Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

Bé, científicament l’adolescència és un període de desenvolupament biològic, psicològic, sexual i social; és a dir, és l’etapa entre els 10 – 19 anys. Segons la meva interpretació seria l’època en la qual el meu cos va començar a desenvolupar els caràcters sexuals i la capacitat de reproducció i en la qual vaig començar a madurar i a assumir més responsabilitats, és a dir, a “fer coses de grans”.

Si fos així… jo vaig tenir una adolescència molt llarga. No, és una broma. Però sí que és veritat que vaig desenvolupar parts de mi (que segons les fonts científiques hauria d’haver desenvolupat en l’adolescència) molt abans: pel fet de ser una nena amb cardiopatia vaig haver d’assumir responsabilitats que no hauria assumit tan aviat si no hagués estat cardiòpata; amb altres paraules… vaig haver de “madurar” abans que la majoria. Però no solament em passa a mi, probablement passat a tots aquells nens i nenes que en la seva infància s’han d’enfrontar a una malaltia complexa o molt complexa.

Què és el que més et va agradar?

Doncs, poder gaudir-la com qualsevol adolescent. Sí que és veritat, que com ja he dit, la maduresa i les relacions socials amb els adults eren diferents a les que segurament tenen la resta d’adolescents; però això no em va impedir ser una adolescent més.

Què vas aprendre?

Uf… pregunta difícil. Crec que per a mi va ser una etapa molt important, en la qual vaig aprendre a equivocar-me una vegada i una altra, a caure, a tornar-me a aixecar, a no rendir-me mai. Segurament ja ho havia après en molts aspectes de la meva vida durant la infantesa, ja que m’he enfrontat a una cardiopatia; però a l’adolescència, quan ja tenia la meva malaltia controlada, vaig aprendre a fer-ho en el terreny personal.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

No, en el que es refereix en el terreny personal no. No em vaig sentir mai ni m’he sentit diferent per tenir una cardiopatia congènita. És veritat que has d’anar a visites mèdiques sovint, passes per coses que els teus amics desconeixen (intervencions, proves diagnòstiques, etc.) i tens algunes responsabilitats que ells no tenen; però si fos per això… tothom té les seves coses: un és asmàtic, l’altre celíac, l’altre potser té problemes de creixement, etc. Si molts d’ells no se sentien diferents, per què m’hi hauria d’haver sentit jo?

A més, tinc uns pares i una família increïbles que sempre m’han donat suport en el que he decidit, m’han donat llibertat i em van permetre gaudir de l’adolescència com qualsevol altre adolescent. Sé que tinc una cardiopatia, en sóc conscient i per a ells, que fos i sigui conscient dels meus actes en el context de la meva cardiopatia és important.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Probablement, sí. Bé, encara no acabo de saber què és l’edat adulta en el sentit de les responsabilitats que aquesta etapa implica com pagar factures, preocupar-se pels fills, etc.; però per a mi l’època més bona de la vida és la que estic vivint ara.

L’adolescència és una època molt maca, lliure de preocupacions i en la qual el problema més gros que pots tenir és saber si li agrades al mateix noi que t’agrada a tu; però no crec que sigui de les millors. Crec que és perquè comences a ser adult, però no ho acabes de ser. Per exemple, ets adult per començar a fer la teva, però no prou adult com perquè la teva mare no et faci un interrogatori de com, quan, on, amb qui i fins a quina hora seràs fora. He, he, he, he. No, de veritat, és una època meravellosa de la qual s’ha de gaudir cada segon, però crec que no acabes de ser conscient del que t’envolta, ni de qui ets.

I, per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

Crec que un dels fets més rellevants que em va marcar i que em continua marcant avui dia va ser descobrir que em volia dedicar a la medicina. Per a mi va significar trobar-me, trobar el sentit de per què sóc aquí. Va ser un punt d’inflexió a la meva vida que em va arribar a l’adolescència, i que va suposar posar totes les forces que tenia i tinc en els estudis. També va ser un d’aquells aprenentatges dels quals parlava abans: entrebancar-me, caure, no rendir-me i lluitar, lluitar molt. I finalment, després d’un llarg recorregut durant la meva adolescència i després d’aquest període, avui sóc on vull ser, estudiant medicina i esforçant-me cada dia per aconseguir el que em vaig proposar sent molt jove. Així que crec que els aprenentatges es produeixen durant tota la vida, tot i que els més importants són els que succeeixen a l’adolescència; o en el meu cas va ser així.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

Bf, és una pregunta complicada de respondre. Fins ara no m’havia posat a pensar si la meva adolescència havia acabat. No sé ben bé quan va començar però, més o menys, em penso que devia ser quan feia segon d’ESO. I ara que m’he plantejat si ha acabat i quan… diria que va acabar a final de segon de batxillerat o a començament de l’estiu passat.

Què és el que més et va agradar?

El que més m’ha agradat ha estat poder estudiar, però també tenir temps per sortir amb els amics, per estar sola, per viatjar i fer les coses que m’agraden.

Què vas aprendre?

He après a saber el que vull i a ser més oberta amb la gent. També he après a ser independent i a construir els meus ideals.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

Una mica diferent sí. M’he hagut de prendre les coses amb més calma. Per exemple, les meves amigues han treballat cada estiu des dels 16 anys i jo en canvi no n’he treballat cap. Les feines d’estiu a la costa són de treballar moltes hores i jo no puc aguantar aquest ritme, em canso abans que la gent sana. També ho he notat en el fet que jo no podia sortir cada cap de setmana o dormir poc. Necessito dormir les meves hores per poder tirar durant el dia.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Sí, sí, penso que està sobrevalorada. Els adolescents en general no som o són tant dolents com alguns adults pensen.

Des del meu punt de vista durant l’adolescència s’intenta descobrir què vols ser a la vida, què vols fer, i per saber-ho has de conèixer el que t’envolta fent algunes “bogeries” a vegades.

El que els adults no poden pretendre és que es passi de ser un nen o una nena a ser un adult responsable amb les coses clares d’un dia per l’altre. Primer s’ha de poder experimentar, pensar i sortir de casa.

I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

El moment en el qual vaig decidir finalment que volia estudiar una carrera a la universitat. Vaig estar un temps pensant si agafar-me un any sabàtic i marxar a un altre país a fer d’au-pair o quedar-me, i estudiar anglès i buscar feina. Al final, però, un dia vaig decidir que continuaria estudiant. No sabia ben bé quina carrera concretament, però sí que volia estudiar un grau relacionat amb la salut de la gent. I ara sóc aquí, a Lleida, a l’altra punta de Catalunya estudiant Nutrició Humana i Dietètica.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?

De l’última tarda que vaig agafar els ninos de la caixa de les joguines per a voler jugar i no saber què fer-ne, fins al dia que vaig començar a cobrar per fer el que m’agradava.

M’explico, el dia que deixes de jugar amb ninos com ho has fet com erets petit, és perquè clarament estàs deixant enrere la infantesa, perds aquella capacitat de convertir la teva habitació en un poble medieval o en l’espai exterior i només la veus com el que és, el teu racó més teu. I uns anys més endavant, passa el mateix el dia que veus que per al qual estàs dedicant els teus dies, algú et paga diners, la teva feina passa a tenir valor econòmic, et marques uns horaris i uns objectius. Ja no ets com havies estat des que tens memòria, ja ets una mica més com els teus pares. És a dir: un adult.

Què és el que més et va agradar?

Descobrir el sexe.

Què vas aprendre?

Penso que, de l’adolescència, se n’aprèn un cop passada. Quan hi ets, almenys jo, simplement, vivia, sentia i retenia el que m’ensenyaven els professors per aprovar exàmens.

Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?

Durant l’adolescència, recordo tenir TOTS els sentiments a flor de pell i tot es magnificava, entre tots aquests sentiments, la por. Així que sí, la vaig passar, amb tot, amb una por omnipresent a què em tornessin a operar.

Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?

Crec que un cop la passem, ens dediquem a infravalorar-la, perquè sembla que ens hem comportat d’una manera “gens adulta”, però és que no érem adults…

Penso que a vegades hauríem de valorar i escoltar més el que diuen els adolescents perquè en molts moments els seus comportaments són provocats directament per sentiments, efímers, però en estat pur.

I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?

Doncs jo era a qui els nens miraven sorpresos quan encistellava un triple o em sortia un salt amb els patins perquè no podia fer esport, i això em feia sentir que no valia tant com els altres, em va marcar molt ser dels primers a tenir la sort d’enamorar-me. Vaig poder passar bona part d’aquesta adolescència amb una noia a qui, a més de parella, considerava una millor amiga. Tant amiga que va ser la primera persona externa a la meva família que m’acompanyava a algun tipus de revisió a la Vall d’Hebron.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC