En l’actualitat, la nostra cultura cada vegada està absorbint més informacions d’altres cultures. Estem evolucionant cap a un consum de productes més naturals i ecològics i cada vegada hi ha més botigues on adquirir-los. Comença a haver-hi més consciència sobre què es menja.

Fa tres anys que vas a la consulta d’una nutricionista especialitzada en medicina xinesa. Com és que vas decidir anar-hi?

Sempre havia llegit molt sobre com els aliments i l’alimentació en general incidien en la salut de les persones i, com que m’havia fet el ferm propòsit de fer tot el que estigués a les meves mans per portar una mínima qualitat de vida, vaig pensar que l’alimentació era una carta que podia jugar per tenir el millor benestar possible.

Vaig començar a indagar, a llegir i a cercar informació sobre aquest tema; així vaig descobrir una nutricionista especialitzada en medicina xinesa, la Ruth. Em vaig posar a les seves mans i vaig decidir provar-ho. Val a dir que amb el temps he notat certs canvis.

Quin és el principal canvi que has experimentat?

L’energia. Tenir una cardiopatia el que suposa és una falta d’energia, sobretot del cor. Fa que et cansis més i que no tinguis tantes ganes de fer coses, sobretot en èpoques de fred. Abans, els hiverns em costaven molt i ara em costen, però no tant. A partir del canvi d’hàbits alimentaris i algun altre reforç, com la fitoteràpia, a poc a poc, he anat experimentant un augment en la meva energia.

Quines són les pautes principals que has après?

• Menjar poc i sovint, no deixar l’estómac més de tres hores buit.
• Potenciar certs aliments que fins aleshores no havia tingut en compte, com el gra de fajol, la quinoa o el mill.
• En dies de pluja o d’hivern, no menjar res cru, res que refredi el cos. La Ruth sempre em diu: “Pots menjar aliments crus sempre que brilli el sol”. A l’estiu hi ha més flexibilitat, ja que amb la calor tenim més energia, inclús anímicament.
• És molt important dormir les hores necessàries perquè el cos descansi.

Ens podries explicar algun hàbit alimentari que has hagut de canviar del teu dia a dia?

Sí, per exemple, ara no bec aigua ni cap altra beguda freda. Fins i tot, quan vaig al bar o al restaurant, em demano un te calent, perquè ajuda a l’estómac a preparar-se per a la digestió. Fixeuvos que en la cultura japonesa o xinesa, per dinar prenen te calent, i jo ja fa temps que ho aplico i em va molt bé.

Un altre exemple és el berenar. Per berenar menjo fruita cuinada: una poma calenta amb una mica de canyella i sèsam. A vegades no em ve de gust, però sé que, igual que el te calent, contribueix a millorar la meva digestió.

Has hagut de suprimir algun tipus d’aliment?

Sí, bàsicament el cafè, la xocolata i limitar la carn. He substituït el cafè per te japonès. D’altra banda, he de controlar o inclús prescindir dels cítrics.

Un dels costums que tinc quan vaig a comprar és mirar quins ingredients porten els productes que vull comprar. Si porten sal, sucres refinats i molts conservants i additius, els coneguts E, els descarto de seguida.

Què és el que més abunda en els teus àpats?

Els llegums, que els combino amb cereal per obtenir la proteïna vegetal. Tot i que no he deixat de menjar carn animal, menjo molt més peix, i sobretot peix petit, ja que té menys tòxics.

T’ha costat molt adaptar-te a aquests canvis?

Cuinar per a mi no m’ha costat gaire. Però quan tens família, sovint, has de fer dos o tres àpats, perquè hi ha persones que no estan disposades a assumir certs canvis. La meva parella, per exemple, és tot el contrari que jo: ell és de carn i pasta… Els caps de setmana intentem adaptar-nos una mica, però a vegades no és senzill.

També és més difícil segons l’edat o les circumstàncies; per exemple, quan surts a sopar, o quan surts de marxa i tens ganes de beure una cervesa o una copa de vi. A vegades és complicat no caure en la temptació. Jo ho veig una mica com un drogoaddicte que vol deixar la droga. S’ha de passar la síndrome i una etapa d´incertesa de no saber si continuar amb l’esforç o abandonar… però s’ha de ser constant, persistent i, un cop superat, val molt la pena el resultat.

Menú d’hivern

Esmorzar: Civada amb llet vegetal. Cuinat amb un pols de canyella. Menjar tevi o calent. Es pot afegir llavors de sésam torrat. Te verd.

Dinar: Cigrons estofats amb verdura i algun tros de costella de vedella.

Sopar: Crema de verdures amb blat sarraí (fajol).

Menú d’estiu

Esmorzar: pa amb tomàquet i alvocat. Te verd amb llet vegetal.

Dinar: Peix blau petit a la planxa i quinoa o arròs rodó integral amb verdures.

Sopar: Bledes saltejades amb panses i pinyons i un grapat de fesols o mongetes del ganxet.

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/

Gràcies al pediatre que em va portar al món, ja que va ser ell qui va dir: “Aquest nen té un problema al cor!”.

Gràcies als meus pares que em van donar aquesta vida per poder-la viure i van fer cas al pediatre. Ells van buscar un cardiòleg que em va diagnosticar una Miocardiopatia Hipertròfica. Va ser ell qui va explicar als pares com i de quina manera hauria de viure la vida: anar amb compte amb els esforços, no fer esport competitiu…

Gràcies a la Mireia, aquella noia a qui quan tenia 16 anys vaig dir que tenia un problema al cor i que avui és la meva dona i la mare de les meves filles. Fa 29 anys que estem junts!

Gràcies al meu cardiòleg de tota la vida que sap en tot moment com està el meu cor o més ben dit com estava, ja ho entendreu més endavant.

Gràcies a les meves filles. A la Júlia, a qui la genètica ha fet una mala jugada i ha heretat la Miocardiopatia Hipertròfica. Ella ja és portadora de DAI (desfibril·lador implantat). Al saber que la Júlia havia heretat la Miocardiopatia ens van derivar, com a família, a fer l’estudi genètic a l’Hospital Clínic. Vam descobrir aleshores que la meva filla gran, la Mireia, també tenia el GEN però no l’ha desenvolupat.

Gràcies a la sanitat pública, als hospitals i al SEM que sempre m’han tornat a donar vida. Per què? Doncs, perquè m’han salvat de 8 fibril·lacions auriculars, uns quants infarts…

Gràcies a l’equip de l’Hospital Clínic que van decidir col·locar-me un DAI que m’ha salvat de dues morts sobtades en els últims dos anys.

Gràcies per posar-me en llista per trasplantament. He estat dos anys i cinc dies esperant la trucada en la qual m’havien de dir: “vine, tenim un possible cor per a tu!”.

Gràcies a tot l’equip mèdic de l’Hospital Clínic per fer-me el trasplantament i cuidar-me tant i tan bé. Tot el que fan no té preu!

Gràcies a la família que ha donat aquest cor perquè jo pugui seguir vivint, vivint una vida que no coneixia, una nova vida en la qual no hi ha por de morir, on poder fer caminades cada dia és un plaer.

Gràcies per poder obrir els ulls cada dia i viure al costat de la meva dona i les meves filles, el dia a dia!

Gràcies

Joan Albà

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/

I parlo del club de les supermares, perquè per sexe em toca i per condició, la de ser mare, també. Les emocions es viuen de moltes maneres, però les mares tenim un denominador comú: la fortalesa.

Com deia, ara fa 3 anys, el meu fill va passar a ser del club dels corvalents. Aquest són nens i nenes que, amb diagnòstic prenatal o no, tenen una afectació coronaria, d’etiologia diversa, on conviuen múltiples patologies emmarcades com a cardiopaties congènites. I així va ser com el Ramon em va brindar la capa de supermare.

En principi no saps ben bé què fer amb ella; segons el dia pesa una mica, però, de mica en mica, vas aprenent de la màgia que implica.

El primer efecte de la capa és que et converteixes en una superexperta dels diferents especialistes que valoren, diagnostiquen i pronostiquen el teu corvalent. Aprens els significats de les innombrables “itis” i aprens a relativitzar les manques de llenguatge dels sanadors dels nostres fills i filles. Sobrevoles macrohospitals com si fossin casa teva i et manegues entre diferents serveis fent uns eslàloms increïbles.

Les supermares, a vegades, volem entre ràfegues de vent injustes on aprens a mesurar el grau d’assertivitat del teu voltant. I aprens a saber qui et convé i qui no.

La supercapa et dóna una visió holística al·lucinant. De sobte, tens una clarividència de les necessitats de recursos complementaris que són imprescindibles pel teu corvalent. Aquí entren en joc una miscel·lània de professionals com els fisioterapeutes respiratoris, els logopedes, tots els professionals d’estimulació precoç, psicopedagogs i un llarg etcètera. I lluites, incansablement, per oferir els millors recursos.

Com totes les supermares tens moments d’eufòria total per batalles guanyades, però també moments de desesperació per la soledat del sistema. Aleshores la teva supercapa s’activa i te n’adones del valor dels teus, de la teva família, que pateix des del silenci, dels amics, que desdramatitzen i normalitzen i,  a sobre, incorpores nous conceptes com la família hospital creant aliances indestructibles.

Les supermares no volem soles, tenim una associació que ens uneix, i com som persones generoses, compartim i ens ajudem. De tant en tant, anem a una festa al Tibidabo o a PortAventura, i un cop l’any ens reunim i ens posem cara. No sé què ens passa perquè sempre aconseguim compartir un somriure, una abraçada o una mirada acollidora.

Tanca els ulls, portes la supercapa?

Si ets mare d’un corvalent i no t’havies adonat, tens un alt potencial i una gran oportunitat d’aprendre que el cor té una màgia infinita.

Posa’t la capa i volem juntes.

Maria Bonich

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/

La meva història comença fa ja uns quants anys sense jo saber-ho. Tinc 34 anys i en porto 20 buscant l’energia justa per passar el dia. M’han titllat de gandul moltes vegades fins a arribar a creure-m’ho. El dia a dia se’m feia pesat. Vaig haver de renunciar a moltes coses per por a acabar cansat i no poder complir amb les meves obligacions, tals com anar a treballar o passar el temps amb la meva parella o amics. Tot ho associava als meus problemes d’esquena i a que havia perdut la forma física… Realment m’havia apalancat i era una gandul?

Fa un any vaig anar al metge per una grip. La meva doctora em va auscultar el pit i va sentir com un buf. Em van derivar al cardiòleg per a fer unes proves de rutina i descartar qualsevol complicació. A l’electro tot semblava normal. L’ecografia em va deixar planxat… Tenia insuficiència mitral greu amb ruptura de cordes i m’havien d’operar en pocs mesos. Es veu que des de petit la meva vàlvula mitral ha anar acumulant plecs fins a fer-se molt grossa i no aguantar més.

La meva primera reacció, com és normal, va ser por, seguit d’angoixa i depressió pel fet de sentir-me trencat. La sort és que només em va durar uns dies. Després em va venir una sensació d’alleugeriment en saber que no era aquesta persona gandula i inútil que tant temia ser. Per fi podria posar solució a la fatiga i portar una vida normal.

El 13 de setembre va ser el dia clau. Era una intervenció senzilla amb un tall al costat dret on accedirien a reparar la meva vàlvula mitral. No va ser així… La meva vàlvula mitral estava molt enganxada a l’aorta i mentre la reparaven van estripar la vàlvula aorta. Em van haver d’intervenir aquella mateixa nit d’urgència a cor obert per a substituir la vàlvula estripada. Per a més complicació vaig agafar pneumònia, el fetge va fallar, després els ronyons, tot queixa com les fitxes del dòmino…

Per sort estava dormint i no vaig patir gens. Els que van patir van ser les persones que estimo al veure’m en aquella situació i no poder fer res. Jo visc a Banyoles i l’operació va ser a Badalona. Imagineu-vos quina pallissa dia a dia pujar i baixar per a veure’m així.

El despertar-me em va semblar un instant. Estava descol·locat i no sabia quin dia era. Em van explicar amb calma i a comptagotes el que havia passat i amb prou feines vaig reaccionar. No sé si era cosa dels medicaments, però no m’importava. Estava despert i ja havia passat la meva gran por, ara tocava recuperar-se.

Vaig estar 3 setmanes a intensius fins que per fi em van pujar a semi crítics. Havia perdut 10kg i la cosa es complicava. Degut a la intervenció d’urgència i a la intubació, em van seccionar el nervi recurrent provocant una paràlisi a la corda vocal esquerra. Patia afàsia i no podia empassar res sense que tot anés als pulmons. Em van treure 1 litre i mig de líquid en viu. (Va ser el que més mal em va fer).

Per a més inri, va començar el conflicte a Catalunya i ara que estava conscient i necessitava a la meva família al meu costat, tot es complicava amb els talls a les carreteres i transports públics. Amb prou feines podia parlar, em sentia sol quan no tenia a ningú de visita i sense poder parlar, tot era insofrible ja que no em podia relacionar amb ningú.

Dono moltes gràcies als meus pares, germanes i sobretot a la meva parella per tot l’esforç per a intentar estar cada dia al meu costat. De veritat, gràcies de tot cor!

Per fi em van passar a planta i jo em sentia amb ganes de sortir i menjar-me al món (sense ennuegar-me). L’afàsia no millorava, em costava molt menjar fins a tal punt que tenia por a les hores de menjar. Després d’ennuegar-me diverses vegades, vomitar sobre de la meva germana, i diversos tacs per a veure que no tenia líquid als pulmons, vaig començar a empassar alguna cosa sòlida. La meva dieta eren gelatines i els batuts de proteïnes.

Hi va haver un dia clau on tot va canviar. Em vaig posar amb la “pila” a inhalar mentre escoltava la meva música. Vaig arribar a tal punt de relaxació que vaig netejar els meus pulmons i em vaig quedar com nou. Per a mi, la música és la meva vida i sincerament em va ajudar. Els metges van al·lucinar com d’un dia per l’altre havia recuperat tant.

Cansat d’estar allà vaig decidir que era hora de marxar. Vaig començar a caminar quan encara no donaven crèdit que pogués sostenir-me de peu. Cada dia recorria els passadissos amb ganes de sortir d’allà, però la desnutrició i les infeccions em retenien contra la meva voluntat.

Per fi va arribar el dia. Un més després, em donaven l’alta i em pujaven a una ambulància camí a cas. En la meva vida havia estat tant feliç de tornar al món. Els metges em van dir que estava viu perquè volia viure. La recuperació és una cosa psicològica. Un es recupera si realment té ganes i voluntat per fer-ho.

Aquí estic avui, gaudint de tot allò que se m’havia privat. Vaig amb bici, a córrer, pujo muntanyes i cada dia em sento amb més ganes de menjar-me el món. Encara tinc seqüeles de no poder fer coses per por a cansar-me, però un cop m’hi poso, és bufar i fer ampolles 😉

A tots aquells que tingueu por o dubtes us dic que, després de tot el que he passat, tornaria a repetir per tal de tenir l’energia i vitalitat que tinc ara.

Una abraçada i ànims a tots!

Dani Gonzalez Gonzalez

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/