fet a l’AACIC, mentre la gent parlava, tu escoltaves, et cordaves la sabata… Semblava que no passava res.
El que més m’ha costat aprendre com a terapeuta és que jo només puc ser capaç a partir de les capacitats de la persona que tinc al davant, no de les meves capacitats. Els professionals hem après que som bons professionals si sabem dir a qui tenim davant què és el que ha de fer. Així et sents important, ets llest, un tio guai, però l’altre s’empobreix. El més difícil, com a terapeuta, és recordar que tu, en realitat, no saps què és el millor per a l’altre. I no ho saps! Si jo em declaro impotent i sóc el seu referent professional, ell ha de ser potent. Ha de començar a ser capaç.
Si no em dius què he de fer, en què m’ajudes?
T’estic ajudant perquè facis servir les teves capacitats. Tu tens capacitats. Per això estàs viu. Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats. La manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, en centrar-nos en el què fem bé, i no en allò que no fem bé. Si tu t’especialitzes en buscar elements facilitadors, apreciatius, recursos, els veus fàcilment, perquè són com patrons. Si estàs entrenat per veure una altra cosa, veus una altra cosa. Les persones trobem allò que busquem, no allò que som. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre, aprendre a aprendre, i adaptar-nos a les situacions imprevistes.
Durant molts anys has assessorat empreses i organitzacions sobre com millorar els entorns de treball. Quin creus que és l’interès real de les empreses quan demanen l’assessorament d’un expert?
Cada vegada hi ha més feines que no surten bé sense el compromís del treballador. Si no hi ha aquest compromís personal sorgeixen problemes de qualitat en la distribució, en la producció, en l’atenció als clients. Les feines en les que no cal el compromís del treballador ja les fan els robots. Podem definir els processos de treball, però els consolidaran la relació entre les persones. El que podem fer és treballar per conèixer quins són els activadors de cada persona, allò que els motiva, allò més singular i únic de cada persona, per activar els compromisos individuals, però sempre a partir dels models d’orientació de cada persona. I per això calen persones que sàpiguen gestionar persones, més que no pas estructures i processos.
En quins ambients o situacions resulta més difícil d’aconseguir aquest compromís?
Els ambients més tòxics són els ambients en què hi ha moltes relacions que no són reals, sinó que estan orientades a objectius personals que no sempre són confessables. Això passa en grups en què el més important no és el que el grup aconseguirà, sinó el què aconseguirà cadascuna de les persones que el conformen, i això suposa relacions de no cooperació. En aquests ambients, t’hi perds, no t’hi pots sentir mai segur. La valoració de l’altre està associada a la necessitat que tinc jo, la cooperació no és un valor confortador del grup. L’únic objectiu és que jo em pugui quedar en el meu lloc.
És fàcil o difícil arribar a detectar si en un grup o una organització hi ha un ambient propici o tòxic?
Es detecta de seguida. En l’aire. Però deixa’m fer-hi una matís. Les organitzacions no existeixen. Quan parlem d’organitzacions, parlem de persones. Encara que una organització sigui molt gran, es creen grups informals d’entre quatre i vuit persones que estableixen relacions properes. Les persones vivim l’organització a través d’aquests grups, del nostre, no pas com un tot. S’assembla molt a una família i, en aquestes relacions de grup, solem reproduir rols que hem adquirit en els nostres aprenentatges primaris de socialització.
Cadascuna de les persones d’un grup informal té relació amb altres persones d’altres grups als quals també pertany. Així, els grups generen xarxes i, aquestes xarxes, en les seves activitats quotidianes, generen una organització que funciona amb unes determinades regles, que té una determinada cultura i que molt sovint no és la formal, allò que es vol projectar idealment, sinó una manera de fer basada en actituds molt quotidianes.
Així, quan una organització parla de l’ànima de l’organització o de l’esperit de la nostra empresa, tot això és fum?
Jo parlaria de cultura de producció, però aquesta cultura de les organitzacions sorgeix de la interacció dels grups petits. Les organitzacions no tenen una cultura, o ànima, predefinida, apareix.
Quan busquem feina, la primera impressió és la que compta?
És important perquè indicarà si aquella persona ressona bé amb tu. En un entorn de feina, però, has de tenir clar si ressonar amb tu vol dir que s’incorporarà bé al grup. I és cert que ens solem incorporar o som reclutats per grups als quals connectem d’una manera intuïtiva. És un sensor molt fi i molt poc racional, és més emocional. Una vibració. Tu arribes i, de cop, acabes amb aquelles persones i no pas amb unes altres. Està relacionat amb els aprenentatges primaris, amb la manera com has après a sobreviure de molt petit amb la teva família.
I, per posar el cas contrari, què passa quan una persona no encaixa, o sent que no encaixa a la feina?
Quan algú no encaixa en un lloc vol dir que tothom actua automàticament. No estem treballant per generar un compromís, una cooperació, un consens. Si és la persona la que vol resoldre aquesta situació, ha de treballar per adonar-se del fet pel qual selecciona unes respostes automàtiques concretes cada vegada que es troba davant d’un determinat grup o d’una determinada configuració de relacions. Si és el grup que està interessat a incloure aquesta persona que no encaixa, i per al grup en què es troba és important que hi encaixi, hem de trobar la manera d’entendre per què aquella persona es comporta d’aquella manera en aquell grup i veure com podem canviar la història que s’expliquen entre ells els diversos membres del grup.
Actuar automàticament, canviar la història, tot això ja em sona. Però, quan et toca haver de dir a algú que s’ha acabat una relació. Com ho hauríem de fer?
Has sentit a dir alguna vegada allò de no tirar el agua del barreño con el niño dentro. Quan llences l’aigua bruta de la banyera, primer has de treure el nen. Puc llençar l’aigua bruta del comportament, però abans en trauré la persona, la salvaré. No emetis un missatge deshumanitzador. Es pot dir “mira, si actues d’aquesta manera no podem comptar amb tu, de manera que aquí acaba la nostra relació”. El que no està bé és dir “tu ets un impresentable i no et volem més”. Això és una desqualificació que agreuja la situació i el grup. Es pot limitar a comportaments no acceptables. Però és diferent dir “no et vull perquè ets inacceptable”, que dir “no et vull perquè no podem col·laborar junts en aquestes condicions”. Comportament i persona són dues concepcions diferents.
Per cert, vaig veure un anunci d’un curs per millorar l’autoestima.
Els tallers d’autoestima són una ximpleria. No podem generar autoestima. Podem ajudar la persona a centrar-se en les seves capacitats. L’autoestima és una conseqüència. Podem maximitzar les possibilitats, no crear la realitat. Si jo em centro en les meves capacitats, amplio la meva xarxa de relacions, m’interesso més pels altres, és molt probable que pugi la meva autoestima, però això no ho aconseguiré dient que ara m’estimaré mes.
En qualsevol situació humana depenem dels altres. No pots actuar com si estiguessis tancat en una bombolla de vidre. Això vol dir que te n’has d’ocupar, de la relació amb els altres. Un cop les teves relacions amb els altres són suficientment viables, útils, bones, concentra’t en fer tot allò que et correspon. Què és allò que et correspon? Què és el que hem vingut a fer al món? Tothom té unes pautes en què flueix i unes coses en què no. Els moments de plenitud són el nord de la nostra brúixola. Has de fixar-te en aquelles coses que a tu et produeixen plenitud. Si no hi has pensat gaire, o no saps com fer-ho, et proposo un exercici.
Us portarà un temps, vint-i-un dies, és el temps canònic, però, si vols, fes-ho només durant quinze dies. Has de portar una llibreta sempre a sobre. Cada vegada que sentis una emoció de plenitud, has d’anotar quina és la situació en què l’has sentida. Anota-hi totes les situacions. Al final, has d’agafar la llibreta i agrupar les anotacions per temes. Normalment, sorgeixen quatre o cinc temes. Això et donarà la pista sobre allò a què has de dedicar la teva vida. Imagina que, per a tu, el més important és connectar amb els altres i trobes una feina de guàrdia jurat. Estàs llençant la teva vida, i tot plegat, per acabar comprant un seguit de coses que… bé, ja sabeu el discurs del consum. La gent que ha de treballar molt, que s’hi ha d’esforçar en excés, és que no és al lloc que li correspon. Alguna cosa no està fent bé. Ha de treballar amb gust, amb plenitud, amb satisfacció.
De vegades, però, no tens tantes alternatives…
Això no és un problema si tens un pla. Tenir un pla vol dir que tu saps que vols acabar fent allò i, per tant, ara faig això per arribar a aconseguir aquell objectiu. Treballo en una mina. N’estic fart, però quan hagi fet dos milions, em compraré una casa a Andalusia. Hem canviat el relat negatiu de la situació. Sàpigues, però, que si el teu pla no té res a veure amb tu, amb la teva plenitud, vés amb compte, perquè tornes a estar desorientat. D’altra banda, si tens un pla i s’atura perquè t’ha caigut la casa, se t’han mort els pares i estaràs un any a l’hospital, no pots dur-lo a terme, però pots començar a pensar en com desenvolupar les teves habilitats, què faràs al llit per ser més capaç en allò que t’interessa, i encara que no el puguis completar, que donis només algunes passes, això ja és viure plenament. Una altra vegada, hem adaptat el relat. Victor Frankel diu: “L’experiència no és el què ens passa, sinó la nostra resposta a allò que ens passa.” El món no s’adequa a la nostra realitat, però s’hi adequa molt més amb una vibració adequada. Així que, primer, tingues clar que jo depenc dels altres. Segon, recordant que depenc dels altres, procuro fer el que em correspon. L’important, però, no és el que pensem, sinó el que sentim. Som irrepetibles. Cada vegada que ens fan, trenquen el motlle.