No sóc una persona d’explicar moltes coses, però el que he viscut sí que puc relatar-ho el més breu possible.

Hi ha moltes coses que jo de petit no recordo bé. El que sí que recordo és que prenia una medicació que ajudava la circulació de la sang.

De petit sempre m’ha agradat el futbol, però no podia practicar-lo perquè era molta resistència i el més segur és que em cansaria. Admeto que no m’agradava reconèixer-ho perquè em sentia inferior.

Però també és cert que vaig tenir molts punts a favor. Això ho sé gràcies a l’ajuda dels meus pares: ells m’han ajudat a treure el millor de mi. I jo he après a treure el millor dels altres.

He fet de voluntari a l’Hospital Vall d’Hebron i he pogut ajudar als petits a treure el millor de si mateixos i que no se sentissin limitats.

El dibuix sempre se m’ha donat bé. És més que un hobby. Inclús m’agrada. També hi ha la natació. Nedar m’ha ajudat molt a respirar millor. Inclús he pogut treballar millor la tècnica. I reconec que mai vaig pensar que nadaria gairebé com un professional.

Vaig aprendre a fer esport regular, sense excessos i sense competir. No hi ha necessitat de competir contra alguna cosa o contra algú. Es pot competir per coses importants, però en coses innecessàries no val la pena excedir-se. Perillaria la teva salut.

Amb els anys m’he adonat que per molt que vulguem estar en plena forma, sempre existiran límits i si un els sobrepassa, pot, fins i tot, posar-se en perill.

Us animo a tots a què, si alguna vegada us sentiu identificats amb una malaltia similar, que no us sentiu incomodats, sinó que busqueu els vostres punts forts i us hi dediqueu completament, perquè la veritat, s’ha de saber viure la vida i fer el millor que es pugui.

Animo a tot el món a treure el millor de si i dels altres.

Una forta salutació.

Rubén Sosa Nicolle

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/

Des que era al ventre de la meva mare, el meu cor ja estava malalt. Ningú ho sabia encara. Quan vaig néixer tot va sortir bé, però quan em van auscultar, el meu petit cor feia un soroll estrany, el que es coneix com un buf, és bastant comú en els nadons i sol desaparèixer al cap de poques setmanes. En el meu cas no va desaparèixer.

A poc a poc la meva pell es va tornar més blava. L’alarma va saltar quan van notar que respirava malament. A partir d’aquí van començar a fer-me un munt de proves. Els meus pares estaven molt preocupats perquè era molt petita, fràgil i era una malaltia desconeguda. Després de les proves ja sabien el que li passava al meu pobre cor. Tenia el que es coneix com a Tetralogia de Fallot. És una malaltia congènita (es té des que neixes). La sang no podia arribar als meus pulmons, perquè per un foradet la sang “bona” es barrejava amb la “dolenta”. Sabent això, els metges van estudiar l’opció d’operar-me definitivament. Em van fer moltes proves i vaig estar dies a l’hospital, però tenia moltes ganes de viure i no em van operar.

Els problemes van arribar més tard: unes hemorràgies van fer saltar l’alarma fins que un matí em vaig despertar sense poder-hi veure. Mai vaig pensar el diagnòstic: un ictus. Mai vaig deixar de somriure i tirar endavant. Jo era una lluitadora. Vaig ser forta i tenia moltes ganes de viure. La meva recuperació va tornar a ser ràpida. Malgrat el que m’estava canviant la vida, tots estaven sorpresos de les ganes de lluitar que tenia.

Ara, tinc una vida gairebé normal, encara que controlant-me i cuidant-me. Vull donar a conèixer aquesta malaltia i dir que encara que això sigui per sempre, podem portar una vida normal i aconseguir els nostres somnis.

Meritxell Torres

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/