Em dic Oscar Rodríguez, tinc 21 anys i visc a Sants-Montjuïc, Barcelona. Sóc estudiant de Mestre d’Educació Física i Psicologia, i em dedico al món del lleure des dels 18 anys. M’han operat dues vegades d’una cardiopatia congènita a l’Hospital Vall d’Hebron.
Tot comença un 5 de gener de l’any 1996, quan a tres quarts de vuit del matí vaig néixer a la Clínica del Remei després d’haver gaudit d’una bona nit prèvia a la nit de Reis al ventre de la meva mare. El que no sabia la meva família era que el seu fill naixeria amb cianosis generalitzada (llavis i dits de color lila-blau entre d’altres) i buf cardíac. Sospita que es confirmaria a les següents hores: Cardiopatia congènita; estenosis valvular pulmonar, hipoplàsia tricúspide, hipertrofia VD, etc.
Em van traslladar directament a l’Hospital Vall Hebron amb el meu avi i el meu pare en ambulància (la meva mare es va haver de quedar a l’hospital ja que tot era molt recent).
Encara m’expliquen com es sentia el meu germà que tenia 3 anys, el qual estava impacient per conèixer el seu esperat “regal de Reis”; però hauria d’esperar unes setmanes més.
Al cap de 5 dies em van operar mitjançant una valvulotomia i va aparèixer aquella marca que mai més em separaria d’ella, la cicatriu al pit. Haig de reconèixer que m’agrada moltíssim, ja que és part de la meva identitat i veure-la cada dia és un incentiu motivacional de seguir endavant lluitant per allò que vull.
Un cop explicada la primera operació quan tenia cinc dies de vida, cal dir que em sento afortunat d’haver pogut fer de tot durant tota la meva vida, sempre tenint en compte no realitzar sobreesforços. He jugat a futbol durant més de 15 anys, he anat de vacances, he fet Educació Física a l’escola, he anat de ruta i de campaments, a parcs d’atraccions, etc. Això sí, cada any fent la revisió al cardiòleg per saber com em trobava, fins que va arribar el dia que em van confirmar que m’havien de tornar a operar als 21 anys.
Ja sabia que algun dia m’havien de tornar a operar per posar-me una vàlvula biològica, ja que viure com havia viscut fins llavors, a la llarga no era bo; però fins que no t’ho confirmen no t’ho acabes de creure. Ho veus molt llunyà. Però finalment arriba el dia i t’envaeix la por.
Després de mesos d’espera amb proves amunt i avall, va arribar el 21 de Juny de 2017. De cop i volta em trobo dins del quiròfan, on l’anestesista em pregunta com em trobo. El següent que recordo és veure entrar a la meva mare 13 hores més tard a la UCI. Amb ella, el Dr. Sureda em comenta que la operació ha anat d’allò més bé; han pogut substituir la vàlvula pulmonar per biopròtesis, m’han “arreglat” la vàlvula tricúspide amb un anell i han tancat el FOP (petit forat).
La primera setmana després de l’operació va ser la part més dura. Vaig tenir “sort” ja que a les 24 hores em van baixar a planta on l’ambient és un altre i pots estar més temps amb la família i amics.
Durant aquests primers dies la sensació era indescriptible; no tens força, no tens gana, tens son però no dorms, estàs connectat a mil i un cables, tot fa mal i molesta, etc. Tot i això, quin privilegi vaig tenir amb els treballadors i companys de planta; al cap i a la fi, era com estar de colònies. Que si ara pastilla, ara toca “paseito”, bufar boles, “cotilleos”, visites, esmorzars, dinars, sopars, hora de la dutxa, proves i proves, més pastilles, etc. Un quotidià perfecte, no se’ls hi escapa ni una!
Al cap d’una setmana ja vaig tornar a casa, on mica en mica m’he anat recuperant del dolor. És difícil no frustrar-se durant els primers mesos, ja que la sensació que tens és d’estar atrapat dins del cos d’una persona anciana. Tot i així, cada dia trobes una millora que t’anima a seguir, fins que arriba el dia en que pots començar a fer vida normal.
A dia 20 de setembre, tres mesos després de la segona operació, només em queden 10 dies de prendre Sintrom (per diluir la sang i evitar una trombosi), la qual cosa vol dir que s’acaben els controls setmanals. Tocarà seguir amb les revisions anuals a la Dra. Pijuán (cardiòloga) i quan torni a tocar, encarar la següent operació quan la vàlvula que tinc ara ja comenci a fallar (al ser biològica “caduca” i s’ha d’anar canviant als 10-15 anys).
Finalment, no em cansaré mai d’agrair el suport de tota la gent que m’ha ajudat sempre i no s’ha separat mai del meu costat. És una lluita que no es pot lliurar sol, i he tingut sort de tenir gent imprescindible lluitant amb mi. Gràcies auxiliars, infermers i infermeres, metges i metgesses, entrenadors, mestres i professors/es, companys d’habitació i planta, aquells/es que seguiu lluitant, companys/es de classe i de futbol, monitors/es, amics i amigues considerats família, tiets i tietes, cosins i cosines, iaia, mama, papa, Marc i Andrea.
Res ni ningú em pararà.
Oscar
