Diu que “la universitat és un club de lectures estructurades”, i a ell li agrada llegir de tot: matemàtiques, econòmiques, etc. “Ho faig per prescripció mèdica. Sóc massa actiu”, confessa. En Xavier Chavarria és membre del Comitè Assessor de l’AACIC. Vàrem comptar amb el seu assessorament en la posada en marxa del Servei de Suport a les Escoles. És un conversador estimulant que trenca tòpics sobre l’ensenyament. Ens diu que ha aplicat “tàctiques del bàsquet a l’organització d’equip d’avaluació de centres”. És l’avantatge dels estudis pluridisciplinaris, “et permet aplicar idees més creatives que no pas si busquessis una solució des d’una perspectiva única”.
Tot i haver-me fet el propòsit de no posar-lo en un compromís, li demano: “A quina escola he de portar la meva filla?” “Jo portaria els meus fills a l’escola pública més propera.” I m’explica una anècdota: “Fa uns anys feia d’inspector en cap de les escoles del barri d’Horta. Una senyora amb tota la bona fe del món em va fer la mateixa pregunta. La senyora va entendre per què no era bo que jo li digués si aquest o aquell centre era millor o pitjor, però, en acabar, encara vaig afegir: ‘Què li fa pensar que si el seu fill entra en el millor centre no farà baixar el promig?’ Volem portar els fills als col·legis bons perquè s’empeltin.”
Com a pares hem de voler la millor educació per als nostres fills.
Què entens per la millor educació? A Barcelona, en una barriada molt humil, hi ha una escola que ha assolit competències bàsiques iguals que una prestigiosa escola privada de la zona alta. Ha aconseguit els mateixos resultats amb nanos que tenen unes problemàtiques extraordinàries. Si, com diu un conegut informe (el Coleman), el setanta-cinc per cent de les diferències de resultats entre alumnes són degudes al nivell econòmic de les famílies, aquest humil centre de barriada és molt més que bo. Potser és el millor centre de Barcelona, però no hi portaríem el nostre fill. Segurament, la veritat no és la que es confessa. Hi ha gent que ens demana rànquings d’escoles, però no és bo publicar aquestes dades, sobretot en l’educació obligatòria.
Què hi ha de diferent entre l’educació obligatòria i els altres ensenyaments?
L’educació obligatòria ha de formar ciutadans, hem de maximitzar l’equació de totes les coses que ens fan iguals i minimitzar les diferències. És un assumpte públic. Això és important. Hi ha de tenir cabuda tothom, amb independència de la seva fortuna. En els altres ensenyaments el criteri és diferent. I és una diferència essencial que, de vegades, no s’entén. I què ens fa iguals a Catalunya? Un substrat educatiu comú que ens fa sentir part del lloc on vivim.
L’escola ha de ser l’aglutinant que enganxi el collage de la nostra cultura mosaic. Penso que aquesta és la missió bàsica de l’escola.
Has parlat de formar ciutadans. Quines altres missions penses que té l’escola?
La socialització, l’autoconeixement, el creixement individual. La socialització en grup és diferent de la manera que ens comportem sols o en família. Si, a més a més, els alumnes acaben l’escola coneixent-se una mica millor, acostant la percepció que tenen d’ells mateixos a la percepció que projecten (jo em veig així, tinc unes actituds i unes aptituds, i no estic gaire desenfocat de com em veuen els altres) farem ciutadans menys esquizofrènics. I hi ha assignatures que són molt integradores de la percepció i la percepció personal.
T’estàs referint a…?
La música, per exemple. O l’educació física. Un noi està jugant a bàsquet i queda sol sota la cistella. Un altre, el que té la pilota, mira de passarl’hi, però falla. El primer, el de sota la cistella, en veure que l’altre no l’hi ha passat i que, a més a més, ha fallat li diu… Bé, t’ho pots imaginar. Si això li passa cinc anys més tard, quan està treballant, perd la feina. La classe d’educació física no deixa de ser una simulació de la vida real. Amb l’excusa del moviment, de l’activitat física individual –i en grup– i de determinades estructures de projecció de la personalitat, com és el joc i l’esport, puc intervenir educativament.
Per què no ets partidari que els pares puguin tenir lliure elecció de centres?
No crec que sigui una bona fórmula. A Nova York, als Estats Units, el paradigma de la llibertat, és la municipalitat qui assigna el centre als alumnes de primària. Els pares no ho trien. Em sembla bé que hi hagi opcions, però la lliure elecció de centre en l’educació obligatòria penso que no és una bona fórmula. Crec fermament que la capacitat d’inclusió és necessària, per a un be comú.
En la mesura que l’escola es fa sectària, que només ens socialitzem entre iguals, es perden valors importants de la solidaritat social.
Si no tens, en el moll de l’ós, un valor com el de la solidaritat social, fàcilment pots caure en temptacions com la d’evitar de pagar impostos.
Com s’haurien de prestigiar els ensenyaments professionals?
Té a veure amb una concepció més flexible de l’educació per al treball. Fins ara, hem tingut un sistema molt rígid. Ha de ser molt més flexible, s’han de crear ponts entre itineraris de manera que sigui possible realitzar complements de formació que ens permetin accedir a noves oportunitats de treball. Tot això també té a veure amb la necessitat de seguir aprenent. S’estan creant les bases, en l’àmbit europeu, del que s’anomena “long life education”, l’educació al llarg de la vida. Tot just acabem de crear l’Institut Obert de Catalunya, que facilita l’accés als ensenyaments no obligatoris i professionals a través d’Internet. Hi ha un moviment molt interessant.
Pel teu càrrec en el Departament d’Educació, has estat una de les persones vinculades al desenvolupament de la Llei d’educació de Catalunya, la LEC, que defineix el model propi d’educació del país.
Es va aprovar amb una majoria més que àmplia. El Partit Popular de Catalunya i Ciutadans la van rebutjar pel tema –els temes– de sempre. Iniciativa va rebutjar dos títols de la llei i es va abstenir en el preàmbul, però penso que l’hauria pogut aprovar.
L’aspecte central de la llei és…
Jo diria que proporciona el marc per fer millor les coses, però, ho pot garantir? No hi ha cap escrit de cap butlletí oficial que faci canviar les persones. Ara s’han de desenvolupar les polítiques concretes, els decrets. De fet, avui mateix ja estem treballant en alguns d’aquests decrets.
Repassant la llei, pot fer la impressió que vol fer content tothom. És a dir, que amb aquest marc, els decrets poden fer que el model vagi cap a polítiques concretes més progressistes o conservadores.
Hi caben polítiques d’esquerres i de dretes, sí, però la forquilla d’aquestes polítiques que la llei permet estaria entre el tres i el set, no entre l’u i el nou. El més important, penso, és que garanteix alguns aspectes irrenunciables del model d’educació i estableix uns acords mínims com ara el fet de preservar el dret de la igualtat. Un centre públic, per exemple, no pot tenir reservat el dret d’admissió. Que poden fer trampes les escoles? Jo puc convertir un desastre d’escola en un centre amb bons resultats. Només he d’expulsar els alumnes que no rendeixen prou. És important que les persones que treballen a l’escola pública siguin lleials. D’altra banda, com a administració hem de saber crear mecanismes perquè els problemes no s’acumulin en un centre.
Has dit que ja s’estan desenvolupant alguns decrets. Quins són els decrets prioritaris?
Els decrets als quals ara es dóna preferència parlen de l’estructura organitzativa dels centres, la direcció escolar, la inspecció i les zones educatives. Els directors de centres docents han de poder manar. No poden ser els darrers de tot. No pot triar el personal i, pràcticament, no pot administrar res. És una qüestió important.
Donar més capacitat de decisió real als directors dels centres. Quins altres aspectes creus que s’han de millorar en l’actual sistema escolar?
Crec que també hi ha d’haver una coresponsabilitat dels pares amb l’escola, que d’alguna manera, la nova llei contempla. Hi ha famílies que són capaces d’anar contra qui sigui en comptes de dir al seu fill: “Espavila!” Això ens costa, i el que s’aconsegueix així és que el professorat enganyi els pares, els doni la raó en tot. No és una bona solució. És millor un professorat compromès, que faci el que cregui que ha de fer, sensible a les opinions de la família, però sense por.
En aquests moments, és el professorat la baula més dèbil del sistema educatiu?
És una baula que suporta molta tensió, que hem d’alliberar. La carrera docent del professorat s’ha de basar en la feina feta dia a dia. Hauríem de tenir un sistema de suport i de formació que li facilités la feina. Si cada professor hagués d’escriure el seu propi llibre de text, hauria de viure dues vides. O pensar activitats. I ho fan. A casa, després de classe. A Europa, estant proliferant entitats públiques que proporcionen models que podem aplicar a l’aula.
Com és el mestre o la mestra ideal?
Un mestre o una mestra ha de ser una persona intel·lectual i equilibrada emocionalment.
Hem de ser capaços d’atraure els millors estudiants cap a les carreres de magisteri.
És clar que per això la professió també ha d’estar prestigiada. Hem de confiar i creure en els professors. El mestre ha de ser un afavoridor dels aprenentatges. Hauríem de detectar les actituds d’entrada.
En una frase, diries que…
Diria que… penso que es poden fer més coses, però l’escola d’avui és millor que la de fa uns quants anys.
Infants amb cardiopaties a l’escola
Per què sorgeixen conflictes quan un alumne amb una malaltia crònica com la cardiopatia arriba a un centre escolar nou?
Pensa, per un moment, d’on venim. Quants alumnes amb cardiopatia hi havia a les escoles fa uns quants anys? Abans no teníem infants amb malalties cròniques a les escoles. De la mateixa manera, també ha augmentat la diversitat de l’alumnat, amb pautes culturals i llengües diferents: un que parla rus i no t’entén, l’altre que és sord i un altre que no para quiet. Teníem poca heterogeneïtat i, a sobre, classificàvem: els deficients i els no sé què. Ara s’ha eixamplat l’heterogeneïtat, la gestió és molt més complexa.
Ets partidari que alumnes amb necessitats especials comparteixin l’aula amb altres alumnes sense les mateixes necessitats?
Del tot. Som més democràtics quan incloem que no pas quan excloem. Sabem que qui comparteix experiències vitals amb més gent diferent creix acceptant millor la diferència. Els criteris d’inclusió tenen l’objectiu de formar gent per a una societat democràtica. Però el camí per tal que la inclusivitat sigui més real, és, repeteixo, la informació i la formació.
L’AACIC és a punt de publicar una Guia per a mestres…
Actuacions com aquesta són la resposta eficaç d’afrontar una situació que crea conflictes. Cal fer més passos endavant, però.
Quines propostes ens planteges?
En aquesta escola diversa i heterogènia, un professor difícilment pot fer una tutoria òptima a trenta alumnes. Hi hauria d’haver tutors de carrera. Cinc o set alumnes, i que no siguin del mateix grup. Segueixo?
En prenem nota!
Un nen amb una cardiopatia, que pot passar una part del curs escolar a l’hospital, ha de comptar amb un professor a l’hospital o a casa, i això s’ha de coordinar amb el tutor i amb l’escola. Això hauria de formar part del catàleg de responsabilitat dels tutors. No podem deixar el seguiment d’un infant malalt a les mans de bones persones que els dissabtes van a l’hospital per voluntat pròpia.
Tot això vol dir que, segurament, l’ensenyament serà més car.
Ho serà, però serà molt millor. Ja t’he dit, però, que aquest discurs no és majoritari, encara.