Avui ens despertem amb una trista noticia: després d’una dura lluita contra el càncer, ha mort el periodista Carles Capdevila

El mes d’agost de 2015, Carles Capdevila va fer públic que tenia un càncer i la seva batalla per a combatre’l. Durant la seva trajectòria com a periodista sempre va ser fidel al seu propòsit: acostar la vida quotidiana i més emotiva de les persones al periodisme. Va treballar al diari El 9 Nou, diari Avui, Catalunya Ràdio, TV3 i va ser el fundador del Diari Ara l’any 2000 i director d’aquest mitjà de comunicació durant cinc anys, fins que li van diagnosticar el càncer, que va decidir posar-se en un segon pla per cuidar-se ell i passar més hores amb la seva família.

A l’AACIC vam conèixer el Carles a la Trobada dels 15 anys de la nostra entitat. Ens vam trobar tots al recinte Flor de Maig, al bell mig de Collserola. Els pares i les mares van aprendre rient amb la xerrada del Carles…

Ser pare, o mare, és viure en la contradicció. Quan els nostres fills són petits, estem tota l’estona “au, camina”, i quan ja caminen, aleshores, no parem de dir: “estigues quiet. Seu aquí i calla!”.

Em considero un educador amateur, que vol dir que estima. Estimo els meus fills i per això vull educar-los. Com? Després d’anys de fer de pare, he descobert que l’única teoria que funciona és la de la relativitat. (…)No pots fer plans, no hi ha manera d’encertar com sortiran, com seran, què faran. És impossible. Per sort! L’única cosa que pots fer és adaptar-te i no deixar-te atrapar per la gent que, quan ets pare per primera vegada, et diu: “Ui, ara! Et canviarà la vida, eh?”. És clar que els fills et canvien la vida. O és que no t’ho imaginaves, que et canviaria?

Educar és difícil. Serà tan difícil com vulgueu, però no és impossible. I, si tens fills, és obligatori educarlos, i, a més, és el millor repte del món. Tenir fills no és un problema. Això sí, ens obliga a estar vius.

Llegeix la noticia de la conferencia del Carles Capdevila a la 15a Trobada de l’AACIC

Llegeix la notícia de la mort del Carles Capdevila al Diari Ara


La Carlota espera amb molta il·lusió les Aventures.Cor d’estiu

La Carlota no fa pas gaire que va tornar a ser intervinguda. L’operació va ser un èxit i la recuperació molt ràpida. Els metges li van dir que podia fer vida “normal”.

“Fer vida normal” per la Carlota significa començar una vida nova. Una vida on ella és capaç de fer front als petits reptes quotidians: triar-se la roba, dutxar-se, pentinar-se sola… que mica en mica va superant amb il·lusió i entusiasme. Una vida on fer coses noves com anar de colònies.

Els seus pares no les tenien totes, mai havia dormit fora de casa. Tenien por que la seva filla s’enyorés. Aquesta Setmana Santa va participar a les Aventures.Cor on va viure la seva primera experiència de passar dues nits fora de casa i compartir una estada amb altres nens i nenes que tenen una cardiopatia congènita com ella.

Ara espera amb molta il·lusió les Aventures.Cor d’estiu per tornar a compartir uns dies junts amb els seus nous amics i amigues.

 

 

**Aquesta història està basada en fets reals, no obstant, el nom del protagonista i els detalls de la història són ficticis per tal de respectar el dret a la intimitat dels nostres socis i sòcies.


Compartim experiències a la Trobada anual de l’AACIC CorAvant

A les 10 del matí les famílies van començar a arribar a la casa de colònies Mogent de Llinars del Vallès. Allà, l’equip de l’AACIC CorAvant ja els estàvem esperant per començar amb les activitats de la Trobada anual de l’AACIC CorAvant.

Assemblea anual

A 2/4 d’11, els pares i les mares es van reunir a l’Assemblea on Rosa Armengol i Berta Giménez, gerent i responsable de comunicació de l’entitat respectivament, van explicar la feina feta a partir de la memòria d’activitats de 2016, els projectes que tenim en marxa des de l’entitat i els que estan previstos per aquest 2017. A l’Assemblea es va aprovar poder començar a tramitat que l’AACIC sigui una Entitat d’Utilitat Pública.

Taller de papiroflèxia i espectacle del clown Pasquale per als nens i nenes

Al matí, els nens i nenes van participar a un taller de papiroflèxia, on van plegar un cor de paper i diversos avions que després van fer volar tant lluny com van poder pels jardins de la casa de colònies. Els més petitons, mentrestant, jugaven a construir torres ben altes i robots ben forts. Després d’agafar forces menjant un plàtan, Pasquale Marino, clown-actor i professor de teatre, va oferir-los un espectacle que els va deixar a tots ben captivats.

Pares i mares conversen amb la doctora Sílvia Teodoro

A les 12 del migdia, després d’unes pastetes i una mica de cafè, la Dra. Sílvia Teodoro, cardiòloga pediàtrica a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, es va reunir amb els pares, les mares i amb l’equip tècnic de l’AACIC CorAvant en una taula rodona per parlar sobre la relació metge-pacient. Després d’una petita presentació de tots els qui estàvem a la trobada, Àngels Estévez, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va encetar la conversa amb la doctora explicant que ara amb Internet tenim molta informació al nostre abast. Totes dues van coincidir que aquesta informació s’ha de saber contrastar i interpretar. Les famílies van començar a dir-hi la seva: hi havia diversitat d’opinions sobre si era bo o no buscar informació per Internet, tot depenia de les experiències personals que cada una havia viscut.

Algunes de les famílies coincidien dient que creien que no se’ls havia informat prou sobre la patologia del seu fill o filla…

“Volem més informació, conèixer quins són els símptomes, les recomanacions que hem de tenir en compte…”, comentava una mare.

“El metge no et coneix, hem de ser proactius i fer-li veure que ho volem saber tot. No marxar sense preguntar, preguntar i preguntar”, deia un pare.

La doctora va comentar que hi ha molts diagnòstics i que els metges no saben fins a on han d’informar:

“Molta informació tampoc és bona, perquè no saps si passarà. A vegades no informem de tot perquè la patologia pot evolucionar de moltes maneres i sempre hi poden haver imprevistos”.

Gemma Solsona, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va animar als pares i mares a ser capaços de poder demanar al metge tot allò que volem saber davant de la sensació de manca d’informació per poder estar més tranquils.

Alguns dels pares i mares presents van demanar a la doctora quan era el millor moment per explicar als seus fills i filles que tenien una cardiopatia congènita…

“Quan has d’explicar-ho és quan ells ho demanen. Amb 8 – 10 anys és quan ho comencen a demanar a la família. Sempre depèn, però, de la maduresa de cada nen, però normalment és a l’adolescència quan a les revisions els metges ja ens dirigim al nen, ja que és ell qui s’ha de fer responsable de la seva cardiopatia”, explicava la doctora.

Davant d’aquesta afirmació, Rosana Moyano, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va comentar que després d’una d’aquestes visites seria un bon moment per iniciar a casa una conversa pares – fill.

“Sempre li he explicat a la meva manera què és el que li feien els metges: una foto al cor”, explica una mare.

“El metge li va fer un dibuix i li va explicar què és el que li podia passar abans i després de l’operació (…) Ell sempre ha estat molt conscient del que tenia, per a nosaltres és important que ho sàpiga per no fer sobreesforços”, comentaven uns pares.

“Si els pares assumim la patologia del nostre fill amb positivisme, ell ho rebrà de la mateixa manera. Hem d’intentar portar-ho bé perquè el nen també ho porti bé”, deia una mare.

Activitat assistida amb gossos de la mà de Conectadogs

Després de dinar i de la tertúlia dels pares i mares, petits i grans vam participar en una activitat assistida amb gossos dirigida per Conectadogs per tal de fomentar els valors de l’empatia, el treball en equip, la superació d’obstacles, la confiança…

La Laura, en Fèlix, l’Albert, l’Aroa i la Laura ens van presentar els gossos: Lu, Luka, Sock i Suerte i la seva història, mentre pares, mares, nens i nenes els podien anar acariciant.

Els més petits van aprendre com donar premis i acariciar a Luka, el més petit, i es van poder endur a casa seva un bon record: una petjada de Luka en una placa d’argila.

Els nens i nenes més grans van fer una activitat juntament amb els seus pares: havien de recórrer un circuit i alliberar als gossos. Per recórrer el circuit, però, el pare o mare portava els ulls tapats i el seu fill o filla és qui l’havia de guiar. Al mig del recorregut, havien de superar una prova i aconseguir la clau per alliberar al gos i, tot seguit, era el nen o nena qui anava amb els ulls tapats i el seu pare o mare el guiava fins al final.

Tots els participant a l’activitat es van poder endur una fotografia de record i una petjada del gos amb qui havien fet l’activitat en una placa d’argila.


El sentit del voluntariat

Hi ha una imatge, que, quan s’apropa Nadal es repeteix any rere any: un grup de joves de 1r de Batxillerat il·lusionat que, treballant en equip, organitza una campanya de recollida de joguines. Les emboliquen, en fan inventari i les classifiquen, per poder repartir-les després a tots els nens i nenes que es troben ingressats a la unitat maternoinfantil de la Vall d’Hebron.

Un d’ells es transforma en Pare Noel, la resta en patges. Sortim amb el repte de repartir una mica d’il·lusió i d’encomanar l’alegria del Nadal. Darrera cada porta que obrim hi ha una història ben diferent, però sens dubte hi ha un denominador comú cada vegada que sortim de les habitacions: abraçades, petons, rialles, crits, mirades agraïdes, emocionades i d’una complicitat immensa entre els nens, les seves famílies i nosaltres…

Sortim de l’escola per repartir alegria i compartir la màgia del Nadal i tornem amb un REGAL immens, la satisfacció que allò que fem fa feliços a d’altres.

Aquest és el veritable sentit del voluntariat, saber que amb el teu temps pots regalar una estona de companyia a un avi de la residència; pots acompanyar i ajudar en el procés d’aprenentatge als nens i nenes que van al Centre Obert Don Bosco o al reforç de la parròquia de Crist Rei; pots col·laborar amb les voluntàries del Rebost Solidari i preparar els més de 800 lots de menjar que es reparteixen mensualment a les famílies de l’Arxiprestat de Sant Andreu; pots encomanar al gust per la lectura d’aquells nens i nenes de 4t de Primària que participen del projecte LECXIT i convertir-te en el seu padrí lector per tot un curs, intentant que la seva lectura comprensiva millori; pots liderar un taller de mòbils i d’informàtica per facilitar que els avis i les àvies de l’esplai de gent gran Meridiana en puguin fer un bon ús… pots simplement transformar el teu entorn oferint-te a tu mateix i el teu temps.

Fa més de 10 anys que l’Aprenentatge i Servei (ApS) impregna el Projecte Social de l’escola. Com a pedagogia activa i contextualitzada en l’entorn més proper, l’ApS ens ha permès donar sentit a allò que aprenen els joves perquè ho han de posar al servei de la comunitat.

Al llarg de tots aquests anys acompanyant joves m’he adonat que, per ells, ser voluntaris ha significat un creixement personal, han guanyat en responsabilitat, compromís, autoestima, seguretat en ells mateixos, capacitat per parlar en públic, lideratge…

Han estat capaços de treballar i fer equip amb d’altres i, fins i tot, alguns d’ells han redescobert la seva vocació professional: penso en la Diana, una exalumna que, arran de la seva experiència al reforç educatiu del Crist Rei, va estudiar educació social i avui, després de vuit anys, continua acompanyant aquest projecte i a més treballa com a educadora social en diversos centres educatius.

Fa 20 anys, en un camp de treball a Copiapò, una petita localitat al desert d’Atacama Xilè, vam rebre, en senyal d’agraïment, un tapís pintat amb un cor acompanyat d’una frase: “la solidaritat és la tendresa entre els pobles”. Quanta raó que amaga aquesta frase: ser voluntari és empatitzar, posar-te en la realitat de l’altre i mirar de fer alguna cosa amb senzillesa, tendresa, estimació, per millorar la seva realitat. En paraules de Glòria Fuertes: “el premi d’un voluntari és que passa a ser un artista… perquè ha fet una obra d’art amb les seves hores lliures.”

 

Marta


Al Cesc li agrada molt la proposta Aventures.Cor

En Cesc té una història mèdica complexa. Fins al 5 anys no van poder començar a fer-li la reconstrucció del cor. La seva família i els metges de l’hospital la van viure com un miracle. Amb 7 anys va començar a fer vida normal i va ser la primera vegada que va venir a les colònies de l’AACIC CorAvant.

Al seu poble no coneixia a ningú que tingués una cardiopatia congènita i algunes vegades s’ha sentit com “un bitxo raro”. És per això que li agrada molt venir a les nostres colònies i compartir uns dies de lleure i esbarjo amb altres nens i nenes que passen per una situació similar a la seva i el poden entendre.

Ara té 9 anys i aquest és el segon any que ve a les colònies de l’AACIC CorAvant. Quan aquest any li vam explicar la proposta Aventures.Cor la va rebre amb gran entusiasme i ens va dir que estava molt content de poder veure tres vegades a l’any els seus amics i amigues.

 

**Aquesta història està basada en fets reals, no obstant, el nom del protagonista i els detalls de la història són ficticis per tal de respectar el dret a la intimitat dels nostres socis i sòcies.


“Crec que va ser una etapa molt important, en la qual vaig aprendre a equivocar-me, a caure, a tornar-me a aixecar, a no rendir-me mai”

Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

Bé, científicament l’adolescència és un període de desenvolupament biològic, psicològic, sexual i social; és a dir, és l’etapa entre els 10 – 19 anys. Segons la meva interpretació seria l’època en la qual el meu cos va començar a desenvolupar els caràcters sexuals i la capacitat de reproducció i en la qual vaig començar a madurar i a assumir més responsabilitats, és a dir, a “fer coses de grans”.

Si fos així… jo vaig tenir una adolescència molt llarga. No, és una broma. Però sí que és veritat que vaig desenvolupar parts de mi (que segons les fonts científiques hauria d’haver desenvolupat en l’adolescència) molt abans: pel fet de ser una nena amb cardiopatia vaig haver d’assumir responsabilitats que no hauria assumit tan aviat si no hagués estat cardiòpata; amb altres paraules… vaig haver de “madurar” abans que la majoria. Però no solament em passa a mi, probablement passat a tots aquells nens i nenes que en la seva infància s’han d’enfrontar a una malaltia complexa o molt complexa.

Què és el que més et va agradar?

Doncs, poder gaudir-la com qualsevol adolescent. Sí que és veritat, que com ja he dit, la maduresa i les relacions socials amb els adults eren diferents a les que segurament tenen la resta d’adolescents; però això no em va impedir ser una adolescent més.

Què vas aprendre?

Uf… pregunta difícil. Crec que per a mi va ser una etapa molt important, en la qual vaig aprendre a equivocar-me una vegada i una altra, a caure, a tornar-me a aixecar, a no rendir-me mai. Segurament ja ho havia après en molts aspectes de la meva vida durant la infantesa, ja que m’he enfrontat a una cardiopatia; però a l’adolescència, quan ja tenia la meva malaltia controlada, vaig aprendre a fer-ho en el terreny personal.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

No, en el que es refereix en el terreny personal no. No em vaig sentir mai ni m’he sentit diferent per tenir una cardiopatia congènita. És veritat que has d’anar a visites mèdiques sovint, passes per coses que els teus amics desconeixen (intervencions, proves diagnòstiques, etc.) i tens algunes responsabilitats que ells no tenen; però si fos per això… tothom té les seves coses: un és asmàtic, l’altre celíac, l’altre potser té problemes de creixement, etc. Si molts d’ells no se sentien diferents, per què m’hi hauria d’haver sentit jo?

A més, tinc uns pares i una família increïbles que sempre m’han donat suport en el que he decidit, m’han donat llibertat i em van permetre gaudir de l’adolescència com qualsevol altre adolescent. Sé que tinc una cardiopatia, en sóc conscient i per a ells, que fos i sigui conscient dels meus actes en el context de la meva cardiopatia és important.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Probablement, sí. Bé, encara no acabo de saber què és l’edat adulta en el sentit de les responsabilitats que aquesta etapa implica com pagar factures, preocupar-se pels fills, etc.; però per a mi l’època més bona de la vida és la que estic vivint ara.

L’adolescència és una època molt maca, lliure de preocupacions i en la qual el problema més gros que pots tenir és saber si li agrades al mateix noi que t’agrada a tu; però no crec que sigui de les millors. Crec que és perquè comences a ser adult, però no ho acabes de ser. Per exemple, ets adult per començar a fer la teva, però no prou adult com perquè la teva mare no et faci un interrogatori de com, quan, on, amb qui i fins a quina hora seràs fora. He, he, he, he. No, de veritat, és una època meravellosa de la qual s’ha de gaudir cada segon, però crec que no acabes de ser conscient del que t’envolta, ni de qui ets.

I, per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

Crec que un dels fets més rellevants que em va marcar i que em continua marcant avui dia va ser descobrir que em volia dedicar a la medicina. Per a mi va significar trobar-me, trobar el sentit de per què sóc aquí. Va ser un punt d’inflexió a la meva vida que em va arribar a l’adolescència, i que va suposar posar totes les forces que tenia i tinc en els estudis. També va ser un d’aquells aprenentatges dels quals parlava abans: entrebancar-me, caure, no rendir-me i lluitar, lluitar molt. I finalment, després d’un llarg recorregut durant la meva adolescència i després d’aquest període, avui sóc on vull ser, estudiant medicina i esforçant-me cada dia per aconseguir el que em vaig proposar sent molt jove. Així que crec que els aprenentatges es produeixen durant tota la vida, tot i que els més importants són els que succeeixen a l’adolescència; o en el meu cas va ser així.

 


 

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC


“Hem de buscar més temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos”

El dimecres 17 de maig va tenir lloc la primera cibertrobada per a joves de 18 a 30 anys amb cardiopatia congènita.

Després de fer una ronda de presentació dels dos nois i les dues noies que hi van participar i de la Mireia Salvador i la Gemma Solsona de l’AACIC com a dinamitzadores d’aquest espai, els joves van anar orientant la trobada cap als temes que més els interessaven.

L’acceptació de la cardiopatia, tenir un pensament positiu davant de la situació que els toca viure, la por a la intervenció quirúrgica i a l’anar al metge, la importància del suport de la família, la parella i els amics com a pilars fonamentals, l’autoestima i la confiança, com cuidar-se el dia a dia i el buscar el ritme de cada un o de cada una, van ser alguns dels temes que vam tractar durant la trobada virtual.

Algunes reflexions dels nois i noies van ser:

“Hem d’escoltar més el nostre cos”.

“Hem de fer-nos petits regals a nosaltres mateixos”.

“Hem de buscar més temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos”.

Aquesta ha estat una prova pilot que des de l’AACIC CorAvant hem posat en marxa després de l’èxit aconseguit amb l’espai de pares i mares online que finalitzarà amb la trobada del proper dimecres 7 de juny a les 8 del vespre. A partir d’aquí, analitzarem els resultats i valorarem juntament amb cada un dels i les participants com ha de seguir aquest espai.

Et convidem a participar a la cibertrobada per a joves del 7 de juny!

Si estàs interessat o interessada en participar a la segona trobada virtual per joves i vols aportar el teu granet de sorra per començar a construir un espai per a nois i noies amb cardiopatia congènita, posa’t en contacte amb la Gemma Solsona, trucant al 685 274 405 o enviant un correu electrònic a infogirona@aacic.org.


Participem a l’Assemblea anual de Cardioalianza i en un taller per treballar la relació metge-pacient

El dimecres 17 de maig va tenir lloc l’Assemblea General a la seu de Menudos Corazones i va comptar amb l’assistència i participació de les 14 entitats que ja formem part de Cardioalianza, d’entre les quals hi ha l’AACIC.

L’endemà es va realitzar un taller de desenvolupament dirigit a pacients i famílies amb l’objectiu de treballar conjuntament en el desenvolupament d’un material específic dirigit a millorar la comunicació professional metge-pacient. De la mà de l’AACIC, en aquest taller hi van participar la Carme Hellín i la Susana, una mare d’una nena amb cardiopatia congènita.

Cardioalianza és l’associació que integra a totes les organitzacions de pacients cardiovasculars d’Espanya amb l’objectiu de sumar veus i estendre la seva representativitat per millorar la qualitat de vida i el benestar de les persones amb malalties de cor. L’AACIC n’és membre des del 30 de maig de 2016.

Coneix més sobre Cardioalianza

carme hellin i susana


Taller de relaxació i color teràpia a l’Espai de pares i mares de Tarragona

El dimecres 17 de maig, els pares, les mares, els nens i les nenes que van participar a l’espai de Tarragona van treballar tècniques de relaxació.

Relaxar-se és molt important, i més encara dins de la societat en la qual vivim. Anem tot el dia amunt i avall i és necessari parar uns minuts al dia i regalar-nos una estona per reparar el nostre organisme i escoltar el nostre cos.

Després de relaxar-nos vam confeccionar un mural de colors on cada un i cada una dels i les participants va expressar les seves emocions a partir dels colors. En el mural hi predominaven el color verd, el blau, el lila, el taronja i pinzellades de groc.

Cada color ens aporta una energia o relaxació diferent. El blau, el lila i el verd ens aporten tranquil·litat, mentre que el taronja i el groc ens aporten més energia i força.

En aquests tallers hi van col·laborar alumnes de Treball Social de la Universitat Rovira i Virigili.

Els espais de pares i mares són espais de trobada, de relacions entre persones que comparteixen vivències similars, per enfortir vincles entre si, intercanviar experiències, opinions, preocupacions… Aquests espais ens ajuden a trobar en els altres un mirall en què reflectir-nos, saber escoltar, expressar què ens amoïna o com ens hem enfortit per tirar endavant davant d’alguna situació dificultosa, aprendre dels altres…

Si esteu interessats a participar en els espais de pares i mares de Tarragona, podeu contactar amb l’Àngels Estévez trucant al 661 255 717 o enviant un correu electrònic a infotarragona@aacic.org. El lloc on ens trobem és al Mas Pintat de Reus (c. De l’Abat Escarré, 11).


La Martina tenia molta por d’anar de colònies…

La Martina tenia molta por d’anar de colònies. Ella està acostumada a dormir al costat de la seva mare perquè té molta por de la foscor. Un dia ens van venir a veure totes dues i els hi vam explicar que a les colònies de l’AACIC CorAvant hi ha un mussol* que sempre dorm amb la porta oberta i té un llum engegat per si els nens i les nenes tenen algun malson i es despertem a mitja nit.

Aquest any, la Martina va fer el cor fort i va decidir apuntar-se a les Aventures.cor de Setmana Santa.

La primera nit fora de casa es va despertar un parell de vegades per anar a veure al mussol. Però a la segona nit, al veure que no passava res encara que l’habitació estigués fosca, va dormir-la tota sencera envoltada dels seus amics i amigues.

Va passar uns dies excepcionals enmig de la natura, va conèixer altres nens i nenes que tenien una cardiopatia congènita com ella i va gaudir de la seva companyia i la dels monitors i monitores.

Ara vol tornar a veure els seus amics i amigues i ja s’ha apuntat a les Aventures.cor d’Estiu.

 

*El mussol és un monitor o monitora que està a l’aguait durant totes les nits que els nens i nenes passen fora de casa seva per si passa qualsevol cosa.

 

**Aquesta història està basada en fets reals, no obstant, el nom del protagonista i els detalls de la història són ficticis per tal de respectar el dret a la intimitat dels nostres socis i sòcies.


Sara Caelles parla de les cardiopaties congènites i de l’AACIC a Lleida TV

El dilluns 8 de maig, Sara Caelles va estar convidada al Programa Cafeïna de Lleida TV i va parlar de la seva cardiopatia congènita i de l’AACIC.

“Tot i les meves limitacions puc progressar i viure com continuar la meva vida. He sigut molt tossuda i m’he dit: vull arribar a ser fotògrafa, i poc a poc ho he aconseguit”.

Durant l’entrevista, la Sara explica que amb 10 anys havia d’explicar als seus professors què és el que tenia i ella mateixa no sabia ben bé què és el que li passava.

“Amb el temps vaig voler saber què tinc perquè ho necessito i perquè no es coneix”.

La Sara està molt contenta de formar part de l’AACIC:

“Necessites algú que et recolzi, que hagi viscut alguna situació similar a la teva. Gràcies a l’AACIC vaig tenir contacte amb altres persones amb cardiopatia congènita (…) És important associar-se, així es pot arribar a comprendre què tens i també ajudar a altres persones que estan passant per situacions semblants”.

Pots veure l’entrevista aquí:


“De l’adolescència he après a saber el que vull i a ser més oberta amb la gent. També he après a ser independent i a construir els meus ideals”

Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

Bf, és una pregunta complicada de respondre. Fins ara no m’havia posat a pensar si la meva adolescència havia acabat. No sé ben bé quan va començar però, més o menys, em penso que devia ser quan feia segon d’ESO. I ara que m’he plantejat si ha acabat i quan… diria que va acabar a final de segon de batxillerat o a començament de l’estiu passat.

Què és el que més et va agradar?

El que més m’ha agradat ha estat poder estudiar, però també tenir temps per sortir amb els amics, per estar sola, per viatjar i fer les coses que m’agraden.

Què vas aprendre?

He après a saber el que vull i a ser més oberta amb la gent. També he après a ser independent i a construir els meus ideals.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

Una mica diferent sí. M’he hagut de prendre les coses amb més calma. Per exemple, les meves amigues han treballat cada estiu des dels 16 anys i jo en canvi no n’he treballat cap. Les feines d’estiu a la costa són de treballar moltes hores i jo no puc aguantar aquest ritme, em canso abans que la gent sana. També ho he notat en el fet que jo no podia sortir cada cap de setmana o dormir poc. Necessito dormir les meves hores per poder tirar durant el dia.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Sí, sí, penso que està sobrevalorada. Els adolescents en general no som o són tant dolents com alguns adults pensen.

Des del meu punt de vista durant l’adolescència s’intenta descobrir què vols ser a la vida, què vols fer, i per saber-ho has de conèixer el que t’envolta fent algunes “bogeries” a vegades.

El que els adults no poden pretendre és que es passi de ser un nen o una nena a ser un adult responsable amb les coses clares d’un dia per l’altre. Primer s’ha de poder experimentar, pensar i sortir de casa.

I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

El moment en el qual vaig decidir finalment que volia estudiar una carrera a la universitat. Vaig estar un temps pensant si agafar-me un any sabàtic i marxar a un altre país a fer d’au-pair o quedar-me, i estudiar anglès i buscar feina. Al final, però, un dia vaig decidir que continuaria estudiant. No sabia ben bé quina carrera concretament, però sí que volia estudiar un grau relacionat amb la salut de la gent. I ara sóc aquí, a Lleida, a l’altra punta de Catalunya estudiant Nutrició Humana i Dietètica.

 


 

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC