Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?
De l’última tarda que vaig agafar els ninos de la caixa de les joguines per a voler jugar i no saber què fer-ne, fins al dia que vaig començar a cobrar per fer el que m’agradava.
M’explico, el dia que deixes de jugar amb ninos com ho has fet com erets petit, és perquè clarament estàs deixant enrere la infantesa, perds aquella capacitat de convertir la teva habitació en un poble medieval o en l’espai exterior i només la veus com el que és, el teu racó més teu. I uns anys més endavant, passa el mateix el dia que veus que per al qual estàs dedicant els teus dies, algú et paga diners, la teva feina passa a tenir valor econòmic, et marques uns horaris i uns objectius. Ja no ets com havies estat des que tens memòria, ja ets una mica més com els teus pares. És a dir: un adult.
Què és el que més et va agradar?
Descobrir el sexe.
Què vas aprendre?
Penso que, de l’adolescència, se n’aprèn un cop passada. Quan hi ets, almenys jo, simplement, vivia, sentia i retenia el que m’ensenyaven els professors per aprovar exàmens.
Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?
Durant l’adolescència, recordo tenir TOTS els sentiments a flor de pell i tot es magnificava, entre tots aquests sentiments, la por. Així que sí, la vaig passar, amb tot, amb una por omnipresent a què em tornessin a operar.
Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?
Crec que un cop la passem, ens dediquem a infravalorar-la, perquè sembla que ens hem comportat d’una manera “gens adulta”, però és que no érem adults…
Penso que a vegades hauríem de valorar i escoltar més el que diuen els adolescents perquè en molts moments els seus comportaments són provocats directament per sentiments, efímers, però en estat pur.
I per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?
Doncs jo era a qui els nens miraven sorpresos quan encistellava un triple o em sortia un salt amb els patins perquè no podia fer esport, i això em feia sentir que no valia tant com els altres, em va marcar molt ser dels primers a tenir la sort d’enamorar-me. Vaig poder passar bona part d’aquesta adolescència amb una noia a qui, a més de parella, considerava una millor amiga. Tant amiga que va ser la primera persona externa a la meva família que m’acompanyava a algun tipus de revisió a la Vall d’Hebron.
Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!