Quan tancàvem l’edició del butlletí anterior, la responsable del servei d’informació i assessorament a centres educatius de l’AACIC, la Montse Armengol, va suggerir de fer-ne un reportatge: “M’hi acompanyes i expliques quina tasca fem.” Vàrem acordar que no enregistraríem la conversa. Les declaracions textuals, les faríem a partir de notes escrites a mà, i canviaríem els noms de les persones amb qui parléssim. En un moment de la conversa, la Montse va dir unes paraules que em vàrem semblar el titular: “Sovint veig la por de la mort en els rostres dels mestres.” Ara sé que la Montse no exagerava.
És divendres. Acaben de tocar les dotze quan sortim de l’AACIC. De camí, la Montse em posa al corrent del cas. En Nacho ha acabat els seus estudis de primària i s’ha matriculat en un institut per fer ESO. El director del centre ens coneix d’un cas anterior. En aquell moment, els EAP de la zona li van suggerir que es posés en contacte amb nosaltres. Aquesta vegada, la iniciativa ha estat seva.
– Els pares que ens truquen quan tenen problemes per matricular els fills a l’escola –m’explica la Montse–, però això ha anat canviant. Molts EAP ens coneixen, i això facilita les coses.
– A veure, Montse, els EAP, què són?
– Qui són? Són equips d’assessorament psicopedagògic. Són psicòlegs, pedagogs o treballadors socials que assessoren mestres i professors. Aquesta gent té una relació molt directa amb els centres, tant de primària com de secundària.
En sortir del metro, la Montse intenta recordar el camí fins a l’institut.
– Anem bé! –diu–. Si no m’equivoco, quan arribem a la segona travessia, veurem l’institut.
– Montse, m’has dit que hi ha pares de joves amb cardiopaties que tenen problemes per matricular els fills a l’escola…
– N’hi ha, n’hi ha! Els pares passen moments molt durs i, a les escoles, no els és fàcil de gestionar els casos d’alumnes amb necessitats educatives especials. Quan uns pares expliquen als mestres tot el que els seus fills han passat deuen pensar “què ens està caient al damunt!”. Es donen situacions tenses, sí.
– I tu…
– L’avantatge que tenim nosaltres és que ens posem en totes dues postures. Comprenem les dificultats dels centres, però també entenem molt bé la situació de les famílies, les coneixem de molt de prop.
Una rebuda cordial
En arribar a la segona travessia, veiem l’institut. Falten deu minuts per la una, encara. En acostar-se l’hora en punt, els passadissos deserts que donen al vestíbul es converteixen en un eixam de joves vestits de dalt a baix segons el cànon que toca. Els nois, pantalons que cauen fins l’engonal tot deixant veure els calçotets, la majoria són llisos, però també n’hi ha amb estampats inclassificables. Entre les noies, hi ha més varietat, però em criden l’atenció dues joves amb els cabells negres com el carbó que els tapen la cara d’una pal·lidesa gairebé malaltissa. Enmig de la desfilada, en Miquel, el director de l’institut, saluda la Montse.
– Suposo que en Joaquim deu estar a punt d’arribar. Us acompanyo al despatx –ens diu en Miquel.
Passem davant de la secretaria. En Miquel hi entra. El seguim. Assenyala un pòster que penja en un suro
de la paret.
– Ho has vist? –diu en Miquel.
És un pòster de l’AACIC. S’hi descriuen els símptomes d’una crisi cardíaca i s’hi indica com s’ha actuar en cas d’urgència.
– No patiu! Ho tenim tot controlat! –diu la dona que seu a la taula que hi ha prop de l’entrada de la secretaria–.
Ara sí, en Miquel ens acompanya al despatx on farem la reunió amb el tutor d’en Nacho i el professor d’educació física.
“Sala de Mediació”, diu el rètol que hi ha a l’entrada del despatx. A dins, al mig, hi ha una taula rodona per a quatre persones. En un racó, una pantalla de plasma de quaranta polsades llargues. A la paret del fons, un armari i capses de cartró per tot arreu.
El tutor d’en Nacho es presenta. En Joaquim té barba i fa panxeta. Ens fa saber que l’Albert arribarà al cap de cinc minuts. La Montse ho aprofita per donar-li informació de l’AACIC. No han passat ni dos minut quan arriba l’Albert. És evident que és el professor d’educació física, el delata el xandall.
En Nacho és el centre de la conversa. Aquest serà el seu primer any d’institut. L’han operat del cor fa tres mesos. Encara està en període de recuperació. No és la primera operació que li fan i, segurament, tampoc no en serà l’última. Té una cardiopatia congènita de les que es consideren greus -explica la Montse-. Parla a poc a poc.
– És cert que en Nacho té una qualitat de vida molt millor que la que ha tingut fins ara, però hem de tenir molt clar que tot just ara està començant a descobrir les seves possibilitats amb aquest cor diferent i millor que té des de fa tres mesos.
La Montse seu a la cadira amb l’esquena ben dreta, sense reposar-la en el respatller. Miro la cara de l’Albert i d’en Joaquim. No fan cap expressió significativa. La Montse segueix explicant.
La corda es tensa
– En Nacho havia treballat molt amb els seus mestres de primària. Encara no li havien fet aquesta segona operació i la seva qualitat de vida era força dolenta. Ara té una nova vida per endavant -remarca nova vida amb un gest.
En Joaquim i l’Albert s’escolten la Montse sense aixecar la vista dels papers que tenen sobre la taula. El seu silenci els delata. La Montse hi insisteix.
– És un adolescent a qui han operat del cor fa poc. Amb la intervenció s’ha resolt bona part del mal funcionament del seu cor. És una altra persona. Pot fer coses que no podia fer abans. És un jove amb una malaltia crònica que pot gaudir d’una situació física nova.
En Joaquim fa una rialla discreta com qui fa explícit que comprèn el què diu la Montse.
– Així, per exemple, pot pujar les escales. No cal que li donem la clau de l’ascensor –diu.
– Bé, ho haurem de veure. En principi, després de l’operació, ha d’haver millorat molt la seva capacitat d’esforç, però és aviat per dir-ne res.
– Així…
– …haurem de fer un estudi de la seva capacitat funcional, recollir informació amb els metges i pares… Tenim feina per fer, encara.
– I si sóc a classe i en Nacho repenja el cap sobre la taula amb cara de cansat, què he de fer? –insisteix en Joaquim.
– Repassem la llista dels símptomes…
La Montse treu un full amb el mateix quadre de símptomes de crisi cardíaca que el que penja a la secretaria. En fa un repàs. Cada símptoma té associat un color que n’indica el risc. El quadre no planteja dubtes i la Montse torna a parlar d’en Nacho.
– És possible que pugui fer exercici moderadament, sense gaire esforç, però s’haurà de valorar insisteix que s’haurà de valorar, que en aquests moments no tenim prou dades.
L’Albert sembla cada vegada més inquiet.
– Això està molt bé –diu–, però em pots explicar què vol dir un exercici físic moderat? Fer flexions al terra és un exercici moderat? A mi, això de moderat no em diu res.
– Bé, Albert, per a això serveixen les proves funcionals d’esforç –diu la Montse. Fa una pausa i abaixa una mica el to–. Podem demanar una prova d’esforç per valorar la capacitat funcional de les persones amb cardiopatia congènita. És una prova objectiva i ens dóna una orientació clara de la capacitat del cor pel que fa a l’exercici físic.
– Però jo no he vist cap prova d’esforç d’en Nacho –remarca l’Albert.
– És cert. L’han operat fa poc i la cardiòloga va suggerir que deixéssim passar un temps abans de fer-li la prova. Quan en tinguem els resultats, podrem demanar orientacions concretes.
La conversa s’ha anat tensant. Ara sembla que es torna a relaxar. És evident, però, que a en Joaquim –i més encara a l’Albert–, els incomoda que no puguem respondre les preguntes d’una forma ràpida i concisa. La Montse intenta allunyar-se un moment del cas concret.
I vosaltres, qui sou?
– D’uns anys cap aquí, amb la prova d’esforç, podem plantejar totes aquestes preguntes que em feu ara, i d’altres que us fareu, i tenir-ne una resposta. Aquest és el missatge que us vull transmetre.
– Molt bé –diu en Joaquim–. Però així, en Nacho encara no té una vida tan bona com dèieu d’entrada! No sé què dir-vos… perquè… Qui sou vosaltres?
Aquesta vegada és el tutor d’en Nacho qui qüestiona el paper de la Montse. Per ella, la situació no sembla gens nova. Parla de les persones que treballen a l’AACIC en els programes d’atenció directa.
– Som psicòlegs. També hi ha treballadors socials i psicopedagogs. Nosaltres atenem tan les persones que tenen una cardiopatia congènita i les seves famílies com professionals de la xarxa de serveis públics i privats.
La Montse agafa, de la taula, un dels fulletons d’informació de l’AACIC que havia lliurat a en Joaquim en començar la reunió. L’obre per la pàgina on s’hi exposen els serveis de l’AACIC.
– L’any 2004, vàrem signar un conveni amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya continua la Montse– per seguir oferint aquest servei, que ja fèiem abans.
– O sigui –remarca en Joaquim– que el Departament d’Educació contracta el servei d’informació i assessorament als professionals de l’educació que porteu a terme des de l’AACIC…
– …i per tot Catalunya. Això és el que fem. Treballem amb mestres i professors com vosaltres que tenen alumnes amb cardiopatia congènita. Els facilitem informació sobre les repercussions d’aquesta patologia en l’àmbit de l’educació i… bé, això és el que fem.
Feina feta?
No sé què pensar. No sabria dir què els passa pel cap, a en Joaquim i a l’Albert. La Montse sembla que ho té més clar. Fa un resum del que s’ha dit fins ara i anota les gestions que es compromet a realitzar a l’informe de la visita.
L’ambient es torna a relaxar, però encara cal resoldre el tema més immediat. Què farà en Nacho a la classe d’educació física? L’Albert insisteix que se li fa difícil avaluar en Nacho si els altres suen la samarreta mentre ell s’ho mira assegut. La Montse planteja que una de les possibilitats és adaptar el currículum d’en Nacho per a aquesta assignatura durant un temps. I, si cal, es podria plantejar modificar els objectius del currículum d’educació física. Explica que s’ha fet en altres centres amb altres alumnes i ha anat molt bé.
– El que us demano és que trobeu les estones que calguin amb els altres professors d’en Nacho per poder valorar les estratègies que dureu a terme durant el seu període de recuperació. Ho podreu fer?
Són gairebé les dues de la tarda. Ara s’expliquen anècdotes.
– Hi ha alumnes a qui els costa fer un exercici concret –diu l’Albert–. En un moment, puc forçar un alumne perquè veig que pot arribar més lluny i assolir allò que se li demana, però si em trobo amb un cas com el d’en Nacho, no ho sé.
Feina feta!
De tornada cap a l’AACIC li comento, a la Montse, que tenia raó. Avui he vist la por a la cara d’un mestre.
– No sé si hem triat el millor cas –diu.
– A mi m’ha impressionat!
– Per això. No sé. Massa tensió, segons com. Ens hem centrat molt en el tema de l’educació física i en canvi…
– …però, això ens passarà sempre. Un cas és un cas. Creus que la gent que ho llegeixi pensarà que…
– …podríem haver trobat un altre cas en què es veiés més clar què fem.
– Jo ho he vist claríssim!
– Vine la setmana que ve. Pots venir? Vaig a una escola de Sants a parlar amb la tutora d’un nen de primer de primària que té dificultats d’aprenentatge.
– Si això et fa estar més tranquil·la… O no, mira, dimarts, que pots venir amb mi dimarts? Vaig a fer una xerrada a tot un claustre de mestres d’infantil i primària al Bruc. Això estaria bé…
– Montserrat, decideix-te!
A la Capçalera d’aquest mateix Butlletí, en Xavier Chavarria ens recorda que no fa pas tants anys, a les escoles érem tots molt semblants. Hi havia poca heterogeneïtat, diu ell. Teníem ben poques oportunitats de compartir les aules amb nois i noies de la nostra edat amb malalties, discapacitats o cultures diferents. No vàrem tenir l’oportunitat d’aprendre la normalitat d’aquestes diferències, de no sentir-te incòmode perquè no saps què dir ni com actuar. Tot just ara estem començant a aprendre’n. Sortim del metro. Miro l’hora. Ja són dos quarts i mig de tres. Miro la Montse i li dic: “Avui et convido a dinar.”
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat