La prevenció és molt important, sobretot a l’adolescència

Una investigació de recerca de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta, liderada pel Dr. Ramon Brugada, cap de Cardiologia de l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, i el Dr. Josep Brugada, cap d’arítmies de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, permet detectar de manera precoç algun tipus de patologia cardíaca a 7 adolescents del Pla de l’Estany.

Aquest estudi s’ha realitzat a joves d’entre 13 i 15 anys i ha permès identificar la presència de símptomes i alteracions electrocardiogràfiques de forma precoç per tractar-les adequadament i prevenir les possibles conseqüències.

Des de l’AACIC CorAvant recolzem aquesta investigació, ja que creiem que la prevenció és molt important, sobretot a l’adolescència, que és una època de grans canvis, i on cal que els nois i les noies segueixin uns hàbits de vida saludables. Si detectem a temps qualsevol possible alteració, el seu tractament serà més eficaç i evitarem les possibles complicacions que puguin ocasionar-se d’un problema no detectat quan tocava.

Llegeix la notícia sobre aquesta investigació al Diari de la Discapacitat


El Tarragona FC fa realitat el somni de molts nens amb cardiopatia congènita

Dissabte 17 de juny es va presentar oficialment el Tarragona FC a la sala d’actes de la Confraria de Pescadors. Aquest club reneix amb un clar objectiu social i incorporarà als seus equips nens i nenes amb cardiopatia congènita. Amb aquesta iniciativa, el Club vol que aquests infants participin en diferents activitats esportives adaptades a les seves necessitats, formin part d’un equip i puguin practicar esport treballant conjuntament la integració social i lúdica. Sens dubte, fan realitat el somni de molts nens.

Les famílies de l’AACIC de  Tarragona van assistir a l’acte i van presentar a l’Associació i van donar les gràcies a la direcció del club per aquesta iniciativa.

A més, durant l’any es faran diverses activitats solidàries per a donar a conèixer les cardiopaties congènites i les seves repercussions.

Si esteu interessats en rebre més informació sobre aquest projecte, podeu posar-vos en contacte amb l’Àngels Estévez, responsable de l’AACIC a la delegació de Tarragona, enviant un correu electrònic a infotarragona@aacic.org o trucant al 661 255 717.

L’acte de presentació oficial del Tarragona FC va comptar amb la participació de Manel Roselló, president del Club; Elisa Vedrina, regidora d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona; Josep Andreu, president del Port de Tarragona; entre d’altres.


Un gran gest solidari per les cardiopaties congènites

El mes d’abril, Mutua de Propietarios va contactar amb l’AACIC perquè volia presentar la seva campanya de valors d’una manera especial: comprometent-se amb el seu equip, amb la societat i amb el medi ambient. La Mutua va escollir la nostra entitat perquè va veure a la web www.aacic.org que podia oferir als seus empleats un regal d’empresa i fer un gest solidari.

Així doncs, el 17 de maig, tots els treballadors de Mutua de Propietarios van rebre la carta de compromisos de l’entitat i un llapis ben divertit com a símbol de la seva signatura ferma amb els treballadors, la societat i el seu entorn.

Des de l’AACIC destinarem aquesta donació als serveis i projectes pels infants, joves i adults amb cardiopatia congènita.

Moltes gràcies per aquest gest solidari!

Descobreix més iniciatives solidàries al blog Jo també sóc un As de Cors


“Créixer sempre és una experiència difícil per la qual tots hem de passar. Com la vivim, depèn només de nosaltres”

Fa una mica més de deu anys que vaig entrar a l’Associació, fins aleshores no havia conegut ningú amb cardiopatia congènita i em va al·lucinar trobar un grup de gent jove com jo que estigués passant pel mateix. Jo que sempre havia pensat que era el “bitxo raro”allà on anava!

Recordo que vaig escriure un article sobre què significava néixer amb una cardiopatia congènita. No era un text gaire positiu ni encoratjador, ben al contrari, els de la meva generació no ho vam tenir fàcil. La medicina aquí, feia poc que havia començat a treballar en aquest camp i encara calia recórrer molt camí. I ningú no sabia res sobre com es vivia i es convivia amb una cardiopatia congènita.

Afortunadament, els temps han canviat, el món ha canviat, la medicina ha fet un salt espectacular i gràcies a l’AACIC el nostre dia a dia ha millorat considerablement. És per això que em reconforta i, per altra banda, no m’estranya llegir els testimonis de joves amb  cardiopatia congènita que tot just surten de l’adolescència i que parlen amb un criteri, un humor i unes ganes de menjar-se el món increïbles.

Créixer sempre és una experiència difícil per la qual tots hem de passar. Com la vivim, depèn només de nosaltres.

 

Carme


Vull viure cada dia com si fos l’últim i donar felicitat als meus 3 grans tresors!

Em presentaré. Segur que molts de vosaltres no sabeu res de mi i altres amb prou feines em coneixeu. M’agradaria compartir la meva història amb vosaltres, la història de la meva vida, com a cardiòpata que sóc i des de la meva més sincera experiència.

Em dic Melania, tinc 35 anys i tinc una miocardiopatia hipertròfica familiar per una mutació en el gen MYH7. Per sort els meus 8 germans estan bé i per desgràcia jo estic en una fase molt avançada de la meva malaltia. Porto 17 anys de la meva vida amb una llarga i dura lluita, malgrat tot em sento afortunada, he pogut complir els meus dos somnis:

  • El primer, ser mare dues vegades, encara que els metges decidissin que era un risc molt important per mi i, el més important tot i les complicacions, tinc als meus dos petits homenets amb mi.
  • El segon, vestir-me de blanc i sentir-me una princesa en un dia tant important. Tinc la gran sort de tenir un marit que està al peu del canó en els meus moments més durs.

Per als que no saben o no coneixen la miocardiopatia hipertròfica és una malaltia del miocardi -el múscul del cor- en el qual una porció d’ell es troba hipertrofiat o engrossit sense causa aparent.

Aquí comença la meva llarga història com a pacient cardiòpata

Em van trobar la malaltia no perquè tingués símptomes, sinó perquè en anar a urgències a l’Hospital Taulí de Sabadell per un mal de panxa van auscultar alguna cosa fora de lo habitual: així em vaig fer pacient cardiòpata. Des de llavors em vaig mantenir asimptomàtica.

Al 2008 va començar tot, embarassada del meu primer fill em va donar un angor (angina de pit) en el part i, tot i que vaig tenir l’ajuda necessària per evitar-me considerables esforços, el meu cor es va notar afectat.

Al 2009 vaig tenir una fibril·lació auricular amb angor de pit hemodinàmica. Aquests cardiòlegs si que són tècnics amb el vocabulari! En paraules menys tècniques: em va donar una arítmia amb dolor, em van començar a tractar amb el sintrom -si aquella pastilleta que moltes persones grans prenen per fer la sang més líquida i que no se’t facin coàguls-. Això em va caure com una gerra d’aigua freda, ja que estaria tota la meva vida fent controls.

Al març del 2010, tot i el tractament, em van haver d’implantar un marcapàs. Aquell dia recordo que me’n volia anar de l’hospital, no acceptava que el meu cor hagués de tenir l’ajuda d’un aparell. En poques paraules: em vaig sentir com un robot.

Al febrer del 2012 em van realitzar una ablació septal amb millora del gradient d’obstrucció. En les proves post-procediment es va veure nova reaparició del gradient.

Al febrer del 2014, embarassada del meu segon homenet, vaig ingressar novament per una altra arítmia, com l’anomenen els cardiòlegs per fibril·lació auricular ràpida. I es van adonar que tenia trombe a l’aurícula esquerra, per això no em van poder fer una cardioversió, que és fer-li com diríem a un ordinador “un reset”.

Com us imaginareu, l’embaràs no va ser gens fàcil quan el cor et va a tota velocitat sense poder-lo controlar i sense poder fer res per frenar aquesta arítmia.

El millor d’aquests malsons va ser tenir el meu fill que, malgrat una dura espera, va néixer amb 30 setmanes, perquè el meu cor ja no podia treballar mes.

Em sentia feliç, perquè malgrat el sofriment i que seguia amb l’arítmia, en veure el que havia aconseguit no podia pensar en res més, només mantenir-me forta per seguir lluitant i poder veure créixer els meus dos nens!

L’espera va ser llarga i dura, malgrat el meu estat i que m’esperaven 44 dies d’incertesa i preocupacions i molt durs moments, en l’únic que podia pensar era en tenir cura del meu petit. Sabia que em necessitava, necessitava a la seva mare!

Mentre feia canguratge (pell amb pell) a la Unitat de Cures neonatals a Vall Hebron, mentre notava com el meu cor anava a tota velocitat, no us enganyaré va ser dur, molt dur, encara que per a mi el més important en aquell moment no era l’arítmia que em donava la llauna i no em deixava en pau. Em sentia com una corredora, corrent a tota velocitat, amb l’única diferència, que estava asseguda en una cadira amb el meu petit en el meu pit, agafat i ficat dins d’un buf! El que si que us puc dir és que no em sentia una heroïna per haver pogut tenir un segon fill, sinó una mare i feliç!

Resumint el que queda de la meva història cardiològica us explicaré que el desembre del 2014 em van traslladar de la Vall Hebron a l’Hospital Bellvitge ja que l’arítmia o fibril·lació auricular no es controlava amb els fàrmacs a causa d’un hipertiroïdisme per l’embaràs.

Em van traslladar per a estudi pretrasplant cardíac però van decidir esgotar els últims cartutxos, per això em van realitzar una ablació del node AV. Sense paraules tècniques i després de la meva llarga experiència com a pacient cardiòpata i des de la meva més dura experiència, em van cremar l’accés de les aurícules i els ventricles deixant la punyetera i persistent arítmia tancada en les aurícules. Ara sí, el meu cor necessitava el marcapàs sí o sí, la meva vida depenia d’aquell joiós aparell. Ho dic així perquè per a mi en aquell moment això era la meva vida, ara sí que estava en mans d’un aparell, aquest que al principi em va fer sentir un robot i ara només podia agrair la seva utilitat! Al principi em va costar acceptar-ho, però la veritat que el que vols és viure i t’aferres a qualsevol porta que tinguis.

El que si que tinc present preguntar-li al cardiòleg és: i si falla el marcapàs, què serà de la meva vida? I l’única resposta fos: tranquil·la, tens uns minuts de rescat! Buf! És dura aquesta resposta, molt dura, però al final no et queda una altra que acceptar-la i agrair-li a ell i a tot l’equip de cardiòlegs que t’hagin donat aquesta opció i que si aquesta no funciona segueix quedant una altra. Més dura, més complicada…En conclusió, vaig tenir millora i, per tant, es va ajornar, de moment, el trasplantament cardíac.

Ara, actualment, no estic passant per un bon moment, la meva malaltia va progressant. No els he anomenat que també tinc una artritis reumatoide infantil des de petita i això encara complica més les coses, no em queda altra que aguantar de dolor toràcic i de sensació de dispnea. No és just per a mi, no tenen res que pugui fer-me sentir bé!

La veritat és que ja no penso en que serà de mi, sinó en gaudir i viure cada dia com si fos l’últim i donar felicitat als meus 3 grans tresors!

Només puc agrair als meus dos nens i al meu marit per estimar-me tant i cuidar-me, ells si que són lluitadors en els meus moments més durs. I al meu petitó de 3 anyets, tant petit i amb tanta sensibilitat i fortalesa quan em diu “Mama, tu si pots!”. També vull agrair-li a la meva mare, fins i tot sense tenir la mateixa sang, per tot l’afecte que m’ha donat i per haver-me ensenyat tant. Sento que des del cel m’il·lumina en cada pas que dono.

 

Melania


 

Podeu conèixer una mica més a la Melania entrant al seu grup de Facebook: Historia de una cardiòpata


Els nois i les noies de la trobada virtual estan entusiasmats perquè segueixi endavant aquest espai

Dimecres 7 de juny va tenir lloc la segona trobada virtual de joves amb cardiopatia congènita. En aquesta ocasió hi van participar 5 nois i noies i les dinamitzadores de la trobada: Gemma Solsona i Mireia Salvador, psicòlogues de l’AACIC CorAvant.

Els temes que vam tractar van ser la sobreprotecció dels pares, l’autoestima, la cicatriu, les seves aficions… i cada un va fer una breu explicació sobre la seva cardiopatia congènita i el seu estat a nivell mèdic. A partir d’aquí, va sortir el tema sobre si cal que coneguem quina és la cardiopatia que tenim. Hi va haver diversitat d’opinions, hi ha qui deia que sí, per estar informats de què és el que li passava, i altres deien que no feia falta saber el nom exacte.

Tots els cinc participants van expressar les seves ganes de continuar amb aquestes trobades virtuals: estan molt entusiasmats en mantenir un contacte periòdic i volen seguir parlant entre ells. A més, van proposar fer una trobada real tots junts.

Les trobades virtuals per a joves amb cardiopatia congènita formen part d’una prova pilot que hem dut a terme des de l’AACIC CorAvant per tal de conèixer quines són les inquietuds dels joves amb cardiopatia congènita i si volen tenir un espai propi per a ells. La setmana vinent, farem avaluacions individuals amb els nois i les noies per valorar com han de seguir aquestes trobades i com hauria de ser l’espai de joves.


Aquest any tornarem a tenir en Pere a les colònies d’estiu

En Pere és un nen molt tímid i sempre està de mal humor. Aquest és el segon any que vindrà a les colònies d’estiu de l’AACIC CorAvant amb la seva cosina que té una cardiopatia congènita.

La primera vegada que va venir de colònies ens va comentar que ell allà no hi pintava massa res: “no m’agrada jugar a futbol”, “no m’agrada ballar”, “no m’agrada pintar”… i sempre es quedava assegut en un racó.

Un dia, mentre els seus companys estaven fent una activitat de ball, en Pere els mirava des de lluny, però portava el ritme amb els peus. De sobte, una de les monitores de colònies es va acostar a ell i li va proposar d’unir-se als seus companys: “posa’t a darrera de tot, així no et veurà ningú”.

Al final, en Pere va acabar ballant al mig amb tots els seus companys i companyes i fins i tot va voler sortir al vídeo! Tot seriós, això sí, però ja s’hi començava a trobar bé.

Aquest any quan vingui a les Aventures.cor d’Estiu mirarem que faci un pas més i que durant les activitats que fem s’ho passi bé i tregui un somriure.

 

**Aquesta història està basada en fets reals, no obstant, el nom del protagonista i els detalls de la història són ficticis per tal de respectar el dret a la intimitat dels nostres socis i sòcies.


Tu ets el meu germà

Jo sóc la Neus i no estic operada. Sóc la germana d’en Nil, un jove operat de cor. Quan tenia 3 anys li van diagnosticar una malaltia congènita i als 5 anys van decidir operar-lo de l’estenosi supravalvular aòrtica. A part d’estar operat de cor en Nil té el síndrome de Williams, una malaltia sense cura que només té 1 nen de cada 7500.

Jo estimo al meu germà tal i com és. M’encanta la seva manera de ser, el seu somriure, la seva mirada, el seu nas, les seves dents, la seva carona de gamberro que té, m’encanta tot. Tot i que a vegades les bufetades van que volen com tots els germans, però et puc dir que no et canviaria per res.

Actualment ell va amb una escola de nens especials. Li encanta viatjar i explorar nous mons i compartir moments amb família. Com tothom té les seves aficions i li encanta mirar les motos i el rally. També li agraden els bombers i els cavalls. Un dels seus hobbies és jugar a la tablet, però apart d’això també ho són la bici i la natació.

El Nil fa 8 anys que participa a les colònies que organitza l’AACIC. Sempre està esperant el moment perquè arribin ja que sap que s’ho passarà genial! En els últims anys jo l’he acompanyat i puc assegurar que són les millors colònies del món mundial! Al principi jo no mi volia quedar, però ara pagaria el que fos per compartir moments amb tots els nens i nenes amb cardiopaties. El millor d’aquestes colònies és la companyia que t’envolta durant aquells dies i passar una setmana al seu costat et fa veure la vida d’una altra manera i et fa sentir especial i puc assegurar que això no té preu.

I per acabar només vull dir una cosa: tots aquells que tingueu por ja sigui per passar una operació o qualsevol cosa, lluiteu pel que voleu i ho aconseguireu. Els metges intenten fer el millor que poden, però no ho dubteu mai, el vostre cor també.

Això va adreçat a totes les persones operades, però sobretot a una persona en especial, en Martí Noceda, perquè ell sempre m’ha cuidat com si fos la seva germana. Ara et mereixes totes les meves forces per continuar endavant, per tant ja saps, tot sortira bé i pensa que no estàs sol que a darrera teu hi tens moltíssimes persones que t’estimen. Sigues fort i demostra que tu pots. I sé que tu venceràs aquesta por que tens.

 

Neus Rodríguez Bultó
14 anys


Avui ens despertem amb una trista noticia: després d’una dura lluita contra el càncer, ha mort el periodista Carles Capdevila

El mes d’agost de 2015, Carles Capdevila va fer públic que tenia un càncer i la seva batalla per a combatre’l. Durant la seva trajectòria com a periodista sempre va ser fidel al seu propòsit: acostar la vida quotidiana i més emotiva de les persones al periodisme. Va treballar al diari El 9 Nou, diari Avui, Catalunya Ràdio, TV3 i va ser el fundador del Diari Ara l’any 2000 i director d’aquest mitjà de comunicació durant cinc anys, fins que li van diagnosticar el càncer, que va decidir posar-se en un segon pla per cuidar-se ell i passar més hores amb la seva família.

A l’AACIC vam conèixer el Carles a la Trobada dels 15 anys de la nostra entitat. Ens vam trobar tots al recinte Flor de Maig, al bell mig de Collserola. Els pares i les mares van aprendre rient amb la xerrada del Carles…

Ser pare, o mare, és viure en la contradicció. Quan els nostres fills són petits, estem tota l’estona “au, camina”, i quan ja caminen, aleshores, no parem de dir: “estigues quiet. Seu aquí i calla!”.

Em considero un educador amateur, que vol dir que estima. Estimo els meus fills i per això vull educar-los. Com? Després d’anys de fer de pare, he descobert que l’única teoria que funciona és la de la relativitat. (…)No pots fer plans, no hi ha manera d’encertar com sortiran, com seran, què faran. És impossible. Per sort! L’única cosa que pots fer és adaptar-te i no deixar-te atrapar per la gent que, quan ets pare per primera vegada, et diu: “Ui, ara! Et canviarà la vida, eh?”. És clar que els fills et canvien la vida. O és que no t’ho imaginaves, que et canviaria?

Educar és difícil. Serà tan difícil com vulgueu, però no és impossible. I, si tens fills, és obligatori educarlos, i, a més, és el millor repte del món. Tenir fills no és un problema. Això sí, ens obliga a estar vius.

Llegeix la noticia de la conferencia del Carles Capdevila a la 15a Trobada de l’AACIC

Llegeix la notícia de la mort del Carles Capdevila al Diari Ara


La Carlota espera amb molta il·lusió les Aventures.Cor d’estiu

La Carlota no fa pas gaire que va tornar a ser intervinguda. L’operació va ser un èxit i la recuperació molt ràpida. Els metges li van dir que podia fer vida “normal”.

“Fer vida normal” per la Carlota significa començar una vida nova. Una vida on ella és capaç de fer front als petits reptes quotidians: triar-se la roba, dutxar-se, pentinar-se sola… que mica en mica va superant amb il·lusió i entusiasme. Una vida on fer coses noves com anar de colònies.

Els seus pares no les tenien totes, mai havia dormit fora de casa. Tenien por que la seva filla s’enyorés. Aquesta Setmana Santa va participar a les Aventures.Cor on va viure la seva primera experiència de passar dues nits fora de casa i compartir una estada amb altres nens i nenes que tenen una cardiopatia congènita com ella.

Ara espera amb molta il·lusió les Aventures.Cor d’estiu per tornar a compartir uns dies junts amb els seus nous amics i amigues.

 

 

**Aquesta història està basada en fets reals, no obstant, el nom del protagonista i els detalls de la història són ficticis per tal de respectar el dret a la intimitat dels nostres socis i sòcies.


Compartim experiències a la Trobada anual de l’AACIC CorAvant

A les 10 del matí les famílies van començar a arribar a la casa de colònies Mogent de Llinars del Vallès. Allà, l’equip de l’AACIC CorAvant ja els estàvem esperant per començar amb les activitats de la Trobada anual de l’AACIC CorAvant.

Assemblea anual

A 2/4 d’11, els pares i les mares es van reunir a l’Assemblea on Rosa Armengol i Berta Giménez, gerent i responsable de comunicació de l’entitat respectivament, van explicar la feina feta a partir de la memòria d’activitats de 2016, els projectes que tenim en marxa des de l’entitat i els que estan previstos per aquest 2017. A l’Assemblea es va aprovar poder començar a tramitat que l’AACIC sigui una Entitat d’Utilitat Pública.

Taller de papiroflèxia i espectacle del clown Pasquale per als nens i nenes

Al matí, els nens i nenes van participar a un taller de papiroflèxia, on van plegar un cor de paper i diversos avions que després van fer volar tant lluny com van poder pels jardins de la casa de colònies. Els més petitons, mentrestant, jugaven a construir torres ben altes i robots ben forts. Després d’agafar forces menjant un plàtan, Pasquale Marino, clown-actor i professor de teatre, va oferir-los un espectacle que els va deixar a tots ben captivats.

Pares i mares conversen amb la doctora Sílvia Teodoro

A les 12 del migdia, després d’unes pastetes i una mica de cafè, la Dra. Sílvia Teodoro, cardiòloga pediàtrica a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, es va reunir amb els pares, les mares i amb l’equip tècnic de l’AACIC CorAvant en una taula rodona per parlar sobre la relació metge-pacient. Després d’una petita presentació de tots els qui estàvem a la trobada, Àngels Estévez, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va encetar la conversa amb la doctora explicant que ara amb Internet tenim molta informació al nostre abast. Totes dues van coincidir que aquesta informació s’ha de saber contrastar i interpretar. Les famílies van començar a dir-hi la seva: hi havia diversitat d’opinions sobre si era bo o no buscar informació per Internet, tot depenia de les experiències personals que cada una havia viscut.

Algunes de les famílies coincidien dient que creien que no se’ls havia informat prou sobre la patologia del seu fill o filla…

“Volem més informació, conèixer quins són els símptomes, les recomanacions que hem de tenir en compte…”, comentava una mare.

“El metge no et coneix, hem de ser proactius i fer-li veure que ho volem saber tot. No marxar sense preguntar, preguntar i preguntar”, deia un pare.

La doctora va comentar que hi ha molts diagnòstics i que els metges no saben fins a on han d’informar:

“Molta informació tampoc és bona, perquè no saps si passarà. A vegades no informem de tot perquè la patologia pot evolucionar de moltes maneres i sempre hi poden haver imprevistos”.

Gemma Solsona, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va animar als pares i mares a ser capaços de poder demanar al metge tot allò que volem saber davant de la sensació de manca d’informació per poder estar més tranquils.

Alguns dels pares i mares presents van demanar a la doctora quan era el millor moment per explicar als seus fills i filles que tenien una cardiopatia congènita…

“Quan has d’explicar-ho és quan ells ho demanen. Amb 8 – 10 anys és quan ho comencen a demanar a la família. Sempre depèn, però, de la maduresa de cada nen, però normalment és a l’adolescència quan a les revisions els metges ja ens dirigim al nen, ja que és ell qui s’ha de fer responsable de la seva cardiopatia”, explicava la doctora.

Davant d’aquesta afirmació, Rosana Moyano, psicòloga de l’AACIC CorAvant, va comentar que després d’una d’aquestes visites seria un bon moment per iniciar a casa una conversa pares – fill.

“Sempre li he explicat a la meva manera què és el que li feien els metges: una foto al cor”, explica una mare.

“El metge li va fer un dibuix i li va explicar què és el que li podia passar abans i després de l’operació (…) Ell sempre ha estat molt conscient del que tenia, per a nosaltres és important que ho sàpiga per no fer sobreesforços”, comentaven uns pares.

“Si els pares assumim la patologia del nostre fill amb positivisme, ell ho rebrà de la mateixa manera. Hem d’intentar portar-ho bé perquè el nen també ho porti bé”, deia una mare.

Activitat assistida amb gossos de la mà de Conectadogs

Després de dinar i de la tertúlia dels pares i mares, petits i grans vam participar en una activitat assistida amb gossos dirigida per Conectadogs per tal de fomentar els valors de l’empatia, el treball en equip, la superació d’obstacles, la confiança…

La Laura, en Fèlix, l’Albert, l’Aroa i la Laura ens van presentar els gossos: Lu, Luka, Sock i Suerte i la seva història, mentre pares, mares, nens i nenes els podien anar acariciant.

Els més petits van aprendre com donar premis i acariciar a Luka, el més petit, i es van poder endur a casa seva un bon record: una petjada de Luka en una placa d’argila.

Els nens i nenes més grans van fer una activitat juntament amb els seus pares: havien de recórrer un circuit i alliberar als gossos. Per recórrer el circuit, però, el pare o mare portava els ulls tapats i el seu fill o filla és qui l’havia de guiar. Al mig del recorregut, havien de superar una prova i aconseguir la clau per alliberar al gos i, tot seguit, era el nen o nena qui anava amb els ulls tapats i el seu pare o mare el guiava fins al final.

Tots els participant a l’activitat es van poder endur una fotografia de record i una petjada del gos amb qui havien fet l’activitat en una placa d’argila.


El sentit del voluntariat

Hi ha una imatge, que, quan s’apropa Nadal es repeteix any rere any: un grup de joves de 1r de Batxillerat il·lusionat que, treballant en equip, organitza una campanya de recollida de joguines. Les emboliquen, en fan inventari i les classifiquen, per poder repartir-les després a tots els nens i nenes que es troben ingressats a la unitat maternoinfantil de la Vall d’Hebron.

Un d’ells es transforma en Pare Noel, la resta en patges. Sortim amb el repte de repartir una mica d’il·lusió i d’encomanar l’alegria del Nadal. Darrera cada porta que obrim hi ha una història ben diferent, però sens dubte hi ha un denominador comú cada vegada que sortim de les habitacions: abraçades, petons, rialles, crits, mirades agraïdes, emocionades i d’una complicitat immensa entre els nens, les seves famílies i nosaltres…

Sortim de l’escola per repartir alegria i compartir la màgia del Nadal i tornem amb un REGAL immens, la satisfacció que allò que fem fa feliços a d’altres.

Aquest és el veritable sentit del voluntariat, saber que amb el teu temps pots regalar una estona de companyia a un avi de la residència; pots acompanyar i ajudar en el procés d’aprenentatge als nens i nenes que van al Centre Obert Don Bosco o al reforç de la parròquia de Crist Rei; pots col·laborar amb les voluntàries del Rebost Solidari i preparar els més de 800 lots de menjar que es reparteixen mensualment a les famílies de l’Arxiprestat de Sant Andreu; pots encomanar al gust per la lectura d’aquells nens i nenes de 4t de Primària que participen del projecte LECXIT i convertir-te en el seu padrí lector per tot un curs, intentant que la seva lectura comprensiva millori; pots liderar un taller de mòbils i d’informàtica per facilitar que els avis i les àvies de l’esplai de gent gran Meridiana en puguin fer un bon ús… pots simplement transformar el teu entorn oferint-te a tu mateix i el teu temps.

Fa més de 10 anys que l’Aprenentatge i Servei (ApS) impregna el Projecte Social de l’escola. Com a pedagogia activa i contextualitzada en l’entorn més proper, l’ApS ens ha permès donar sentit a allò que aprenen els joves perquè ho han de posar al servei de la comunitat.

Al llarg de tots aquests anys acompanyant joves m’he adonat que, per ells, ser voluntaris ha significat un creixement personal, han guanyat en responsabilitat, compromís, autoestima, seguretat en ells mateixos, capacitat per parlar en públic, lideratge…

Han estat capaços de treballar i fer equip amb d’altres i, fins i tot, alguns d’ells han redescobert la seva vocació professional: penso en la Diana, una exalumna que, arran de la seva experiència al reforç educatiu del Crist Rei, va estudiar educació social i avui, després de vuit anys, continua acompanyant aquest projecte i a més treballa com a educadora social en diversos centres educatius.

Fa 20 anys, en un camp de treball a Copiapò, una petita localitat al desert d’Atacama Xilè, vam rebre, en senyal d’agraïment, un tapís pintat amb un cor acompanyat d’una frase: “la solidaritat és la tendresa entre els pobles”. Quanta raó que amaga aquesta frase: ser voluntari és empatitzar, posar-te en la realitat de l’altre i mirar de fer alguna cosa amb senzillesa, tendresa, estimació, per millorar la seva realitat. En paraules de Glòria Fuertes: “el premi d’un voluntari és que passa a ser un artista… perquè ha fet una obra d’art amb les seves hores lliures.”

 

Marta