Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

Bf, és una pregunta complicada de respondre. Fins ara no m’havia posat a pensar si la meva adolescència havia acabat. No sé ben bé quan va començar però, més o menys, em penso que devia ser quan feia segon d’ESO. I ara que m’he plantejat si ha acabat i quan… diria que va acabar a final de segon de batxillerat o a començament de l’estiu passat.

Què és el que més et va agradar?

El que més m’ha agradat ha estat poder estudiar, però també tenir temps per sortir amb els amics, per estar sola, per viatjar i fer les coses que m’agraden.

Què vas aprendre?

He après a saber el que vull i a ser més oberta amb la gent. També he après a ser independent i a construir els meus ideals.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

Una mica diferent sí. M’he hagut de prendre les coses amb més calma. Per exemple, les meves amigues han treballat cada estiu des dels 16 anys i jo en canvi no n’he treballat cap. Les feines d’estiu a la costa són de treballar moltes hores i jo no puc aguantar aquest ritme, em canso abans que la gent sana. També ho he notat en el fet que jo no podia sortir cada cap de setmana o dormir poc. Necessito dormir les meves hores per poder tirar durant el dia.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Sí, sí, penso que està sobrevalorada. Els adolescents en general no som o són tant dolents com alguns adults pensen.

Des del meu punt de vista durant l’adolescència s’intenta descobrir què vols ser a la vida, què vols fer, i per saber-ho has de conèixer el que t’envolta fent algunes “bogeries” a vegades.

El que els adults no poden pretendre és que es passi de ser un nen o una nena a ser un adult responsable amb les coses clares d’un dia per l’altre. Primer s’ha de poder experimentar, pensar i sortir de casa.

I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

El moment en el qual vaig decidir finalment que volia estudiar una carrera a la universitat. Vaig estar un temps pensant si agafar-me un any sabàtic i marxar a un altre país a fer d’au-pair o quedar-me, i estudiar anglès i buscar feina. Al final, però, un dia vaig decidir que continuaria estudiant. No sabia ben bé quina carrera concretament, però sí que volia estudiar un grau relacionat amb la salut de la gent. I ara sóc aquí, a Lleida, a l’altra punta de Catalunya estudiant Nutrició Humana i Dietètica.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

De l’última tarda que vaig agafar els ninos de la caixa de les joguines per a voler jugar i no saber què fer-ne, fins al dia que vaig començar a cobrar per fer el que m’agradava.

M’explico, el dia que deixes de jugar amb ninos com ho has fet com erets petit, és perquè clarament estàs deixant enrere la infantesa, perds aquella capacitat de convertir la teva habitació en un poble medieval o en l’espai exterior i només la veus com el que és, el teu racó més teu. I uns anys més endavant, passa el mateix el dia que veus que per al qual estàs dedicant els teus dies, algú et paga diners, la teva feina passa a tenir valor econòmic, et marques uns horaris i uns objectius. Ja no ets com havies estat des que tens memòria, ja ets una mica més com els teus pares. És a dir: un adult.

Què és el que més et va agradar?

Descobrir el sexe.

Què vas aprendre?

Penso que, de l’adolescència, se n’aprèn un cop passada. Quan hi ets, almenys jo, simplement, vivia, sentia i retenia el que m’ensenyaven els professors per aprovar exàmens.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

Durant l’adolescència, recordo tenir TOTS els sentiments a flor de pell i tot es magnificava, entre tots aquests sentiments, la por. Així que sí, la vaig passar, amb tot, amb una por omnipresent a què em tornessin a operar.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Crec que un cop la passem, ens dediquem a infravalorar-la, perquè sembla que ens hem comportat d’una manera “gens adulta”, però és que no érem adults…

Penso que a vegades hauríem de valorar i escoltar més el que diuen els adolescents perquè en molts moments els seus comportaments són provocats directament per sentiments, efímers, però en estat pur.

I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

Doncs jo era a qui els nens miraven sorpresos quan encistellava un triple o em sortia un salt amb els patins perquè no podia fer esport, i això em feia sentir que no valia tant com els altres, em va marcar molt ser dels primers a tenir la sort d’enamorar-me. Vaig poder passar bona part d’aquesta adolescència amb una noia a qui, a més de parella, considerava una millor amiga. Tant amiga que va ser la primera persona externa a la meva família que m’acompanyava a algun tipus de revisió a la Vall d’Hebron.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Bé, per començar a explicar-vos la meva història he de dir-vos que em dic Martí i tinc 20 anys i sóc un jove amb una cardiopatia congènita, la qual cosa vol dir que la meva vàlvula Aorta està atrofiada i té una secció més petita del que és habitual.

Em van detectar la malaltia pocs dies després de néixer i, tres mesos després ja m’havien operat. Em van eixamplar la vàlvula Aorta perquè així el meu cor no patís tant a l’hora de bombar la sang. Ara, tinc vint anys, i estic esperant una segona operació que consistirà a substituir la vàlvula Aorta atrofiada per una pròtesi. Els metges decidiran fer-la quan sigui adient.

Un cop explicada la meva situació amb la malaltia us explicaré alguna cosa sobre la meva persona. La veritat, és que mai m’ha preocupat gaire el tema de la malaltia perquè, malgrat tot, he pogut fer una vida normal: he pogut fer esport, he pogut fer les classes d’educació física, he pogut jugar a pilota amb els amics… Però em preocupa pensar en l’operació, quan la situació es presenti: si anirà bé, si em deixarà una cicatriu encara més grossa, si hauré de prendre Sintron, si afectarà la meva vida…

Pel que fa als altres es podria dir que també he tingut sort, ja que gairebé tothom que m’he trobat ha respectat la meva malaltia, cosa que en altres casos de joves i adolescents, que he conegut, gràcies a l’AACIC, no es compleix. A causa de la seva malaltia, molts d’ells, pateixen discriminació als instituts.

Parlant de l’AACIC, cal dir que ha tingut un paper important en la meva vida i a la de la meva família. Des de l’Associació ens han fet veure que no estem sols i que no sóc l’únic en aquesta situació.

Així és com visc la meva malaltia. Espero que us hagi agradat.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC